plans, plans, plans, plans i més plans

Bé, sóc Utnoa. Últimament ha escrit bàsicament Sànset; primer pq jo vaig estar d'exàmens i ara perquè he canviat de domicili i encara no tinc internet. A més, no sé per què però ara a l'estiu se'ns fa una mica més difícil mantenir això tan activat com voldríem. És que a l'estiu tot és més feixuc, no? A mi em dóna aquesta sensació... fins i tot caminant pel carrer! A l'hivern, amb el fred, vas més lleuger!

Aquest juliol el passem treballant. Ell on sempre, i jo entre la universitat i les classes d'anglès. Com costa reemprendre els estudis d'anglès quan fa uns quants anys que no el toques! Però gràcies al curs intensiu i l'adorable professora ja començo a pensar en anglès! That's nice!

Per anar amenitzant aquest juliol calorós i feixuc, anem quedant amb amics i anem a la famosa plaça per prendre unes birres o un gelat. Intentem mantenir l'activitat per no caure en la migdiada permanent amb ventilador (sinó et pots quedar "fregit"). Per això aquest cap de setmana anem a l'Acampada Jove, aprofitant que aquest any se celebra una mica més a prop de casa. Hi ha qui pensarà que ja no tenim edat per aquestes coses... però a ell li fa il·lusió perquè de més jove no ho va fer, i jo encantada d'acompanyar-lo perquè molts dels grups m'agraden. Per un aniversari, ja fa temps, li vaig regalar un cd de Banda Bassotti. Fa un dies deia, ostres m'agardaria anar a un concert de Banda Bassotti. I pam, dos dies després ens eneterem que actuen a l'Acampada. Ja no hi va haver més dubte.

A l'agost tenim vacances. Volem fer dues coses. Càmping al Pirineu (tradició de Sànset... jo no hi havia anat mai abans, la meva família és d'apartament a la platja) i ruta per la costa del nord d'Spain. Això últim ho acabem de decidir, com aquell qui diu. Així que anem una mica perduts. Si algú ha estat per allí i vol deixar aquí la seva proposta, endavant! Moltes gràcies.

A part de tot això, la festa major que no falti!

La meva ànima a canvi d'un quinto de Voll-Damm

Ahir a la nit estava avorrit. No sabia què fer fins que... Eureka! em vaig il·luminar i vaig decidir vendre la meva ànima al diable a canvi d’unes quantes propostes –evidentment sabia com fer-ho, doncs per contactar amb ell només cal enviar un SMS amb la paraula clau ALMA al 666.

Li vaig proposar que:

- Em digués d’on treia els diners el sr. Florentino Pérez i, ja de pas, que em digués si era parent seu.
- Si els afiliats al PP tenen accés a la zona VIP de l’Hades.
-Si realment, i com afirmen els aficionats de l’Atlètic de Madrid, l’infern és conegut com a “Liga Adelante”.
-Si Jiménez Losantos era un infiltrat seu a la COPE.
-Que trobés d’una punyetera vegada a Carmen Sandiego.
-Que deixés de tocar la pera als éssers terrenals prenent la forma de Chuck Norris, Felip de Borbó, Raffaella Carrá, Rouco Varela, Carmen de Mairena, Yoko Ono o Salva Ballesta, entre d’altres.

Aquell boc impresentable em va comentar que el que jo li demanava era informació confidencial i inabastable, i que els seus superiors del Pentàgon no li permetrien. No obstant, em va reclamar la meva ànima, doncs considerava que l’establiment de trucada i les despeses del viatge bé que s’ho valien. Li vaig dir que feia tard, doncs ja li havia venut a un amic meu dos anys enrere a canvi d’un quinto Voll-Damm.

*Sànset*

Tinc gastroenteritis (cagarri...), crec...

Parlant en plata, una de les putades més grans del món.

No pots fer res, res de res, perquè a la mínima que et concentres per intentar fer alguna cosa comença el Gran Premi d’automobilisme fecal al circuit de formula 1 que se t’ha allotjat als budells!

I “para más I.N.R.I.” amb la calor que fot, he de dinar arròs blanc fet al seu propi suc! I per sopar... més del mateix!

I sí, això és escatològic, i més escatològic és quan no saps si el que està apunt de creuar el peatge que tens a l’esfínter és un pet o és directament fem. I ja pots apretar a córrer si el susodicho s’ha pagat la Via T!

I a més a més, el tonto del cul –tots els meus desigs siguin amb ell- que va fer el diccionari de català del word no accepta “pet” com a paraula catalana! Com li hem de dir al “pet”? gasos? Ja està bé d’anar amb eufemismes, que hem de dir les coses tal com són, que el caudillo ja fot temps que se’n va anar a parir mones -millor dit, a prendre pel cul, ja que el tema va d'això!

P.S. Crec que l’altre post que he penjat avui era més interessant...

*Sànset*

Jaquetes, ximpleries, política, Armani, bolets al·lucinògens i Ariel Santamaria

Quan vaig fer 18 anys vaig encarar amb gust la meva majoria d’edat política. Ja podia anar a votar! –sembla malaltís que un adolescent quan faci 18 anys pensi en això, ho sé. Però sí! Quina il·lusió anar a votar a aquell partit amb el qual em veia totalment identificat.

Amb 18 anys ja era tot un homo politikon. Fins i tot, tenia la sana costum de començar a llegir el diari per la secció de política. Aquells eren els temps de la Dark Age de l’Aznar. Quina majoria absoluta més “divertida”. Un professor d’Història Contemporània de la universitat sempre ens explicava que a l’Estat espanyol s’havien succeït tres dictadures durant el segle XX: la de Primo, la del Paco, la Dictablanda –que valia per mitja- i la de l’Aznar i els seus esbirros, que valia per mitja més. Coi! i no s’equivocava! Anar a votar per primera vegada durant aquell període era pràcticament una obligació ètica i moral! Com podia governar l’Estat un tipo que havia votat “no” a la Constitució espanyola? I això que ell es sentia espanyol...

Que emocionant! A més a més, els polítics del PP em semblaven –i em semblen- uns tramposos faltats de conviccions i amb unes jaquetes ben repletes de butxaques per poder-s’hi guardar els resultats de totes les prevaricacions (sé que estic generalitzant), i calia fer-los fora del poder.

No entenia, i no entenc, com gent com el Piqué o el Pedro Heras van poder saltar del PSUC al PP. És com ser del Barça i fer-se del Madrid de cop! Un savi afirmava “sóc comunista mentre no tingui diners”. Després de llarga reflexió vaig veure la resposta: tu no et faràs del Madrid sent del Barça, perquè ser del Barça és un sentiment. Llavors, ser d’un partit polític no ho és? Pel que es veu, en molts casos no.

Ser polític és com anar al Mango o al Zara; un espai on un es prova roba –generalment jaquetes- perquè vol canviar-se de look per moda, per interès o perquè el gust li ha variat. Però no la paguen, no. Quan se la canvien és per fer més diners o aconseguir satisfer certs privilegis. A mi, quan vaig a comprar roba, això no em passa. Quina enveja!

He acabat per pensar que molts polítics, molts “animals polítics” són uns esquizofrènics, uns yonkis, uns consumidors habituals de bolets al·lucinògens o bé uns cabrits que entenen la societat com el seu servidor i no a l’inversa, com hauria de ser. I aquí no només hi entren els polítics del PP. També hi caben molts convergents, un grapat d’ecologistes d’Armani, algun que altre Ciutadà, un quintà de socialistes desorbitats i el Puigcercós&Co.

A aquell que volgués ser polític li haurien de fer un psicotècnic per veure si està prou preparat per servir al Poble. L’escena política perdria molts caps! Pocs se’n salvarien: el Duran i Lleida –no l’he votat mai, però em sembla bona gent-, el Carretero –és motiu d’alegria que algú deixi un seient ben calefactat per lluitar per unes idees concretes- i l’Ariel Santamaria –un sonat probablement, mai secundaré moltes de les seves idees i propostes però, aquest sí que està fotut en política per motius, més o menys, altruistes (si entenem “altruisme” com a sinònim d’anar a tocar el que no sona als partits majoritaris de l’escena política de Reus).

P.S. Per què he fet aquest text? He fet una petita prova que consistia en escriure un títol inconnex i sense sentit i,a partir d’aquest, he intentat dur a terme alguna cosa mínimament coherent. No sé si ho he aconseguit...

P.S. 2. Us preguntareu per què he posat una imatge del Salva Ballesta. Simple, m’ha semblat la millor manera de visualitzar el terme “ximpleria”.

*Sànset*

Felicitats!

Avui és l'aniversari de Sànset!

Per molts anys guapeton!

T'stim...

*utnoa*

La Val d'ahir i la Val d'avui

A ella i a mi ens agraden molt els Pirineus. L’estiu passat hi vam anar un parell de vegades, i aquest hi tornarem. Ella se’n riu quan jo dic que tinc sang aranesa, i és ben cert!

Recordo quan anava a Garòs, el poble dels meus avis, quan era petit. Tot allò era tan diferent, tan apartat, tan verge. Veies a la gent i envejaves la vida tranquil·la –i la neu, que ben poca se’n veia del lloc del que venia- i resguarda del món rere el túnel de Vielha.

Ara, tot segueix sent tan bucòlic, tan apartat i tan diferent com abans. Però de verge ja no en té res. El turisme de masses tot ho explota i tot ho canvia. Potser així els aranesos han deixat la ramaderia i l’agricultura i són més rics. Ara ho maquillen tot. Un Port Aventura als Pirineus. I una Val d’Aran més pobre.

I és que un dia, ja fa molts anys, un turisticourbanita va anar a Garòs i li va dir al del bar...

-Si us plau, em podria dir on viu el metge del poble?

-Metge? En aquest poble no en tenim, de metge.

-Què diu ara? No tenen metge?

-No senyor. No hi ha metge.

-I com s'ho fan quan es posen malalts?

-Morim de mort natural

Era natural...

*Sànset*

Estic indignat

Catalunya Acció haurà d'anar als tribunals per promoure la xiulada a l'himne espanyol la nit de la final de la Copa del Rei. On queda la llibertat d'expressió? Quantes vegades s'han xiulat els Segadors? quantes vegades s'ha menystingut i perseguit el català i als catalans pel sol fet d’autodesignar-nos com a tals?

I que consti que a mi l’himne espanyol, la bandera o la foto del rei me la porten ben fluixa. Els símbols no són la base de la societat ni representen cap essència pràcticament mística. Ara bé, i com diuen aquells, “aquí o follan todos o la puta al rio”. És a dir, si una bandera –senyera, per exemple- alguns la poden fer servir per netejar-se les seves parts més nobles; si un himne (no confondre amb “himen”) –els Segadors, posem per cas- pot ser gratuïtament difamat o si una llengua –mmmm... el català- pot ser dividida i ubicada a l’altura del betum també ho poden ser altres llengües, altres himnes, altres banderes i altres collonades.

Totes les cultures tenen el mateix valor i s’han de respectar per igual. I com va dir el savi “tant fot que sigui la del tam tam com la de Wagner”.

Des d'aquí hem de donar la màxima difusió a la notícia i solidaritzar-nos amb Catalunya Acció "ultratjant" -com ells diuen- simbòlicament l'himne de la "nación indisoluble".

La notícia al 3cat24:

La xiulada a l'himne d'Espanya a la final de l'última Copa del Rei arriba als tribunals

La xiulada a l'himne d'Espanya durant la final de l'última Copa del Rei arriba als tribunals. La Fundación per a la Defensa de la Nación Española presentarà aquest dijous a l'Audiència Nacional una querella contra l'organització Catalunya Acció perquè va ser una de les impulsores d'aquesta xiulada. La fundació, que té com a patró el dirigent del PP Aleix Vidal Quadras, acusa l'entitat catalana de cometre un delicte d'ultratge a Espanya i el seus símbols.

Més informació a:

http://www.3cat24.cat/noticia/392381/politica/La-xiulada-a-lhimne-dEspanya-a-la-final-de-lultima-Copa-del-Rei-arriba-avui-als-tribunals

*Sànset*

Martínez Singul i la masturbació pública

Martínez Singul, conegut com a “segon violador de l’Eixample”, va passar 16 anys a la presó per violació i assetjament sexual. El 2007 va aconseguir la llibertat i una de les primeres coses que va afirmar va ser que “no estava curat”. És a dir, que ho tornaria a intentar.

Però Martínez Singul és un tipo intel·ligent, i ha descobert que pot calmar les seves ànsies sexuals sense cometre cap delicte. Suposo que quan va sortir de la presó es va llegir el codi penal i va veure que aquest no tipificava com a delicte la masturbació pública davant de persones majors d’edat. Eureka! –va deure cridar mentre els collons li feien vots d’alegria. I, mai millor dit, es va posar “manos a la obra”. Va anar a l’estació de tren, va pujar al vagó i va començar a fer-se una gasparda davant d’una noia. Aquesta ho va denunciar. Martínez Singul, coneixedor del dret “penal”, va anar a judici i en va sortir innocent com un xiquet de parvulari.

Vist que el que feia era totalment lícit, ho havia de tornar a dur a la pràctica. I, crec jo, si t’agrada que un et miri mentre te la peles, si et miren dues persones, doncs millor! I així va ser, el senyor en qüestió va assetjar dues dones, va aconseguir que aquestes es refugiessin en un portal, se la va traure i va començar a sacsejar-se-la. Ara el jutge del Jutjat d’Instrucció 3 de Barcelona ha ordenat presó preventiva per a Masturbator pel perill de reincidència. I el fiscal demana dos anys per un delicte d’agressió sexual en grau de temptativa. Martínez Singul sap que estarà poc temps entre reixes, i que la seva tita podrà ser exhibida de nou a llum pública.

Jo li plantejaria al senyor jutge un parell de coses. Primer de tot, si el sonat aquest quan va sortir de la presó el primer que va dir era que no estava rehabilitat, creu vostè que és lògic que campi tranquil·lament per Barcelona traient la cueta a prendre el sol quan ho considera necessari i plaent?

I segon; entenc (...) que masturbar-se públicament no sigui delicte. Però, imagini’s que ara ens posem tots a fer-ho. Ho visualitza? Imagini’s la Plaça de Catalunya amb 5.000 persones masturbant-se i deixant els seus fluids corporals al terra. Imagini’s que vostè va passejant per allí i que algun interfecte, sense cap intenció, el taca quan surt a pressió la primera lleterada. No crec que li agradés massa. Imagini’s a Jimmy Jump saltant a la gespa del Camp Nou en ple Barça-Madrid –en un hipotètic Barça-Madrid on no hagués cap criatura ni l’estigués veient per TV cap menor-, corrent cap al cercle central del camp, i que quan arribés se la comencés a pelar.

Els articles de les diferents lleis haurien de restar subjectes a interpretacions (lògiques i coherents). No és el mateix que a mi m’enganxin pelant-me-la al terme darrera d’uns olivers perquè he tingut un apuro –ni que sigui una excursió escolar que ha anat a dibuixar els horts i les parcel·les del municipi- que un penjat corri darrere de les xiquetes –prèvia mostra dels seus DNIs- per tocar-se i donar-se plaer...

*Sànset*

Premi A la barana dels teus dits

M'animo a participar al concurs que proposa Jesús M. Tibau en relació al seu recull de poemes A la barana dels teus dits. A veure com surt això!

Es desdibuixen sensacions,
aquelles que tan m'agradaven,
que em feien sentir
tan a prop
i que m'ajudaven a no caure.
Es desdibuixen aquells records
fantasiosos però reals
que em feien sentir
tan especial
i que m'ajudaven a seguir.
I, tanmateix, ara em sento
caminant,
entre equilibris,
a la barana dels teus dits.

*Utnoa*

Catalunya i les eleccions al Parlament Europeu

Ahir van anar a votar un 37% dels catalans amb dret a vot. D’aquests, més de 50.000 persones van votar en blanc. Potser en Tramosa “l’enclentxinat ” i en Junqueras “el televisiu” no van saber trametre als catalans quin ha de ser el nostre paper a Europa.

Des de que sóc major d’edat he anat sempre a votar, excepte aquesta vegada. Sempre havia procurat estar al poble per poder anar a votar, excepte aquesta vegada. Sempre havia pensat que el meu vot servia d’alguna cosa, excepte aquesta vegada.

Francament, per què m’havia de prendre segons quines molèsties per anar a votar pel Parlament Europeu? Un parlament que obvia a Catalunya, als partits i als sentiments que són considerats minoritaris, a la meva cultura i al meu idioma?

A més a més, em fa molta gràcia allò de “l’Europa de les Regions” que intenten impulsar alguns partits. És pràcticament insultant. Primer de tot, Europa és “l’Europa dels Estats”. Si no, no s’entén que el català no sigui oficial quan no és, ni de bon tros, una de les llengües menys parlades d’Europa. I segon, per què no fem “l’Europa de les Nacions”, i no “l’Europa de les Regions” o “l’Europa dels Estats”? El que passa és que els Estats centralistes com França, Espanya o Itàlia no ho volen, no fos cas que se’ls mengin les seves pròpies “cultures minoritàries” i sempre queda molt bé dir “regions” i no reconèixer –no fos cas que els acusin de bojos- que Catalunya, el País Basc o Còrsega són nacions i que, com a tals, es mereixen ser respectades i “legalitzades” en els marcs estatals i europeus.

Em diran que no tinc dret a queixar-me si no he anat a votar. Em diran que sóc un “Euroescèptic” –bonic i curiós terme, d’altra banda. No ens enganyem. No sóc un “Euroescèptic”; sóc un escèptic. Ho sóc amb la Unió Europea, ho sóc amb l’Estat espanyol i ho sóc amb els partits polítics majoritaris de Catalunya. Des d’Espanya sempre ens han parlat del “buen saber hacer catalán”, del bon saber fer dels polítics catalans, encapçalats per l’històric Pujol “el camaleònic”. On estan les reivindicacions catalanistes dels senyors de CiU i ERC quan ja disposen dels resultats de les eleccions? potser les butaques són molt còmodes i els omplen a base de bé les seves butxaques. Va, callem que estarem ben guapos! –es deuen dir, mentre pensen que s’hauran de comprar camises i pantalons d’algunes talles més grans.

Al final haurem d’acabar votant tots als partits tipus CORI. Són tan poc seriosos com els altres i segur que fan el que no deuen amb diner públic però, almenys, són divertits, aposten pel camí de la barbaritat directa i fan que, encuriosit, vulguis mirar la crònica política.

Una reverència pel “Cementeri d’Elefants Europeu” i pel “Cementeri de Cultures Europeu”!

I cito a l’Ariel “el músic-repartidor de correus-historiador-juantxi-polític reusenc”quan dic que tot plegat és trist, depriment i lamentable”.

*Sànset*

Si Déu entrés per la finestra de casa meva i em demanés un quinto

Si Déu entrés per la finestra de casa meva i em demanés, assedegat, un quinto li respondria que no en tinc. I això que sempre en tinc un bon regiment. Per què collons li hauria de donar un quinto a aquell ancià? Què s’ha pensat! A més a més, amb la d’anys que fa que belluga déu tenir uns estalvis prou considerables –encara que treballant només 7 dies no crec que li toqui una prestació massa maca...

De fet, sovint reflexiono sobre que em passaria pel cap si Déu entrés a meva casa per la finestra i em demanés un quinto. Primer, segurament, li retrauria la descortesia. Què significa això d’entrar per les finestres a casa dels altres? què no hi ha portes?

Després d’això, quan ja estès cansat de demanar-me perdó, li plantejaria tot un seguit de qüestions que m’interessaria que em clarifiqués. Aquestes són les següents:

-És Pep Guardiola el nou messies? En el cas que ho sigui, podríem pactar que no el crucifiquessin fins que no portem una Champions més que el Manril? seria negociable això?

-Si l’Esperit Sant es va presentar davant de Maria amb forma de colom i li va practicar el que col·loquialment coneixem com a casquete –no em cola allò de la “concepció auricular”- podríem creure que la tal Maria va ser la primera persona zoofílica del món mundial?

-Per què va fer el món només en 7 dies –i, al damunt, l’últim dia va i descansa? no s’hi podria haver estat una mica més de temps i així fer-lo una mica millor? el podem considerar el gran xapusses de la història?

-Si vostè va guiar als reis mags vers Betlem, no els podria haver comentat que no li diguessin a Herodes el que havien vingut a fer? així, com a mínim, ens hauríem evitat el primer infanticidi de la història.

-Vostè és el Déu de tothom? I si ho és, com és que no veu segons quines coses a segons quins llocs i continents?–Déu tenir la cobertura d’un mòbil al mig de Priorat, pràcticament nul·la.

-I, si és cert que vostè és Déu. Per què em ve a demanar a mi un quinto?


*Sànset*

Veni, Vidi, Vinci

I només és el principi!

Felicitats TRIcampions!!!

P.S. No me'n puc estar d'explicar-vos l'anècdota d'aquest matí. Treballo en un edifici Judicial i avui hi he anat amb la samarreta del TriBarça. Fa una estona he sortit a fer un cigarret. Un guàrdia civil s'acostava per entrar als jutjats. Quan m'ha vist, s'ha plantat davant meu al més pur estil castrense i ha soltat un "VISCA EL BARÇA!". Com diria en Puyal; "Ja em puc morir" -no us ho prengueu de forma literal, que és un dir...

*Sànset*

I ara; Roma!!!

Roma, la “Ciutat Eterna”. Capital d’un imperi i capital del món dels antics. La ciutat més poderosa. La ciutat més orgullosa. I el temps va dictar la seva sentència; durant el segle V, va ser saquejada i conquerida pels Visigots d’Alaric i pels vàndals de Genseric.

Tan de bo tornem al segle V i, quan el nou coliseu romà es tenyeixi de senyeres, els poderosos i orgullosos britans es vegin obligats a abdicar.

Com va dir un il·lustre fill de la Urbs per definició: Alea Iacta Est!

S.P.Q.R.

La Grip A i el món al revés

Això de la grip A és una autèntica llàstima –no ho dic cínicament. I degut a aquesta nova grip podem veure com funciona el nostre benvolgut món: tothom acollonit perquè a Mèxic, als EUA i a Europa cada cop hi ha més infectats. I hi ha gent que s’ha mort i tot! La premsa, a bombo i platillo, es fa ressò, es fan reportatges sobre tots i cadascun dels malalts i entrevisten a uns científics farmacèutics que encara no han trobat l’antídot que ens curarà a tots. I, mentrestant, a l’Àfrica les guerres eternes entre pobles germans segueixen matant milers i milers de persones, el SIDA segueix matant milers i milers de persones, els dictadors segueixen matant milers i milers de persones, la fam segueix matant milers i milers de persones, etc etc.

Ah! que potser no són persones. Per això la premsa no recull la majoria de coses que els passen, deuen pensar que és cosa de la Nathional Geographic. Cal que reflexionem i que deixem de ser tan cretins.

Us deixo amb una imatge que, com a mínim, ens farà dibuixar un somriure. I és que, potser, al final, molt al final, aquells qui sembla que estiguin perduts trobaran motius per reviscolar.

*Sànset*

Més WC's...

En un antic post el meu company, Sànset, feia referència a l’autèntic malabarisme que pot representar orinar o defecar als banys públics.

Avui no he pogut més... he d’escriure això:

Tinc la desgràcia d’haver de compartir pis, de fet, fa uns anys que ho he de fer, perquè no estic prou capacitada econòmicament per tenir un pis per mi sola. Bé, el cas és que els altres companys de pis i jo vam anar a escollir una “persona” d’allò més putrefacte.

Avui no he pogut més... he hagut de netejar el lavabo perquè el que m’esperava quan m’he disposat a posar el cul a la tassa era esfereïdor...

Ahir a la nit, mentre intentava acabar el treball que em porta de cap des de fa uns dies, vaig sentir-ho una altra vegada. Passes pesades, la porta del lavabo, el pestell, la tassa... i l’explosió del dia. Aquell espècimen va treure pel cul tot el que havia consumit durant el dia (que no sol ser poc) acompanyat d’un soroll devastador, ja us podeu imaginar de què...

Em vaig haver de tapar les orelles com una nena petita quan sent els petards de la revetlla. Quin fàstic.

Tranquil•lament va sortir del bany per anar a espatxurrar-se al sofà i a mirar alguna cosa freak a la TV. Ara em tocava a mi... havia d’anar a fer pipí!

És fort haver de pixar dreta a la teva pròpia casa... però no em vaig atrevir a posar el meu culet netet al que ha estat fins ara el meu water.

Aquest matí he hagut de netejar el lavabo. Les esquitxades d’excrements, ja resseques, rodejaven tota la tassa. No ha sigut precisament agradable.

Li he de dir que existeixen les escombretes? Que no viu sol? Que no vull compartir la seva m_ _ _ _?

Estic fastiguejada.

Ah! I aquesta no és la única anècdota...

*utnoa*

Viatge a Itaca

Des de ben petit sóc un enamorat de Viatge a Itaca. Gran mèrit del geni de Kavafis i, un agraïment a la gran traducció d’en Carles Riba –mai prou reconegut. A una gran obra només hi faltava una gran música, i d’això se’n va encarregar el mestre Llach. Viatge a Itaca és un cant a l’optimisme, a l’anhel per viure i, sobretot, una dosi d’esperança que a tots ens serà de gran utilitat. I, ja sabeu; “més lluny, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s’acosta”.

Us invito a descobrir, a redescobrir o a recordar-la:

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra,
no és que Itacat'hagi enganyat.
Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu,
sapigueu trobar noves sendes.

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences



*Sànset*

Concert de Mesclat i Gossos!!!

Demà, a la Plaça de les Nacions sense Estat -el nom ja invita- de Tàrrega, i a partir de les 11 de la nit, toquen Mesclat i Gossos.
Nosaltres hi anirem! Gossos és un dels grups preferits d'ella i a mi m'agrada molt Mesclat. Conjuntura músicalment perfecta i amb una companyia encara millor, la millor que podria desitjar.

Us deixo amb un tast d'aquests dos grups i us invito a participar-hi, segur que no té pèrdua -si l'aigua no ens aixafa la guitarra, mai millor dit-

Salut!

letter

No m’has de donar les gràcies perquè jo ho faig amb tot l’amor del món. A mi no em suposa cap esforç llevar-me a les tres de la matinada si és per ajudar-te. Estem junts, volem compartir… Ens tenim l’un a l’altre i això ens fa més forts. Estic contenta d’haver arribat fins aquí malgrat tot. I vull que sàpigues que tinc moltes ganes que estiguis bé i que puguem fer moltes coses plegats.

Sincerament, teva.

Utnoa