UNITS, ALEGRES i COMBATIUS

Sovint creiem que no en som capaços.
Sovint creiem que mai esdevindrem Poble.
Sovint ens volen fer creure que no som res.
Sovint ens volen desunits. Tristos. Vençuts.

No saben que si encara hi som -sovint massa poc tossuts- és perquè nosaltres, només nosaltres, tenim la certesa que ens mereixem anar més lluny. Caminar molt més enllà.
Presó d'anhels i de vides, que no saps que res podràs fer contra un poble UNIT, ALEGRE i COMBATIU?

__________________________________________________

Veure coses com aquestes serveix per seguir creient en la possibilitat, encara que des d'allà -i des d'aquí- ens vulguin fer pensar que en som tres o quatre. Que segueixin enganyant-se. La seva por, la seva mentida, serà la nostra esperança.


*Sànset*

POST REPETIT

pOST REPETIt

Post repetiT

post repetit

POST REPETIT

post repetiT

post petit

*Sànt-7*

27-O: EL D.Y.W.T.K.A.S. DECLARA DOL OFICIAL

Sí. Avui a mort al pintoresc terme d'Oberhausen de jamacuco natural i demà serà incinerat al tanatori de sobredit poble. Les seves cendres no seran llançades al mar (ni a un trist wc, que ja és dir!). En faran un monument i allí restaran exposades ad eternum.

L’ajuntament del municipi d’O Carballiño (província d’Ourense), d’on el pop Paul fou distingit “amic predilecte” aquest mes de juliol, ha decretat 3 dies de dol oficial i un tertulià de Punto Pelota –el nom del qual no estem autoritzats a desvetllar- s’ha autoimmolat davant de la bandera gegant de la Plaça Colom de Madrit.

Des del D.Y.W.T.K.A.S. hem tramés un burofax expressant la nostra pena i justa condolença a en Stefan Porwoll, director i màxim responsable de Sealife, entitat encarregada de vetllar per la salut de l’invertebrat marí (atents al matís: “marí”, que si fos “terrestre” ja faria dies que treballaria d’articulista per Libertad Digital). A més a més, hem demanat a Sealife que es replantegi el fet d’incinerar les restes de la bèstia i hem sol·licitat que ens enviïn el cadàver embolcallat en una bossa isotèrmica, doncs nosaltres proposem un millor i més adequat homenatge per l’amic Paul.

*Sànset*

SI JO FOS EL REI DEL MÓN

- La Utnoa seria la reina del món, amb qui compartiria les meves competències.
- Penjaria dels pèls púbics a tots els qui no em retornen la salutació.
- Sant Miquel del Fai seria la capital del món.
- Les ventositats en públic no serien considerades socialment irreverents.
- Obligaria al Reial Madrid a jugar amb la samarreta del Sant Andreu.
- El cap de l’Església del món seria el capellà de La Riera o el de Nissaga de Poder (sí, sí, aquell que s’assemblava tant al malaurat Capità Enciam).
- Mario Vargas Llosa seria il·legal.
- Ana Rosa Quintana també.
- Els miops profunds tindrien preferència en tot.
- Clausuraria tots els repetidors de Canal 9.
- La casa Brumel seria destruïda.
- La casa Mahou també.
- En Salvador Macip m’hauria dedicat el títol d’una novel·la.
- Nomenaria a José Mourinho com a cap de premsa.
- El 3 de 10 amb folre i manilles seria considerat un esport d’aventura.
- Rentar-se el cabell ajocat i amb el cap dins de la banyera, també.
- La muntanya més alta del món seria la Pica d’Estats.
- Eliminaria les fronteres lingüístiques. Tothom hauria de parlar català.
- I per acabar: evidentment que un servidor seria monàrquic.

Sànset*

Homenatge als meus pares i al GPS

Quan era filla única als estius els meus pares i jo anàvem de vacances. L'any 1992 la nostra destinació va ser la Costa Brava. Per llavors mun pare tenia un Renault 12 que ja no tirava gaire (cal tenir en compte que faltava un mes perquè es comprés el que actualment porto jo...), així que vam anar amb el Peugeot 205 de ma mare. Me'n recordo molt d'aquelles vacances! M'ho vaig passar molt bé, doncs era la primera vegada que m'allotjava en un hotel i a més tenia piscina, on m'hi pretenia passar moltes hores, però els meus pares tenien ganes de voltar, així que cada dia féiem alguna excursioneta amb el cotxe. En tinc molt bon record, doncs ens ho vam passar molt bé, ma mare tot sovint és una persona molt divertida i amb la que pots passar llargues hores rient d'una mateixa cosa, una que precisament li ha fet gràcia, ni que a tu no te'n faci tanta rius igualment. Recordo que va ser en aquell viatge que li vaig dir: Mare, quan rius et bellugues tota. I això li va fer tanta gràcia que no va parar de bellugar en tot el viatge. Com que no hi havia manera que el meu cervellet recordés la paraula Cadaqués, els de casa meva ho vam haver de batejar amb un altre nom, un que jo sí que recordava: Catximcatxam. En aquell viatge també em vaig adonar que quan la mare bebia sangria es posava d'allò més divertida...

Vull homenatjar als meus pares per aquests viatges i també al GPS, perquè tan de bo hagués existit abans! L'any 1992 el GPS m'hauria fet el favor més gran de la meva vida. Que per què? Doncs resulta que a mun pare se li va posar entre cella i cella que Sant Miquel del Fai estava prop d'allí... Oh Déu meu! GPS per què no ens acompanyaves? Ens vam passar tot un dia buscant el ditxós Sant Miquel del Fai. Jo crec que vam passar per tots els pobles de la zona de l'Empordà i més enllà... I la pobre mare! que li tocava preguntar a innocents vilatants de tots els pobles de la comarca on era aquell tal Miquel del Fai... si estava a prop, si faltava molt, si anàvem bé... El curiós era que... ningú sabia què ni on era! Sant què? Com diu? No l'entenc senyoreta...

El recordo com el dia més pesat de la meva vida. Al final, òbviament, vam desistir i vam passar les últimes hores del maleït dia sopant anxoves de l'Escala.

I ara, divuit anys després, cada vegada que sento com els Amics anomenen Sant Miquel del Fai no puc evitar dibuixar-me un esplendorós als llavis.


*Utnoa*

12-O: UNA GALA EN HORARI MILITAR

21:25. Sortim de casa en direcció a la nostra unitat mòbil.
21:30. Arribem a la nostra unitat mòbil.
21:31. Arranquem la nostra unitat mòbil. Ens dirigim a la zona wifi-gratuïta-municipal (la platja).
21:35. Ens perdem per primera vegada a la nova localitat. Que oportú! Urbanització fosca i tètrica...
21:40. Seguim sense trobar-nos...
21:41. Per fi arribem a la zona wifi-gratuïta-municipal.
21:42. Engeguem el portàtil i trobem connexió, però no podem estacionar la nostra unitat mòbil per manca d’un espai adequat, tampoc podem sortir del cotxe i seure en un banc perquè plou...
21:43. Perdem la connexió degut al moviment continuat de la nostra unitat mòbil.
21:45. Donem voltes i més voltes.

21:47. Sembla que hem detectat una altra zona wifi.
21:48. Intentem establir connexió.
21:50. Ens resulta impossible. Arranquem per tornar a cercar l’espai de cobertura de la zona wifi-gratuïta-municipal.
21:51. L’Utnoa està apunt de tombar la llauna de cervesa (del Carrefour) sobre la tapisseria de la unitat mòbil.
21:53. Trobem el que sembla una tercera connexió desprotegida.
21:54. Hi establim connexió de forma satisfactòria! Aconseguim arribar a la gala del C@ts, una mica tard, però. Ja han donat el premi a bloc temàtic! Aix!
21:55. En Sànset té calor.
21:56. En Sànset es treu la jaqueta. El seu pijama gran-reserva veu la llum. Digues que sí, Sànset, el millor tratge per a l’ocasió.
21:57. Seguim la gala amb problemes. És una autèntica bogeria! Més de 40 persones online i el rànking de comentaris no para de pujar!
21.59. Passen tot de “quinquis” amb diferents cotxes supertunning pel costat de la nostra unitat mòbil. Ens despisten!
22:47. Vivim una autèntica festassa dins la unitat mòbil. Cerveses amunt i avall, premis i més premis. Connexió i desconnexió. Arribarem vius i desperts quan donin el premi al que estem nominats? Intriga, emoció...
22:48. Tenim l’honor d’estar nominats a la categoria que presenta el gran, il·lustre i ja premiat Tibau. Estem un pèl nerviosos, però per dins, ja que cap dels dos ho vol reconèixer...
22:48 a 22:51. Nervis a flor de pell! Aquesta deu ser la sensació que tens quan estàs nominat a un Òscar, com a mínim! F5, F5, F5, F5...

22:51.

Crits diversos dins la unitat mòbil!

22:52. Iuju!
23:18. Cloenda de la gala.
23:25. Ens dirigim a casa amb la nostra unitat mòbil. Marxem contents, no només pel premi (que també), sinó per haver pogut assistir a aquesta gala i haver-la compartit amb tots els amics catosfèrics (vosaltres) i sobretot agraint sincerament el treball desinteressat a que s’han sotmès aquells qui l’han fet possible. Amics, amigues, lectors i lectores, tots junts HEM TRIOMFAT!

23:31. La unitat mòbil s’avaria. La direcció d’aquesta passa de ser “assistida” a ser “insistida”...

Utnoa i Sànset

FUNERALS MUSICALS

Avui al Kika’s log s’hi fa un homenatge a John Lennon. Ahir el cantant hauria complert 70 anys, i la Kika ens ho recorda acompanyant-ho de la seva cançó-icona més famosa: Imagine. A partir d’aquest fet, la Kika ens comenta que no entén perquè toquen sempre aquesta cançó als funerals. Sobre això, tant en Ferran com jo hem respost que no en teníem ni punyetera idea. Ara, el fet m’ha inspirat aquest post.

Fa relativament poc, i per desgràcia, vaig anar al funeral de la mare d’un bon amic. L’acte es va dur a terme a Barcelona i el capellà –especialista en aquest tipus de cerimònies- el va enllestir en un tres i no res. Va ser tot un “funeral express”. Ara, tot i la prestesa, no hi va faltar el fil musical. En aquest cas, vam iniciar l’acte amb una d’en Serrat i el vam cloure –com no podia ser d’altra manera- amb el lacrimògen Cant dels Ocells. Al poble encara no han arribat els funerals musicals –tot és qüestió de temps, estic segur que ben aviat en tindrem- i com a molt, i al cementiri, es canta pràcticament de forma espontània La Vall del Riu Vermell.

Sempre m’ha agradat El Cant dels Ocells (en Llach en té una versió amb una lletra fantàstica), però avui em transporta a records massa amargs. Igual que La Vall del Riu Vermell. Sóc capaç d’aguantar tota la cerimònia amb posat petri, però quan sento el coi de cançonetes... se’m remou tot. I no només a mi, diria que pràcticament a tothom. Un enterrament és del principi al final una cerimònia pesada i trista, com és ben normal. El darrer record que ens emportem d’un ésser estimat és una llàgrima i un gran malestar.

M’aplico el qüento. I el dia que m’enterrin –tinc pactat amb el de dalt que succeeixi d’aquí molts anys- no vull que això sigui així. No vull que els qui m’estimin s’ho passin malament durant tota la cerimònia. Em considero un tipo alegre i bromista. No vull que tot siguin llàgrimes. Un petit somriure, ni que sigui un esbós, farà que me’n vagi més tranquil. Per això he decidit aprofitar-me d’aquests “fils musicals fúnebres” i li vaig demanar a la Utnoa que el dia que m’enterrin vull que soni el Col·lecciono Juantxis. Una B.S.O. que, almenys, em farà fotre el camp més tranquil.

*Sànset*

EN CATALÀ O EN ANDALÚS?

Dat-is-de-qüestion/Aquesta-és-la-qüestió/Esta-es-la-cuestión/Ezta-é-la-cuettión

Com ja sabreu, ahir apareixien a la roda de premsa convocada per la selecció espanyola en Gerard Piqué i en Sergio Ramos. Durant el transcurs d'aquesta, el reporter de TV3 li va demanar a en Piqué si podria respondre una pregunta en català (després la traduiria al castellà). En Piqué va dir que sí. Quan va acabar de parlar en català i es disposava a traduir-ho ell mateix a la Lengua del Imperio, en Ramos el va interpelar: "En andalú, díselo en andalú que ettá mu bien, pa cuando te cuesta entendé el castellano". Amb la cara pagava: portava un rebot de dos parells de collons (encara que després comentés al seu Twitter que “ettaba de guasa”).

Fins aquí cap problema. El que pugui dir o deixar de dir l’amic Sergio no em preocupa gens ni mica. És un molt bon futbolista, no ho he de negar. I mitjançant la seva retòrica ha demostrat sempre que és un molt bon futbolista i que està dotat d’una neurona més que les vaques, fet que facilita que no es cagui a sobre mentre pastura per l’herba. La qüestió rau en que el comentari va fer molta gràcia a molts periodistes, i que des de molts mitjans s’ha justificat el què en Ramos va comentar.

A veure, que el xiquet tan i tan desencaminat no anava, perquè si el valencià és un idioma, l’andalús –i fins i tot el gadità- també en té tot el dret. El lateral galàctic simplement reivindica una realitat ben tangible. Fet meritós, si recordem que només disposa d’una neurona més que un membre qualsevol de la família dels bòvids.

Des d’aquí, animem a en Sergio Ramos i a tots aquells que s’han fet partícips de la seva reivindicació que s’organitzin i treballin fort per tal de plasmar algun dia a la realitat aquest altre idioma que s’ha vist sempre subjugat pel castellà: l’andalús es mereix quecom més que morir en l’oblit de les parles no gramatitzades. I que estiguin tranquils, que si no saben com organitzar-se sempre podran demanar consell al senyor Zaplana o al company Camps, reconeguts mestres engendradors de llengües i malparlars.

*Sànset*

Ja és una realitat

Aquí us ho vam anticipar i finalment no s'ha fet realitat fins a l'octubre. Però... ja vivim oficialment junts!!

I d'aquí el meu últim post que debatia el tema de guardar o llençar totes aquelles coses materials que ens porten algun record.

Hem fet cap en una nova ciutat i en un minipis. És maquíssim! Però tan petit... !! Així que, fent caixes i bosses i maletes, ens vam retrobar amb molts sentiments guardats que calia decidir si continuaven amb nosaltres aquest camí compartit o fins allí havia arribat la seva existència material.

He de dir que tots dos som molt de guardar, i que a Sànset li ha costat més que a mi "fer neteja". És un nostàlgic! No s'ha volgut desprendre de cap manera d'uns horribles pots per als colors de quan era petit petit, és a dir, de fa milions d'anys! Què hi farem... i entre les seves i les meves coses... diríem que el minipis ha aconseguit un estil d'allò més kitsch, però encantador :P

Ha sigut una setmana molt dura. Amunt i avall. Idear la forma més idònea de fer cabre totes les coses... ha estat un èxit molt difícil de superar, sort en tenim del senyor Ikea que vetlla per les nostres minillars!

M'agradaria molt convidar-vos a un cafè i unes pastetes perquè el poguessiu veure, però de moment encara no en tenim testimoni fotogràfic, així que us haureu d'esperar uns dies (encara hi ha coses pel mig del pas...), però prometo penjar algunes fotos! És tan bunic el nostre niu d'amor! jejejejeje

Hem contractat Internet, però encara no ens ha arribat. Esperem que el dia 12 ja el tinguem instal·lat per poder assistir a l'exitosa gala del Cats, i a partir de llavors estar més presents als vostres blocs!


Utnoa

PD_Sí, això és un post! Perquè ho volem compartir amb vosaltres! No us passa que quan una cosa us fa il·lusió li explicarieu a tothom??? :)

MINI-CRÒNICA+TIRA-LOW-COST

Un matrimoni de mitjana edat, el seu fill petit (13 anys aprox.), la seva filla i la seva parella es troben un diumenge al migdia per anar a dinar al poble/ciutat conegut/da popularment com a X. A la seva filla i a la seva parella se’ls havia encarregat prèviament buscar un emplaçament adequat on dur a terme la menja. No ho van fer. Després del que va semblar llarga estona buscant restaurant es va desenvolupar el fet, quan el fill petit (13 anys aprox.) va sentenciar: “acabarem per dinar una merda amb potes... i encara l’haurem de perseguir!”.

Ves, la parella de la filla d’aquell matrimoni encara riu ara. Un comentari que haurien firmat els mateixos Monthy Python.

*Sànset*

P.S. Post-100-2010.

Jo sempre he sigut de no llençar...

Per motius que encara no us vull avançar, aquests dies dono voltes a una qüestió relacionada amb la síndrome de la por a llençar.

Amb el temps anem acumulant coses. Quan dic coses em refereixo a tot tipus de coses, cadascú sabrà. Roba, llibres, cd's, cassettes, apunts, bolsos, sabates, joies, jocs, retalls de diaris, fotos, entrades de concerts, post-its especials, cartes, flors, capsetes, llibretes buniques, papers diversos, tríptics, bitllets de vol, objectes de decoració, espelmes d'aniversari, espelmes buniques, targetes de contactes o de bars i restaurants que t'agraden, etc., etc., etc.

Jo sempre he sigut de no llençar, és a dir, de guardar. Guardar-ho tot. Sobretot records tan insignificants com l'embolcall d'aquell caramel tan especial. Tinc roba guardada de quan era més "hippy", entrades de concerts, de teatre... Tots els post-its que Sànset m'escrivia quan ens vam conèixer... Guardo retalls de diaris, revistes amb algun article que algun dia em va semblar interessant... Disfresses, barbies, rellotges que no funcionen, el nen jesuset de quan vaig fer la 1a Comunió, també les sabatetes d'aquest dia llavors tan especial... jo que sé!

Amb aquestes que tinc ocupada mitja casa, la de sempre, la dels meus pares, on no hi poso gaire els peus, però això sí, fins ara, em permetia el luxe de tenir-hi tot allò que em feia "cosa" llençar, però que mai consulto ni utilitzo. Degut a un canvi en la meva vida, un canvi que vaig anunciar però que ara encara no vull avançar!! (proper post!), m'he plantejat el per què de seguir guardant totes aquestes coses. I de tan pensar i més pensar i donar-hi voltes i reflexionar i cavil·lar... i donar-hi tombs i més tombs i susperar els pros i els contres... em vaig adonar que tenir tot allò o no tenir-ho no canviava la meva vida. Així que vaig fer neteja. Evidentment no ho vaig llençar tot, hi ha coses que crec que vull tenir per sempre, com el meu primer diari personal (és molt divertit! us n'he de parlar un dia!) o cartes de persones que han sigut especials a la meva vida, així com escrits mil i paperassa amb significat, entre d'altres. Però em vaig atrevir a desfer-me de coses que ja havien perdut valor per mi i que ja no tenia sentit que ocupessin un espai de la casa, i menys de la casa on hi visc poc...

I llençant, llençant encara continuava pensant... i vaig reviure molts moments al trobar-me amb cosetes que no recordava que guardava. Fins que vaig pensar... et pots passar tota una vida guardant però... quan et mors... algú ho fotrà tot al vent... i llavors, què? Tot perdut, tot llençat...


Utnoa

UNA QÜESTIÓ DE MOBILITAT

Fa una setmana que no escrivim. I no per mandra, per vacances o per quelcom derivat d’un traumàtic estrés sobrevingut al retorn de les vacances. Res d’això. Fa una setmana que no us diem res a causa d’una qüestió de mobilitat. En aquest cas, de mobilitat reduïda.

No us esglaieu, però agafeu-vos fort al seient, perquè la història que em disposo a explicar és de les més terribles que mai he gosat teclejar: era dissabte al matí –mig matí, per ser exactes- i un servidor es va llevar calmosament després de gaudir d’un plàcid i merescut -i llarg- son. Va fer cap al vàter a dur a terme les conegudes per tots tasques matinals i que no és necessari fer massa explícites. Quan les va enllestir es va mirar al mirall i va pensar: “recoi, portes uns cabells que ara mateix podries estar treballant de doble dels Pelochos aquells”. Agafà la pinta, però tota sola res va poder fer. Davant d’això, a un servidor no li va quedar altre remei que rentar-se el cabell. Ajocat (ajupit) i amb el cap a la banyera va iniciar el procés. Un cop enllestit es va aixecar (alçar) cofoi per la tasca acomplerta. I llavors va succeir... CATACRAC!!! Les seves vèrtebres –la L4 i la L5 per ser més concrets- van xisclar com posseïdes per les cordes vocals de la Yoko Ono i van provocar inexorablement la caiguda d’un servidor al fred sòl mentre, ara les seves cordes vocals, bramaven com posseïdes per les esmentades cordes vocals de la ja esmentada vídua de ca’l Lennon.

I tot això i res més és el que ha provocat que aquell “un servidor” (m’agrada molt el terme i crec que li vaig plagiar a en Banyeres. Ja em dispensarà...) hagi esdevingut, fent un símil grotesc amb el món del motor, un vehicle de mobilitat reduïda durant tota la setmana. Company fidel del sofà i del llit. I amb els ulls clavats en aquell Miolastan que s’ha encarregat d’anar-li regalant els sons més profunds.

Ai... ai... ai...

*Sànset*

QUE DIFÍCIL QUE ÉS SER CATALÀ!

Difícil? Què estic dient? hauria de ser considerat esport d’aventura no apte per individus cardíacament patològics! No ho dic pel fet d’haver de parlar una llengua que molts asseguren que en són tres, quatre o cinc. Quin mal de cap! O pel fet d’haver de tenir dues pàtries. No, no ho dic per res d’això. És difícil. I ho és sobretot degut als nostres benvolguts polítics. Benvolguts polítics que viuen de nosaltres, per res per nosaltres. Benvolguts polítics que no ens serveixen, sinó que servim.

Avui, i perquè estem en pre-campanya i ja estic per exiliar-me a Andorra (almenys el tabac és més barat) us diré què en penso dels líders i dels partits que diuen que ens volen representar:

PPC (Partido Popular de Cataluña): Francament, no ho entenc. Aquesta gent s’ha equivocat de país. Amb un discurs populista i extremadament curiós intentaran esgarrapar vots al PSC, partit que acusen d’independentista. Sabíem que els polítics tendeixen a ser mentiders, però no feia falta arribar a nivells tan absurds.

PSC-PSOE (Partit Socialista de Catalunya- Partido Socialista Obrero Español): Hem d’aplaudir tots al president Montilla per aquests quatre anys d’esforç per millorar el seu català. Fet que implica que fins fa quatre anys li importava un rabe parlar bé la nostra llengua. Potser perquè els qui el votaven a Cornellà eren més aviat del PSOE que del PSC, ves a saber. Fet i fet, tot això implica que el concepte que té sobre Catalunya és ben rònec i caduc. El mínim component federalista que podia tenir el PSC d’en Maragall se n’ha anat a prendre pel sac i avui més que mai el partit no és més que un apèndix del PSOE. Als pobres Ciutadans pel Canvi a hores d’ara ja els deurà haver caigut la cara de vergonya, per no dir els collons.

CiU (Convergència i Unió) : La dreta acostuma a intentar enganyar als seus desprevinguts votants sense massa manies, i en Mas no podia ser menys. S’omple la boca parlant de concerts econòmics impossibles, ja que necessitarien d’una reforma constitucional que ni PP ni PSOE acceptaran mai. I, com sempre, “ni chicha ni limoná”. Encara no sé què coi volen per Catalunya i molt menys què en volen fer de La Casa Gran del catalanisme. Una casa de barrets, potser?

Ciutadans-Ciudadanos: Gent original que combina el seu nacionalisme espanyolista més ranci amb un discurs anti-nacionailsta (=anti-catalanista). L’engany com a lema. Interessants sobretot per la campanya electoral i les dots que va demostrar l’Albertito per l’exhibicionisme. Suposo que enguany no en rascaran ni una i que el senyor Boadella callarà per sempre. Així es creui amb un gat ben afamat.

Iniciativa: Com que l'oncle Monti els va colar el gol de la conselleria d’Interior i saben que probablement perdin uns quants votants han començat a cridar als quatre vents que són l’únic partit federalista de Catalunya. Curiosament –i tot i que crec que, si els governants espanyols haguessin estat una mica vius, el federalisme hauria d’haver estat la seva opció "de país"- és l’aposta més irreal de totes. Més difícil i menys provable que qualsevol altra cosa. La opció està en autonomisme o en independència. Espanya no es desmuntarà mai per refundar-se com a Estat Federal. I el fotut de tot això és que els nostres eco-socialistes d’Armani ho tenen ben present.

ERC (Esquerra Republicana de Catalunya): podem estar orgullosos perquè gràcies a ells el dia 28 de novembre assistirem al bluff polític més gran de la història. Té mèrit ser capaços de perdre tants votants en tant poc de temps. De rècord Guiness! I tot gràcies als merders interns i als egos dels seus líders. Un partit històric que es vol immolar. Els havia votat sempre. Ara s’ha acabat. Mai més. Bravo Puigcercós, i no et preocupis, que quan tot peti podràs fer com el Colom, i volar a ca’l Mas, que segur que convergiu fàcilment.

Reagrupament.cat / Solidaritat: els he combinat. Els he posat junts perquè a mi em feia trempar que poguessin anar junts. Quin tsunami d’aire fresc que hagués estat! Quina por que tenia ERC! I més després de la manifestació del juliol: gent amb les idees clares i un discurs hàbil que deixen estar els seus egos per servir un país que ha deixat palès que n’està fins al capdamunt. De moment ERC -en aquest sentit, no en tots els altres- segueix tranquil·la. I sembla que ho pot estar. Una llàstima. Una llàstima de veritat.


Què fem doncs, votem a l’Ariel i acabem de fer-la grossa?

*Sànset*

SOBRE LA SORT D'UNA MOSCA AUTOESTOPISTA

A qui no li ha passat mai que una mosca l’acompanyi durant el transcurs de tot un viatge en cotxe? sí, des del començament i fins al final. El fet a molts se’ns pot arribar a fer francament feixuc. Perquè molts som suficientment mesquins com per intentar foragitar-la de totes totes. Per res volem compartir un viatge amb ella, no fos cas que el consum de combustible augmenti ostensiblement degut als seus 0,05 grams de paquidèrmic pes* o que patíssim algun mal de cap degut a llur verborrea.

I què és el que intentem tota l’estona? abaixem la finestreta lateral i, a bufetada neta, la instem a fer el salt al buit. I sense arnés, ni paracaigudes, ni mosquetó (dixit de la petita mosca mascle...)! Ara, si no ho aconseguim –pobre d’ella si no es llença!- l’amalgama de putades possibles que podem arribar a aplicar-li arriben a ser dignes d’en Radovan Karadzik. Fins i tot sé d’algun sonat que s’atreveix a emprar la vella tàctica de la congelació d’invertebrats mitjançant “l’aire condicionat a tota llet” sent capaç, i no us enganyo, de jugar-s’hi la salut.

La reflexió és necessària i cal que ens plantegem la possibilitat que la mosca no hagi entrat al nostre cotxe per voluntat d’anar a veure de gorra a algun parent, sinó que hagi estat per accident. Podria ser que, sent bèstia curiosa i estant deturat el nostre mitjà de transport, hi hagi fet cap atreta per la dolça ferum que més d’un vehicle pot arribar a fer. I quan se n’hagi adonat del parany on ha caigut ja no hagi estat a temps de baixar. Pel seu relativisme, i després de més d’un dissortat cop de cap contra el vidre (potser us pensàveu que hi pica per gust?), ha desistit. Ho ha deixat estar i pacientment espera l’aturada per baixar civilitzadament, intentant passar sempre desapercebuda per por de rebre cap més nata i retraient-se el seu infortuni.

No ens hauria de resultar massa difícil de posar-nos a la seva pell: imaginem-nos que pugem a l’autobús. Nosaltres tenim la intenció d’anar a visitar un company d’estudis que avui resideix a la Torre de Fontaubella. I la son i/o la ressaca ens fa errar: acabem pujant a l'òmnibus de la Tanganika-Travels, que compleix diligentment la seva ruta sense fer cap parada. Un viatge sense escales. De Porrera a Tanzània en 575 hores. Quan ens fem partícips del nostre error correm a comunicar-li al conductor i, per la nostra sorpresa, aquest ens respon amb un gest d’indiferència mentre obre la porta d’entrada al vehicle. Ens està invitant a saltar mentre el vehicle belluga a velocitat punta. I para más INRI, a la que ens hi neguem ens bufeteja. Si som capaços d’escapar a aquell intent d’assassinat en tota regla i aconseguim seure al seient on reposàvem plàcidament fins que ens hem fet partícips de l’error i, tot cavil·lant sobre la dissort que ens depara el nostre involuntari i segur pas per l’Àfrica més oriental... qui no es donaria cops de cap contra el vidre?


*M’havia passat pel cap fer un incís sobre el “pes mosca”. He decidit obviar-ho, ja que les meves ínfules han estat satisfetes completament gràcies al comentari relacionat amb el “mosquetó”.

*Sànset*

Tornada

Hola a tots,
sóc Utnoa i vull anunciar que vaig sobreviure a totes les coses que em van passar la setmana passada!

En primer lloc l'entrevista pel màster que vaig tenir dilluns passat va ser superada! Així que estic admesa al segon màster de la meva formació com professional de la psicologia (que no s'acaba mai!).

En segon lloc, volia dir que, ja que tots vau mostrar-me el vostre suport a través del bloc, vaig fer la presentació del projecte de màster i que me'n vaig sortir prou bé, o si més no, me'n vaig sortir, que això ja és molt! Encara no sé la nota, però espero que tot surti bé! Ara ja només queda esperar... Moltes gràcies per les vostres paraules!

En tercer lloc, ja hem tornat d'Andorra. Ens ho vam passar molt i molt bé i sobretot ens vam poder relaxar molt en un súper hotel de luxe!! (amb minibar i caixa forta a l'habitació! jaja).

En quart lloc, des d'aquí volem felicitar al Ferran, que el dia 10 va ser el seu aniversari, i com que no hem estat massa on-line no l'hem felicitat encara. Així que, Anys i anys, per molts anys, Ferran!

En cinquè i últim lloc anunciar que a partir de demà esperem que el funcionament d'aqust bloc (amb publicació de posts i comentaris als vostres respectius blocs) torni a ser el d'abans! després de tantes aturades aquest estiu! Ja que avui és l'últim dia de vacances de'n Sànsitus! OOOHHH! Ja n'hi ha prou de fer el gos!

Moltes gràcies per la vostra atenció i per seguir el bloc!
Prometem contestar els comentaris pendents als últims posts en breu!

Utnoa

Sí senyores i senyors, amics i amigues, barrufets i barrufetes i enemics i enemigues.

La senyora Utnoa té molta feina. El senyor Sànset ha de bellugar molt -massa pel seu gos gust- per aconseguir trobar res que s'assembli a quelcom anomenat Internet. I com, quan aquest divendres la senyoreta Utnoa hagi presentat meravellosament la seva tesina, fugim cagant llets per fer un petit viatget low cost a l'estranger (dixit Andorra)... Us hem de comunicar que ens veiem obligats a penjar aquest cartellet fins dijous que ve, quan -us ho prometem!- tot tornarà a la més normals de les normalitats.

Necessitava escriure!

Necessitava escriure!

Són els últims dies i els retocs finals sembla que no siguin mai els finals! Em falten tantes coses! PER QUÈ? PER QUÈ?

Sempre a últim moment. Sempre. Però... com s'ho fa el meu cervell per determinar quan és l'últim moment per a cada ocasió concreta? Puc dir que tinc una alta capacitat per detectar els últims moments i tot i així acabar tenint temps? Us ho diré si finalment divendres puc entregar i defensar el meu projecte, que de moment, és una dada dubtosa!

M'hagués agradat poder treballar aquests últims mesos sense cap pressió més que el treball mateix. Sense cap preocupació, aïllada del món. Però no he pogut. En el món blocaire és relativament més senzill: decideixo i anuncio que no escriuré en 2 mesos, i llestos! Tot i haver estat preguntant al meu company contínuament què n'era de vosaltres. Però amb la resta del món que m'envolta m'ha resultat, francament, més complicat. Sempre necessito estar en contacte amb els meus, em costa molt aïllar-me. Tot i veure que de vegades la gent ho fa, es tanca un temps i després torna, a mi em costa molt.

Aquests dies, seguint la tònica d'en XeXu i la Tarambana, se m'han acudit mil situacions que he pensat que eren posts, però és clar, la promesa que em vaig fer a mi mateixa no m'ho permetia. Més que situacions, han estat sentiments o sensacions. Aquelles que et recorren el cos de cap a peus (sí, alguns pensem amb els peus!). Sensacions més aviat negatives que no et pots treure del damunt i tot per què? et preguntes. Per què i per a qui.

No sé si és l'edat, si és l'estat de maduració en que em trobo, si és cosa del cicle vital... o si són factors més de personalitat, però em sento bastant decepcionada amb algunes persones. Aquest estiu m'ha fet adonar de coses que mai abans havia vist. He estat bastant aïllada d'algunes amistats, tot i costar-me molt perdre el vincle, però m'he distanciat, i no només pel ditxós projecte, sinó més aviat per aquestes coses que he vist.

A vegades jo veig coses que els altres no veuen. O dit d'una altra manera, penso que més aviat és que veig coses on probablement no hi són. Però jo les veig. Veure és creure? Bé, no ho sé. El cas és que sembla que el món m'estigui portant a fer coses que no vull fer. És deixar-se portar? Deixar-se influenciar? No ho sé.

Potser és que aquesta personeta innocent s'està fent gran. No ho sé. No sé res! Només sé que jo tinc molts motius pels quals no vull tenir facebook, per mi no és qualsevol cosa, de fet crec que no ho és qualsevol cosa, però bé, la majoria ho considera com una cosa sense importància. Per mi intervenen molts factors en el fet de tenir facebook. Però què fer quan totes les teves amistats en tenen? La meva mare té a les meves amigues agregades! I em diu que me'n faci perquè elles per allí es diuen coses i jo no hi puc participar. I altres coses.

I no sé, em sento insegura. I m'ofego només de pensar que qui creia que estava al meu costat ja no hi és, o no hi ha estat mai, o fa molt de temps que ja no hi és, i jo no ho sabia.

Recomençar? Potser és que m'he adonat que ja no comparteixo tantes coses amb aquestes amigues, potser les havia posat en un pedestal i no s'ho mereixien? Potser és simplement que busquem coses diferents? Potser jo m'allunyo més de la seva forma global d'entendre el món i les coses que hi passen? Potser jo ja tinc uns altres interessos? I com ho manejo tot això? COM HO GESTIONO? I com sé si és això o no una altra cosa...?

Moltes coses ronden pel meu cap. I algunes només són excuses per donar pas a d'altres, probablement les més importants o les que defineixen com em sento i com valoro tot plegat.

Un recull d'unes quantes coses que si s'escriuen ja sonen diferent. O si més no... sonen.

Necessitava escriure!


Utnoa

PS- Gràcies a les vostres paraules de suport en els comentaris als posts d'en Sànset!

AQUELL HISTORIADOR QUE NO TENIA BRAÇOS. AVÍS: DRAMÓN

Feia un dia fosc. Era un dia fred. Era un dia tan fosc i tan fred com el cap d’en Raiola. Encara que no tan empudegat, tot s’ha de dir. Aquell historiador sense braços contemplava aquell dia tan fosc i tan fred des del darrere del vidre de la finestra de la recambra que havia aconseguit llogar –després de llarg regateig- a la bruixa de l’estació de servei que la Repsol té al Vendrell.

Aquell historiador sense braços no es podia pagar l’electre. Tampoc el gas. I molt menys l’aigua. Ben just la minsa pensió que per la seva trista minusvàlida percebia de l’Estat del costat –fet curiós, dic jo- li permetia pagar-li l’extorsió a aquell coi de bruixa –que, per cert, treballava a l’estació de servei que la REPSOL té al Vendrell- i comprar un parell de sacs de patates cada mes, que s'havia de menjar ben crues. No tenia ni gas ni electre. I amb la mirada poques coses es cuinen.

A més a més, a aquell historiador sense braços li mancava també un ull. Un ull que havia perdut quan encara disposava d’aquelles dues –“dos” segons la meva variant dialectal- extremitats avui perdudes. Els coneguts, els amics i els saludats, des del jorn en que se succeí el fatídic primer accident, havien començat a apellar-lo “el semisec”. Aquell ull, el de l’esquerra, el que més hi veia, l’havia perdut amb el desafortunat impacte del suro de l'ampolla de cava que ell mateix acabava d’obrir cofoiament. Als coneguts, als amics i als saludats els sobrava mala baba.

Aquell historiador sense braços i al qui li faltava un ull, que era un rellogat de la bruixa de l’estació de servei de la REPSOL del Vendrell, que no podia pagar la llum, que tampoc es podia permetre fer front a una factura de l’electre i que molt menys pagaria mai cap rebut de l’aigua, se sentia un desgraciat. Sí, així se sabia. I no perquè li faltessin els dos braços o perquè li manqués un ull, o per ser un rellogat de la sodomita de la bruixa de l’estació de servei que la REPSOL té al Vendrell.

Res d’això. Se sentia un desgraciat perquè sense braços mai podria dibuixar un logo per la Primera Trobada Blocaire fora de Catalunya. Una proposta d’en Ferran d’In Varietate.

Vosaltres que podeu, feu el favor de fer-li aquest petit homenatge al pobre historiador sense braços i mancat d'un ull que hom coneixia com a “semisec”.

*Sànset*