MINI-CRÒNICA+TIRA-LOW-COST

Un matrimoni de mitjana edat, el seu fill petit (13 anys aprox.), la seva filla i la seva parella es troben un diumenge al migdia per anar a dinar al poble/ciutat conegut/da popularment com a X. A la seva filla i a la seva parella se’ls havia encarregat prèviament buscar un emplaçament adequat on dur a terme la menja. No ho van fer. Després del que va semblar llarga estona buscant restaurant es va desenvolupar el fet, quan el fill petit (13 anys aprox.) va sentenciar: “acabarem per dinar una merda amb potes... i encara l’haurem de perseguir!”.

Ves, la parella de la filla d’aquell matrimoni encara riu ara. Un comentari que haurien firmat els mateixos Monthy Python.

*Sànset*

P.S. Post-100-2010.

CRÒNIQUES COL·LOQUIALS: El conte de la SGAE

Hi havia una vegada, en un país molt llunyà i més absurd, un senyor que disposava tant d’òrgans reproductors masculins com femenins. Els seus amics l’anomenaven Ramoncín l’andrògin. Aquest, a qui, per cert, li agradava molt donar el cante, es va associar amb un tal Borau, que havia estat castrat a mossegades anys abans per la terrible fetillera Marina Rossell (bromes a part, vicepresidenta de la SGAE). Amb el temps, i per avorriment, el tal Ramoncín l’andrògin, va decidir abraçar la fe del Terrorisme Musical, anomenada “del pollus fritus”, el fundador de la qual era el seu amic Borau. En Borau havia decidit donar-li aquell nom, temps ençà, en clara al•lusió a l'inesborrable desacato que li havia provocat na Marina Rossell al cruspir-se les seves parts innobles –desconeixem si aquesta es va menjar el pollo femella fregit o de viu en viu, però ens decantem per la primera opció.

En Ramoncín, ràpidament, va anar escalant posicions a la secta, fins que va aconseguir desbancar en Borau –riau, riau- esdevenint així el Rey del Pollus Fritus. Tanmateix, en Borau no es va enfadar pas, i no li van quedar més collons –jeje- que obeir el seu nou amo i senyor. Amb el temps, els dos, com no sabien que fer ni on anar i perquè eren mala gent de mena, van decidir professionalitzar el seu cante i protegir-lo legal i jurídicament mitjançant la fundació de la SGAE (Societat General d’Andrògins i Eunucs) per tal de preservar llurs interessos i els interessos d’aquells qui eren com ells. Tots els seus amics i seguidors s’hi van arreplegar.

Quan tota aquella gent es reunia, la lluna es tenyia de sang al copsar les seves paranoiques cerimònies, misses negres i desagradables concerts. Però amb això no en van tenir suficient, i el malvat Ramoncín va decidir engendrar ell sol –ja que disposava de mitjans per fer-ho...- les lleis de la seva fe. Un matí va pujar al Monte Paxulí i allí va esperar a que el seu venerat i implacable messies, conegut com Ariel Santamaria, el “messies del juantxisme”, li donés les taules de la llei. L’Ariel, com mai va amb presses i s’anava parant a tots els bars que trobava pel camí, va tardar 40 dies en arribar. Quan va ser allí, el messies Juantxi li va lliurar les dues taules que contenien les 10 lleis del Pollus Fritus, que feien així:

1. Cobraràs a aquells qui descarreguin música mitjançant sistema P2P.
2. Cobraràs a aquells qui es comprin un CD verge.
3. Cobraràs a aquells qui es comprin un DVD verge.
4. Cobraràs a aquells qui es comprin un pen drive.
5. Cobraràs a aquells qui es comprin un disc dur extern.
6. Cobraràs a aquells qui tinguin una connexió a Internet de banda ampla.
7. Cobraràs a aquells qui facin concerts benèfics i altres actes d'aquesta calanya i emprin cançons i melodies de membres de la fe del Pollus Fritus.
8. Cobraràs a aquells qui facin concerts benèfics i altres actes d'aquesta calanya i no emprin cançons i melodies de membres de la fe del Pollus Fritus.
9. Cobraràs a aquells establiments on la gent s’afaita o es talla els cabells i hi tinguin la ràdio encesa.
10. Cobraràs a aquells establiments on la gent s’afaita o es talla els cabells i no hi tinguin la ràdio encesa.
_______________________________

P.S. Demano disculpes a l’Ariel Santamaria, a qui respecto profundament. Sento haver-lo fet sortir en una història on els protagonistes són en Ramoncín i la SGAE. Per res del món voldria incloure a l’Ariel al mateix sac que aquesta gent. Simplement ha estat una llicència que m’he pres per tal d’aportar major grau de surrealisme a l’aventura.

P.S.2. A na Marina Rossell no li demano disculpes.

P.S.3. Per cert, tenim un nou bloc, un bloc musical, on hi vessem cançons que ens agraden i en volem dir alguna cosa, esperem que sigui del vostre gust i us invitem a que el visiteu! Si pot ser, discreció ,que la SGAE no ho esbrini. No m’agradaria haver de veure’m les cares amb el terrible Ramoncín.

P.S.4. I sí, sé que hem colat publicitat sense cap tipus d'escrúpol.

*Sànset*

CRÒNIQUES COL•LOQUIALS 4: Cap d’any psicodèlic

Abans d’entrar en l’assumpte vull dir que, tot i el que pugui manllevar del meu minvat intel·lecte en les següents línies, el cap d’any va ser genial. Crec que parlo en nom dels dos si deixo caure que ens va agradar molt i, com podreu veure, va ser irrepetible, sense obviar cap lletra d’aquest mot.

Vam anar a cloure el vell any al Santuari de Paller de Bagà – lloc del qual ja us en havíem parlat alguna vegada i que us recomanem. El dia es va succeir afablement fent el turista per aquelles precioses contrades: Bagà, les Fonts del Llobregat, La Pobla de Lillet (no confondre amb Millet), Castellar de n’Hug...

A les set de la tarda érem al Santuari. Ens vam dutxar i canviar, ben preparats per l’ocasió, i vam baixar al bar, situat a la planta baixa de l’edifici. Allí demanàrem un parell de quintos d’aquella marca que patrocina aquell equip que, segons Utnoa, està dirigit per l’home més guapo del món. A baix ja hi havia un grup de famílies fent gresca i xerinola. El cambrer ens va servir i ens va donar conversa sense que li demanéssim pas:

- Muchos accidentes por aquí estos días (aquell mateix matí havia succeït un accident a Cercs. Dissortadament amb víctimes mortals).
- Sí, ens en hem trobat un aquest matí, a Cercs. La gent va massa depressa i no para compte amb el gel. Vaig respondre.
- Estos mossus son unos cabrones. Tendrían que controlar más la velocidad y no quitar puntos a la buena gente. A mi me retiraron el carné por saltarme un Stop.

Vaja, deuria ser un Stop molt gran perquè li retiressin tots els punts. Després d’explicar-nos com la seva dona, conductora novell, el portava a treballar cada dia al Santuari, es va retirar.

Al cap d’una estona pujàvem a sopar. Exquisit –no m’entretindré més valorant el sopar perquè estic fent règim i, només de pensar-hi massa, patiria un jamacuco. A quarts de dotze érem un altre cop al bar per celebrar l’entrada d’any. Estàvem acompanyats per:

1 – Els gestors del local –encara no sabem ben bé qui mana. Un d’ells, mandrileny d’origen, sempre molt simpàtic, disposava d’un català amb el qual, només de sentir-lo, el mateix Pompeu Fabra gaudiria immediatament d’un orgasme talla tsunami. Aquell home, que sospito que és un agricultor aficionat d’aquella planta gastronòmicament tant valuosa per la dieta Jamaicana, sempre pateix d’ulls vermells. Crec que és culpa de les lents de contacte...

2- Aquelles famílies ja esmentades anteriorment, que havien sopat al bar uns embotits i pa’n-tumaca que havien portat de casa.

3- Un matrimoni amb un fill d’uns catorze anys. Atenció amb el matrimoni: la senyora lluïa uns cabells de color rosa que ens van recordar molt al llom de la Pantera Rosa. Sí jo hagués estat ella –la Pantera, no la senyora- li hagués demanat drets d’autor.

4- Dues senyores d’uns seixanta anys. Estic segur que als anys 70 eren unes hippies federades. Ara són excursionistes i, pel que vam poder veure dies després, s’ho prenen seriosament.

5- Un senyor d’origen equatorià i la seva parella. Aquest senyor, si no formava part laboralment de l’staff del Santuari, era un bon amic d’algun dels membres. Per cert, lluïa una gorra tota plena de brillants de color lila que no es va traure en tota la nit. Crec que la fa anar de perruca. Feia la competència a la senyora del punt 3.

A les dotze ens menjàvem el raïm i, moments després començava la juerga. El senyor de la gorra de brillants liles es va erigir com a DJ i va començar a posar DVDs de karaoke ecuatoriano-boliviano-veneçolà. Allí jo em vaig acollonir. Utnoa tenia un cubata a la mà, i jo un altre. Aquell senyor va començar a oferir el micròfon a la gent. Utnoa i jo vam ser els primers en rebre la suculenta oferta, que vam declinar –almenys jo, no em sabia aquelles cançons i, a més a més, el meu sentit del ridícul no m’ho permetia. La gent va començar a cantar. Les dues senyores excursionistes també van declinar l’oferta. La senyora que havia segrestat i assassinat vilment la Pantera Rosa per transformar-la en tint pel cabell cantava. El seu marit se la mirava amb cara de pànic. El fill, al cap d’una estona, es va animar. Els membres d’aquelles famílies també –que, per cert, devien ser parents del Sergio Busquets, per l’accent bàsicament. Els membres de l’staff s’hi van sumar, quan hi eren, perquè sortien fora molt sovint... Amb el fred que feia al carrer!

Aquell senyor de la gorra era un cantant frustrat que s’esforçava per demostrar que ell podia haver estat una estrella de la balada llatina. Els seus cants de sireno encara ressonen en el fons de la meva ànima.

Aquelles senyores excursionistes, més o menys a la una, se’n van anar a dormir. Utnoa i jo vam fer un quiebro i ens vam refugiar ben a la vora de la barra per diferents motius (visió panoràmica més divertida/estàvem més lluny del DJ de la gorra xillona/estàvem més a prop dels cubates). Un dels membres de l’staff se’ns va acostar i em sembla que ens va oferir coca. Nosaltres li vam respondre que la coca era per sant Joan. Que moltes gràcies, però amb el sopar havíem quedat ben tips. Al cap d’un temps prudencial vam anar a dormir.

I colorí, colorat, aquesta crònica s’ha acabat...


*Sànset*

CRÒNIQUES COL•LOQUIALS 3: HISTÒRIES DE LA PURÍSSIMA CONSTITUCIÓ

Avui us explicaré una terrible i aterradora història que em va succeir a principis de desembre de l’any 2005, quan era el guia oficial del Castell-Monestir de Miravet. Per cert, si no hi heu anat mai, us ho recomano.

El cap de l’empresa que m’havia contractat –un perfecte idiota- em va encomanar la tasca de fer un cartell amb els horaris de visites i l’idioma en que seria feta cadascuna d’elles. Així ho vaig fer. Però... perill!!! Vaig veure que el títol del cartell era massa gran. Hi posava: “Horari de guies pel pont de la Constitució i de la Puríssima”. Vist això i per gastar menys tinta d’impressora -sempre he estat un ecologista de mena- me les vaig ingeniar per canviar l’encapçalament, que va acabar així: “Horari de guies pel pont de la Puríssima Constitució”. Curt, ras i amb aquell petit toc d’humor. Em va fer gràcia i tot, que coi!

El vaig imprimir i el vaig penjar a la zona de venda de tiquets. Les visites es van anar succeint tranquil·lament fins el darrer dia. Venia gent de tot arreu: de Catalunya, de Mallorca, del País Valencià, d’Espanya.

La primera visita de la tarda del dia de la Puríssima era en castellà (jo ja m’havia fet famós per les meves “vueltas de cañón”, per cert) i la segona en català. Deu minuts abans d’iniciar la primera guia se’m va dirigir a mi un senyor que, interpelant-me en castellà, en va preguntar quan faria la visita en el seu idioma. Li vaig dir que en pocs minuts la iniciaria i li vaig comentar que s’hi podia afegir.

-No, da igual, ya vendré a la de las cuatro (la que feia en català). Em va dir.

-¿Entiende el catalán? Porqué la siguiente es en catalán. Vaig respondre-li.

-Da igual, ya vendré a la que usted haga en catalán. No se preocupe. Va sentenciar.

Vaig fer la primera visita. Una hora després iniciava la segona. Aquell senyor ja m'esperava al punt acordat. Al seu costat hi havia un divertit grup de “salats” jubilats mallorquins.

-Benvinguts al Castell de Miravet, em dic Sànset i seré el vostre guia durant tota la visita. Si teniu algun dubte, em podeu interrompre quan vulgueu. Si us el puc resoldre us el resoldré i si no, no ho faré. Començava jo.

Aquell senyor se’m va posar a la vora i em va agafar ben fort pel braç.

-¡Todos los catalanes sois unos fascistas! !no entiendo como pueden hacer más visitas en un idioma regional que en el idioma de la Nación! Em va vomitar vilment.

Em vaig quedar perplex.

-Si no li agrada es nostres país se’n pot anar al seu. Li va etzibar amb un to tranquil un dels jubilats mallorquins, un home prim i baixet que lluïa una gran barba blanca. No vaig haver de dir res. Recordaré tota la vida la cara d'aquell vell illenc.


*Sànset*

CRÒNIQUES COL·LOQUIALS 2: UN DIMECRES QUALSEVOL

Són les 6:55 AM. Comença a sonar la cançó dels Barrufets que faig servir com a despertador; “Molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món és on...” –ja sé que sembla freak- l’apago ràpid perquè Utnoa no es desvetlli. Em vesteixo a les fosques. Vaig al lavabo, no hi veig absolutament res. Em poso les lents de contacte. Ja hi veig una mica millor. Em passo la mà per la barba i penso: “M’he d’afaitar; semblo un terrorista islàmic”. Em pica. Em rento la cara i em pentino. Em menjo ben de pressa el bol de llet amb cereals de la marca Consum.

Surto de casa i vaig a buscar el cotxe per anar a treballar. Hi veig una dona just al darrere. A mesura que em vaig acostant ella em comença a mirar. Es mou. S’allunya. A la mà hi duu una corretja i a l’altre extrem d’aquesta hi ha un gos-rata. M’imagino que tinc un regal matiner que em banya el parafang. No m’equivoco. I, a més a més, el gos-rata no només ha pixat sinó que també ha alliberat a Willy i ara tinc part de les seves escames a la sola de la sabata esquerra. Em cago en el gos-rata. M’intento netejar la sola de la sabata rascant-la contra una llamborda dissortada. Faig el que puc.

Entro al cotxe i la pudor m’envaeix. Abaixo les finestretes i respiro més tranquil. Sort que no fa massa fred. Engego el cotxe. Poso primera i m’enfilo cap a la feina. Són les 7:19 AM. El Basté m’explica com uns pares han denunciat a la policia el seu fill adolescent quan aquest es dirigia al seu institut amb escopeta i la insana intenció de massacrar als companys de classe. El jove ho havia publicat al seu blog. Un agent explica en roda de premsa que el detingut era un noi educat, formal i amb unes adequades relacions socials i familiars. No ho veig clar. Per cert, es veu que el Milito avui jugarà uns minuts.

Són les 7:47 AM. Aparco el cotxe davant de la feina. Entro i fitxo. Falta quasi bé un quart d’hora per les 8:00 AM. Porto suelto. Vaig a la màquina de cafè, hi tiro 35 cèntims i em demano un tallat. Surto fora. Em bec el tallat i em fumo un cigarret. Era un tallat "instantani". El cafè em remou el sistema digestiu. Corro al lavabo. Ara sóc jo qui he alliberat a Willy.

Són les 8:02 AM. Tinc un parell de sol•licituds de Fiscalia. Les tramito. Ho han fet tot el malament que han pogut. M’han fet perdre el temps.

Són les 8:40 AM. Em fan mal els ulls. Els tanco i intento recordar com van ser els primers dies a la blogosfera. Sànset, coi, fes el favor d’actualitzar i presentar-te en societat! –em deia Utnoa. Sí, sí, avui ho faré! - li responia cada dia. Vaig començar a burxar el nostre blog. Vaig veure que ella n’havia enllaçat un parell. Els vaig mirar. Eren el Blog de l’Assumpta (magnífic) i les Cròniques de Sota el Mugró (també). Vaig pensar que el mugró deuria ser el d’ella. Em va fer gràcia el nom i vaig començar a llegir-me’l. Els escrits eren molt bons i l’arquitectura de la pàgina em va agradar molt. Ja m’hi havia enganxat! Un blog d’una parella, com el nostre, però en bo! Quina enveja!


*Sànset*

CRÒNIQUES COL•LOQUIALS 1: “ser un nyu”

“Ser un NYU” és una expressió que es va començar a obrir pas pel món durant el mes de juliol de l’any 2002 en una excavació arqueològica tarragonina. La seva definició vindria a ser; “persona estranya i extravagant –freak- relacionada, directa o indirectament, amb el món de la història i de l’arqueologia”.

En aquella calorosa excavació teníem un senyor, el NYU original i a partir del qual deriven tots els altres NYUS, bastant curiós. El primer NYU –primus inter pares- era un home de mitjana edat que, sense cap estudi relacionat amb la història, es va presentar voluntari a treballar al jaciment. Nosaltres, com 14 pics foraden més que 13, el vam acceptar amb els braços ben oberts. El terme NYU s’estava gestant. Aquell senyor arribava a la feina mitja hora abans, sempre ben pentinat i engominat, per observar tot el que havien fet els altres el dia anterior, i sempre que trobava alguna cosa –ja sigui pedra, runa o ós de qualsevol bèstia- se’ns acostava cridant i dient que acabava de fer un gran descobriment. Quan nosaltres li explicàvem el que era realment la troballa, ell és limitava sempre a dir; “buiiino, tarde o pronto, to llegará”. El primer de tots els NYUS ja era entre nosaltres.

Amb el pas del temps, i per influència del NYU primigeni, van anar apareixent nous NYUS a l’excavació: un arqueòleg aficionat que afirmava que la civilització egípcia i la romana tenien els seus orígens en l’espai exterior; un heavy de broma que no es treia els texans d’hivern ni per dormir -estant a 40 graus a l’ombra...- i un llicenciat en història que es podia passar 8 hores seguides torturant-nos amb els seus monòlegs horribles, sense sentit i de collita pròpia –aquest darrer, per cert, era un híbrid entre NYU i JUANTXI, doncs era ganxet.

A partir d’aquí, el nombre de NYUS es va anar expandint, arribant a afectar als paletes d’un edifici en construcció que teníem la vora. Un dels paletes, el PALETA-NYU més remarcable, se’m va acostar un migdia i em va dir: “que raros que eran estos romanos. Todavía no entiendo esa manía suya de hacer las casas bajo el suelo”. Vaig veure la llum. Per què mai no m’ho havia plantejat? Potser, els nyus no em deixaven veure el cocodril.

*Sànset*