dimarts, 30 de març del 2010

Lionel Messi, Messi Lionel

dilluns, 22 de març del 2010

Documentals familiars

Un pare i un fill estan mirant al canal 33 un documental de la Nathional Geographic sobre curiositats del món animal. Quan aquest s’interromp per donar pas a la publicitat, que s’inicia amb un d’aquells típics anuncis que Khalia només fa en castellà, s’estrena el diàleg:

-Papa; per què els lèmings es llancen pels penya-segats?

-Fill meu, ho fan com a sistema de control poblacional. Quan creuen que en són massa i que no disposarien de prou aliment, els menys útils per la comunitat -vells, miops i votants del PP- s’autoimmolen.

-I els nyus, per què travessen el Nil quan saben que hi ha cocodrils a l’aguait per menjar-se’ls?

-Fill meu, els nyus saben que el seu màxim objectiu en aquesta vida és servir com a aliment d’altres espècies. Els passa el mateix que als votants d’Iniciativa, que ja saben que el seu vot anirà a parar a les arques socialistes, i ho accepten amb valentia i honor.

-Que estranys que són els animals, papa!

-Sí, per això ells ho són i nosaltres no. Per cert, fill meu, ja has donat el dinar al Pepito?

-No, papa. Diu que fins que no s’acabi l’havà no li ve de gust menjar res.

-Ho entenc.

Pare i fill donen per finalitzat el diàleg quan acaba la publicitat. El documental els mostra una esfereïdora imatge d’una morsa badallant.

-Papa, aquest no és el Rafael Luna?

-Fill meu, serà el seu germà. El Luna no porta bigot.

P. S. L’autor s’excusa de la poca coherència del text aludint al verídic i fatídic fet que és dilluns pel matí. De la mateixa manera demana excuses als votants d’Iniciativa –pels quals té certa simpatia- i als col·lectius de lèmings i morses, perquè algunes comparacions fan mal.


*Sànset*

dijous, 18 de març del 2010

SQM - Sensibilitat química múltiple

Avui, entrevista interessant a La Contra de La Vanguardia.

Si us interessa, l'Eva té el seu propi espai.


Utnoa

divendres, 12 de març del 2010

Una de metges

Avis per a navegants: aquesta és una història verídica que pot ferir la sensibilitat dels accionistes/propietaris de la Monegal.

Aquesta matinada hem hagut d’anar d’urgència a la clínica Monegal perquè Utnoa es trobava molt malament. Per sort ja està millor. A hores d’ara estarà dormint ben tapada i protegida d’aquest fred tan persistent que ens acompanya.

Quan hem arribat a la clínica ens han rebut dues senyores. He suposat que serien les infermeres o les auxiliars de guàrdia. No sé perquè m’ha donat la impressió que amb la nostra inoportuna visita hem tallat alguna timba de pòquer que deuria anar acompanyada de més d’un cigaló ben calentet. Tanmateix, només és una impressió.

Hem acompanyat a les esmentades senyores a la planta baixa, on es troben els box –mania estranya aquesta d’introduir noms anglesos per qüestions que ja tenen el seu terme en català- d’urgències. Utnoa es retorcia de dolor.

Primer de tot; a ensenyar la targeta de mutualista i a esperar diligentment el temps que aquelles senyores s’hagin de regalar per prendre les dades de la pacient. Tu estigues dreta, ben quieteta i callada, que el més important és “fixar-te” abans de tractar-te. Jo em pregunto: No seria més sensat només ensenyar la targeta –o ni ensenyar-la, si no ets mutualista pagues la factura i prou, i si te’n vas sense pagar-la, que et denunciïn- i ser atès? No podríem deixar aquestes qüestions burocràtiques per després?

Superat aquest primer tràmit ens han fet passar a un d’aquells box. Jo també hi he entrat, com a acompanyant. M’han fet fora. Sí senyors; m’han dit que no era personal autoritzat, i que la pacient només podia “gaudir” de companyia en el cas que aquesta fos menor d’edat. Ep! què no ho veuen que una persona, quan està fotuda, vol tenir sempre algú al seu costat donant-li suport i atenent-la en el que sigui necessari? Potser em diran; “és per no saturar aquest espai”. Una merda gran com la torre Agbar, que no hi havia ningú més!

Total, que m’han fet sortir. Al cap d’una estona ha passat una d’aquelles senyores –la que semblava més humana- i li he preguntat què tal anava. Com m’ha degut veure nerviós m’ha dit que, fent una excepció, em deixarien passar al box on estava “dipositada” Utnoa. Li he agraït i he entrat. L’altra senyora –la que no semblava tan humana- quan m’ha vist m’ha tornat a fer fora vilment. Això és coordinació, m’han recordat al nostre govern!

Al cap de poca estona, i des de la sala d’espera estant, he vist com entrava el metge. M’he dirigit cap a ell i se m’ha espolsat com si fos borrim d’aquell que es fa al melic quan portes un jersei de llana. Per sort, Utnoa ha sortit a la poca estona i hem pogut tornar cap a casa. Tot s’ha de dir; l’han atès ben ràpidament i hem hagut d’esperar poc.

Quan ella ha sortit, li he preguntat com es trobava i què li havia dit el metge. Ella m’ho ha explicat i, de pas, ha corroborat el que ja intuïa: aquell metge no disposava de massa qualitats humanes. Sembla que l’hagi tractat com si fos un objecte o un animal. S’ha comportat amb ella molt secament i amb poc respecte. I no era perquè anés per feina perquè hi havia gent que necessitava urgentment ser tractada. Repeteixo; no hi havia ningú més.

A aquell metge li vull dir una cosa: no posaré en dubte les seves qualitats com a professional. No posaré en dubte que vostè en sàpigui de receptar i d’esbrinar quins són els mals dels seus pacients. I no ho faré perquè no sóc metge i, evidentment, no tinc cap criteri per avaluar-lo. Ara bé, tingui clara una cosa: vostè tracta a i amb persones i, per tant, s’ha de comportar amb uns mínims d’atenció, de respecte i d’educació. Sí ha vostè li va comportar-se amb els seus “pacients” com si aquests fossin bestioles, no s’hauria d’haver dedicat a la medicina, s’hauria d’haver dedicat a la ramaderia o, si el que li mola és medicar, a la veterinària.



*Sànset*

dimecres, 10 de març del 2010

Generació ni-ni

La gran cadena de televisió La Sexta ha arrancat fa poc un nou reality. Porta per títol Generación Ni-Ni. Segons ells, el percentatge de joves d'entre 16 i 24 anys que ni estudia ni treballa es troba en creixement i per això han vist oportú seleccionar una mostra representativa d'aquesta població i posar-los tancats en una casa viviendo un proceso de acompañamiento y monitorización terapéutica con un equipo de educadores en la que valores, principios básicos, herramientas y habilidades sociales, puedan arraigar en ellos y descubrir posibilidades de establecer proyectos que les ilusionen y les motiven en su vida futura (La Sexta, 2010).

I ara ve el més bo i educatiu de tot: a part dels "professionals" que duen a terme aquesta monitorització terapèutica tan maca, es veu que ara podran aprendre a valorar l'entorn natural i a respectar la naturalesa amb un agricultor d'allò més centrat que estarà amb ells tres dies: Jacinto (pels qui no el recordeu o no el coneixeu, va ser un il·lustre participant d'alguna de les edicions de Gran Hermano).

No coneixia l'existència d'aquest programa fins que ahir al programa Arucitys (programa que et permet seguir tota la parrilla televisiva sense haver d'empassar-te els trossos avorrits) van mostrar unes imatges dignes de ser denunciades pels telespectadors (ja que els capitalistes que s'encarreguen de la programació no s'atreveixen a fer-ho) i posteriorment el programa hauria d'haver quedat suspès i tothom cap a casa seva. Està clar que si estan a la TV ni estudien ni treballen, doncs difícilment els grans psicòlegs que treballen allí fan res per evitar situacions com les de que us estic parlant.

Resulta que un dels nois que estan allí tancats estava despotricant tranquil·lament i quedant-se tan ample dels psicòlegs del programa mentre feia veure que passava l'aspiradora. A partir d'això els experts del programa s'estaven plantejant la seva expulsió. D'acord, és lleig, és poc respectuós, és una falta d'educació claríssima, però el que em va cridar l'atenció és que no hi hagués risc d'expulsió quan dos dels joves trastornats que tenen allí tinguessin la gran idea de fer-li una broma a una de les seves companyes. La noia, que estava estirada al llit descansant, perquè treballen tant que necessiten tenir el llit enganxat a l'esquena constantment, va rebre l'assetjament dels seus companys en el moment que un d'ells decideix treure's el ridícul penis que té (que espero que no li serveixi per a res en sa vida) i li refrega per la cara de la noia. Ella s'intenta tapar la cara, però l'altre l'està aguantant perquè no es resisteixi. Aquest altre, anima't per la situació tan divertida que s'està produint, decideix treure's també el seu cacauet i fer veure que manté relacions anals amb la pobre noia.

I us preguntareu, i els del programa no van fer res???

Sí clar, els van cridar i van mantenir una conversa amb els nois, que en veure les imatges no podien parar de riure.

No puc explicar amb paraules el meu sentiment de fàstig en aquell moment. De fàstig, d'odi i d'impotència perquè existeixi algú que sigui capaç de fer això, perquè existeixi algú que decideix que això agradarà als telespectadors, que existeixi la poca sang freda d'emetre aquestes imatges i de tolerar que els nois ho trobin divertit... No m'ho trec del cap.

Em sembla que ens estem tornant més bojos del que ens pensàvem i que estem lluny de ser una societat sana que es respecti.

Estic indignada.



Utnoa

dilluns, 8 de març del 2010

CRÒNICA VISUAL DE LA MANIFESTACIÓ A MÓRA D’EBRE EN CONTRA DEL CEMENTERI NUCLEAR

Ahir els Tipos estaven a Móra d’Ebre –Móra la Vella- perquè volien participar de la manifestació per dir NO al cementeri nuclear d’Ascó. Segons l’organització es van reunir 350.000 persones, mentre que l’alcalde d’Ascó afirma: “els vaig comptar i n’eren tres, però bellugaven molt i en semblaven més”.



Com podreu apreciar a la instantània posterior, el Tipo (1) va trobar un senyor que també aprofitava per fer anuncis immobiliaris, aquest venia un pis a Vinebre. Sembla que les negociacions està apunt d’arribar a bon port. Fixeu-vos també (2) que a la manifestació hi va assistir un “talp” de l’ajuntament d’Ascó.



Mentrestant, des de l'ajuntament del riberenc poble nuclear s'ho prenien a conya...



I els nostres representants polítics estaven pel què havien d'estar...



Tipo Roig.


Do you want to know a secret.


Móra la Vella

divendres, 5 de març del 2010

1any

Avui 5 de març de 2010 fa un any que vam inaugurar aquest espai.

Avui fa un any que vam entrar a les vostres vides i que vam deixar que comencéssiu a formar part de les nostres.

És curiós el molt que expressem a través del bloc. Potser no arribem a demostrar tant el que pensem o el que sentim al llarg del dia com ho fem quan ens decidim a fer un post.

Ni que sigui una foto, la ressenya d’un llibre, una cançó o una recepta de cuina. Una endevinalla o la notícia del dia. Un record, una anècdota, un pensament, una paranoia. O un acudit. Una crítica, una opinió, una queixa. Un t’estimo. Un t’enyoro. Un t’odio. Un poema, un homenatge. Un hola, estic aquí.

Aquí ho podem decidir tot. Avui no escric. Avui m’allibero. Avui no comento. Avui faré que no existeixo. Avui ho necessito. Avui ho agraeixo.

Són els meus amics de la blogosfera!

Què fas aquesta nit?
Tinc gala de premis del Cats.

Ens coneixem i ens agradem. Som amables, fem crítica constructiva. Obrim el nostre cor i destapem el nostre cervell. Tenim coses en comú. Potser alguna vegada hem desitjat conèixer-nos de debò, cara a cara. Prendre un cafè. Menjar-nos un gelat.

Ens hem somiat.

Tenim els nostres blocs que són sagrats. No te’n pots anar a dormir sense haver-los consultat i haver deixat un comentari.

Fins i tot entre alguns sembla que hi hagi cert feeling, química... Alguns que dius, aquests s’haurien de conèixer en persona i segur que s’acaben casant (una mica a l’estil Amelie).

I vas descobrint-ne més i més. No s’acaba mai!

És també curiós adonar-te de que, segons el què escrius, la temàtica, hi ha més o menys comentaris. Clar que alguns sempre en tenen un bon grapat, com s’ho fan per ser tan bons? Ens donem premis, ens fem regals. Muntem iniciatives junts.

Sànset i jo parlem de vosaltres com si fóssiu reals. Ei que som reals! Ah si, és veritat. Hi ha el dia que penses: com pot ser que a la blogosfera hi hagi gent tan MACA i a la vida real o física o en 3D o com li vulguis dir, estiguis envoltat d’hipòcrites incomprensius.

De vegades quan he acabat de llegir un post penso: ara li faria un petó (al front, eh!). Una abraçada.

Estem pendents de les nostres vides.

Amb tot això... seria una bogeria dir que ens apreciem una mica petitona petitona?

>Utnoa

PD- Amb aquest escrit he volgut plasmar el més profund sentiment que puc sentir cap a les persones que visiteu i comenteu aquest espai. No m’agradaria que ningú es molestés pel “nosaltres” que he utilitzat com si inclogués a tots els membres de la blogosfera. Evidentment, cadascú ho viu a la seva manera i ho descriuria diferent. De totes maneres, segur que algunes coses les anem compartint.

dilluns, 1 de març del 2010

28-F: Estem segurs de voler ser-hi?

Ahir es va dur a terme la tercera ronda de consultes per la independència, si considerem Arenys com a primera ronda. Van anar a votar unes 60.000 persones -21% del total amb dret a vot- aproximadament. El resultat va ser aclaparador a favor del : un 92%. Tanmateix, hi va haver un 6% menys de participació que el 13 de desembre.

Tinc la sensació, amb els resultats a la mà, que estem patint allò de “l’arrencada de cavall i la frenada de burro”. Tot va començar amb aquella força dels que se saben vencedors, però hem anat perdent pistonada. I ara molts se senten vençuts.

No implica molta astúcia fer diferents rondes de consultes. Vull recordar algun gran militar què sempre assegurava que un exèrcit no s’havia de convocar més vegades de les que fossin estrictament necessàries. Extrapolant-ho al cas que ens afecta; crec que hem pecat de mobilitzar-nos massa vegades. Si Arenys va tenir tant èxit, hauríem d’haver fet l’esforç d’apostar fort per dur a terme única i exclusivament una ronda de consultes, no tres més. Imaginem-nos què això hagués succeït així. No sóc vident, però vull creure que hauria hagut més participació, la campanya a favor del s’hauria pogut dur a terme d’una forma centralitzada i amb possibilitats d’arribar més lluny, la premsa se n’hauria fet més ressò –avui, en massa diaris, el cas que se’n fa és mínim- i els resultats i les conclusions que en podríem extraure serien més clars.

Dit això, vull incidir en què, de ben segur, aquells voluntaris que s’han posat al capdavant de l’organització de les consultes, ja van intentar centralitzar-les i ja es van plantejar que fer-ne diverses rondes no era la millor aposta. El problema rau en qüestions que afecten a la coordinació i al poc suport que van rebre -i han rebut- des de les diverses institucions i organitzacions que belluguen pel país i que ens volen fer creure que se senten molt catalanes. Hem de tenir present però, que si no aconseguim generar un moviment coherent, centralitzat i aglutinador, mai serem un país.

Em fa ràbia, em fa molta ràbia que ara vinguin uns quants carronyers a aprofitar-se de la valoració positiva –hipotètica- de les consultes. Mirem CiU, com va intentar conduir la situació després dels resultats de la segona ronda, com va voler escombrar cap a casa. Mireu-los ara, com cap dels seus dirigents n’ha donat cap mostra de suport perquè no en veuen massa clara la valoració positiva. Observem com s’engendren noves associacions, amb voluntats clarament polítiques, que volen esgarrapar vots i intenten apoderar-se de la voluntat d’aquells qui han votat . M’imagino una taula on el Puigcercós, el Carretero, el Laporta i un senyor emmascarat que fa molta ferum a laca, es barallen per menjar-se el tros menys petit d’un pastís que em sembla massa ranci. Aquesta iniciativa popular tan lloable sembla que es perverteixi perquè uns quants volen que així sigui, perquè no tenen consciència de país. Mai serem país si som uns pervertits. Perquè siguem país hem d’aconseguir anar a una –com saben fer, dissortadament, les dretes- i no entretenir-nos comprant urnes tan grans que no ens permetin poder introduir el vot.

Acabo concloent, i mireu si n’és de trist, que sembla que el catalanisme, i el moviment independentista en la seva essència, funciona a base d’hòsties. És a dir, en la conjuntura actual –que, per cert, ja és bastant trista en molts aspectes- només un 20 o un 30% dels catalans votaria a favor de la independència -de la llibertat- del nostre país. Em direu: “ostres, és que 300 anys de colonització fan molt mal”. No és només això. El que passa és que només ens sabem estimar quant ens ataquen frontal i obertament. Sembla que, perquè ressorgim, necessitem un Aznar 2.0. que vagi begut tot el dia, carregat de ladillas, i que no pari de vomitar animalades. Potser necessitem que un altre director de diari ens digui “sois una mierda”. Potser ens fan falta 200 Jiménez Losantos –equipats amb unes grans piles marca Duracel curosament introduïdes al recte- increpar-nos tot el dia. Potser volem que ens declarin una guerra pel fet d’existir.

Qui vol estimar quan ja quasi bé no pot, no sap estimar. Qui se n’adona que estima només quan maltracten allò estimat, no sap estimar. Si només així, a despit i quan no toca, és quan ens estimem el nostre país, no ens mereixem seguir estimant-lo. O canviem -o demanem que ens ensenyin a estimar- o no valdrà la pena que perdem més el temps.

La solució al nostre mal és ben simple: el moviment independentista ha de ser un moviment aglutinador, un moviment ideològicament simple, ni d’esquerres ni de dretes, un moviment que única i exclusivament lluiti per la llibertat. Quan ens haguem fet amb el nostre anhel ja decidirem si som monàrquics o republicans, si som d’esquerres o de dretes o si som cristians o ens fa més gràcia anar fent el Hare Krishna.
I tinc ben clara una cosa: això no ho aconseguirem gràcies als polítics que tenim. Això només ho aconseguirem si tots, si nosaltres, si la societat, som capaços de mobilitzar-nos. L’exemple d’Arenys és un bon exemple, és una bona base. A partir d’aquí hem de fer arribar el nostre missatge clar i concís: només podrem estimar-nos si demostrem que volem existir. I hem de demostrar sempre que volem ser, no només quan ens sentim agredits.

*Sànset*