Abans de començar vull avisar que aquest serà un escrit molt parcial i, fins i tot, amb una bona dosis de mala llet. La idea d’escriure això m’ha vingut degut a les opinions vessades en un molt bon post d’en Ferran de In Varietate Concordia.
Avui escriuré sobre bilingüisme perquè n’estic fins al capdamunt de sentir segons quin tipus de tonteries sense sentit de calibres exageradament exagerats.
No és el mateix “individu bilingüe” que “societat bilingüe”. Ser bilingüe implica que una persona és capaç d’expressar-se en dos idiomes. Pràcticament tots els catalans ho som, perquè tots parlem castellà i, un bon admirable percentatge, parlem català.
Ara, el meu país, Catalunya, no és un país bilingüe, la meva no és una societat bilingüe. El meu país no usa de forma indistinta dues llengües. El meu país en té una de pròpia i una per imposició. Per tant, el meu país no és un país bilingüe. Al meu país hi ha un idioma, el meu, que ha rebut hòsties de tots cantons i encara belluga, i bellugarà molt de temps, mal que a alguns els pesi. I sí -senyor Borbó, que li quedi clar per sempre més- el castellà ha estat, és i serà una llengua d’imposició. I qui no em cregui que se’n vagi a la biblioteca i llegeixi un parell de manuals d’Història. A poder ser que no hagin estat escrits per catalans o castellans. Siguem imparcials. Agafeu el de Pierre Vilar o el de Bonassie o mireu que n’opina Paul Preston. Per cert, fer servir algun text d’en Vargas Llosa és fer trampes, perquè ell sempre defensarà que els colonitzadors mai van imposar res, que ells anessin on anessin anaven repartint floretes i fent bessitos al personal. I els indígenes van tornar-se tots castellans –els que van quedar- per voluntat, perquè van voler abraçar la cultura de Cervantes. ja que la del “tam tam” i “los garabatos en las losas” estava passada de moda.
El català ha patit un frustrant i frustrat –per sort- procés de substitució lingüística des del segle XVI. Del que s’ha intentat fer amb el català se’n diu lingüicidi, i no m’invento el terme. Tanmateix, hem persistit. I ho hem aconseguit perquè, en contra del que molts creuen, no som un Poble de venuts, no som un Poble de covards. El Poble català, el nostre Poble, ha estat un Poble de valents, un Poble de gent que se l’estima i un Poble que ha lluitat i lluitarà per seguir viu.
Se’ns ha intentat eliminar de moltes maneres. A base de bufetades (per què coi deuria servir el castell de Montjüic?) i una mica més dissimuladament (¡Llenaremos Catalunya de inmigrantes!). Van veure que de la primera manera el tema no funcionava. Quan pensaven que acabaven amb nosaltres, ressorgíem. Mala hierba... I, llavors, els il·luminats van pensar en la segona opció. Ai l’as! senyors, el nostre país ha estat sempre un país de trobada. Estem ben acostumats a rebre gran nombre de personal “extravagant” (etimològicament “de fora del país”). Als segles XV i XVI van ser francesos. I, mireu, molts es van tornar catalans. Raros, raros, raros... I al segle XX van ser els murcians i els andalusos, entre d'altres. I molts Fernández, López, Pérez i González ara diuen que són catalans. Malalts, són tots uns malalts!
I ara han de sortir els mateixos quatre capullos de sempre -Ciudadanos de pa sucat amb oli, analfabets, terroristes culturals i companyia- i ens hem de sentir dir “que doblen al catalán un 50% de las películas es un acto de imposición”. I un be negre amb potes roses! Nosaltres fem “actos de imposición”? Qui us penseu que sou? Sóc incapaç d’entendre com aquells qui sempre han imposat tenen els sants collons de dir-nos que nosaltres imposem alguna cosa.
Això va per tots aquells que viuen a Catalunya i consideren que els obliguem a alguna cosa. Mireu, us ho diré francament. Si no us agrada el meu país, si us considereu atacats per una presumpta imposició lingüística, si no esteu a gust, si penseu que som uns tirans, si creieu que us volem mal;aquí teniu la solució, foteu el camp, no patiu més, que encara ens queden uns anys de tocar la pera. Ara, no us equivoqueu, no tireu cap amunt quan marxeu, que a França, que també són un país, us parlaran en francès, el cine serà en francès i les persones us faran menjar croissants i budells d’ànec. Al tanto! Feu cap a Espanya, que hi falta gent que pensi com vosaltres i aquí, en canvi, ens en sobren.
*Sànset*
Avui escriuré sobre bilingüisme perquè n’estic fins al capdamunt de sentir segons quin tipus de tonteries sense sentit de calibres exageradament exagerats.
No és el mateix “individu bilingüe” que “societat bilingüe”. Ser bilingüe implica que una persona és capaç d’expressar-se en dos idiomes. Pràcticament tots els catalans ho som, perquè tots parlem castellà i, un bon admirable percentatge, parlem català.
Ara, el meu país, Catalunya, no és un país bilingüe, la meva no és una societat bilingüe. El meu país no usa de forma indistinta dues llengües. El meu país en té una de pròpia i una per imposició. Per tant, el meu país no és un país bilingüe. Al meu país hi ha un idioma, el meu, que ha rebut hòsties de tots cantons i encara belluga, i bellugarà molt de temps, mal que a alguns els pesi. I sí -senyor Borbó, que li quedi clar per sempre més- el castellà ha estat, és i serà una llengua d’imposició. I qui no em cregui que se’n vagi a la biblioteca i llegeixi un parell de manuals d’Història. A poder ser que no hagin estat escrits per catalans o castellans. Siguem imparcials. Agafeu el de Pierre Vilar o el de Bonassie o mireu que n’opina Paul Preston. Per cert, fer servir algun text d’en Vargas Llosa és fer trampes, perquè ell sempre defensarà que els colonitzadors mai van imposar res, que ells anessin on anessin anaven repartint floretes i fent bessitos al personal. I els indígenes van tornar-se tots castellans –els que van quedar- per voluntat, perquè van voler abraçar la cultura de Cervantes. ja que la del “tam tam” i “los garabatos en las losas” estava passada de moda.
El català ha patit un frustrant i frustrat –per sort- procés de substitució lingüística des del segle XVI. Del que s’ha intentat fer amb el català se’n diu lingüicidi, i no m’invento el terme. Tanmateix, hem persistit. I ho hem aconseguit perquè, en contra del que molts creuen, no som un Poble de venuts, no som un Poble de covards. El Poble català, el nostre Poble, ha estat un Poble de valents, un Poble de gent que se l’estima i un Poble que ha lluitat i lluitarà per seguir viu.
Se’ns ha intentat eliminar de moltes maneres. A base de bufetades (per què coi deuria servir el castell de Montjüic?) i una mica més dissimuladament (¡Llenaremos Catalunya de inmigrantes!). Van veure que de la primera manera el tema no funcionava. Quan pensaven que acabaven amb nosaltres, ressorgíem. Mala hierba... I, llavors, els il·luminats van pensar en la segona opció. Ai l’as! senyors, el nostre país ha estat sempre un país de trobada. Estem ben acostumats a rebre gran nombre de personal “extravagant” (etimològicament “de fora del país”). Als segles XV i XVI van ser francesos. I, mireu, molts es van tornar catalans. Raros, raros, raros... I al segle XX van ser els murcians i els andalusos, entre d'altres. I molts Fernández, López, Pérez i González ara diuen que són catalans. Malalts, són tots uns malalts!
I ara han de sortir els mateixos quatre capullos de sempre -Ciudadanos de pa sucat amb oli, analfabets, terroristes culturals i companyia- i ens hem de sentir dir “que doblen al catalán un 50% de las películas es un acto de imposición”. I un be negre amb potes roses! Nosaltres fem “actos de imposición”? Qui us penseu que sou? Sóc incapaç d’entendre com aquells qui sempre han imposat tenen els sants collons de dir-nos que nosaltres imposem alguna cosa.
Això va per tots aquells que viuen a Catalunya i consideren que els obliguem a alguna cosa. Mireu, us ho diré francament. Si no us agrada el meu país, si us considereu atacats per una presumpta imposició lingüística, si no esteu a gust, si penseu que som uns tirans, si creieu que us volem mal;aquí teniu la solució, foteu el camp, no patiu més, que encara ens queden uns anys de tocar la pera. Ara, no us equivoqueu, no tireu cap amunt quan marxeu, que a França, que també són un país, us parlaran en francès, el cine serà en francès i les persones us faran menjar croissants i budells d’ànec. Al tanto! Feu cap a Espanya, que hi falta gent que pensi com vosaltres i aquí, en canvi, ens en sobren.
*Sànset*
