L’ENQUESTA ELECTORAL DEL DYWTKAS

Després d’hores d’investigació i de trucar des del telèfon de l’oficina a més un milió de catalans, estic en disposició d’aportar-vos els resultats de l’enquesta sobre les eleccions al Parlament més fiable del moment. Tot seguit us oferiré els grups que aconseguiran representació parlamentària, ordenats de menys a més escons obtinguts. Un cop conclòs això, llegireu atentament l’anàlisi que en desprenen el nostre equip d’especialistes en ciències polítiques.

C’s: 1 escó
ERC: 1 escó
POSI: 1 escó
CORI: 2 escons
FE de las JONS: 2 escons
PACMA: 4 escons
PSC-PSOE: 6 escons
Partido de los Pensionistas en Acción: 6 escons
Reagrupament Independentista: 6 escons
ICV-EUA: 12 escons
CiU: 32 escons
Solidaritat: 61

Primer de tot cal destacar la riquesa del Grup Mixt que de les eleccions d’aquest novembre en podria sorgir al Parlament del nostre país. Aquest seria format per l’Albertito de C’s, el senyor Puigcercós, el Manolo Reyes “Po zí” (cap de llista pel POSI [*1]), per l’Ariel Santamaria i la Carmen de Mairena representant la CORI i pels dos demòcrates candidats de Falange. Les declaracions de la mediàtica representant de la CORI no s’han fet esperar i ha afirmat que “suerte que no me quité la pilila. Ahora los camisas viejas i el Albertito la podrán aprovechar”. Al seu torn, Manolo Reyes ha mostrat el seu entusiasme i la seva satisfacció per la bona nova, al declarar un contundent “po zi” [*2]. Cal destacar també que el senyor Puigcercós ha assegurat que el seu escó probablement provingui de fills d’immigrants andalusos, i que lluitarà per fer respectar els seus drets. Els representants dels altres dos grups no han dit res, tot i que se’ls ha pogut veure sortir d'una farmàcia carregats amb un parell de bidons de 50 litres de vaselina.

Com no podia ser d’altra manera, el PSC-PSOE i ERC es fotran l’esperada trompada de campionat. I el PP perdrà tots els seus escons, ja que els seus electors decidiran sortir de l’armari i deixar-se d'hipocresies i oferir el seu vot a FE de las JONS. Al seu torn, podem confirmar que un 97.85% dels votants pel PACMA són persones despistades, ja que els elegiran perquè creuen que són un grup en defensa dels interessos dels jugadors empedreïts del mític PACMAN o Comecocos [*3]. Cal destacar també la irrupció al Parlament del Partido de los Pensionistas, el representant del qual ja ha sol·licitat que a la seu del legislatiu s’hi instal·li una UCI mòbil i una sala annexa on jugar al domino i al guinyot.

Pel que es conclou de la nostra enquesta, ICV-EUA mantindrà la seva presència política (fet que som incapaços d'entendre) i CiU seguirà sent la principal força de l’oposició. Segons els nostres informadors, sembla ser que davant d’aquest fet el senyor Mas està plantejant allistar-se al Partido de los Pensionistas, ja que s’adirà més al que ell serà d’aquí poc.

Finalment, el Reagrupament del senyor Carretero aconseguirà 6 escons i el partit amb major representació parlamentària esdevindrà Solidaritat Laportista Catalana per la Independència, amb un total de 61 escons. Amb aquests resultats hipotètics, les formacions obertament independentistes aconseguirien 68 parlamentaris (61 SI + 6 R.Cat + 1 ERC) i es quedarien a un escó de la majoria absoluta que els permetria declarar l’Estat Català. Sobre aquest fet, el senyor Ariel Santamaria ha assegurat que la CORI els donaria el seu suport a canvi que la Sagrada Família fos traslladada a Reus.

[*1] = xist 1

[*2]= xist 2

[*3]= xist 3

*Sànset*

CATALANS INTERNACIONALS

Ahir ho van ser en Dalí, en Miró, en Serrano Suñer...

I avui ho són en Gasol, en Guardiola i...




Fet això, comunicar-vos que tornem a TANCAR LA PARADETA PER DESCANS SETMANAL i que marxem de festa major!

BON CAP DE SETMANA!

*Sànset festiu*

LES LLENGÜES DEL NOSTRE PAÍS

Sí amics i amigues, companys i companyes, blocaires i bloggers, enemics i enemigues; sé que aquesta setmana m’estic posant d’un pesat ben considerable amb això de la llengua. Però no ho puc evitar. No sóc lingüista, ni filòleg, ni poeta ni molt menys escriptor, però les coses del nostre parlar em meravellen.

Sí amics i amigues, companys i companyes, blocaires i bloggers, enemics i enemigues; em meravellen i, al seu torn, m’encurioseixen.

Sí amics i amigues, companys i companyes, blocaires i bloggers, enemics i enemigues; m’encurioseixen. M’encurioseix molt la unitat lingüística que professa el nostre país veí, i mireu si és curiós: el castellà és la única i solitària llengua que s’enraona a l’Estat espanyol, a quasi bé tot sud i centre Amèrica i a bona part del nord d’aquell tan nou continent. Fins i tot a les Filipines. I més enllà, conservada pels descendents d’uns jueus ibèrics que van marxar gustosament de la Corona a finals del segle XV. Tot i que potser no s’entenguin –curiositats implícites d’una llengua tan parlada arreu- un sefardí, un ecijà, un mandrileny i un fill de Montezuma parlaran el mateix idioma.

Nosaltres, per contra, gaudim d’una multiciplitat lingüística quantiosa, exagerada i minoritzada. El català, potser antecedent únic i arrel, ara –i com el llatí més clàssic- és divergit en moltes llengües i parlars diferents quasi bé inconnexos. Fills de pares catalans –tot i que alguns catedràtics cerebralment vessats ho negaran- són el valencià, els parlàs aragonesos, el ganxet, el xipella, l’andorrà, el barrufet, l’esperanto i, fins i tot, el mateix català.

Davant d’aquesta dicotomia, jo que sóc amant de l’estadística, em plantejo quin percentatge d’habitants del que uns quants degenerats coneixen com a Països Catalans enraona cada idioma. Per tal d’aconseguir-ho, i després de llargs períodes de treball de camp i salubre esforç, he pogut engendrar una enquesta morfològicament qualitativa que ens permetrà referenciar lingüísticament la proporció de que cada parlar disposa en el nostre univers analític.

Dit això, us demano ferventment que em feu el favor de respondre l’enquesta que veieu publicada a la pepera (dixit a l'extrema dreta) del present escrit.

Gràcies d'antemà!

*El Juantxi Sànset*

HOMENATGES

Si algun dia esteu a casa, ben espaxurradets al sofà, i rebeu una trucada que resa: senyor/a hem pensat que es mereix un homenatge. Creiem que li hauríem de dedicar una plaça o un carrer del poble, volem que la biblioteca pública o l’escola duguin el seu nom o tenim la intenció de fer un acte solemne a la sala de plens de l’ajuntament i lliurar-li les claus de la ciutat; la vostra resposta ha de ser un clar i contundent NO. Penseu que us hi va la vida!

Habitualment, els homenatges de tot tipus de solemnitat es duen a terme quan ja t’has mort. Fet que no t’hauria de preocupar en excés, per ser francs. Ara, si te’n volen fer algun en vida... mala senyal: o estàs molt fotut o el Pulpo Paul ha predit que enguany no albiraràs poder menjar el raïm.

La nostra societat ja gaudeix d’aquestes originals casuístiques sociològiques. Quan et moris –encara que hagis estat un cabronàs de dos parells de collons- tothom dirà: “ostres, que n’era de bona persona” o “els bons són els que se’n van abans”. Tot per quedar bé. No diguem mal del mort, no fos cas que se’ns aparegui en somnis o aconsegueixi capturar-nos i enviar-nos a l’altre cantó de la pantalla de la TV al més pur estil poltergeist.

Altanto però, que si l’homenatge te’l fan en vida és molt pitjor; o ets una persona molt venerable –en termes generacionals- o tens alguna cosa molt lletja i la teva esperança de vida és més aviat ínfima. O les dos coses, ves a saber.

De fet, nombrosos en són els exemples. No cal escenificar el fet d’homenatjar a un mort, que tots en coneixem una bona pila. D’homenatjar a un “viu” també en sabem molt. Recordaré sempre el del professor Agustí Altisent: el vam homenatjar en dilluns i va bellugar menys d’una setmana. De vegades, esperem que els nostres objectius siguin centenaris per dir-los “quina bona feina la que heu fet, bandidos”, l’exemple del doctor Moisés Broggi és ben clar. Altres cops, quan sabem que estan fotuts i és poc provable que se'n surtin sencers, correm a donar-los premis i a reconèixer-los els mèrits. Quan ells, en la seva dicotomia, crec que tenen altres coses més importants al cap. Els casos d’en Pasqual Maragall, l’Ovidi Montllor o Pere Anguera corroboren la sentència.

Això sí, de gent tossuda que ha estat homenatjada i es nega a morir-se n’hi ha uns quants, i penso en dos prioratins de naixement; en Xavier Amorós i la Neus Català. Si per mi fos, els retirava l’homenatge, per sociòpates.

Tanmateix, cal tenir present que l’homenatge-mortalla no només se succeeix quan t’homenatgen, sinó també quan t’anti-homenatgen. Sí, sí, quan et facin un homenatge però al revés. Rotllo missa negra, perquè ens entenguem. Recordo el cas del feixista –que no fetitxista... o potser també- Ramon Serrano Suñer. Aquest senyor, fill de mare gandesana, tenia un carrer dedicat, a la capital de la Terra Alta. Farà cinc anys, la gent del poble va decidir fer-li l’apropiat anti-homenatge que es mereixia, és a dir, desdedicar-li el carrer i canviar el seu nom pel de “carrer de Miravet”. Al dia següent, el subjecte, estirava la pota.

Coneixent els antecedents, un servidor prefereix que, des del sofà estant, mai el truqui ningú per oferir-li cap tipus d’homenatge. Per molt que se’l mereixi o per molt que amaneixin l’acte amb unes bones braves i cava del millor. Val més curar-se en salut. I mai millor dit.

________________________________________

P.S. Dosificant mala llet, la intenció del suprascrit només ha estat dir-vos que ens hauríem d’esforçar més a dir a la gent “que bé que ho has fet, estem contents de tu” quan així ho creguem. És molt fàcil criticar, i tots en sabem molt. Ens és molt més difícil de reconèixer la feina ben feta. Dir-li al mort que sempre romandrà en un raconet del nostre cor no el farà sentir millor, us ho asseguro.

*Sànset*

Un pla diferent pel cap de setmana

Una molt bona opció per a aquest cap de setmana és assistir a la Fira del Circ que fan a Reus: el Trapezi.
Com ells diuen "al Trapezi les històries s'expliquen en el llenguatge del circ. I el circ envaiex la ciutat", és a dir, Reus ;)

Fan molts actes en diferents raconets de la ciutat, tots d'allò més originals i evidentment acrobàtics. No hi havia anat mai i ahir va ser la meva primera vegada. La veritat és que m'ho vaig passar d'allò més bé, fa molta gràcia quan veus que fa uns minuts que t'has quedat bocabadat! Crec que, com totes les arts, és molt d'admirar el que fan els participants, doncs són "moviments" (per dir-ho d'alguna manera!) que queden tan lluny del meu equilibri, gravetat i possibilitats corporals (i mentals) que em va emocionar de veure, des d'una simple tombarella mortal fins a una valenta noia penjada dels cabells! Va ser impressionant!

Una manera diferent de passar el cap de setmana que penso que, si el temps no esguerra, i crec que no perquè a partir de demà ha de fer SOL!, pot agradar a tothom! Us ho recomeno tremendament!

Us deixo el link amb el programa d'actes

Divertiu-vos i sigueu molt feliços!

Utnoa