De fet, escric això perquè em toquen molt els ous tota aquella gent que –des de el més profund analfabetisme- poden afirmar que el valencià és un idioma diferent del català.
L’any 1611 Gaspar Escolano publicava Décadas de la Historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia. Fullegant el llibre hi trobem fragments tan clarividents com aquests: «Como fue poblado desde su conquista [el regne de València] casi todo de la nación catalana y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos. [...] Por el nombre de catalanes se entendían los unos y los otros, por ser todos de una mesma lengua y nación desde los principios de la Conquista y por más de doscientos años.»
Bé. Un exemple –com tants d’altres- que escenifica l’origen i el perquè en terres valencianes es parla català. Sé que resulta una evidència, però he volgut cercar alguna font –valenciana!!!- per clarificar-ho encara més, si és possible. Partint d’aquí, ens ha de quedar palès que al País Valencià parlen la llengua que parlen perquè aquell país va ser repoblat majoritàriament per catalans.
Dit això, algun il·luminat podria manifestar: “clar, això ja ho sabíem, però després aquella llengua es va transformar en un altra perquè va rebre moltes influències de l’àrab vulgar que parlaven els moriscos que aquelles terres habitaven, i de l’aragonès, que enraonaven en algunes zones interiors del País Valencià”. No negaré que la variant valenciana del dialecte occidental del català hagi rebut aquest tipus d’influències. Ara, el català de la Terra Alta o de la Ribera també ha rebut moltes influències castellanes i aragoneses. I el català de la Catalunya Nord n’ha rebut del francès, i no per això es deixen de considerar variants del català. I el xipella, no dirieu que és urdu? De fet, i en el cas que fos una altra llengua, el meu català s’assembla més al “valencià” que no pas al català oriental. Parlaré un altre idioma sense ser-ne conscient? això no seria motiu d’exorcisme? Fins i tot –i canviant de llengua però no de tema- considero que el castellà de la península –comparativament i embarbussant- es diferencia més del castellà que es parla a Amèrica que no pas el català parlat al Principat comparat amb el que es parla a València. I, en aquest cas i curiosament, ningú qüestiona que totes siguin variants diferents de la mateixa llengua.
De fet, la invenció que el valencià és una llengua diferent a la catalana –cosa que fins i tot nega la UE, que ja és dir- representa un intent més de l’espanyolisme més ranci per fraccionar-nos com a Poble. El dividere provincere romà ha estat una iniciativa que els nacionalismes estatals totalitaris (només cal veure com França va dividir en departaments el seu territori obviant, evidentment, capitalitats històriques i realitats lingüístiques) com l’espanyol han aplicat amb el que consideraven “cultures minoritàries”. La forma més fàcil per fer-les desaparèixer és dividir-les i enfrontar-les. A més a més, i amb el País Valencià s’hi van acarnissar, quan el centralisme espanyol s’inventa les províncies –el nom del terme ja paga- a les tres del País Valencià (“Alicante, Valencia y Castellón: tres provincias y una región”) n’afegeix comarques castellanes i/o murcianes. És a dir, no només divideixen de forma contranatural, sinó que hi afegeixen territoris que mai havien estat valencians.
De fet, si els catalans i els valencians haguéssim tingut major vista i una mínima perspectiva històrica, haguéssim pres consciència d’aquests bords atemptats perpetrats per aquells qui mai ens han volgut cap bé. Hauríem tingut clara la necessitat de romandre units per fer front a l’atac indiscriminat. Tots sabem el que ens està passant. Tots ens en fem càrrec. Però la majoria callem i deixem fer.
Ramon Muntaner –natural del regne de Mallorca i casat amb una valenciana- explicava que els Països Catalans eren com “una mata de jonc”. Un exempli de l’època que ell mateix ens clarifica set segles després: «E si negun me demana: “En Muntaner, ¿quin és l’eximpli de la mata de jonc?”, jo li respon que la mata de jonc ha aquella força, que, si tota la mata lligats amb un corda ben forta, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran...; e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anvs, que sol un jonc no hi romandrà».
Referint-se a això, el mestre Joan Fuster concloïa: “I qui pugui i vulgui entendre, que entengui.”
Potser encara hi som a temps.
*Sànset*
Tanmateix, i segons informacions de darrera hora que transmetem en exclusiva, sembla que Iniciativa vol proposar prohibir aquesta forma de desplaçament perquè no és sostenible, ja que asseguren que les quantitats de gas metà –sé que massa sovint em poso pesadet amb el tema- que l’esfínter darrer d’aquests individus deixa anar, pot provocar alts graus de contaminació atmosfèrica. A més de la sobrevinguda contaminació acústica. Ràpidament, els garrotxins i garrotxines afectats han creat una associació en defensa de la seva forma de moure’s. El seu representant afirmava als nostres micròfons que “avui mateix me’n vaig volant a veure el conseller”. A la qual en Saura ha respost: "que faci el que vulgui, però quan arribi a l'àrea metropolitana el multarem si va a més de 80". 
