dimarts, 31 de març del 2009

Història a un vell amic

Vell amic, ara et contaré l’aventura que he patit, seu còmodament i llegeix tranquil, que intentaré ser concís:
Al meu cotxe li havien fallat els frens en una gasolinera. Havia topat suaument contra un altre vehicle, fet que no va impedir que m’emportés una ratllada més que considerable. El meu estat d’humor, com et pots imaginar, vell amic de cauta mirada, no era el més adequat.

Vaig decidir ajaure’m en una cadira que hi havia al costat de la porta d’entrada a l’oficina de la gasolinera, tot esperant que em vinguessin a arreglar el Xsara. Vaig trobar una còmoda posició tot repenjant el cap al llindar de la finestra. Em vaig aconseguir calmar i em dedicava a mirar la gent que abeurava vehicles assedegats de combustible, mentre jo feia ballar la cadira amb les dues potes darreres que la subjectaven al terra.

En aquell moment, vell amic de colzes molsuts, em vaig fixar en una noieta jove que entrava a l’oficina a pagar la benzina que li havia posat al seu Wolkswagen Golf de color vermell. Era magra però la seva silueta adoptava belles i sinuoses formes. No podia deixar de mirar-la quan, sense poder fer-hi res, ella es va fixar en mi i les nostres mirades es van creuar. Ràpidament vaig notar com la cara se m’enrojolava, tornant-me incapaç d’articular paraula amb sentit.
La deliciosa jove va entrar a l’oficina.
La deliciosa jove va sortir de l’oficina.
La seva samarreta, blanca i profunda com l’horitzó un dia de cel clar, s’aferrava al seu cos fent palpables uns pits ferms que devien ser dolcíssims.
Amic meu, la deliciosa jove va marxar.

Tot seguit, va arribar un home de mitjana edat, que conduïa un tot-camí de color gris. L’home semblava centreamericà per la seva fesomia, i anava vestit com si fos un vaquer texà. Es va dirigir amb pas ferm cap on em trobava jo. Vaig copsar ràpidament que no tenia massa bones intencions. Em va demanar vinc cèntims d’euro. Vaig considerar-ho una extorsió assequible i li vaig lliurar l’esmentada quantitat sense dir-li res. L’home em va mirar. El seu bigot deixava entreveure un atenuat somriure malèvol.
Amic meu, l’home va parlar.
-T’agraden les noies que llueixen vestits que deixen imaginar els seus dolços contorns?
El vaig mirar sense contestar-li. Ell es mirava la moneda de vint cèntims.
-Necessito més, necessito més diners. Hauré d’entrar a l’oficina.
Vaig imaginar que portava una arma. Com la deliciosa jove ja havia marxat, vaig pensar que no tenia cap motiu per intentar impedir el crim que l’home anava a cometre. Tot i això, el vaig avisar:
-Fes el que vulguis, home d’obscura mirada, però no em molestis. A sobre meu hi ha una finestra de vidres transparents, que no es trenquin i que no em caiguin a sobre, no vull haver d’aixecar-me, pel teu bé. – Li vaig dirigir una mirada gèlida i colpidora.
L’home em va contestar:
-D’acord, no seràs per mi pertorbat, jove de mirada gèlida i colpidora.




*Sànset*

dilluns, 30 de març del 2009

Introspecció revinguda



Les meves inseguretats i les meves pors em limiten en el gaudir i en el plaer d'una relació tacada de passat, però que viu en un present amb goig i il·lusió.

Neurones perdudes viatgen buscant el gaudir. Neurones perdudes no el poden trobar, ni en la més bonica de les mirades.

Perduda.

dissabte, 21 de març del 2009

putades

De l'escrit d'un pensament a l'escrit d'un pensament idèntic. dit amb paraules clares, molts ho pensem, des de Gemma Lienas:

Mentre les pel·lícules, les revistes, la publicitat o la pornografia continuïn generant models caducs que els adolescents i les adolescents puguin imitar, hi continuarà havent nois “dolentots” que les portaran de cul; i noies, com la Marta, que es deixaran entabanar i, “abnegadament”, els aguantaran totes les putades en nom de l’amor romàntic i portades per l’anhel d’ajudar-los. Els aguantaran les putades potser fins a la mort.

divendres, 20 de març del 2009

Aquella poesia...

El mestre va escriure, ja fa molts anys, aquesta poesia. Creiem que sempre va bé tenir-la a mà, saber-la i gaudir-la. I, perquè no, la volem compartir:

Com t'ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t'amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T'estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,
i vindrà l'adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t'estimo.


Lluís Llach
Amor Particular

dijous, 19 de març del 2009

pinzellades - la novel·la


Una pinzellada de la Increïble novel·la del gos i la dona: (en procés)

Després de dinar va sortir a la terrassa. Es va estirar a l’hamaca, disposada a impregnar-se de Sol. Li encantava notar l’escalfor del Sol, notar com els rajos es filtraven a través de la seva pell i li arribaven a les entranyes. Aquella sensació la feia sentir viva. No se sentia res. Tot estava aturat. Era l’hora de la migdiada. Quan ja havia perdut la noció del temps i les gotes de suor regalimaven per la seva pell, uns gemecs de dona de quaranta anys llargs van trencar la sintonia del moment. Es va incorporar i prestà curiosa atenció a aquells sons tan escandalosos. Realment semblaven gemecs de sexe, de plaer desproporcionat. Mai havia sentit als seus tiets follant... Pensant-ho millor, però, el que no havia d’estranyar-li era que ho fessin, ja que ja havia confirmat, gràcies a la proximitat del so, que els crits de multiorgasme femení venien del pis de sota.

dimarts, 17 de març del 2009

respostes?

Quan ets petit t'imagines que la teva vida serà un camí de roses. T'imagines que tot serà bonic. Que trobaràs el teu príncep blau, que viuràs feliç com el final dels contes. Que trobaràs una feina, que tindràs fills, inclús que seràs ric! Penses que hi ha coses que són molt lluny de tu, coses que és impossible que et passin quan siguis gran. Almenys tot això imaginava jo quan era petita...

Per desgràcia quan vas creixent et vas adonant de tot el que comporta fer-te gran. Tenir més enteniment, enteniment que et mostra que tots aquells contes de fades són només això, contes de fades que s'allunyen de la realitat que a tu t'ha tocat. Vas veient que la realitat, totes les realitats, són a prop de tothom, i que poden picar a la porta de casa en qualsevol moment. És com dir "això passa inclús a les millors famílies".

A mesura que el teu enteniment s'entenimenta encara més, vas veient que la millor forma de viure la vida és saber-la gestionar. És com portar una empresa. Gestionar. Gestionar accions, emocions... mirar de portar les coses de la forma més planera, de la forma més equilibrada... Però resulta complicat, sobretot resulta complicat controlar la teva vida... Qui té el control de la seva vida? Ja ens ho deia: "De vegades intentar controlar la teva pròpia vida és com mirar d’agafar l’aigua del mar amb les mans, se t’escapa entre els dits, ho veus, te n’adones, intentes retenir-la, però no pots fer-hi res”.

Un cop entens, gràcies a l'enteniment, que les pel·lícules de Hollywood no són més que això, pel·lícules, i que els contes de fades no passen de ser relats imaginaris que no s'assemblen en res amb la realitat mundial i universal, accceptes que controlar la teva vida no depèn només de tu i tot i així, intentes gestionar-la... finalment veus que l'esforç que s'ha de fer dia a dia és molt gran i que en realitat qui et xucla l'energia és la vida, no la feina.

Em fa gràcia que a sobre de la dificultat que comporta tot aquest procés anteriorment explicat, encara hi hagi persones que es COMPLIQUIN la vida intentant ser el que no són, amagant les coses, mentint o portant aquestes màscares tan arrelades al rostre real. No entenc com encara hi ha persones que, vivint en el món que vivim, on regna la violència i l'agressivitat, on el més important és ser millor que l'altre i axafar els de la vora, siguin capaces de perdre el respecte cap a les poques persones que tenen al seu costat. Persones que els cuiden i es preocupen per la seva existència tant o més que per elles mateixes.

Avui puc dir que tinc la sort de ser una persona sincera. Puc dir que són una persona amb principis, que m'estimo als meus i que sóc capaç de compartir i comprometre'm amb una persona, la que jo he escollit i la que m'ha escollit a mi. Estic contenta i orgullosa de mi mateixa de ser capaç de mostrar-me tal com sóc, de no amagar els meus actes i de procurar actuar amb reflexió i amb respecte.

Avui puc dir també que no rebem tot el que donem. És important saber que donem el que volem, fins on volem, però que mai condicionarà el que rebrem.

Sobre el passat... sembla que més que viure en un present infinit n'hi ha que prefereixen viure en un passat infinit. Un passat només pot quedar en l'oblit quan ha estat desvetllat, aclarit, acceptat i perdonat. El passat és una d'aquelles coses que és de fàcil retorn i si el procés no ha estat el correcte, t'ho dic jo, sempre torna. El passat acompanya a tots aquells que no s'han sincerat amb ells mateixos ni amb el seu entorn més inmediat.

Només puc dir que cal valorar tot allò que tenim. Sé que és un tòpic però... per què no ho fa ningú?

*utnoa*

QÜESTIONS

Per què les coses s’han d’acabar quan no vols que s’acabin?
Per què sempre el passat t’arrossega en el present?
Per què no podem aconseguir viure en un present infinit?

Em plantejo sovint algunes d’aquestes qüestions. Cal reflexionar-hi. Algú va dir que tot el que comença s’ha d’acabar. La vida n’és un dels milers d’exemples que podria donar. I, com tot s’engloba dins d’això que en diem “vida”, és evident que totes les altres coses que facis o que sentis s’acabaran. Moltes, si no és molt demanar, t’agradaria que s’acabessin en el mateix moment en que deixes anar –vilment- el teu darrer sospir.

I, algunes d’aquestes coses que s’acaben abans d’hora, s’acaben perquè no som capaços d’entendre que només podem viure l’ara i l’aquí. Molts desitjaríem tirar enrere i canviar algunes de les coses que hem fet, que no hem fet, que hem dit, que no hem dit o que no ens hem atrevit a dir. Tot té el seu present i, si no ho assimiles o no ho exterioritzes en aquell moment, quedarà allà per sempre, formant part del passat, i esdevenint impertorbable, hieràtic, inalterable.

Crec que molts som covards, no ens atrevim a explicar algunes coses, per egoisme o per no ferir alguna sensibilitat. La causa no és el més important. Allò important és el fet de callar o -en algun cas extrem- mentir. Tan poc ens estimem que no som capaços de reconèixer errors? Tan poc ens valorem que som incapaços d’assumir que enganyem i que manipulem informació per no sentir-nos encara més menyspreats?

Tot això em porta a concloure que molts de nosaltres sentim l’estranya temptació d’intentar ser algú que no som. Aparentar més del que som. Aspirar a més del que ens mereixem. I tot això provoca que contínuament ens amaguem sota una estranya, petulant i narcòtica màscara que no ens deixa veure –ni viure- el present i que provoca que anhelem tornar enrere per intentar fer, ser o mostrar-nos tal com realment som.

Si no aconseguim traure’ns la màscara, arrancar-la, no aconseguirem viure ni l’avui, ni el demà, i mirarem el passat amb els ulls humits d’aquell que sap que s’ha equivocat.
*Sànset*

dimecres, 11 de març del 2009

Viatges presents; viatges futurs



Aquest cap de setmana anem de viatge, i anem a Venècia (la Venècia catalana). Marxem el divendres pel matí i ens hi estarem fins diumenge. Són pocs dies i segur que ens deixem molts racons -i raconets- per descobrir. De totes formes, anar a un lloc o a un altre no ens hauria d’importar en excés, i explicaré perquè sóc d’aquest parer.

Molts presumeixen i pregonen als quatre vents que se’n van -ves a saber on- amb un vol interoceànic. Potser creuaran el “charco”. D’altres es mouen per tot Europa i asseguren que en coneixen cada cantonada com si del palmell de la seva mà es tractés. D’aquests, potser, alguns hi van sols i d’altres no tenen massa marge per triar; o potser no.

Potser s’ho passaran bé, no ho nego –i ho desitjo-. Tanmateix, allò bàsic, allò fonamental, quan planifiques fer un viatge no és el quan, el com o l’on; és amb qui hi vas.

Per tot això, puc assegurar que ens ho passarem molt bé.


*Sànset*

dimarts, 10 de març del 2009

carícies


L'essència de la última sortida resta present. Talment com la de les anteriors. I penso si tot allò que va ser pot tornar a ser. Fins a quin punt passat aquests dies sóc aquella persona que disfrutava d'aquella manera. En quina mesura continuem essent els mateixos i en quina mesura algun racó del nostre ser ha començat a agafar una altra direcció.

El mar infinit amb horitzó definit.

*utnoa*

dijous, 5 de març del 2009

Carta de presentació

Listen, do you want to know a secret?
Do you promise not to tell?
Closer, let me whisper in your ear
Say the words you long to hear
I'm in love with you

Do you want to know a secret és l'inici d'un espai per compartir. Per compartir entre nosaltres, sanset i utnoa, i per compartir-lo amb tots vosaltres.

Do you want to know a secret va ser editada a l'album "Please please me" el 22 de març de 1963. Al cap de 45 anys sanset i utnoa mantenen viva l'essència de The Beatles gràcies a aquest lloc en el món. Entre dos móns. El món de sanset i el món d'utnoa, que junts han decidit unir les seves idees, les seves neures, creacions i aventures per engendrar aquest petit però acollidor paratge.

Sanset i utnoa us donen la benvinguda i us conviden a descobrir tots aquells secrets que a partir d'avui donaran fons a aquest indret fàcilment enamoradís.