SOBRE LA SORT D'UNA MOSCA AUTOESTOPISTA

A qui no li ha passat mai que una mosca l’acompanyi durant el transcurs de tot un viatge en cotxe? sí, des del començament i fins al final. El fet a molts se’ns pot arribar a fer francament feixuc. Perquè molts som suficientment mesquins com per intentar foragitar-la de totes totes. Per res volem compartir un viatge amb ella, no fos cas que el consum de combustible augmenti ostensiblement degut als seus 0,05 grams de paquidèrmic pes* o que patíssim algun mal de cap degut a llur verborrea.

I què és el que intentem tota l’estona? abaixem la finestreta lateral i, a bufetada neta, la instem a fer el salt al buit. I sense arnés, ni paracaigudes, ni mosquetó (dixit de la petita mosca mascle...)! Ara, si no ho aconseguim –pobre d’ella si no es llença!- l’amalgama de putades possibles que podem arribar a aplicar-li arriben a ser dignes d’en Radovan Karadzik. Fins i tot sé d’algun sonat que s’atreveix a emprar la vella tàctica de la congelació d’invertebrats mitjançant “l’aire condicionat a tota llet” sent capaç, i no us enganyo, de jugar-s’hi la salut.

La reflexió és necessària i cal que ens plantegem la possibilitat que la mosca no hagi entrat al nostre cotxe per voluntat d’anar a veure de gorra a algun parent, sinó que hagi estat per accident. Podria ser que, sent bèstia curiosa i estant deturat el nostre mitjà de transport, hi hagi fet cap atreta per la dolça ferum que més d’un vehicle pot arribar a fer. I quan se n’hagi adonat del parany on ha caigut ja no hagi estat a temps de baixar. Pel seu relativisme, i després de més d’un dissortat cop de cap contra el vidre (potser us pensàveu que hi pica per gust?), ha desistit. Ho ha deixat estar i pacientment espera l’aturada per baixar civilitzadament, intentant passar sempre desapercebuda per por de rebre cap més nata i retraient-se el seu infortuni.

No ens hauria de resultar massa difícil de posar-nos a la seva pell: imaginem-nos que pugem a l’autobús. Nosaltres tenim la intenció d’anar a visitar un company d’estudis que avui resideix a la Torre de Fontaubella. I la son i/o la ressaca ens fa errar: acabem pujant a l'òmnibus de la Tanganika-Travels, que compleix diligentment la seva ruta sense fer cap parada. Un viatge sense escales. De Porrera a Tanzània en 575 hores. Quan ens fem partícips del nostre error correm a comunicar-li al conductor i, per la nostra sorpresa, aquest ens respon amb un gest d’indiferència mentre obre la porta d’entrada al vehicle. Ens està invitant a saltar mentre el vehicle belluga a velocitat punta. I para más INRI, a la que ens hi neguem ens bufeteja. Si som capaços d’escapar a aquell intent d’assassinat en tota regla i aconseguim seure al seient on reposàvem plàcidament fins que ens hem fet partícips de l’error i, tot cavil·lant sobre la dissort que ens depara el nostre involuntari i segur pas per l’Àfrica més oriental... qui no es donaria cops de cap contra el vidre?


*M’havia passat pel cap fer un incís sobre el “pes mosca”. He decidit obviar-ho, ja que les meves ínfules han estat satisfetes completament gràcies al comentari relacionat amb el “mosquetó”.

*Sànset*