Llegia aquest diumenge que a Moscou estan patint una onada de calor d’aquelles ben divertides. Els russos, gent pràctica però poc acostumada a temperatures tropicals, han optat per assumir diferents respostes a l'atac de l’astre rei. Es veu que, per evadir-se, ho tenen tot planejat: hores abans de sortir de casa posen la roba al congelador perquè estigui fresqueta i es foten uns quants tantos de vodka, perquè el camí a la piscina, riu o font municipal se’ls faci més lleuger. Degut a aquesta tàctica tan curiosa, les estadístiques asseguren que les morts per ofegament han ascendit un 50% respecte la mitjana dels estius anteriors.
Em vaig quedar astorat. Collons amb els russos! El primer que penses és “bolingues perduts es foten de cap al riu o a quelcom que ells creguin que ho és”. Després reflexiones i conclous: bé, és provable que hagin anat als rius, piscines i fonts municipals a posar-se en remull un 50% més de russos que l’estiu passat. Llavors, és coherent que se n’hagin mort un 50% més.
De fet, no cal anar gaire lluny per constatar el costum de la alcohòlico-festa-remullada. Només us cal passejar una matinada de diumenge per les platges de Salou o de Lloret i veureu l’estol de banyistes agosarats que ben just aconsegueixen mantenir-se drets. Alguns formen part de la sub-espècie coneguda com a homo guiri, però d’altres són del terreno. Valents que no tenen por a la mala idea de Posidó. Ja s’ho trobaran.
Ara bé, en sobreescrit cas, aquests banys són una qüestió merament puntual i relacionada directament amb la proximitat del pub on el personal s’engata durant tota la nit i part del matí. Els russos, en canvi, combaten la calor mitjançant el vodka de forma habitual i diària.
De fet, els russos ho combaten tot mitjançant el vodka. Fa anys llegia un article relacionat amb la pesca al riu Moscova, el riu que passa per la capital russa. L’articulista explicava com el torrent resta congelat tot el període hivernal. Els pescadors moscovites -que es passen per sota de l’aixella els 20 graus sota zero de sensació de xafogor- quan hi arriben fan un forat al gel, munten els estris de pesca i, quan ja han tirat, obren una botella de vodka. El curiós del cas és que el temps que cada ciríl·lic està sobre la superfície del gelat Moskova no depèn del nombre de preses que aconsegueixi pescar, sinó del que li dura la botella d’alcohol d’alta graduació.
Fet i fet, sigui estiu, primavera, tardor o hivern, tan acostumats n’estan que “vodka” en rus significa “aigua”. Amb raó els científics consideren que un terç del pes de cada moscovita el fa única i exclusivament el seu fetge.
Jo, per la meva part, seguiré bevent els meus quintos. Ho seguiré fent a casa o al bar, i el més lluny possible de qualsevol font d’aigua. Bevedor previsor val per dos.
Avui hem tornat de vacances. Podríem parlar de moltes de les coses maques que hem fet o que hem vist, o del bé que, en general, hem estat. Però hem decidit per unanimitat –fàcil i difícil a la vegada, al ser dos- que parlarem de LA PENSIÓN LA TROPICAL.
La idea inicial era dormir-hi dues nits. Les dues últimes nits. Només dir-vos que, al veure-la, vam intentar fugir a l’instant. Vam buscar un altre lloc on dormir, però la jugada no ens va sortir bé. Hi hem hagut de passar una nit. Evidentment doncs hem decidit tornar un dia abans cap a casa...
Primer de tot, les fotos penjades a internet enganyen i, de vegades, no fa falta ni que s’hagin retocat amb el fotoshop. Fa dues setmanes que teníem aparaulat dormir-hi dues nits. A les fotos semblava una pensió petitona, acollidora, ubicada al casc antic del poble. Una merda gran com un piano de cua! Allí, una rata de claveguera- però de la claveguera més putrefacta i rònega de la ciutat més bruta de l’univers- disposaria de la dignitat suficient per no posar-hi ni les potetes de davant.
Com dèiem, les fotografies sumades al preu baixíssim de l’habitació –ja vam descobrir perquè- ens van entabanar. Aquí podeu disfrutar de les imatges que vam veure nosaltres per internet:
I aquesta és la foto que nosaltres vam poder fer en viu i en directe. No és que la façana cuca i acollidora no existís, sinó que també existia una altra cara de la pensión La Tropical... el lado oscuro... Uoh! Les habitacions tenien bany! Quin luxe!
Pensem que necessitaríem fer un blog únic dedicat a aquest lloc, ja que en cada ronyós racó del petit edifici s’hi amagava una història terriblement esfereïdora diferent. Així que us explicarem només allò que més fàstic ens ha fet, o allò que amb unsol dia hem pogut captar.
Quan ahir al matí hi vam arribar ens va rebre una dona/home. Per què home? Per la vestimenta (pantalons i camisa), panxa, cabell curt, veu ronca... Per què dona? Perquè es deia Maria José. Ens va guiar fins a l’habitació. Les escales d’accés al primer pis estaven pràcticament destrossades. Cruixien tant al posar-hi el peu que si arribem a portar unes calces més a la maleta s’esfondra l’edifici per excés de pes. Val a dir que vam tenir l’honor de poder escollir habitació, evidentment totes estaven disponibles. Sànset va triar la que menys mala pinta feia, amb l’excusa de “tiene balconcito”. Balconcito? Ja et fotran! Unes portes d’accés al balcó de la façana, compartit amb altres habitacions, on només sortir t’hi trobaves un forat al terra, flors de plàstic pansides i una mena de pica-safareig amb taques sospitoses amb un mitjó brut dins... Era evident que pel balconcito entra aigua quan plou i es queda estancada al terra de l’habitació fins que s’asseca (deducció feta a partir d’una taca blanca que descoloria el terra de l’habitació).
Com era l’habitació? Dos llits amb llençols blancs d’olor a Flit, mantes amb boletes d’aquelles de gastat, i cobrellits grisos (bé, blanc brut). Una tauleta de nit amb un cendrer Amstel al mig i un paquet de Ducados obert dins el calaixet. Darrera la porta hi havia penjades dues camises de màniga curta descolorides... En un racó hi havia un sofà-plegatín més brut del que us podríeu imaginar i el terra cruixia com les escales a cada pas. El lavabo era d’obra més nova. Però no ajudava gaire si sumem que estava brut (vam haver-lo de netejar amb toallitas húmedas que per sort se’ns va acudir de comprar), que a l’endoll no podies endollar l’assecador de la brutícia enganxada que hi havia i que a l’armariet hi havia una pinta de plàstic blanca... de qui devia ser? Del senyor del Ducados i les camises? Misteri! Per sort o per desgràcia hi havia tovalloles, sí sí, tovalloles de quan Franco encara es reclenxinava el flequillo! La gran sorpresa ve quan demanem la clau i la dona-home ens explica no se quin rotllo... total, que no tenia clau, que a la tarda ja la tindríem... Vam decidir passar tot el dia fora. Primer Santander i després Santillana del Mar. Vam intentar arribar tan tard com vam poder per haver-hi de passar el mínim d’hores possible.
No cal dir que, quan vam tornar a l’antro els companys d’habitació ens estaven esperant –per sort, eren invertebrats. Vam fer un parell de partides a cartes, vam tancar la porta de l’habitació amb una clau que ens havia facilitat la dona-home que, per cert, no era la clau original de l’habitació i Utnoa va haver de fer pràcticament un màster en enginyeria per aconseguir-la tancar (Sànset, proveït més aviat de força que de manya, va desistir després d’uns quants grinyols de patiment que va fer la porta, que devia ser de la mateixa quinta que les tovalloles).
Cal dir-vos que haver vist Hostel una setmana abans no ajudava gaire a passar una bona nit en aquest “cutxitril”. Utnoa ho va batejar com “la nit de la por”. I, és que, la dona-home no estava sola. A LA TROPICAL també hi dormien els que, vam suposar, devien ser els seus pares, d’avançada edat. El pare (o la mare o la dona-home mateix) quan dormien soltaven un so similar al que devia proferir l’ogre Polifem quan Ulisses el va deixar cec. Utnoa no va poder dormir en tota la nit entre tos d’ogres, ansietat i por a una imminent mort a lo Saw. Vam falcar la porta amb la tauleta dels ducados i el cendrer Amstel i vam esperar que passessin les hores.
Abans de les 7 del matí ens disposàvem a fugir cames ajudeu-me, però quedava la darrera prova: sortir de l’habitació, baixar per les escales, trobar els interruptors de les diferents estances, obrir la porta de la cuina i sortir al carrer. Imagineu-vos l’aventura. Ho vam fer com si fóssim comandos militars en plena guerra mundial. El darrer pas era la cuina. Una olor infernal, que feia venir basques, quasi ens tomba. L’oli de fregir devia ser de la mateixa promoció que les tovalloles i la porta de l’habitació. Finalment, vam aconseguir sortir. Sense dir res vam entrar al cotxe i vam prémer l’accelerador espitosament fins Catalunya.
Per acabar, només dir-vos que LA PENSIÓN LA TROPICAL està al bonic i pintoresc poble “pasiego” de Puente Viesgo que, des d’ahir, ha estat rebatejat com a Puente Riesgo.
Si us agrada l’aventura ja no cal que marxeu al cul d’Àfrica o que bellugueu per l’Amazones més tropical. Més barat, més a prop i adrenalina garantida: PENSION LA TROPICAL, en PUENTE VIESGO, un RIESGO TOTAL!
Bé, sóc Utnoa. Últimament ha escrit bàsicament Sànset; primer pq jo vaig estar d'exàmens i ara perquè he canviat de domicili i encara no tinc internet. A més, no sé per què però ara a l'estiu se'ns fa una mica més difícil mantenir això tan activat com voldríem. És que a l'estiu tot és més feixuc, no? A mi em dóna aquesta sensació... fins i tot caminant pel carrer! A l'hivern, amb el fred, vas més lleuger!
Aquest juliol el passem treballant. Ell on sempre, i jo entre la universitat i les classes d'anglès. Com costa reemprendre els estudis d'anglès quan fa uns quants anys que no el toques! Però gràcies al curs intensiu i l'adorable professora ja començo a pensar en anglès! That's nice!
Per anar amenitzant aquest juliol calorós i feixuc, anem quedant amb amics i anem a la famosa plaça per prendre unes birres o un gelat. Intentem mantenir l'activitat per no caure en la migdiada permanent amb ventilador (sinó et pots quedar "fregit"). Per això aquest cap de setmana anem a l'Acampada Jove, aprofitant que aquest any se celebra una mica més a prop de casa. Hi ha qui pensarà que ja no tenim edat per aquestes coses... però a ell li fa il·lusió perquè de més jove no ho va fer, i jo encantada d'acompanyar-lo perquè molts dels grups m'agraden. Per un aniversari, ja fa temps, li vaig regalar un cd de Banda Bassotti. Fa un dies deia, ostres m'agardaria anar a un concert de Banda Bassotti. I pam, dos dies després ens eneterem que actuen a l'Acampada. Ja no hi va haver més dubte.
A l'agost tenim vacances. Volem fer dues coses. Càmping al Pirineu (tradició de Sànset... jo no hi havia anat mai abans, la meva família és d'apartament a la platja) i ruta per la costa del nord d'Spain. Això últim ho acabem de decidir, com aquell qui diu. Així que anem una mica perduts. Si algú ha estat per allí i vol deixar aquí la seva proposta, endavant! Moltes gràcies.