dilluns, 30 d’agost del 2010

"Qui som?" Proposta del BonaNit.

L’altre dia en Xexu escrivia el seu “qui som”, i basant-se en un escrit de La Tarambana, ens animava a despertar el nostre esperit blocaire. Aquell esperit del “coi, això és un post!”


Nosaltres –la mestressa i servidor- tot sovint hi caiem. Moltes anècdotes o fets que considerem mínimament curiosos o interessants es plasmen al bloc uns dies després. “Això és un post”. “I això”. “Això és massa escatològic per ser-ho”. De fet, la malaltissa afecció va més enllà quan som capaços d’exterioritzar aquell típic “això m’ha recordat a en ...(blocaire X)” o “això li ho comentaré a en ...(blocaire Y)”.


Posts d’aquells “d’això és un post” que es queden a l’aigüera? més d’un, i de dos i de tres. Aquest matí ho parlàvem –la mestressa i jo- i no ens en venia cap al cap! “Quins collons, nanos!”. Hem acabat per concloure que publiquem molts d’aquests “això seria un post”. Ara, us trametrem –com no!- nombrosos exemples dels que no ho han estat mai. Per curts, per inacabats, perquè coixegen o per escatològics, ves a saber. No en farem cap tipus de desenvolupament. Amb el títol en serà suficient:


-Mino Raiola o la primera ameba que parla. (Aquest peca de recent i innacabat).

-Ibra o com deixar-se estacionada la FF -Ferrari Flagoneta- en doble fila i a les portes del Camp Nou (Aquest peca del mateix que el primer).

-Els barrufets catalans o aquell milió tan poc conegut. (Aquest peca de curt i de poc inspirat).

-Per què em sé de memòria tot el què està escrit al coi de tub del PROFIDENT 3en1 –components i consells per un ús apropiat tant en castellà com en italià i en anglès- o per què me n’oblido sempre de portar-hi una revista, encara que sigui aquella que només publica sobre el desgraciat del Tutankamon (National Geographic)? (Aquest, com haureu pogut comprovar, peca d’escatològic).


*Sànset*

dijous, 26 d’agost del 2010

CRÒNICA D’UNS FRESCOS DIES

No vull fer-vos dententes si us comento que vam patir de fred nocturn. Estàvem sota dues -"dos" segons la meva variant dialectal- mantes en ple agost -i amb aire condicionat natural- mentre ens feia perdre en el son més profund la remor del Baliera discorrent entre pedres i marges pocs metres enllà.


Com temps ençà, vam escoltar el 4-0 dels nostres als andalusos. Imaginant uns gols ben capaços de vestir-nos de gala i dibuixant mentalment el dit índex del nostre messies particular apuntant tres vegades orgullós a l’infinit.


Des dels Aigualluts vam poder copsar la majestuositat de l’Aneto que, als seus peus, s’enllaça amb aquell estrany riu que pot entrar i sorgir del més profund de la terra sense saber si ha de néixer als Ulls deth Joeu o bé al mateix Forau. Els nostres peus (i també els de l’Aneto), com termòmetre insensat, van voler provar el seu estat. I us puc assegurar que van sortir-ne ben ràpid.


Vam passejar per Vielha, per Garós, per Sort i per Pont de Suert. Vam fer la Bonaigua. Ens vam fer companyia i vam sentir-nos feliços per ser-hi junts. Els Pirineus s’encomanen. T’hi sents com a casa. I quan has partit i només et resta veure’ls pel retrovisor, comences a patir d’aquella enyorança que romandrà viva fins el teu tan necessari retorn.



P.S. Ella continua treballant. I jo començo a saber-me de vacances, ara que ja quasi bé ha passat una setmana!


*Sànset pirinenc*

divendres, 20 d’agost del 2010

LA PARELLA DE MOTXILLEROS

La parella de motxilleros –amb un servidor que inaugura període vocacionalment festiu- us deixa fins mitjans de la setmana que ve perquè se’n va als Pirineus. La millor fórmula per combatre la calor: fugir d’aquests 35 graus que ahir el Nadal ens pronosticava amb sorna.

El nostre campament base estarà a Bonansa, bonic poble de la Franja d’Osca on MAI NINGÚ va FILMAR CAP famosa SÈRIE TELEVISIVA. Des d’allí bellugarem cap al nord, amb l’Aneto de fons, i farem alguna escapada a la Val d’Aran, a Sort i a la vall de Boí.


Nosaltres ens acompanyarem i la ratafia evitarà que passem massa fred. Amb delit esperem sentir com, refugiats i arraulits a la canadenca, escoltem les gotes de pluja nocturna picar a la tela, tot compassant el nostre son. RAIN!

Fins la setmana que ve!

dimecres, 18 d’agost del 2010

EL CATALÀ; UNA LLENGUA EN PERILL

Aquesta és la conclusió més clara que se’n pot extreure dels resultats de l’empíric estudi sociològic i etnogràfic que el D.Y.W.T.K.A.S. ha dut a terme. Tot seguit, i abans d’extreure’n conclusions més acurades, passem a oferir-vos la taula definitiva amb els resultats totals i percentuals per cadascun dels ítems o possibilitats de resposta que plantejàvem:


D’aquesta taula, i per així fer-ho més visual, el comitè tècnic que hem contractat n’ha extret un diagrama circular ("de quesitos", pels profans), que us mostrem a continuació:


Vist això, passem a enumerar i a reflexionar sobre els resultats:

1- Un 2% dels catalans enraona en xipella. Fet que, i si tenim en compte tots els habitants del Principat, comporta que 140.000 catalans enraonin aquesta llengua filla de la Conca. Així, el xipella esdevindria un parlar que, en contra del que asseguren nombrosos estudis poc contrastats, es troba en clar auge. Probablement, i si segueix aquesta tònica, en pocs anys esdevingui una de les llengües més parlades de Catalunya, desbancant l'aleguerès o el retoromànic.

2- Un 6% dels habitants de Catalunya parla en valencià. Aquests, i com tots sabem, són els professors de secundària del País Valencià que actualment treballen al Principat.

3- Cap habitant de Catalunya parla l’aragonès. Bàsicament perquè l’aragonès com a tal no existeix. Com tampoc la Franja, com corrobora el següent document. Així, podem assegurar -com ja va constatar Stephen Hawking en el seu darrer treball- que passats Arnes i Maials només hi ha un forat negre.

4- Un 4% dels habitants del país enraona en èlfic. Probablement aquests siguin els efectes de veure massa vegades seguides El Senyor dels Anells o de consumir psicotròpics de forma compulsiva. O de fer les dues –“dos” segons la meva variant dialectal- coses a la vegada.

5- Un 9% dels catalans parla en Esperanto, llengua franca forjada pel polonès Zamenhof que, pel que es veu, al nostre país ha tingut èxit. Jo ja m’ho imaginava, si vosaltres no ho teníeu present és problema vostre.

6- Un altre 2% dels catalans es fa entendre en ganxet, coneguda llengua reusenca que enraonaven i enraonen personatges il·lustres com Agustina d’Aragó, el general Prim, Antoni Gaudí o Ariel Santamaria. En aquest cas i en còmputs globals -molt similars als que parlen el xipella- el ganxet assoliria aproximadament els 140.000 parlants. Dit fet ens porta a suposar, i per qüestions directament relacionades amb els efectes de la proximitat geogràfica, que en un futur no massa llunyà el xipella i el ganxet batallaran per la supremacia lingüística del centre-sud català.

7- Sorprenentment, un 16% dels catalans són barrufets i, per tant, barrufen. Probablement, i com succeeix amb els menairons o amb les fades del bosc, no els haureu pogut veure degut a les seves reduïdes dimensions i per la seva voluntat d’habitar zones rurals i salvatgines. Això sí, podem assegurar que els barrufets catalans tenen accés a internet –sinó no haurien pogut participar en l’estudi- i que en són, pel cap baix, més d’un milió. Aquest fet que demostrem en el present treball exigeix que l’IDESCAT (Institut d’Estadística de Catalunya) sumi aquest milió de petits i blaus catalans al cens oficial del país. Desconeixem, dissortadament, si en Gargamel segueix viu i, clar, en quina llengua enraona o enraonava.

8- Teòricament, cap català vota al PP i a Ciutadans/CiudadANOs, fet que corrobora que segueix sent molt important el vot i el votant submergit –no literalment, encara que ja m’estaria bé, i amb un parell de pedres al coll- a aquests partits. Bandits, que no em cola, que si no els votéssiu no tindrien representació parlamentària!

9- Un 9% dels catalans no parla. I no perquè siguin muts, sinó perquè són gent de seny –nostrada característica que ens defineix des de que en Pujol es clenxinava el flequillo- i prefereixen restar callats. Probablement els haurà influenciat veure com el TC tallava la llengua a un 11% dels habitants del Principat.

10- Finalment, només un 37% dels habitants del país parla en català. Fet que corrobora la mala salut de la nostra llengua mare, dividida i subjugada per l’aparició de noves llengües filles pròpies i per d’altres que, des de fa més de 300 anys, ens estan envaint. Així, concloem que és necessari que els catalans que s’estimen la seva terra tornin als vells orígens i s’esforcin per parlar sempre en català. Peti qui peti. Que es barallin per presumir d’una de les llengües més tossudes del món. Que enarborin el català com a sinònim de persistència i estimació. I que lluitin per la llibertat completa, la única via per salvar la nostra parla.


*L'estadístic Sànset*

dilluns, 16 d’agost del 2010

L'ARAN

Es mies arraïtzes arriben fis er Aran.

Vos voi saber.

Desiri qu’es montanhes vos contunhen d’abraçar e vos regalen conservar vòste bèl parlar.

Vosati tanben meritatz èster. Per tostemps.


Reconec la gent que “bloquegeu” amb nosaltres com gent reflexiva. M’agrada llegir escrits i comentaris on em mostreu com aneu més enllà. De fet, el mèrit rau en que us plantegeu possibilitats que la majoria dels mortals no som capaços ni d’ensumar. Quan, per exemple, escriviu sobre independència tot sovint us pregunteu aquell “i l’endemà, què?” que molts ni havíem gosat alvirar. Avui jo, i trencant el meu gel, vull qüestionar-vos un “i l’endemà, què?”. Un “i l’endemà, què?” sobre el que fa massa temps que barrino i sobre el qual ja he forjat les meves pròpies teories que ara no plasmaré, sinó que inclouré quan respongui els vostres comentaris. Si n’hi ha, clar.

La meva mare és aranesa. La Val d’Aran m’atreu, m’agrada i hi pujaria sempre que pogués. No sé aranès però voldria saber-ne. I m’agradaria conèixer cada racó d’aquell petit país que perviu sense fer soroll en el nostre país petit. Potser per tot això em ve el meu “i l’endemà, què?”.

Fem història-ficció. Catalunya aconsegueix la independència. Quin estatus atorgaríeu a l’Aran: comarca? vegueria? autonomia? federació? confederació? res? I si algun dia, i pels motius que sigui, els aranesos fan algun tipus de consulta i resta ben clar que anhelen la independència, què faríeu en aquest cas? els la donaríeu o no?
Us escolto!

*Sànset d’Aran*

divendres, 13 d’agost del 2010

UN LLOC ON NO TORNAR

I no, no em refereixo al maleït WC que me la té jugada!

Avui em refereixo a la benzinera REPSOL del Vendrell (Avd/Jaume Carner, s/n), on aquest matí hi he anat a posar gasoil. Tot seguit passo a reproduir-vos l'afable conversa que he compartit amb la bruixa de dita estació de servei:

Servidor: Bon dia. Em pot posar 7 euros de diesel?
Bruixa: Hábleme en español que no entiendo el catalán.
Servidor (amb cara de “mite-la ella, que xula”):Si em faria el favor de posar-me seeeet eeeeeeeeuros de dieeeeeeeeesel.
Bruixa: ¡Que no le entiendo, que me hable en español!
Servidor (amb cara de “mite-la ella, que idiota”): seeeeeeeeeet (acompanyant-ho amb les mans, tot deixant alçats set ditets) de dieeeeeeeeeeesel.
Bruixa: ¿Que te pasa, que no entiendes el español?
Servidor (amb cara de “m’estan a punt d’explotar els collons”): Mire, yo entiendo y hablo el castellaaaaaaaaaano. El problema lo tiene usted, que no entiende ni habla el catalán y está en Catalunya.
Bruixa analfabeta (amb cara de “si el caudillo estuviera vivo te cortaba los huevos”): ...

-La bruixa em torna el canvi-

Servidor: Bon dia.
Bruixa: ...

He posat gasoil i me n’he anat amb el ferm convenciment que aquesta gent ha perdut un client PER SEMPRE i que aquest els farà la justa publicitat. No hi tornaré i, per extensió, tampoc m'aturaré a cap de les benzineres que la casa REPSOL tingui en qualsevol punt de l'univers.
Ara, val a dir que algú de bastant més amunt ha considerat que no he obrat bé perquè, al cap de cinc minuts, ja havia rebentat una de les rodes del davant...


*Sànset*

dijous, 12 d’agost del 2010

L’ÉSSER HUMÀ O QUAN ENSOPEGAR DOS VEGADES ÉS EL PA DE CADA DIA

El regne animal és un regne ben curiós, més fins i tot que l’espanyol, que ja és dir. Quan una bèstia pateix un accident o li succeeix una desgràcia –i en surt sencera- no repeteix l'acció que l'ha causat. D’això podríem dir-ne –i ja em dispensarà si per aquí belluga algun psicòleg o psicòloga- “aprenentatge causa-efecte”.

Els humans disposem d’habilitats específiques que els altres animals no tenen. Podem, per exemple, estructurar un llenguatge –tant simbòlic com verbal- complex per tal de comunicar-nos amb els altres individus de la nostra espècie o, segons el cas, amb els de que formen part de la nostra realitat ètnica i/o cultural. Evidentment, existeixen éssers teòricament humans que no disposen d’aquesta capacitat, com Belén Esteban o Rita Barberá. Tanmateix, aquesta qüestió dependria més d’aspectes relacionats amb certes desconnexions neuronals que un servidor no vol tocar en aquest humil escrit.

Els animals no-humans -aquí, tot i que hauria, no incloc la Belén Esteban o la Rita Barberá- i que són carnívors, cacen per necessitat. Per fam. Els humans, en canvi, som els únics bitxos capaços de matar per matar. Per hobby i per gust. I, a més a més i per si això fos poc, som els únics animals que declarem guerres. Heu vist mai un líder bonobo X declarant una guerra al cap dels bonobos Y?

Amb tots els seus pros i els seus contres, els humans semblem els animals més molons del planeta. Ara, no us equivoqueu, que si ens distingeix dels altres la nostra teòrica raó, també ens diferencia que nosaltres som les úniques bèsties del planeta que ensopeguem dues –“dos” segons la meva variant dialectal- vegades amb la mateixa pedra. Els exemples en són nombrosos: hem “gaudit” de més d’una guerra mundial, vam fitxar més d’un dels germans De Boer, hem patit més d’una part de Torrente i, en el meu cas, no m’he tornat a fixar en si hi havia paper higiènic al WC de la feina.


*Sànset*

dimecres, 11 d’agost del 2010

LA TIRA DELS TIPOS: LA TRAVESSIA PEL DESERT


*Sànset*

dilluns, 9 d’agost del 2010

HOME PREVISOR VAL PER DOS

Sempre he volgut considerar que sóc un paio previsor. M’agrada mirar-me bé les coses abans de fer-les, repassar-les i disposar de prou temps per tornar-les a repassar. Quan sortim de viatge, per exemple, sempre em miro i em remiro la maleta, amb la Utnoa fem llistes amb tot el que necessitarem, i poso a punt el cotxe.

Sóc una persona de costums. La bossa sempre la faig amb molt temps. Pel que pugui ser, i perquè sé que les presses em maten. I en tinc proves. Aquest divendres fèiem tard a festes del seu poble. El lavabo del pis va començar a perdre aigua i la feina va ser nostra per aconseguir apaivagar la fúria del nostre Posidó particular. Després vaig acabar de fer la bossa traient xispes perquè, en cas contrari, arribaríem a tres quarts de quinze a un dels actes programats i que volíem veure. I les presses són mala companyia, i més per un servidor. Les conseqüències podrien haver estat nefastes: no només em vaig deixar el pijama (element que poden suplantar uns bons calçotets...), sinó que també em vaig oblidar tots els calçotets. Per sort, el meu benvolgut sogre –tot i que jo vaig oferir que me n’aniria a comprar un parell per sortir de l’apuro- me’n va regalar dos a estrenar. Així, i mai millor dit, vaig salvar la collonera.

Sobreescrit paràgraf representa prova fefaent que un servidor necessita temps per poder preparar les coses amb un mínim de garanties. I a més a més, i com ja he dit, sóc persona de costums. I en molts sentits. Fins i tot en el sentit més físic del terme.

Tots els matins arribo a feina una estona abans, cosa que em permet fer el cafè i poder anar a alliberar a Willy (eufemisme: no penseu que sóc cuidador d’orques) amb suficient marge de temps. Tots els matins vaig al mateix lavabo. Sempre he necessitat un mínim d’intimitat per fer segons quin tipus de tasca i aquell WC (inicials d'origen saxó que signifiquen Wonderful Caca) és el que em sembla més tranquil i apartat. També el que freqüenta menys gent. El divendres vaig acabar el paper higiènic. Em va anar just. Ben just. Quan, cofoi i alleugit –tant física com psicològicament- vaig rentar-me les mans em vaig escriure una nota mental (Courier New, doble espai, negreta i subratllat) que resava així: Sànset, dilluns no vagis al teu vàter, que no hi haurà paper higiènic. I si hi vas, comprova que n’hi hagi abans de començar a fer res.


Com sóc un paio de costums, no tinc el costum de revisar que hi hagi paper de vàter. A més a més, no sé que coi en vaig fer de la nota mental. Cagada pastoreta. Amb tots els ets i uts.

Quan un servidor ha acabat la tasca que s’havia proposat quan s’ha abaixat els pantalons i els calçotets –els meus, no els del sogre, que estan per rentar- i ajagut a la freda tassa, i mitjançant conegut automatisme, ha anat a agafar una porció d’aquell paper que tant neteja i que tan menystingut tenim, s’ha quedat de pedra. De pasta de moniato, per no dir una altra cosa. No hi havia res. "Merda! Inútil! i la nota mental què? Ruc, que no portes clínex a la butxaca ni t’has pujat el diari (amic i substitutiu d’emergència del paper higiènic)."

En tal dicotomia, el primer que he pensat ha estat: “xiula, a veure si sona la flauta i se’t presenta el gos d’Scotex carregat de paper higiènic”. Després de diferents intents he desistit. O el gos està sord com una tàpia o se n’ha anat de vacances lluny de qualsevol lloc on hi hagi vàters.

“Només em queda una opció”, he pensat. I, com un valent, m’he pujat els pantalons i els calçotets per la part de davant –deixant el darrere lliure, pel que pogués ser- i, com he pogut, he anat cagant llets (fi humor negre) fins al vàter més pròxim. Quan he tancat la balda algú ha intentat entrar.

“Ocupaaaaaaaaaaaaaat”. Salvat per la campana. M'ha anat de pocs segons. Ben pocs. Què haurieu pensat si entressiu al vàter i us trobessiu un company corrent com un sonat i amb el cul a l’aire? com a mínim m’hagués guanyat un àlies de per vida. I, m’hi jugaria el coll, ben escatològic.

A partir d’ara, i pel que pugui ser, intentaré acostumar-me a dur sempre un paquet de clínex a la butxaca. Home previsor val per dos.

*Sànset*

divendres, 6 d’agost del 2010

CATALANS INTERNACIONALS

Ahir ho van ser en Dalí, en Miró, en Serrano Suñer...

I avui ho són en Gasol, en Guardiola i...




Fet això, comunicar-vos que tornem a TANCAR LA PARADETA PER DESCANS SETMANAL i que marxem de festa major!
BON CAP DE SETMANA!

*Sànset festiu*

dimecres, 4 d’agost del 2010

LES LLENGÜES DEL NOSTRE PAÍS

Sí amics i amigues, companys i companyes, blocaires i bloggers, enemics i enemigues; sé que aquesta setmana m’estic posant d’un pesat ben considerable amb això de la llengua. Però no ho puc evitar. No sóc lingüista, ni filòleg, ni poeta ni molt menys escriptor, però les coses del nostre parlar em meravellen.

Sí amics i amigues, companys i companyes, blocaires i bloggers, enemics i enemigues; em meravellen i, al seu torn, m’encurioseixen.

Sí amics i amigues, companys i companyes, blocaires i bloggers, enemics i enemigues; m’encurioseixen. M’encurioseix molt la unitat lingüística que professa el nostre país veí, i mireu si és curiós: el castellà és la única i solitària llengua que s’enraona a l’Estat espanyol, a quasi bé tot sud i centre Amèrica i a bona part del nord d’aquell tan nou continent. Fins i tot a les Filipines. I més enllà, conservada pels descendents d’uns jueus ibèrics que van marxar gustosament de la Corona a finals del segle XV. Tot i que potser no s’entenguin –curiositats implícites d’una llengua tan parlada arreu- un sefardí, un ecijà, un mandrileny i un fill de Montezuma parlaran el mateix idioma.

Nosaltres, per contra, gaudim d’una multiciplitat lingüística quantiosa, exagerada i minoritzada. El català, potser antecedent únic i arrel, ara –i com el llatí més clàssic- és divergit en moltes llengües i parlars diferents quasi bé inconnexos. Fills de pares catalans –tot i que alguns catedràtics cerebralment vessats ho negaran- són el valencià, els parlàs aragonesos, el ganxet, el xipella, l’andorrà, el barrufet, l’esperanto i, fins i tot, el mateix català.

Davant d’aquesta dicotomia, jo que sóc amant de l’estadística, em plantejo quin percentatge d’habitants del que uns quants degenerats coneixen com a Països Catalans enraona cada idioma. Per tal d’aconseguir-ho, i després de llargs períodes de treball de camp i salubre esforç, he pogut engendrar una enquesta morfològicament qualitativa que ens permetrà referenciar lingüísticament la proporció de que cada parlar disposa en el nostre univers analític.

Dit això, us demano ferventment que em feu el favor de respondre l’enquesta que veieu publicada a la pepera (dixit a l'extrema dreta) del present escrit.

Gràcies d'antemà!


*El Juantxi Sànset*

dimarts, 3 d’agost del 2010

BESEIT I TOP LESS

Aquest és el títol de la crònica de la nostra sortida d’aquest cap de setmana. Perquè vam córrer per allí i un servidor va fer top less, com podreu comprovar després. Vam fer nit a Horta de Sant Joan, vam gaudir d'alguna ruta pels Ports i vam anar a veure els veïns no-franjins del no-riu Matarranya que (des)enraonen no-català.

La casa on ens vam allotjar, els Olivers, val molt la pena i és plenament recomanable. No només pel fet que el preu fos francament assequible i el tracte més que correcte (el propietari tenia una divertida retirada a en Lluís Llach, cosa que jo vaig considerar fet benastruc), sinó perquè les habitacions eren netes i ordenades –qüestió que a low cost és difícil de trobar- i l’esmorzar estava inclòs, i era d’aquells capaços de fer bellugar un urbanita per l’Himalaia com si anés per l’esquerra de l’Eixample. I, sobretot, els cubates del bar valien 3 miserables euros.

Horta de Sant Joan és un poble que paga la pena. Només cal passejar-hi per contrastar que encara conserva les formes del seu immens passat medieval. Places porticades i palauets renaixentistes llueixen orgullosos els seus blasons. A més a més, sempre he cregut que els poblets d’aquestes zones viuen a un ritme diferent, més pausat i tranquil. I són ben capaços d’encomanar-te’l.

Dissabte al matí –després d’un esmorzar a base de croissants, llesques de pa torrat amb mantega i melmelada i pa sucat amb tomaca i pernil- ens vam encaminar cap als Ports. Vam deixar el cotxe a la Franqueta i vam iniciar la Ruta dels Estrets. Van ser aproximadament 9 quilòmetres amb un desnivell total d’uns 70 metres. Una ruta fàcil i atractiva, doncs ens vam moure sempre paral·lels al riu dels Estrets, envoltats per la natura i, quan ens va venir bé i vam trobar algun toll ben simpàtic, ens vam fotre de cap a l'aigua.

El torrent, com no podria ser d’una altra manera, era net i transparent i plenet de madrilles, uns peixos que només toleren aigües ben salubres. Com us podeu imaginar, a l’Ebre ja només les podem veure a les fotos.

Per cert, una ruta curiosa aquesta dels Estrets, ja que la comences, però pots no acabar-la. La Utnoa la va començar i la va acabar. En canvi, un servidor va començar la Ruta dels Estrets i va acabar la dels Escaldats. I no cal que matisi massa més, que tota la tarda del dissabte que vaig semblar el John Wayne buscant com un desesperat la seva muntura.

Després de dinar vam passejar per Vall-de-roures, un poble ben pintoresc on hi vam parar a fer el turista -el seu nucli medieval també és d'aquells que no ens hem de predre si ens fa goig això de visitar castells i esglésies- i a fer un beure a la terrassa del bar de la plaça major (que, casualment, s'apel·lava "bar de la Plaza") on, després de fer-la petar amb el cambrer, vam poder contrastar que encara ens defensem prou dignament lluint el nostre chapurreau o parlà aragonès de diccionari.

Així que ja ho sabeu; guanyeu un cap de setmana visitant la zona i passejant pels Ports de Beseit, per la Terra Alta i per la Franja, que s'ho valen. I s'ho mereixen, perquè són unes terres que es mantenen vives, tossudes, encara que faci només un any que un parell de desgraciats les arraconessin en trist escac.



*Sànset*

dilluns, 2 d’agost del 2010

LO POBLE ON NINGÚ PARLAVA CATALÀ

Per demà la crònica de la sortida. No us la perdeu: amb streap inclòs i gratuit!

Avui us deixem amb el tastet:

I jo que pensava que enraonava una variant dialectal del català. Gràcies a la gent que no-és-de-la-Franja ara sé que el meu parlà és l’aragonès. De tota la vida.

*Sànset del Pilar*