LA TERRIBLE HISTÒRIA D'EN SUPER CATALÀ

De dia –o de nit, perquè anava a torns- treballava de repartidor de pizzes per una famosa companyia multinacional.

Però de nit –o de dia, perquè anava a torns- es transformava en SUPER CATALÀ. Era l’heroi d’aquelles terres que el poeta va definir com a “país petit”. Les injustícies que cometien tots aquells qui volien acabar amb aquell ufanós Poble rebien la ràpida i brutal resposta d’aquell heroi. A cops de falç escapçava el mal que planava sobre aquella terra.

Els catalans se sabien feliços, perquè estaven protegits per aquell patillero justicier.

Però un dia, mal dia!, en SUPER CATALÀ va respondre a la crida d’un bellmuntà desolat que li demanà ajuda per fer front als malvats consellers comarcals del Priorat, famosos per “lo Forat” que havien provocat a les arques públiques d’aquelles contrades i que havia fet cap a les butxaques del malvat Joe Cocker.

Després d’una llarga pugna i de suar la gota gorda, en SUPER CATALÀ aconseguí vèncer i expulsar els malèfics i tremends consellers comarcals i restablir l’ordre a la comarca.

Agraït, aquell veí de Bellmunt del Priorat li regalà una botella de vi del poble. Un vi màgic que s’havia engendrat en aquells sòls de fosca i enigmàtica llicorella i que era capaç d’aconseguir que qualsevol paladar se sentís el més complagut. El bellmuntà l’avisà: “fill meu, beu amb moderació, que tan dolç manà té la contrapartida de, en abusar, fer embogir fins i tot al més sensat entre danses que evoquen passats perduts de misteris vora el foc”. En SUPER CATALÀ, ufanós i cofoi com estava, i creient-se el més valent i impertorbable, es begué tota la botella d’un glop.

Mai més se n’ha sabut res. Es va fondre com si fos un simple casquet polar. Però els vells d’aquells llocs encara el recorden i –un altre cop males llengües- enarboren veus que asseguren que durant les nits més fosques de setembre, entre les vinyes més amagades, s’hi forja una foguera i una figura grotesca hi balla al voltant com menairó belluguet.

*Sànset*

El filtre dels meus ulls

Quan es desprenia d’aquell filtre semblava que als seus peus s’obria un món ple de possibilitats i de regalats colors.

Un nou prisma el feia somniar i entendre tot allò que l’envoltava des d’una altra òptica. El seu espai engendrava formes embrionàries i donava pas a una fecunda imaginació. Aquells colors es tenyien i es vencien amb nous tons i amb algun minúscul bri que li regalava un somni més. Era un món inaudit, era el seu rutinari descobriment.

Només volia que una cosa fes que seguís fruint per l'hàbit més casolà. Intuïa què ella s’acostava i l’imaginava tan bella com sempre. No es perdia mai cap dels seus compassats moviments, que la descrivien i la feien tornar la més plàstica de les ballarines. Quan ella ja quasi hi era, la notava més seva. Ella el sentia tant seu. La seva escalfor el feia creure viu, arrelat al somni que es descrivia amb aquella felicitat que als altres els era ignota.

Només era necessari intuir-la, com aquella vella cala, massa cops oblidada per l’absurditat de l’esdevenir, que anhelava l’arribada de la més fastuosa de les naus. I quan s’hi abarloava, se sabia viva; era segura de seguir sent i de seguir-hi volent ser. No requeria veure-la, només calia notar-la, pressentir-la, perquè en fruís una enriolada joia que era sinònim d’un mar ple de possibilitats.

Ell necessitava aquell filtre per poder seguir concordant amb un món més absurd del que podia imaginar. Quan se’l treia, quan el trencava, només el lligava a no volar, a no desprendre-se’n, notar-la amb ell. Així ell se sabia feliç.

*Sànset*

CRÒNIQUES COL•LOQUIALS 1: “ser un nyu”

“Ser un NYU” és una expressió que es va començar a obrir pas pel món durant el mes de juliol de l’any 2002 en una excavació arqueològica tarragonina. La seva definició vindria a ser; “persona estranya i extravagant –freak- relacionada, directa o indirectament, amb el món de la història i de l’arqueologia”.

En aquella calorosa excavació teníem un senyor, el NYU original i a partir del qual deriven tots els altres NYUS, bastant curiós. El primer NYU –primus inter pares- era un home de mitjana edat que, sense cap estudi relacionat amb la història, es va presentar voluntari a treballar al jaciment. Nosaltres, com 14 pics foraden més que 13, el vam acceptar amb els braços ben oberts. El terme NYU s’estava gestant. Aquell senyor arribava a la feina mitja hora abans, sempre ben pentinat i engominat, per observar tot el que havien fet els altres el dia anterior, i sempre que trobava alguna cosa –ja sigui pedra, runa o ós de qualsevol bèstia- se’ns acostava cridant i dient que acabava de fer un gran descobriment. Quan nosaltres li explicàvem el que era realment la troballa, ell és limitava sempre a dir; “buiiino, tarde o pronto, to llegará”. El primer de tots els NYUS ja era entre nosaltres.

Amb el pas del temps, i per influència del NYU primigeni, van anar apareixent nous NYUS a l’excavació: un arqueòleg aficionat que afirmava que la civilització egípcia i la romana tenien els seus orígens en l’espai exterior; un heavy de broma que no es treia els texans d’hivern ni per dormir -estant a 40 graus a l’ombra...- i un llicenciat en història que es podia passar 8 hores seguides torturant-nos amb els seus monòlegs horribles, sense sentit i de collita pròpia –aquest darrer, per cert, era un híbrid entre NYU i JUANTXI, doncs era ganxet.

A partir d’aquí, el nombre de NYUS es va anar expandint, arribant a afectar als paletes d’un edifici en construcció que teníem la vora. Un dels paletes, el PALETA-NYU més remarcable, se’m va acostar un migdia i em va dir: “que raros que eran estos romanos. Todavía no entiendo esa manía suya de hacer las casas bajo el suelo”. Vaig veure la llum. Per què mai no m’ho havia plantejat? Potser, els nyus no em deixaven veure el cocodril.

*Sànset*

La meva ànima a canvi d'un quinto de Voll-Damm

Ahir a la nit estava avorrit. No sabia què fer fins que... Eureka! em vaig il·luminar i vaig decidir vendre la meva ànima al diable a canvi d’unes quantes propostes –evidentment sabia com fer-ho, doncs per contactar amb ell només cal enviar un SMS amb la paraula clau ALMA al 666.

Li vaig proposar que:

- Em digués d’on treia els diners el sr. Florentino Pérez i, ja de pas, que em digués si era parent seu.
- Si els afiliats al PP tenen accés a la zona VIP de l’Hades.
-Si realment, i com afirmen els aficionats de l’Atlètic de Madrid, l’infern és conegut com a “Liga Adelante”.
-Si Jiménez Losantos era un infiltrat seu a la COPE.
-Que trobés d’una punyetera vegada a Carmen Sandiego.
-Que deixés de tocar la pera als éssers terrenals prenent la forma de Chuck Norris, Felip de Borbó, Raffaella Carrá, Rouco Varela, Carmen de Mairena, Yoko Ono o Salva Ballesta, entre d’altres.

Aquell boc impresentable em va comentar que el que jo li demanava era informació confidencial i inabastable, i que els seus superiors del Pentàgon no li permetrien. No obstant, em va reclamar la meva ànima, doncs considerava que l’establiment de trucada i les despeses del viatge bé que s’ho valien. Li vaig dir que feia tard, doncs ja li havia venut a un amic meu dos anys enrere a canvi d’un quinto Voll-Damm.

*Sànset*

Si Déu entrés per la finestra de casa meva i em demanés un quinto

Si Déu entrés per la finestra de casa meva i em demanés, assedegat, un quinto li respondria que no en tinc. I això que sempre en tinc un bon regiment. Per què collons li hauria de donar un quinto a aquell ancià? Què s’ha pensat! A més a més, amb la d’anys que fa que belluga déu tenir uns estalvis prou considerables –encara que treballant només 7 dies no crec que li toqui una prestació massa maca...

De fet, sovint reflexiono sobre que em passaria pel cap si Déu entrés a meva casa per la finestra i em demanés un quinto. Primer, segurament, li retrauria la descortesia. Què significa això d’entrar per les finestres a casa dels altres? què no hi ha portes?

Després d’això, quan ja estès cansat de demanar-me perdó, li plantejaria tot un seguit de qüestions que m’interessaria que em clarifiqués. Aquestes són les següents:

-És Pep Guardiola el nou messies? En el cas que ho sigui, podríem pactar que no el crucifiquessin fins que no portem una Champions més que el Manril? seria negociable això?

-Si l’Esperit Sant es va presentar davant de Maria amb forma de colom i li va practicar el que col·loquialment coneixem com a casquete –no em cola allò de la “concepció auricular”- podríem creure que la tal Maria va ser la primera persona zoofílica del món mundial?

-Per què va fer el món només en 7 dies –i, al damunt, l’últim dia va i descansa? no s’hi podria haver estat una mica més de temps i així fer-lo una mica millor? el podem considerar el gran xapusses de la història?

-Si vostè va guiar als reis mags vers Betlem, no els podria haver comentat que no li diguessin a Herodes el que havien vingut a fer? així, com a mínim, ens hauríem evitat el primer infanticidi de la història.

-Vostè és el Déu de tothom? I si ho és, com és que no veu segons quines coses a segons quins llocs i continents?–Déu tenir la cobertura d’un mòbil al mig de Priorat, pràcticament nul·la.

-I, si és cert que vostè és Déu. Per què em ve a demanar a mi un quinto?


*Sànset*

ODA AL WC COMUNISTA

Treballo en una empresa on existeixen banys per als treballadors i lavabos destinats específicament per al públic. Pel lloc on em trobo ubicat, em resulta més pròxim l’wc públic. Després d’intentar anar-hi diverses vegades vaig ratificar, a desgrat meu, que la consciència capitalista persisteix fins i tot als urinaris. I us explicaré perquè. El capitalisme rau en la cerca de l’enriquiment i el respecte per la propietat privada, en contra d’allò públic o col·lectiu.

Així, els elements que podem considerar públics en una societat –que la noció del capitalisme més agressiu no contempla- perden interès i no disposen de cap “prestigi” i, a més a més, no són protegits per cap convicció moral de caràcter comunitari. I els wc’s no són cap excepció!

Com estan habitualment els lavabos públics? agosarat és el qui necessita alliberar a Willy i posa les seves natges en contacte amb l’estructura helicoïdal que ens facilita el senyor Roca! D’altres, equilibristes aficionats, se les maneguen de mil maneres diferents per defecar a distància i en contrapès perillós, fet que implica una més que provable remullada posterior deguda a l’ona expansiva que genera el resultat del nostre sopar a l’impactar contra l’aigua pantanosa que dóna sentit al “cagadero”. Existeix un tercer model de caganers que, sabent que són poc dotats pel món del funambulisme, del malabarisme i d’altres equilibris circenses, creen una capa protectora de paper de cel·lulosa -o de vàter- que els serveix per protegir el seu immaculat darrere.

En definitiva, d’una forma o una altra, pràcticament s’ha de fer una tesi doctoral per poder cagar als vàters públics. Heu reflexionat mai sobre les hores de la nostra vida que hem perdut als banys públics? I no precisament fent les nostres necessitats, sinó preparant el terreny per poder-les fer amb un mínim de salubritat.

I tot això és culpa del capitalisme! Sí, de veritat ho crec. En un món no capitalista –comunista, per exemple- els cagaderos estarien sempre nets perquè, de fet, no existirien els vàters privats. Tots consideraríem tots els wc’s com a nostres, els respectaríem i els dignificaríem com es mereixen, doncs ens aporten la gratificant sensació d’aquell qui ens alleugereix la vida.

Així, i corrent perill de ser considerat comunista convençut, apostaria per una nova revolució soviètica ja que, almenys, i pel que puc concloure, les cagades comunistes són més agraïdes, socialitzants i dignes que no pas les dels capitalistes; brutes, agressives i carregades de la fètida imatge social del “no em preocupo pel que no és meu”.

P.S. Un altre dia tractarem el tema divertit i curiós dels policleans o “cagaderos mòbils i inestables subjectes a les bromes que et poden fer els cabrons que s’estan esperant fora”.

*Sànset*

Al país de les joguines el PDLJFC va guanyar al REIAL Mandril la Sopa de Xampinyons, mentre en Puyal ho retransmetia amb una passió desfermada.

Feia un dia plujós al país de les joguines. La mostassa els arribava pràcticament a la cintura. Perquè al país de les joguines, quan plovia, plovia mostassa; una mostassada torrencial! Les pedres d’hamburguesa i els arbres cebers estaven ben salpebrats. L’home de CRO, l’home de MA i l’home de NYÓ van córrer a eixoplugar-se a la cova dels infortunis. No els funcionava la l’electre. La mostassa era el pitjor enemic de la tecnologia electrònica del pleistocè. Per sort, l’home de CRO tenia un vell transistor que anava a piles i el va engegar. Els tres homes, vestits de gala amb uns taparrabos de plomes de colibrí que pesaven tones degut a la mostassa humida , es van seure en un improvitzat cercle, deixant al centre la ràdio. Josep Maria Puyal –gran mestre de la radiocomunicació que ja hi era llavors- estava retransmetent el partit de futbol per PAISDELESJOGUINESràdio, ràdio pública i pagada per les butxaques de tots els contribuents cromanyons.

El matx enfrontava el PDLJFC (País de les Joguines Futbol Club) contra el Reial Mandril –equip de base gominosa on hi militaven un gran grapat de mandrils del país del costat, MANDRIL·LÀNDIA-. Era el partit més emocionant de la temporada, els dos equips s’hi jugaven la Sopa de Xampinyons. Qui en sortís victoriós s’emportaria un gran plat de sopa de xampinyons feta pel gran xef Apici. Quina tensió! En Puyal ho retransmetia amb un entusiasme exacerbat. Els mandrils feien un joc molt brut: mossegaven als jugadors del PDLJFC i contínuament es tocaven les parts (in)nobles. Molts patien que es pogués suspendre el partit degut a la mostassada. Els mandrils no portaven bé el tema de la mostassa. Per tots és sabut que el mandril no es sent còmode xipollejant en un camp banyat de mostassa!

El Reial Mandril era l’equip que més vegades s'havia menjat la Sopa de Xampinyons. I no de forma neta! Temps enrere, un dictador, el general Frasco, es dedicava a invertir diner púbic de MANDRIL·LÀNDIA per aconseguir fitxatges mediàtics pel seu equip preferit, el dels mandrils. L’afició ho sabia, i sempre que anava a veure el partit a l’estadi l’animaven tot cantant: “Fraaaaasco, Fraaaasco, Fraaaasco, Arriba Espiña!”, ja que es veu que l’home era molt aficionat a la pinya en conserva i sempre guardava quantitats ingents del producte a la part més alta de l’armari del seu palau, el Palacio del Cardo, on hi vivia amb la seva dona, tota una mandrila, que no deuria ser massa atractiva...

Però tot això era aigua –mostassa, essent correctes- passada. El general havia mort temps enrere, doncs havia caigut víctima d’una esllavissada de pots de pinya en conserva -la avaricia rompe el Paco-, i l’equip del seu metàl·lic cor d’alumini se’n ressentia. EL PDLJFC feia molt temps que es mereixia menjar la Sopa de Xampinyons, sempre s’havia quedat a les portes d’aconseguir-ho. La plantilla, liderada per jugadors del carisma i la qualitat d'Stochkov, Koeman, Laudrup, Guardiola, Ferrer, Bakero o Zubizarreta s’ho mereixien. Però el partit havia arribat a la prorroga sense que ningú aconseguís marcar.

L’home de CRO, l’home de MA i l’home de NYÓ tremolaven, com si fossin la Maria de las Mercedes, dels nervis. Sabien que el seu estimat equip havia d’aconseguir la victòria.

Al minut 111 de la pròrroga l’àrbitre, Aron Schmidhuber, va sancionar en tir lliure indirecte una falta dels mandrils, ben a prop de la seva àrea. Stochkov va tocar la pilota, Bakero la va parar i Koeman va xutar amb tal potència que l’esfèric va entrar a la xarxa de la porteria dels mandrils amb una potència desmesurada. Pocs minuts després col·legiat xiulava el final del partit.

Quina sopa de xampinyons que es fotrien aquella nit! i l’home de CRO, l’home de MA i l’home de NYÓ van sortir a celebrar-ho a la platja del JB. Els mandrils estaven de dol i el cel es va obrir, la mostassa va deturar la seva caiguda i va acabar fent un bon dia al país de les joguines.

**Sanset**

Història a un vell amic

Vell amic, ara et contaré l’aventura que he patit, seu còmodament i llegeix tranquil, que intentaré ser concís:
Al meu cotxe li havien fallat els frens en una gasolinera. Havia topat suaument contra un altre vehicle, fet que no va impedir que m’emportés una ratllada més que considerable. El meu estat d’humor, com et pots imaginar, vell amic de cauta mirada, no era el més adequat.

Vaig decidir ajaure’m en una cadira que hi havia al costat de la porta d’entrada a l’oficina de la gasolinera, tot esperant que em vinguessin a arreglar el Xsara. Vaig trobar una còmoda posició tot repenjant el cap al llindar de la finestra. Em vaig aconseguir calmar i em dedicava a mirar la gent que abeurava vehicles assedegats de combustible, mentre jo feia ballar la cadira amb les dues potes darreres que la subjectaven al terra.

En aquell moment, vell amic de colzes molsuts, em vaig fixar en una noieta jove que entrava a l’oficina a pagar la benzina que li havia posat al seu Wolkswagen Golf de color vermell. Era magra però la seva silueta adoptava belles i sinuoses formes. No podia deixar de mirar-la quan, sense poder fer-hi res, ella es va fixar en mi i les nostres mirades es van creuar. Ràpidament vaig notar com la cara se m’enrojolava, tornant-me incapaç d’articular paraula amb sentit.
La deliciosa jove va entrar a l’oficina.
La deliciosa jove va sortir de l’oficina.
La seva samarreta, blanca i profunda com l’horitzó un dia de cel clar, s’aferrava al seu cos fent palpables uns pits ferms que devien ser dolcíssims.
Amic meu, la deliciosa jove va marxar.

Tot seguit, va arribar un home de mitjana edat, que conduïa un tot-camí de color gris. L’home semblava centreamericà per la seva fesomia, i anava vestit com si fos un vaquer texà. Es va dirigir amb pas ferm cap on em trobava jo. Vaig copsar ràpidament que no tenia massa bones intencions. Em va demanar vinc cèntims d’euro. Vaig considerar-ho una extorsió assequible i li vaig lliurar l’esmentada quantitat sense dir-li res. L’home em va mirar. El seu bigot deixava entreveure un atenuat somriure malèvol.
Amic meu, l’home va parlar.
-T’agraden les noies que llueixen vestits que deixen imaginar els seus dolços contorns?
El vaig mirar sense contestar-li. Ell es mirava la moneda de vint cèntims.
-Necessito més, necessito més diners. Hauré d’entrar a l’oficina.
Vaig imaginar que portava una arma. Com la deliciosa jove ja havia marxat, vaig pensar que no tenia cap motiu per intentar impedir el crim que l’home anava a cometre. Tot i això, el vaig avisar:
-Fes el que vulguis, home d’obscura mirada, però no em molestis. A sobre meu hi ha una finestra de vidres transparents, que no es trenquin i que no em caiguin a sobre, no vull haver d’aixecar-me, pel teu bé. – Li vaig dirigir una mirada gèlida i colpidora.
L’home em va contestar:
-D’acord, no seràs per mi pertorbat, jove de mirada gèlida i colpidora.

*Sànset*

pinzellades - la novel·la

Una pinzellada de la Increïble novel·la del gos i la dona: (en procés)

Després de dinar va sortir a la terrassa. Es va estirar a l’hamaca, disposada a impregnar-se de Sol. Li encantava notar l’escalfor del Sol, notar com els rajos es filtraven a través de la seva pell i li arribaven a les entranyes. Aquella sensació la feia sentir viva. No se sentia res. Tot estava aturat. Era l’hora de la migdiada. Quan ja havia perdut la noció del temps i les gotes de suor regalimaven per la seva pell, uns gemecs de dona de quaranta anys llargs van trencar la sintonia del moment. Es va incorporar i prestà curiosa atenció a aquells sons tan escandalosos. Realment semblaven gemecs de sexe, de plaer desproporcionat. Mai havia sentit als seus tiets follant... Pensant-ho millor, però, el que no havia d’estranyar-li era que ho fessin, ja que ja havia confirmat, gràcies a la proximitat del so, que els crits de multiorgasme femení venien del pis de sota.