dimecres, 28 d’octubre del 2009

Demanar-me perdó per ser com sóc

Per coses que es van donant a la vida moltes vegades he d’acabar concloent (després de molt donar-hi voltes) que un determinat grup de persones és indesitjable, fet que fa que et quedis amb una mínima sensació d’alleugeriment. Penso, això passa perquè aquesta gent són així, me n’allunyo i punt, o, simplement, no m’hi he de casar pas! Així que passo, ja en trobaré de millor. Això significa que no em culpabilitzo i justifico a favor meu el fet de no encaixar en aquell grup, fet que fa que acabi suposant que són ells els raros i no jo.


Però el problema ve quan aquest fet s’ha donat massa vegades. Quan ha arribat un punt que, amb relativament poca trajectòria vital, he hagut de tenir aquest pensament una quantitat de vegades que comença a ser sospitós. Sospirós de què? Doncs que possiblement, i ara ve el quid de la qüestió, la rara avis sigui jo.


Ho podria escriure en clau d’humor. Però quan t’adones d’una cosa així la musculatura de la teva cara no pot articular somriure. Sóc RARA. DIFERENT. I no en el bon sentit de la paraula. I ahir va ser la culminació. Ahir ho vaig veure! No és culpa d’aquell, ni de l’altre, ni del de més enllà. Qui no encaixa sóc jo.


Així que he de demanar-me perdó per ser com sóc. Per tenir les meves idees, els meus principis, la meva expressió de les emocions i sentiments, els meus pensaments, aquesta cara, aquest cos i aquest cabell, la meva mirada i el meu grau de simpatia, la meva expressió, el meu caràcter i el meu mal geni, la meva sinceritat i el meu respecte. Tot això no val per res. Tot això em porta a desqualificar als altres quan em comparo amb ells. I no pot ser que tot el món estigui equivocat. Ja he baixat del núvol.


Utnoa

dilluns, 26 d’octubre del 2009

GENERACIÓ X

Els avis de la meva generació ens expliquen com van viure la guerra civil i el primer i cruent franquisme. Els pares de la meva generació parlen d’una infància austera i de la lluita per assolir unes llibertats robades, de com van viure la mort del dictador i sobre com van veure una transició democràtica amb la remor de sabres de fons.

En aquest punt em pregunto: i que coi explicaré jo –i els de la meva generació- si es dóna el cas que ens pregunten, quan el meu pare corria davant els grisos i jo només em corro festes? o quan la meva àvia –iaia- veia com els vells “malmenjaven” el que podien, fins i tot excrement, i jo “malmenjo” perquè vaig massa sovint al McDonald’s?

Potser tindrem coses per explicar; potser explicarem que vam viure una època de tirans –Bush, Sadam, Iker Jiménez, Aznar- o una època on es premiava l’estupidesa per sobre de qualsevol altra cosa –si em permeteu, tornaré a recórrer a l’exemple de l’Aznar. O potser, els explicarem com ens ho vam fer per descobrir els magnífics trucs per “petar-nos” un dels molts jocs de la PlayStation3.


Per sort, sempre els quedaran els avis, que els explicaran com l’apatia va matar la generació X.



*Sànset*

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Pixades fora de test

Acostumem a ser poc concrets amb el significat correcte de les expressions o paraules que emprem habitualment. Molts diem “avui tinc estrès” o “quina ansietat que porto a sobre”. Evidentment, l’estrès no és cosa d’un dia i l’ansietat es bastant més que una qüestió puntual derivada d’un jorn feixuc. Banalitzacions, que fem molts, del dia a dia.

Com em faig gran, rellegeixo i/o fullejo llibres per refrescar la memòria. Avui m’ha caigut a les mans La España Imperial, de John H. Elliott; un manual d’història moderna d’Espanya, per així dir-ho. Teòricament és un manual dels bons. He començat a mirar-me’l pel primer capítol, que tracta diferents aspectes relacionats amb el matrimoni de Ferran d’Aragó i d’Isabel de Castella. Quasi em cauen els collons a terra! El senyor Elliott –que, com us podeu imaginar, no va néixer ni ha la Pobla de Segur ni a Quintanilla de Onésimo- afirma obertament l'existència del concepte polític “d’España” al referir-se al segle XV. Potser el senyor Elliott no sabia de que anava el rollo, potser va escriure el llibre per obligació, ves a saber. Com que ja és mort, no ho sabrem mai del cert.

Ara bé, aquesta idea d’España com a nació pràcticament preexistent ha calat fort en segons quins sectors del pseudointel·lectualisme més rònec, ranci i juantxi de la península ibèrica. Individus com Garcia de Cortázar –capaç d’afirmar que els ibers eren “españoles con taparrabos”- o engendros com Pío Moa, són alguns dels grans bastards de la cultura d’avui en dia. Obviaré fer comentaris sobre Fedeguico Jiménez Losantos o sobre Fernando Savater, ja que el primer no pot ser titllat ni de pseudointel·lectual, i el segon pateix de dislèxia verbal (diu que és antinacionalista quan és espanyolista “a muerte”) i a més, em fan peneta els anys i els “malstragos” que ha degut patir el desgraciat de l’Amador.

A veure, aclarim termes, el concepte “d’España” és d’origen llatí i fa referència a aspectes geogràfics. España com a realitat política no es comença a formar fins que no arriba el primer Borbó. I el “Reino de España” no neix per la voluntat d’un poble que se sentia español. No senyors, no va ser així. L’any 1702 quan la va palmar l’impotent de El Hechizado, aquí -o allí- ningú se sentia español; uns se sentien castellans, perquè vivien al regne de Castella, uns altres navarresos, uns altres aragonesos i, potser, alguns es consideraven catalans. Però d’español, cap ni un. Zero patatero, perquè m'entenguin. “La invención de España” -concepte fantàstic que li robo al gran Inman Fox- és simplement l’excusa de Felip de Borbó i els “novaplantesos” –concepte que ja he inventat jo- per carregar-se un regne, el d’Aragó (sí, sí, res de Corona Catalano-aragonesa; Corona d’Aragó, simplement per jerarquia de títols, perquè nosaltres no teníem rei, teníem comte), amb lleis i furs inclosos i, ja de pas, intentar que tot respongués al model castellà. El fill bord que va néixer va ser femella i li van posar “España”. Clar, entendem-nos, si hagués passat tot a dir-se “Castilla” i no “España” hagués cantat massa que el tema era una annexió en tota regla i segur que hi hagués hagut un rebot generalitzat a Europa, que ara no ve al cas explicar. Després, ja ho sabem; els Borbons van fer un intent d’exercici de centralització a la francesa que va acabar sent un xurro, suposo que pel mal estat de les carreteres i per l’estupidesa congènita i hereditària que demostren tenir tots els monarques de sobredita dinastia.

I tot això no ho dic jo perquè em senti més o menys espanyol o més o menys català. Això són fets, no interpretacions. I per a més INRI, després venen el grapat d’eminències de la ximpleria i et diuen que ells són una Nación (i de les primeres, de les guais!) i que tu en formes part i que, com a molt, tu habites en una región que forma part de la Nación. Sí, una región superxula on hi parlem un idioma segundón –que igual resulta que acaba sent un dialecte del castellà, ves tu a saber- i on tenim un folklore que ens permet ballar sardanes, posar-nos barretina i berenar “pantumata”.

Que se’n vagin a fer punyetes ells i la seva Nación! Catalunya era una nació molt abans que els espanyols tinguessin la més remota idea del que significa aquesta paraula. I, a més a més, com que engego a fer punyetes la seva Nación, engego a fer punyetes la seva selección, la seva Corona, el seu himne i la seva lletra (¿?), la seva bandera, els seus intel·lectuals intel·lectualment analfabets i carregats de romanços i a la mare que va parir España, que era francesa. I si algú vol seguir pixant fora de test que m’apliqui la llei antiterrorista perquè, al damunt, em solidaritzo amb el poble basc.
*Sànset*

dijous, 8 d’octubre del 2009


Avui et miro i sento coses que no havia sentit mai...
que no havia sentit mai!

*Utnoa*

divendres, 2 d’octubre del 2009

Oda al Mosquit Tigre

Tu que em beses i m’impressiones,
sóc joiós quan em voltes amb amor,
i amb tes dolces potes m’acarones,
Oh, Tigre del meu cor!

Compartim hores i treballs,
esperes ma arribada sense rancor,
i em cerques amb subtils balls,
Oh, Tigre del meu cor!

Cert és que ta entrega m’afalaga,
mai em deixes sol en la foscor,
m’acompanyes fins que el jorn s’apaga,
Oh, Tigre del meu cor!

Però ja em cansa tant detallet,
deixeu-me estar bitxos raquítics,
que aquí a mala llet
ja tenim als polítics!

*Sànset*