ENTREGA DEL PREMI AL TIPO INTUÏTIU, i alguna cosa més...

Primer. Felicitar-lo, felicitar-nos i felicitar-los.

Segon. Com –dissortadament- ja sabreu, el resultat del partit d’ahir va ser d’1 a 0 a favor del Barça, fet que no ens permet accedir a la final del Jaume Bernabeu per un petit i rinxolat pel púbic. Aquest resultat va ser pronosticat únicament per un porrero, en PC. Aquest encert fa que pugui accedir de forma merescuda al 2N DIPLOMA AL TIPO INTUÏTIU. Amic PC, com ja sabràs, pots passar a recollir el diploma quan vulguis i en pots fer el que consideris oportú; des d’emmarcar-lo i penjar-lo a l’habitació fins bescanviar-lo pel frankfurt amb molt ketxup i la copeta de porto al Camp Nou. Això queda a les teves mans! Des de l’organització et felicitem i aplaudim la teva intuïció (encara que podries haver pronosticat un 2-0, tjem tjem...).

Sense més interrupcions, aquí el tens:

Tercer. És un fet ben cert que en PC ha encertat el resultat, però ningú ha endevinat el golejador de l’equip. Aquest fet implica explícitament que en M. H. McAbeu i en M. H. Jordi mantinguin la copresidència d’honor fins –com a mínim- la següent porra que, com imaginareu, no es produirà fins la temporada que ve.


Conclosa l’entrega de premis, i si els nostres benvolguts analistes futboleros oficials –M. H. Jordi, Albert i Jordi el Banyeril- m’ho permeten, comentaré alguna cosa sobre el partit d’ahir.

És cert que no ens vam classificar. No hem aconseguit arribar a la mandrilenca final. Avui podem tenir aquella recança de no aconseguir el nostre propòsit però, per res del món, aquesta pot esdevenir desilusió. Tots ho vam veure, tots ho sabem: ho vam intentar, ho vam intentar durant 90 minuts. Evidentment, no amb tot l’encert que haguéssim desitjat, però ho vam intentar. Avui és un dia per estar orgullosos del nostre equip; un equip que, tot i no arribar a la final d’enguany, segueix sent el millor equip del món. Som humans i podem perdre, i així ha succeït, però això no va més enllà. Diuen que el bon jugador de póquer és aquell qui està fins al final en les partides llargues, tot i que, a vegades, no guanyi. El qui no en sap prou ho perd tot molt aviat, per impaciència, per xuleria, per no saber jugar les seves cartes de forma coherent. En cinc anys hem arribat quatre vegades a semifinals. Aquest fet només pot voler dir que som bons jugadors de pòquer, mentre que d’altres –tot i jugar amb més caler- no són capaços ni d’alvirar la taula principal.

Conclouré l’escrit, i només ho puc fer d’aquesta manera: felicito a l’Inter, felicito als seus seguidors i, en concret, felicito als immigrants milanesos que viuen a Tarragona, perquè ahir a la nit els vaig sentir tirar molts petards. Per què deurien ser milanesos, no? no vull imaginar-me que eren periquitos; aquests s’haurien de guardar els petards per quan tinguin assegurada la salvació. Tampoc em vull imaginar que fossin mandrils; ja que s’haurien de guardar els petards per l’any que ve, a veure si aconsegueixen la fita d’accedir a quarts de la Champions, o de la copa del borbó...

Visca en PC!
Visca el Barça!
Visca Catalunya!
Mori el mal govern!

*Sànset*

LA PORRA: QUIN SERÀ EL RESULTAT DEL BARÇA-INTER?

“Un equip per a governar-los a tots.
Un equip per a trobar-los.
Un equip per a atreure’ls i lligar-los a les tenebres.
Al Camp nou es forjarà la nostra glòria”

Avui us farem la gran pregunta: quin serà el resultat del Barça VS Inter d’aquest dimecres a la nit?

Com ja coneixeu de la primera edició de LA PORRA DEL TIPO INTUÏTIU, els qui encertin el resultat s’emportaran el diploma que els acrediti com a vencedors de LA SEGONA PORRA DEL TIPO INTUÏTIU. Aquest diploma, a més de ser molt cuco -com ja sabeu, el podreu penjar on vulgueu i –a hores d’ara ja us ho podem assegurar- es podrà bescanviar per un frankfurt amb molt ketchup al Camp Nou acompanyat –novetat d’aquesta edició- d’una copa de Porto. Un cop més, si sou vegetarians podreu accedir a un entrepà d'enciam amb pastanagues i –novetat d’aquesta edició- un farciment de gínjols, sempre que porteu un informe amb el resultat de les vostres darreres anàlisis de sang, el llibre de familia, un certificat d'empadronament a Quintanilla de Onésimo i un autògraf dedicat per José Mourinho. A més a més, si algú s’aventura i després de dir el resultat encerta qui seran els golejadors del barça, serà elegit PRESIDENT D’HONOR del D.Y.W.T.K.A.S. (Do you want to know a secret) i tindrà la possibilitat de desbancar als M. H. McAbeu i Jordi (que, tot sigui dit, opten a revalidar presidència).

P.S. Per acabar, l'organització us vol comunicar un parell de coses:

a- Els vots emesos només seran vàlids fins les 20:45 d’aquest dimecres. El resultat vàlid, en el cas que hi hagi pròrroga, serà el del final d'aquest temps afegit.

b- No ens plantejàvem dur a terme aquesta porra ja que, enguany, només volíem fer-n’hi una més i ens la reservàvem per la final del Jaume Bernabeu. Tanmateix, molts consideren el partit de dimecres com “el més important que s’haurà jugat mai al Camp Nou”. Nosaltres no entrarem a valorar si ho és o no. Ara bé, si alguns ho creuen, és senyal que la fita es mereix un TIPO INTUÏTIU.

Sort a tots i a totes!

Sense títol

T’asseus davant de la pantalla.

Poses les mans damunt del teclat de l’ordenador. Intentes escriure alguna cosa, i te n’adones que no en tens gens de ganes.

Estàs emprenyat, sents ràbia, molta ràbia. Ja fa quatre anys que hi ets. Cada matí puntual hi has estat. Has treballat fort per fer-te un espai. T’hi has esforçat. Fins i tot, alguna vegada (massa pel teu gust), t’ha semblat que et baixaves els pantalons per tal de preservar el teu raconet. Has satisfet els objectius que t’havien plantejat. Tens la percepció d’haver-los satisfet de llarg. Pots dir que et sents orgullós d’una feina ben feta. Has fet la feina que et pertocava. Has fet més feina de la que et pertocava. Quan ha calgut, has assumit més responsabilitats de les que t’eren pròpies. Les has assumit, fins i tot, estant malalt.

T’havien generat expectatives. T’havien avocat a fer plans. Tu hi comptaves. Ara t’ho han dit. S’han excusat sota el paraigües de la benvolguda crisi quan el problema real l’ha engendrat la pugna pel poder. Han tallat el cap d’aquells qui poca oposició podien esgrimir.

Són tots uns miserables.

Per sort, tu hi ets. Sempre hi ets i sempre vols ser-hi. I per això et mereixes la rosa més vermella de totes les roses. La flor més cara, la més bella. Perquè cap altra seria capaç de simbolitzar el que sento.

Et desitjo –i us desitjo- el millor sant Jordi.

*Sànset*

Juan Antonio Samaranch

Juan Antonio, que no “Joan Antoni”. Aquest senyor, president d’honor del COI i al qual li hem d’agrair que fos una de les persones que va fer possible que els jocs olímpics arribessin a Barcelona, va morir ahir.

Juan Antonio Samaranch era el que podríem anomenar un “animal polític”. Fill d’una família acomodada del jetset barceloní, quan va acabar la guerra (in)civil, va començar a moure’s per ambients profranquistes i falangistes. Aquest senyor, ja de ben jove, i mentre el país passava fam, anava a fer cubates amb els colegues del caudillo –Ramon Serrano Suñer, per exemple- per fer-se així un espai entre els que disposaven del favor del dictador. Cosa que, com tots sabem, va aconseguir.

Juan Antonio Samaranch, vinculat a l’esport –es pot ser falangista i esportista, ningú diu que no- va anar escalant posicions en l’àmbit polític –procurador a corts primer i president de la diputació després- i en l’esportiu –delegat nacional d’esports o membre del comitè olímpic espanyol, entre d’altres.

Juan Antonio Samaranch, temps després, esdevenia membre del Comitè Olímpic Internacional. L’any 1975 ja n’era vicepresident. Aquest càrrec el compaginava amb el d’ambaixador a la URSS i a Mongòlia que li havia ofert J.C. de Borbó després que el dictador estirés la pota. Samaranch, en poc temps, aconseguia el favor de la URSS i dels països del Pacte de Varsòvia per tal d’esdevenir president del COI. Sí, quins “coions” s’han de tenir per l’any 74 estar alçant el braç al més pur estil “arribaspaña” i un any després estar llepant el cul de Lennin&friends.

Juan Antonio Samaranch va esdevenir un “franquista camaleònic”, amb visió suficient per seguir vivint del xollo i va ser capaç de reciclar-se com a liberal. Aquesta va ser una malaltia curiosa, però, que van patir molts franquistes de renom com Martín Villa, Torcuato Fernández Miranda, Fraga o Cabanillas, per exemple.

Alguns ara em diran: home, no siguis animal, que en aquella època o eres del club del caudillo o et quedaves a casa! meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeec! FALS. ERROR. FALLO TÉCNICO. Si no hi creies, si no hi volies ser; no hi eres. Eres algú més dels tants que no es posaven en res. Que callaven. Si no hi creies però eres capaç de fer-ho veure per seguir mamant de la mamella del règim, vol dir que tens pocs escrúpols i no eres massa de fiar.

Ahir, Juan Antonio Samaranch se’n va anar al clot. Com he dit, tots l’hi hem d’agrair l’esforç que va fer per portar els jocs a Barcelona. Ara, ell haurà agraït, en el seu darrer pensament, que la llei d’amnistia el beneficiés tant, que endormisqués el seu passat, i que li permetés viure tants anys, tant i tant bé.


Juan Antonio Samaranch, en guerra descansi.

*Sànset*

Així anem...

Reflexiono mentre escolto uns versos del poeta de Verges. Reflexiono sobre l’estatut i sobre el tribunal constitucional. Reflexiono sobre la nostra dignitat com a Poble.

Arribo a tres conclusions:

a- El nostre poeta de Verges és un gran poeta. Tenim la sort de poder-lo gaudir.
b- No ens mereixem un estatut. No ens mereixem un tribunal constitucional.
c- De dignitat; no en tenim.

Porto dies sentint com els nostres polítics es barallen tot preguntant als quatre vents si hem d’acatar la sentència que dictamini el (in)constitucional sobre l’estatut. No puc evitar fer un símil trèmol i desagradable. Us imagineu que els magistrats dels judicis de Nuremberg haguessin estat Göring, Hess i von Ribbentrop? i si haguessin estat ells qui sentenciessin resolució sobre el genocidi nacionalsocialista? Ens haguéssim fotut tots les mans al cap, collons! “Quin poc senderi!” haguéssim cridat tots com posseïts per l’esperit de la lògica més espatarrant. Ara, si nosaltres deixem que un tribunal d’espanyols –país que, des de les seves institucions, fa uns quants segles que intenta acabar amb el nostre Poble, ens vol dividir, ens menysprea i ens té per res- retalli la nostra “llei de lleis” ho trobem la mar de lògic. És normal: si el qui et vol afusellar es queda sense bales, dóna-li tu unes quantes, no sigui cas que li sàpiga greu no poder acabar la seva tasca.

Si conservem una mica de dignitat –cosa que començo a dubtar fermament, quan ens tornin la merda -sense perdó- que ens tornaran; l’hem d’agafar i... “plas, en toda la boca”, com dirien ells.

Quan ens tornin la merda -sense perdó- que ens tornaran, hem de tornar a convocar un referèndum per veure si ho volem. I ha de guanyar un rotund NO. Llavors, un cop fet això, i conservada part de la dignitat intacta -si encara ens en quedava un bri, hem de tenir ben clar que el nostre camí no passa per cap estatut, i menys si aquest estatut ens l’ha d’aprovar aquell qui més ens odia.

*Sànset*

càlid...

"De vegades sóc com una nena petita, que m'espanten els meus propis malsons... Els fantasmes del passat s'apropen a la nit i jo, ben tapada, em faig petita al teu costat, i necessito els teus braços per recordar-me que hi ets i que hi vols ser per sempre més"

Utnoa

La nostra notícia de l'any!

Aquest post és per anunciar-vos una bona nova. I és que... Sànset i jo...

...anem a viure junts!

Serà a partir de juliol perquè no podem deixar d'un dia per l'altre els pisos on estem vivint ara, però com que la decisió ja és ferma i oficial ens feia il·lusió dir-vos-ho.

Estem tan contents que ho driríem a tothom!

La nostra relació és una micona peculiar, i ens han passat moltes coses, coses que per cert, més tard o més d'hora hem pogut i volgut superar. Ens hem fet molt mal, però per sobre d'això no ens hem deixat d'estimar, i crec que aquest és el motiu pel qual avui estem aquí explicant-vos això.

A la vida passen moltes coses, i moltes d'aquestes corresponen a la seva part negativa i més dolorosa, però crec que hem lluitat per arribar fins aquí i aquest pas significa molt per a nosaltres, doncs no és una decisió "perquè toqui", ho fem perquè ens en morim de ganes!

Encara no sabem ni on viurem! Però de moment en tenim prou en saber que ho farem. El que importa és que estarem junts sigui on sigui.

Ens fa feliços poder-ho compartir amb vosaltres!


Utnoa

PRESIDENT TOURÉ

Ni Mas, ni Laporta, ni Puigcercós, ni “el niño de Iznájar”, ni Carretero: Touré Yaya!

Un senyor que va arribar fa dos anys al nostre país i s’ha esforçat per aprendre la llengua i per integrar-se en la nostra cultura. Potser no parla un català fabrià, però temps en tindrà. I el que compta és el seu esforç, que molts d’altres es neguen a fer. Com diria en Jan: que n’aprenguin! Al Barça això no es veia des dels immemorials temps en que semblàvem la selecció d’ Euskal Herria o des del període de sant Popescu gloriós.

No negaré que sempre m’ha agradat en Touré futbolista; crec que és molt bo. Un gran mig centre. Potser és cert que fa moltes “excursions”, però ho fa perquè ho pot fer, perquè disposa de la qualitat suficient. Si a tot això hi sumem que em sento feliç quan veig que un immigrant –tant de fora de l’Estat com de dins- s’esforça per entendre la llengua, per parlar-la i per fer-se partícip de la nostra cultura; només puc arribar a una conclusió: TOURÉ S’HA DE JUBILAR AQUÍ!

Bé, dit això plantejaré la següent qüestió: per què collons ens alegrem tant quan un immigrant ens parla en català? què no és normal que els immigrants aprenguin la llengua del país a què van a parar?

Em respondreu el que vulgueu, i benvingut serà, però tot acabarà confluint en la consideració què mai serem país fins que no siguem Estat.

Dit això: us creieu que els impresentables de l’inconstitucional tindrien prou valor per tombar-nos l’Estatut si tinguéssim un president com en Touré? jo si fos ells, francament, no m’atreviria.

Per això, no em resta més que dir: TOURÉ PRESIDENT!

P.S. Per cert, els espavilats del CUATRO, quan van passar l’entrevista que Touré va fer en català, s’ho prenien a conya: “¿a que no sabes que lengua ha usado Toure?” pregunta l’idiota 1. L’idiota 2 respon: ¿el francés?, ¿el español? (ves, l’idiota 2 ha descobert una nova llengua...), ¿el chino mandarín?....


*Sànset*

El meu Microconte

Últimament he estat mooolt desconectada, molta feina. Però intento reiniciar-me, i de quina millor manera que fent la meva aportació als MICROCONTES.

Les bases

I els relats publicats.

Us deixo amb el meu:

Pierre Szalowski es balancejava repetidament mentre els pensaments li fugien de la ment vertiginosament. La frase maníaca començava a brotar i les idees es despertaven eufòricament. Llum i sinergia. Desequilibri electroquímic. El primer que faria seria investigar per què el fred modifica la trajectòria dels peixos. El deliri estava servit.


Utnoa

(per cert, aquest llibre va ser el meu Sant Jordi del 2009, i va significar molt per mi i pel moment que estava passant, gràcies Sànset!)

LA TERRIBLE HISTÒRIA D'EN SUPER CATALÀ

De dia –o de nit, perquè anava a torns- treballava de repartidor de pizzes per una famosa companyia multinacional.

Però de nit –o de dia, perquè anava a torns- es transformava en SUPER CATALÀ. Era l’heroi d’aquelles terres que el poeta va definir com a “país petit”. Les injustícies que cometien tots aquells qui volien acabar amb aquell ufanós Poble rebien la ràpida i brutal resposta d’aquell heroi. A cops de falç escapçava el mal que planava sobre aquella terra.

Els catalans se sabien feliços, perquè estaven protegits per aquell patillero justicier.

Però un dia, mal dia!, en SUPER CATALÀ va respondre a la crida d’un bellmuntà desolat que li demanà ajuda per fer front als malvats consellers comarcals del Priorat, famosos per “lo Forat” que havien provocat a les arques públiques d’aquelles contrades i que havia fet cap a les butxaques del malvat Joe Cocker.

Després d’una llarga pugna i de suar la gota gorda, en SUPER CATALÀ aconseguí vèncer i expulsar els malèfics i tremends consellers comarcals i restablir l’ordre a la comarca.

Agraït, aquell veí de Bellmunt del Priorat li regalà una botella de vi del poble. Un vi màgic que s’havia engendrat en aquells sòls de fosca i enigmàtica llicorella i que era capaç d’aconseguir que qualsevol paladar se sentís el més complagut. El bellmuntà l’avisà: “fill meu, beu amb moderació, que tan dolç manà té la contrapartida de, en abusar, fer embogir fins i tot al més sensat entre danses que evoquen passats perduts de misteris vora el foc”. En SUPER CATALÀ, ufanós i cofoi com estava, i creient-se el més valent i impertorbable, es begué tota la botella d’un glop.

Mai més se n’ha sabut res. Es va fondre com si fos un simple casquet polar. Però els vells d’aquells llocs encara el recorden i –un altre cop males llengües- enarboren veus que asseguren que durant les nits més fosques de setembre, entre les vinyes més amagades, s’hi forja una foguera i una figura grotesca hi balla al voltant com menairó belluguet.

*Sànset*

ENTREGA DE PREMIS DE LA PRIMERA PORRA DEL TIPO INTUÏTIU I NOMENAMENT DE PRESIDÈNCIES D'HONOR

Bon dia a tothom!

Avui estem aquí reunits per tenir l’honor d’atorgar els primers premis de la primera porra que fem en aquesta casa: el PREMI AL TIPO INTUÏTIU que, en aquest cas, serà compartit per en Jordi de L’Art del Futbol –un dels grans entesos sobre futbol del país- i per en McAbeu del XAREL-10; blocaire/blogger que –segons diuen les males llengües- disposa de poders psíquics i parapsicològics que li permeten albirar l’esdevenir. Pel fet d’haver encertat el resultat se’ls atorga el diploma que així ho acredita, i que es troba a la part inferior d’aquest escrit. Aquest diploma, com ja es va esmentar, podrà ser gaudit com ells ho considerin o ser bescanviat per un frankfurt amb molt ketchup al Camp Nou.

A més a més, i per si fos poc, tots dos han encertat els golejadors del nostre equip. Així, i complint amb els nostres estatuts, esdevenen PRESIDENTS D’HONOR del D.Y.W.T.K.A.S. al més pur estil cruyffià i, per aquest motiu, els seus noms ocuparan en aquesta casa i a partir d'ara un espai preeminent (per ser més clars, a l'extrem superior del bloc i a la dreta). Aquesta presidència la gaudiran –per així dir-ho- fins que algú encerti els golejadors d’alguna porra futura o fins que usurpi el poder una nova junta directiva. Tanmateix, si ningú encerta els golejadors en prediccions ulteriors o si qui ho encerta segueix sent algun dels sobrecitats, podran continuar ostentant el càrrec.

Finalment, i per concloure aquest acte protocol·lari i desitjat, us agraïm la vostra contribució a tots sense excepció, i us animem a continuar participant en porres futures. Esperem que la següent que organitzem tingui com a motiu el partit que es torna a jugar al Jaume Bernabeu aquest mes de maig.

Alcem-nos tots i agermanem a l’uníson les nostres veus:

Visca el Barça!
Visca la Terra!


Snif, snif... (ara ens hem emocionat)

LA PORRA: QUIN SERÀ EL RESULTAT DEL MANDRIL-BARÇA?

Avui us farem la gran pregunta: quin creieu que serà el resultat del R. Mandril VS Barça d’aquest dissabte a la nit?

Els qui encertin el resultat s’emportaran el diploma que els acrediti com a vencedors de LA PRIMERA PORRA DEL TIPO INTUITIU. Aquest diploma, a més de ser molt cuco, el podreu penjar on vulgueu i –estem negociant amb l’amic Jan- es podrà bescanviar per un frankfurt amb molt ketchup al Camp Nou. Si sou vegetarians podreu accedir a un entrepà d'enciam amb pastanagues, sempre que porteu un informe amb el resultat de les vostres darreres anàlisis de sang, el llibre de familia, un certificat d'empadronament a Vladivostok i un autògraf dedicat per Paul McCartney.

A més a més, si algú s’aventura i després de dir el resultat encerta qui seran els golejadors del barça i en quin ordre marcaran, serà elegit PRESIDENT D’HONOR del D.Y.W.T.K.A.S. (Do you want to know a secret).

Endavant companys, Alea iacta est!

P.S. Com us podeu imaginar les vostres respostes només seran vàlides si les feu abans del dissabte a les deu de la nit...

CATALUNYA VOL SER UN COPRINCIPAT

Una vegada més us he de trametre els resultats de l’enquesta i he d’aportar l’anàlisi crític i empíric que d’aquests se'n deriva.

Aquesta vegada la cosa anava de política, i la qüestió que ens plantejàvem era: En el cas que tots fossin candidats a presidir la Generalitat, a quin d’aquests votaríeu?

Tot seguit, us mostraré les diferents possibilitats que podíeu votar i el percentatge de respostes que aquestes han rebut:

- King África, amb el lema: “Catalunya para arriba, para arriba, para arriba” – 8%
- Roberto Dinamita, amb el lema: “ho vaig fer pel Barça, i ho faré per Catalunya” – 4%
- Webster, amb el lema: “els petits canvis són poderosos” – 8%
- El Capità Enciam. Sense lema, ha demandat a Webster per apropiació indeguda – 28%
- Julen Lopetegui, amb el lema: “Un home amb nervis d’acer per Catalunya” – 4%
- Chuck Norris, amb el lema: “Vota Norris o el país se’n va en orris”. (N. de A. aquest és meu) – 28%
- Steve Urkel, amb el lema: “amb les meves mans faré un país millor” – 4%
- L’alcalde d’Ascó, amb el lema: “per una Catalunya brillant” – 16%


Amb els resultats a la mà podem copsar com el vostre desig és que Catalunya esdevingui, com Andorra, un coprincipat, i que els nostres dos caps visibles siguin el Capità Enciam i en Chuck Norris.

Sobta, a primer cop d’ull, que només un 4% dels nostres apreciats enquestats confiïn en la capacitat de lideratge d’en Roberto Dinamita, d’en Julen Lopetegui i de l’Steve Urkel. Com a bons culés, ja sabeu que les habilitats dels dos pseudofutbolistes que he citat eren similars a les d’un iogurt marca DIA –para más INRI- ben caducat. Habilitats que comparteixen, tot i no ser futbolista, amb aquella estrella que lluïa bigotet cantiflenc a Cosas de Casa.

Un parell de 8% considereu que el nostre president hauria de ser en Webster (alter ego de Barak Obama de jove, com haureu pogut apreciar) o en King Àfrica. Res a objectar. De president baixet ja en vam tenir un durant molts anys. Ara bé, cal que tingueu present que seria geopolíticament inestable disposar d'un president com el King Àfrica, conegut per les seves “bombes”. Suposo que, ben ràpidament, la Razón, el Mundo, i el Jiménez ens acusarien de pràctiques terroristes i de formar part de l’eix del mal (que actualment conformen Corea del Nord, Salou i Liechtenstein). Bé, possiblement ja ho estiguin fent, i això que ens mana un govern descafeïnat i regit per un president que té la mateixa capacitat de lideratge que el sobrecitat iogurt.

Sobre la presidència del govern, i com ja he fet esment, heu deixat ben clar que el vostre desig és que sigui corregida per en Chuck Norris i pel nostrat Capità Enciam. Essent partícip de la vostra opinió considero que, intel•ligents com sempre heu demostrat ser, aneu pel bon camí. I ho crec per diferents motius. Imagino que un dels dos líders podria dedicar-se més aviat a les tasques referents a política interior. En aquest cas apostaria pel Capità Enciam; un home que ha demostrat sobradament que coneix el territori, que s’estima a la gent i que sap volar (qüestió darrera que és interessant si tenim en compte que ens estalviaríem una important quantitat de diner públic que fins ara s’inverteix en vehicles oficials). A més a més, com als catalans ja ens va això dels “petits canvis” –notis que el comentari traspua ferma autocrítica- sense fer falta que siguin “poderosos”; anirem ben servits.

En Chuck Norris el veig com un líder conscient de la importància de la política exterior. Me l’imagino repartint hòsties –i de les blasfemes- a la seu del Tribunal Constitucional i obligant als jutges i vividors que per allí belluguen a tragar-se –i sense salpebrar- diferents exemplars del nostre esternut (perdó, estatut) sense previ retall. A més a més, amb en Chuck no ens farien falta ni exèrcit, ni mossos d’esquadra, ni armes de destrucció massiva, ni Rafa Márquez.

Fins aquí tot ha estat molt bonic. Que bones persones que som tots i que cofois que ens sentim amb els resultats de la nostra enquesta. Ull! que entre els que heu votat també hi ha males persones, gent de poc seny, ciudadanos, catalans malastrucs, malèvols éssers amb dret a vot que creuen que Catalunya hauria de ser presidida pel nostre petit Ahmadineyad, l’alcalde d’Ascó.

*Sànset*