Alguns experts diuen que en temps de crisi econòmica es percep un pic pel que fa a la delinqüència. No és d’estranyar i a ningú pot sobtar, doncs tot i que la causa no ha de comportar necessàriament la conseqüència, hi ajuda.
Probablement l’Estat espanyol acabi per deixar enrere la crisi econòmica –de forma superficial, perquè el quid de la qüestió seguirà inamovible- i pugui felicitar-se per disposar de més recursos que Suazilàndia. Ara, això mai evitarà que se’n surti d’aquella altra crisi que pateix des de fa tant. I em refereixo a l’endèmica crisi educativa, que des de certes esferes del poder central sembla que es fomenti i des d'on s'aplaudeix més d'un delinqüent cultural.
Si Espanya fos un país de consciència democràtica on disposés de mèrit formar ciutadans vers el respecte i l’entesa, no hauríem de sentir i no vendrien tants pamflets individus de la solera d’en César Vidal, famós per plagiar i, sobretot, per difamar.
Això sí, el senyor –i entenguis “senyor“ com a fórmula sense cap tipus de contingut- Vidal no només reinterpreta de forma molt personal certs passatges històrics –on intenta desemmerdar bustos franquistes- sinó que, i servit d’una raó que sembla profètica, s’atreveix a diagnosticar les qualitats i les característiques d’alguns idiomes que demostra desconèixer.
Sobre l’euskera, per exemple, en Vidal n’opina això: “El vascuence es una lengua tan primitiva que desconoce, por ejemplo, lo que serian universales. Es decir, la idea de árbol, que es una idea que existe en lenguas avanzadas, no como el vascuence, en el vascuence no existe. El vascuence como lengua muy primitiva tiene las hayas, los pinos, los chopos... pero no tiene el árbol. Y en ese sentido es una lengua en la cual todavía el desarrollo de la mente humana no se da cuenta de que hay universales. No decimos que no se estudie el vascuence, pensamos que hay que estudiarlo como otras lenguas minoritarias como el cherokee, el apache o el georgiano.”
L’anàlisi de la parrafada és simple: en Cèsar César creu que és indigne enraonar cherokee, apatxe o georgià i, a tall burleta, les compara amb l’euskera. A més a més, la forma com empra el terme “primitiu” és clarament pejorativa. No només es retrata solet, sinó que s’emmarca i tot.
Ara, insigne llumenera no en té prou en demostrar els seus coneixements sobre la llengua dels bascos, i demostra que també s’ha trencat les banyes per saber-ne quelcom de la nostra: “El catalán no se imparte en casi ninguna facultad del mundo. Donde se imparte, lo primero que se dice es que es un dialecto del provenzal, que es la pura verdad. Y, además, se dan unas clasecillas y punto. Y, evidentemente, no hay el menor interés, porque es una lengua pequeña que, de hecho, además, ni siquiera es la lengua madre de la mayoría de la gente que vive en Cataluña. ¿Y qué pretenden, que para dar empleo a todos los que han cometido el disparate de estudiar Filología Catalana, en vez de Filología Germánica, Hispánica o Inglesa, que los gaditanos aprendan catalán?”.
Primer de tot, cal agrair a en Vidal la profunditat del seu estudi etnogràfic, doncs deixa palès que ha entrevistat a tots el habitants de Cadis per plantejar-los si tenien algun tipus de predisposició per aprendre català. I no només això, si no que també ha contactat amb tots els filòlegs catalans, dels quals ha pogut percebre que són plenament conscients del disbarat que van cometre al llicenciar-se en una especialitat tan absurda.
A més a més, i per acabar, vull agrair-li que desmitifiqui l’estesa llegenda que resa que el català és fill bord del valencià, quan tots els entesos canònics tenen clar que no és res més que un dialecte "surenyu" de la llengua d’oc.
Al que anàvem... que en un país normal aquest senyor hauria romàs penjat dels pèls púbics fins que a Jiménez Losantos li lliuressin el Nobel de literatura. En canvi, si per determinats sectors esotèrics de la incultura espanyolista fos, en César ostentaria un més que merescut rècord Guiness de premis de recorregut mundial.
I el més fotut; sembla que a molts dels d’aquí no els desplagui haver de compartir DNI amb ell.
*Sànset*
Quants volem la llibertat? des de fora –i també des de dins- diuen que la volem ben poquets. Ens manifestem i es descompten. Potser sí que acabarem per creure que només hi érem “cinco o seis”. Els independentistes –de qualsevol dels colors- fem com l’esquerra més protocol•lària i més quistosa: tendim a disgregar-nos, a discutir-nos, a anar per separat. ERC? SI? Reagrupament? El president despista els seus votants. Convergència és independentista? El senyor Mas, com aquell il•lustre bigotut, sembla que només se sàpiga treure les vergonyes en la més estricta intimitat. Que feixuc que deu ser això de tenir anhels!
Ara, val a dir que algú de bastant més amunt ha considerat que no he obrat bé perquè, al cap de cinc minuts, ja havia rebentat una de les rodes del davant...
