LA PLAGA DEL MÓN POSTMODERN

L’altre dia, la BBC, el Washington Post, el Times i l’Universo de Quito es feien ressò mediàtic de la croada que l’ajuntament de Tarragona ha iniciat contra les caques de gos que decoren tan habitualment el seu paisatge urbà. Hi he viscut molts anys, i no puc negar l’evidència: Tarragona és un camp de mines.

Tanmateix, no són les defecacions cànides les que em preocupen. Fet i fet, amb una mica d’ull es poden evitar fàcilment; només cal mirar on posem els peus. Són públiques i notòries com un president de la Generalitat valenciana i és fàcil veure a vindre un gos quan n’està a punt de deixar anar alguna. A més a més, acostumen a ser terrestres.

Sí, això darrer ha pogut semblar una tonteria. Però és un fet important i que cal analitzar. A no ser que algun desaprensiu tregui el gos a cagar al terrat i que aquest aconsegueixi soltar un regal amb prou pressió i punteria com perquè salti la balla –el regal, no el ca- i baixi a discreció cap avall, no ens hem de preocupar. És a dir, seria més provable que el senyor Camps mai hagués delinquit que ens caigués un foroll –versió catalana del famós terme furullo- al cap. Un foroll de ca ens empastifarà alguna sola de sabata, mai la testa.

Per aquest motiu us dic que aquestes no són les defecacions que em preocupen, i això que sóc curt de vista i és provable que me n’emporti alguna a casa. A mi les que no em deixen dormir són un altre tipus de cagades: les de colom. I aquí no em refereixo a aquell que era d’ERC i després va deixar de ser-ho; que aquest també la caga, però no té plomes.

Els coloms sí que són una amenaça en tota regla, i per diferents motius: els regals els tramiten des de dalt, no des de baix. És més complicat veure’ls a venir. Els forolls tendeixen a ser en estat semi líquid (tipus iogurt del Dia, m’atreviria a dir que de gust aproximat), fet que comporta que quan impactin en l'objectiu s'escampin assolint sovint radis d'acció inversemblants. I sobretot, sembla que aquests animalons hagin progressat evolutivament vers afinar la seva punteria anal.

Vaig arribar a Tarragona amb 18 anys i pràcticament desconeixia el perill que representaven els coloms. Al meu poble no n’hi havia perquè entre els silurs voladors de Wichita i els caçadors furtius els havien exterminat i, per tant, jo n’estava poc avesat.

La meva alegria va durar poc. Un vespre, quan em dirigia a agafar el bus per tal d’anar al concert que un famós grup d'ska valencià oferia a Reus, vaig patir el primer atac conjunt de l’aviació colomera tarragonina. Un projectil de grans dimensions em va encertar de ple al mig del cap, mentre un segon va apuntar amb gran encert sobre la meva estelada, que em cobria l’esquena com si fos una capa. Vaig concloure cabrejat que aquells coloms eren membres d’elit de la Luftwaffe.

Des d’aquell dia quan vaig pel carrer, sempre i a forma estràbica, un ull m’apunta al cel. Tots hem trepitjat un foroll de gos. És una tocada de pera i un inconvenient, però el podem sanar refregant la sola de la sabata contra algun llambordí desprevingut, sobre la gespa o a la jaqueta d’algú que no ens caigui massa bé. Ara, si se’ns caga un colom al cap... el refregarem contra un llambordí o sobre la gespa d’un parc? Per collons haurem de tornar a casa a “passar-nos un aigua” i, en conseqüència, és possible que fem tard a la feina, a la nostra boda, al bar, a classe o al nostre funeral.

Senyors de l’ajuntament de Tarragona, per aquests i per d’altres motius que no he inclòs perquè no m’ha donat la reial gana, els demano que facin front a la plaga colomera. Decididament. Tenen el deure d’acabar amb aquesta xacra del segle XXI. I si cal, que ho facin a base de silurs voladors de Wichita. Ara, tinguin vista i quan els deixin anar assegurin-se que van restrets o que porten els bolquers ben posats. No voldríem sortir del foc per fer cap a les brases!

*Sànset*