dijous, 25 de febrer del 2010

Relats conjunts. La nit estelada


Ens mirem la nit des de sota els mateixos estels

Volia escriure els Relats Conjunts però el quadre no em va inspirar massa, i després de llegir els vostres relats...encara menys! (allò que passa quan has llegit quelcom, que no et ve res més a la ment...).

A banda d’això, ahir em va arribar el nou ipod. Sànset em va regalar pel meu aniversari l’ipod touch però no funcionava i els generosos d’Apple me l’han reemplaçat per un de nou, que va arribar ahir (la veritat és que estic sorpresa de la seva eficàcia i rapidesa!). Ahir l’estava putinejant i volia canviar el protector de pantalla i... com a opcions hi havia el quadre de La nit estelada! Com a senyal, el vaig posar de protector de pantalla i avui m’he decidit a escriure el relat. De vegades la naturalesa, la tecnologia, el que sigui, ens dóna senyals perquè tirem endavant alguna cosa...

“ Viure en dos pisos diferents és d’allò més complicat. Tens la sensació que tot el dia vas amunt i avall, amb bosses i maletes. No trobo el maquillatge... ah clar, és a l’altre pis. Avui plou, i el paraigües? Ah clar, ahir quan vaig venir no vaig deduir que avui plouria... toca mullar-me! No, agafa el meu! Però, i tu? Ah, és clar...doncs jo ja em mullaré! Home, tampoc és això...Comporta, també, en moltes ocasions, conflicte: que vindràs? No, vine tu, jo ja vaig venir ahir. Sempre estem a casa teva! No és veritat! Si sempre sóc jo qui vinc!! Mira, doncs és igual, cadascú a casa seva, ja ens veurem demà.

Fer el pas de baixar del burro no és fàcil per ningú. Implica que l’altre surti guanyant. I tots volem sempre ser els vencedors.

Fer el pas de passar a tenir un sol pis per compartir els dos...tampoc és gens fàcil. Implica un grau més de compromís, un pas més, que de vegades costa fer.

5 minuts després del conflicte ja em trobo pensant que quines tonteries, que ja hi aniré jo, que el que m’importa és estar amb ell i tan me fa on sigui. 1 minut després d’això em trobo pensant que em moro de ganes d’anar a viure amb ell, de compartir el mateix llit cada nit, i el gel del cos i la pasta de dents.

Malgrat tot, però, sempre, siguem on siguem, ens mirem la nit des de sota els mateixos estels”


Utnoa

dimarts, 23 de febrer del 2010

El filtre dels meus ulls

Quan es desprenia d’aquell filtre semblava que als seus peus s’obria un món ple de possibilitats i de regalats colors.

Un nou prisma el feia somniar i entendre tot allò que l’envoltava des d’una altra òptica. El seu espai engendrava formes embrionàries i donava pas a una fecunda imaginació. Aquells colors es tenyien i es vencien amb nous tons i amb algun minúscul bri que li regalava un somni més. Era un món inaudit, era el seu rutinari descobriment.

Només volia que una cosa fes que seguís fruint per l'hàbit més casolà. Intuïa què ella s’acostava i l’imaginava tan bella com sempre. No es perdia mai cap dels seus compassats moviments, que la descrivien i la feien tornar la més plàstica de les ballarines. Quan ella ja quasi hi era, la notava més seva. Ella el sentia tant seu. La seva escalfor el feia creure viu, arrelat al somni que es descrivia amb aquella felicitat que als altres els era ignota.

Només era necessari intuir-la, com aquella vella cala, massa cops oblidada per l’absurditat de l’esdevenir, que anhelava l’arribada de la més fastuosa de les naus. I quan s’hi abarloava, se sabia viva; era segura de seguir sent i de seguir-hi volent ser. No requeria veure-la, només calia notar-la, pressentir-la, perquè en fruís una enriolada joia que era sinònim d’un mar ple de possibilitats.

Ell necessitava aquell filtre per poder seguir concordant amb un món més absurd del que podia imaginar. Quan se’l treia, quan el trencava, només el lligava a no volar, a no desprendre-se’n, notar-la amb ell. Així ell se sabia feliç.

*Sànset*

divendres, 19 de febrer del 2010

SÓC UN RADICAL

Segons l’Enciclopèdia catalana un radical és un “membre d'un dels diversos partits seguidors del radicalisme”. Cercant el terme radicalisme la mateixa enciclopèdia el defineix com a “corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat”.

Que coi, tenen raó; sóc un radical. Tanmateix, cal fer algun incís sobre el tema. Molts -massa gent- entenen com a “radical” una persona extremista i poc respectuosa amb les altres realitats que l’envolten, tant en la vessant política com en la social.

Ja van un parell de vegades que al bloc d’en Ferran –In Varietate Concordia- m’acusen de radical o em fan algun comentari d’aquells que van dirigits a provocar algun tipus de disputa.

L’altre dia, a “ca'l Ferran” una persona va escriure referint-se a mi: “els radicals com tu”. M’ho va dir perquè havia fet un comentari a favor de la independència de Catalunya. Però sempre respectant el sentiment d’aquells qui se senten espanyols. Un sentiment, d’altra banda, ben lògic. O, almenys, tant com el meu.

Ahir, una altra persona, dirigint-se a mi, va escriure: “Sanset, te escribo en castellano porque me cuesta menos (si te molesta te pido disculpas de antemano)”. El què és curiós en aquest cas és que jo havia escrit sobre la necessitat de contrastar la informació de la wikipèdia. Evidentment, jo no havia fet cap comentari ni havia aportat cap opinió sobre el castellà o sobre Espanya, per exemple. Jo li vaig respondre amb tota normalitat. Tanmateix, és evident que el comentari que em va proferir cercava algun tipus de conflicte o de dialèctica. Era una provocació en tota regla.

Ja us he confessat que sóc un “radical de diccionari” perquè anhelo unes reformes democràtiques i profundes que ens permetin esdevenir una nació major d’edat i disposar del dret de decidir lliurement quin és el camí que volem seguir com a Poble. I si hem de morir, que morim perquè no ens hem sabut cuidar i perquè no ens hem estimat prou, no perquè algú ens hagi maltractat massa temps.

Jo sóc un radical. Però sóc un radical que respecta l’existència i el dret a viure dels altres. Potser ells també són uns radicals sense saber-ho, no d’aquells “de diccionari”, sinó dels altres.


*Sànset*

dijous, 18 de febrer del 2010

Post número 100

Avui arribem al nostre post número


Vivim en el món de les efemèrides, i aquesta és la primera que podem celebrar com a pròpia a l’esfera dels gats (també coneguda com a catosfera). Esperem poder celebrar-ne moltes més i poder seguir llegint-vos com fins ara.

Si ens permeteu, ens prendrem la llibertat de fer un flashback –al més pur estil Friends- i enganxar vilment aquell post inaugural, 99 textos enrere:

Listen, do you want to know a secret?
Do you promise not to tell?
Closer, let me whisper in your ear
Say the words you long to hear
I'm in love with you

Do you want to know a secret és l'inici d'un espai per compartir. Per compartir entre nosaltres, Sànset i Utnoa, i per compartir-lo amb tots vosaltres.Do you want to know a secret va ser editada a l'album "Please please me" el 22 de març de 1963. Al cap de 45 anys Sànset i Utnoa mantenen viva l'essència de The Beatles gràcies a aquest lloc en el món. Entre dos móns. El món de Sànset i el món d'Utnoa, que junts han decidit unir les seves idees, les seves neures, creacions i aventures per engendrar aquest petit però acollidor paratge.Sànset i Utnoa us donen la benvinguda i us conviden a descobrir tots aquells secrets que a partir d'avui donaran fons a aquest indret fàcilment enamoradís.



Pràcticament un any després volem creure que els objectius d’aquella antiga carta de presentació s’han anat complint. Donem vida a un món fet a dos mans, un món bicefàlic i estilísticament dual. Però amb un mateix rerefons i amb un agraïment que és compartit i que es dirigeix a tots vosaltres. Gràcies per acceptar-nos i, sobretot, gràcies per llegir-nos. Esperem i desitgem poder seguir coneixent-nos, entenent-nos i compartint-nos.


*Utnoa&Sànset*

____________________________________

Per cert, ho haveu vist???









Diu que són dos presumptes etarres. Això sí que és bicefàlia (i esquizofrènia), i no lo nostre...

dilluns, 15 de febrer del 2010

La redacció: el meu cap de setmana a La Garrotxa


Aquest cap de setmana hem estat a La Garrotxa. Els nostres habituals ben bé que ho sabíeu, doncs hem fet el nostre recorregut basant-nos en les vostres recomanacions:

Castellfollit de la Roca...


...i les magdalenes de Cal Tuset, gegants i boníssimes!



Les faroles de Tortellà

El volcà de Santa Margarida



i la Fageda de'n Jordà

El plat de fesols de Santa Pau de Sànset...

... i les patates d'Olot d'Utnoa

Les vistes gèlides de la Vall de'n Bas des de El Mallol

Les mostres de catalanisme d'Hostalets de'n Bas

El pont de Besalú

Hem vist tant... i hem sentit tant...! I hem descobert i a la vegada reviscut. Ens hem estimat i ens hem compartit. Hem pogut sentir el fred calant-nos els ossos i hem tingut volves de neu sobre la pell freda del nostre rostre. Agafats de la mà anem veient món i sobretot la nostra Catalunya, que és immensament rica i preciosa. Ha estat un cap de setmana molt especial i molt tendre.

(A MÉS... vam voltar per Sales de Llierca i vam arribar-nos fins Sadernes, però ja enfosquia, fan obres i el trencant és de por! Vam pujar al mirador de Xenacs però no era el millor dia! Vam passar per Sant Privat però no vam trobar l'agrobotiga... així que vam decidir comprar formatge i secallona al Museu de l'embotit de Castellfollit. Ens vam perdre pels carrers d'Olot, tot i que finalment no ens hi vam quedar a sopar, feia molt de fred, nevava!)

Moltes gràcies per fer-nos de guies!

:)

Utnoa (i Sànset)

divendres, 12 de febrer del 2010

Felicitats Utnoa!


Utnoa, avui vull agrair-li a la teva mare que un dotze de febrer parís una cosa tan dolça.
No canviïs mai.

dimecres, 10 de febrer del 2010

LA TIRA DELS TIPOS: CARNAVAL, CARNAVAL



*Sànset*

dilluns, 8 de febrer del 2010

La Garrotxa - Suggeriments

Avui em toca escriure a mi. Tenia pensat fer un altre post (de fet ja el tinc començat) però una decisió d'última hora m'ha fet canviar els plans, pel que he acabat decidint posposar aquell per fer aquest. Diguéssim que aquest corre pressa, i l'altre, és d'aquells que es poden escriure qualsevol dia.

Acabem de decidir que aquest cap de setmana ens n'anem a la Garrotxa. Jo hi he estat dues vegades; una quan feia 5è de Primària de colònies amb l'escola (en tinc molt mal record perquè vaig caure en una mena de gorg... bé, un xou i una hisòtira... quina vergonya!) i una altra quan feia 1r o 2n de ESO (sí, ja sóc de la generació ESO... què hi farem!). Però Sànset no hi ha estat mai, i penso que li agradarà molt.

Hi anem una mica per celebració, una mica perquè sí... Dues bones raons. Potser també una mic aper fugir del Carnaval (això no significa que ens pensem que la Garrotxa és la única comarca on no se celebra...). No volíem que ens sortís molt car, així que hem agafat una oferta de dues nits + esmorzars + un sopar en un hostal-hotel d'un poblet que es diu Tortellà.

I ara ve el motiu de comunicar-vos-ho. Ens agradaria que ens fessiu propostes i/o suggeriments de llocs on hem d'anar i tot de coses que no ens podem perdre de la comarca. Estem segurs que molts l'heu trepitjada i de fet, segur que alguns hi viviu el dia a dia. Sabem que hi ha llocs incondicionals que hem de visitar, però tot i així volem comptar amb les vostres opinions, de ben segur molt riques i atractives, personalitzades i que puguin tenir en compte unes condicions concretes:
- marxem divendres migdia
- tornem diumenge
- farà fred
- ens agrada caminar però no ens passem!
- passem del Carnaval
- volem aprofitar al màxim
- ens agrada menjar bé (sempre tenint en compte que jo sóc becària!!)

Així doncs esperem que ens pogueu omplir de comentaris-suggeriments i que puguem gaudir d'un cap de setmana visitant i fent tot allò recomanat per vosaltres. Estem ansiosos esperant les vostres propostes!

Moltes gràcies!

Utnoa

divendres, 5 de febrer del 2010

DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA DE LA REPÚBLICA DE LES TERRES D'EN SÀNSET

Sembla ser que Catalunya és desfaci com si es tractés d’una aspirina efervescent. Els polítics ens menystenen i la societat civil som incapaços d’alçar-nos i protestar. Sembla que ens puguin passar la mà per la cara de la forma més despietada possible.

Sempre he cregut en la democràcia, però en la democràcia de veritat –no en la broma aquesta que ens van brindar gràcies a la fórmula: pseudodemòcrates espanyolistes + franquistes espanyolistes + comunistes espanyolistes + algun catalanet de bé + militars espanyolistes.

I, com ja he dit, com sóc un demòcrata de veritat, com anhelo una llibertat real i com vull viure com vulgui, a la meva manera, fundo solemnement i ara mateix un nou Estat independent: LA REPÚBLICA DE LES TERRES D’EN SÀNSET. Espero poder crear una confederació amb tots vosaltres, i que aquesta petita iniciativa pugui servir com a protesta. No cal dir que esteu tots invitats a nacionalitzar-vos, a fer-vos sansetians o a crear un país -i una bandera- i a confederar-vos amb el meu, exemplificant un nou ordre real de llibertat.

Tot seguit, us mostro la bandera del meu país i us en faig la convenient explicació heràldica:

La bandera de la República de les Terres d’en Sànset està composta per quatre franges vermelles en fons groc, amb un triangle blau al pal carregat d’una estrella de cinc puntes, que simbolitza la base republicana d’aquest país sobirà. L’estrella blanca és coneguda com l’estrella solitària i s’identifica amb la llibertat. El triangle és la representació maçònica de la igualtat. El camper d’or, amb les quatre faixes de gules, representa la base cultural de les Terres d’en Sànset, que és la catalana. Aquest camper és entravessat per un riu -sinònim de vida i de riquesa- i a sobre hi té un castell –valor que s’identifica amb la defensa del principis sobirans de l’Estat- que, al seu torn, disposa d’un barril de cervesa, la única beguda oficial del país.

La República de les Terres d'en Sànset és un país petit, amb una extensió total de 15 metres quadrats (el que fa la meva habitació i el meu lavabo) i dependent energèticament de l'exterior. Però és un país de voluntat gran i de lloables principis, que són els següents:

1-La forma del nou Estat serà la d’una República Democràtica.
2-La llengua oficial serà el català/valencià/balear/sansetià.
3-S’estableixen dos himnes oficials: “Viure” de Mesclat, que serà emprat per actes institucionals; i “Col·lecciono Juantxis” de l’Ariel Santamaria, que s’emprarà com a música de fons quan es duguin a terme les nacionalitzacions.
4-S'estableixen la sobirania popular i els principis d'igualtat i llibertat.
5-S’estableix la defensa dels principis i valors democràtics a ultrança i la denúncia de tots aquells actes que puguin constituir un atac als principis d’igualtat, llibertat i defensa de les minories.
6-La representació política s’establirà mitjançant sufragi universal.
7-La beguda oficial serà la cervesa, i la seva forma serà el Quinto Estrella, encara que no serà la única legal.

Pròximament es reunirà l’Assemblea Nacional de Representants per tal d’establir una data per convocar eleccions a Corts Constituents.


El Representant accidental i temporal de l’Assemblea Nacional de Representants:






5 de febrer de l’any 2010, República de les Terres d’en Sànset.

dimarts, 2 de febrer del 2010

Els meus matins

Si em llevo a casa meva intento aixecar-me abans de les 8 però mai ho aconsegueixo, faig el ronso més no poder. Llavors, doncs, em llevo a les 8 tocades molts dies, concretament a les 8 i 8. Desgraciadament el meu mòbil, que utilitzo com a despertador, és d’aquells que sonen cada 8 minuts, no cada 5, així que quan hi penso, la nit anterior intento programar-lo perquè soni a les 07:57h i així el paro i torna a sonar a les 8 i 5. Si és així em llevo a les 8 i 5. Quan no hi penso i el poso a les 8, em llevo a les 8 i 8. Són només 3 minuts de diferencia, però quan vas amb el temps just i a més has d’agafar el transport públic 3 minuts poden significar arribar a l’hora o fer tard. Cada dia hauria de ser un rutina, hauria de seguir una mena de pauta, fer el mateix i per tant tenir el temps controlat, però, per una cosa o altra, sempre m’entretinc, de veritat que no ho entenc!

A les 08:43h intento sortir de casa però sempre acaben sent i 45. Llavors ja és molt just i baixo els 7 pisos tan ràpid com puc, pensant, una vegada més, que no hauria d’haver engegat l’ordinador, o que no m’hauria d’haver canviat el jersei 5 vegades. Tot i així, tenint en compte que no he tingut temps de fer-me un bon entrepà o posar-me una mica de colorete, depèn del dia. Assumeixo que passaré gana o que faré cara de malalta. Arribo a baix i gairebé sempre m’he d’esperar. El 5 passa a les 08:51h. Has d’estar al cas perquè com que la parada està ocupada pel 85, que s’espera allí no sé quanta estona, no em puc distreure, ja que el 5 para pràcticament al mig del carrer, de 2 carrils pel mateix sentit.

M’agrada agafar el 5. L’inconvenient és que després em deix a la carretera i he de caminar un trosset per la vora dels cotxes, conducta perillosa, però tanmateix compta amb més d’un avantatge: l’agafo davant de casa (menys possibilitats de perdre’l, doncs puc sortir més tard), va pràcticament buit (tranquil·litat + possibilitat de seure) i va molt més ràpid (puc dormir més i arribo a l’hora). Hi ha una noia que sempre l’agafa. Quan jo pujo ja hi és. Sempre seu al mateix seient. Porta unes rastes llarguíssimes recollides en forma de trena. És molt prima i moreneta de pell. Un altre avantatge és que ella baixa a la mateixa parada que jo, i s’encarrega de pitjar el botó per sol·licitar la parada. Ho fa sempre en el mateix punt. Ho tinc controlat. Quan fem la segona rotonda, sense comptar la gran imperial, el pitja. Algun dia jo l’he pitjat abans i ella, gairebé inconscientment o per inèrcia, ho ha fet igualment al moment que toca, sempre després de la segona rotonda. Així que ara que ja sé que ella ho fa automàticament com un robot m’oblido d’aquesta tasca i de la relativa preocupació d’estar pendent de pitjar el botó. Això es pot convertir en un risc el dia que la noia de sempre no hi sigui, es fiqui malalta, perdi la feina o li canviïn l’horari, ja que cap la possibilitat que em passi de llarg la parada, vagi cap a St. Salvador i llavors si que l’he feta bona, ja que evidentment, arribaria bastant més tard.

Si tot va bé, a les 08:55h baixo a la meva parada i camino darrere la noia de sempre. Ella sempre baixa primera, jo segona, per tant, em toca anar darrere seu. Camina relativament a poc a poc, pel que alguna vegada he intentat avançar-la, però al fer pujada, em costa una mica i al final acaba essent un avançament tan llarg que resulta incòmode. Així que he assumit que ella va primer i jo després. En fila. Arriba un moment que ens separem. Ella gira a l’esquerra i jo segueixo recte. He de vigilar molt perquè l’embolic de cotxes en totes direccions, parats o en marxa, que es munta en aquella hora i en aquell reduït espai, pot posar en perill la meva existència. Una vegada he sobreviscut, queda l’última prova: travessar el carrer on pares, mares, avis, àvies, nens i nenes de 3 a 12 anys corren i es belluguen per despedir-se dels seus acompanyants i trobar la filera corresponent a la seva classe. Ja veieu que és important anar amb compte per no ser atropellada en vàries ocasions.

Després de tot això arribo a la universitat a les 09:02h aprox. Engego l’ordinador i el pobret és tan lent (es veu que encara no tinc prou status com per tenir-ne un de velocitat normal, hi ha una llei que diu que tots els becaris han de començar amb un ordinador ruinós), doncs que no començo a treballar fins les 09:12h més o menys.

Quan dormo a casa de Sànset em puc llevar a les 8 i 8 perquè al no ser casa meva no m’entretinc en res. Tinc el temps just per fer-ho tot, aquí si que segueixo una rutina. I sempre em sobra temps. Surto de casa seva a les 08:45h perquè he d’anar fins la parada del 24, que passa a les 08:53h. Normalment sempre m’he d’esperar. Agafar el 24 és menys agradable. Em deixa més a prop, però sempre va atapeït de gent. Fa calor. He d’anar dreta. Fa més tomb. Acabo arribant més tard. Però de vegades (depèn del dia) em trobo a la M., una noia que ve de Barcelona que treballa a la universitat. Si ens trobem xerrem durant el trajecte, i evidentment es fa més curt i menys pesat. Començar el dia fent relacions socials pot ajudar a prendre-s’ho tot amb més energia i més bon humor, almenys a mi. Baixem a la mateixa parada i anem juntes fins al despatx, ja que els tenim un al costat de l’altre. Xerrant xerrant no te n’adones ni de l’embolic de cotxes ni de la bellugadissa de la canalla, que evidentment hi continuen essent igualment.

Que tingueu un bon dia!

Utnoa