Lionel Messi, Messi Lionel

Documentals familiars

Un pare i un fill estan mirant al canal 33 un documental de la Nathional Geographic sobre curiositats del món animal. Quan aquest s’interromp per donar pas a la publicitat, que s’inicia amb un d’aquells típics anuncis que Khalia només fa en castellà, s’estrena el diàleg:

-Papa; per què els lèmings es llancen pels penya-segats?

-Fill meu, ho fan com a sistema de control poblacional. Quan creuen que en són massa i que no disposarien de prou aliment, els menys útils per la comunitat -vells, miops i votants del PP- s’autoimmolen.

-I els nyus, per què travessen el Nil quan saben que hi ha cocodrils a l’aguait per menjar-se’ls?

-Fill meu, els nyus saben que el seu màxim objectiu en aquesta vida és servir com a aliment d’altres espècies. Els passa el mateix que als votants d’Iniciativa, que ja saben que el seu vot anirà a parar a les arques socialistes, i ho accepten amb valentia i honor.

-Que estranys que són els animals, papa!

-Sí, per això ells ho són i nosaltres no. Per cert, fill meu, ja has donat el dinar al Pepito?

-No, papa. Diu que fins que no s’acabi l’havà no li ve de gust menjar res.

-Ho entenc.

Pare i fill donen per finalitzat el diàleg quan acaba la publicitat. El documental els mostra una esfereïdora imatge d’una morsa badallant.

-Papa, aquest no és el Rafael Luna?

-Fill meu, serà el seu germà. El Luna no porta bigot.

P. S. L’autor s’excusa de la poca coherència del text aludint al verídic i fatídic fet que és dilluns pel matí. De la mateixa manera demana excuses als votants d’Iniciativa –pels quals té certa simpatia- i als col·lectius de lèmings i morses, perquè algunes comparacions fan mal.


*Sànset*

SQM - Sensibilitat química múltiple

Avui, entrevista interessant a La Contra de La Vanguardia.

Si us interessa, l'Eva té el seu propi espai.


Utnoa

Una de metges

Avis per a navegants: aquesta és una història verídica que pot ferir la sensibilitat dels accionistes/propietaris de la Monegal.

Aquesta matinada hem hagut d’anar d’urgència a la clínica Monegal perquè Utnoa es trobava molt malament. Per sort ja està millor. A hores d’ara estarà dormint ben tapada i protegida d’aquest fred tan persistent que ens acompanya.

Quan hem arribat a la clínica ens han rebut dues senyores. He suposat que serien les infermeres o les auxiliars de guàrdia. No sé perquè m’ha donat la impressió que amb la nostra inoportuna visita hem tallat alguna timba de pòquer que deuria anar acompanyada de més d’un cigaló ben calentet. Tanmateix, només és una impressió.

Hem acompanyat a les esmentades senyores a la planta baixa, on es troben els box –mania estranya aquesta d’introduir noms anglesos per qüestions que ja tenen el seu terme en català- d’urgències. Utnoa es retorcia de dolor.

Primer de tot; a ensenyar la targeta de mutualista i a esperar diligentment el temps que aquelles senyores s’hagin de regalar per prendre les dades de la pacient. Tu estigues dreta, ben quieteta i callada, que el més important és “fixar-te” abans de tractar-te. Jo em pregunto: No seria més sensat només ensenyar la targeta –o ni ensenyar-la, si no ets mutualista pagues la factura i prou, i si te’n vas sense pagar-la, que et denunciïn- i ser atès? No podríem deixar aquestes qüestions burocràtiques per després?

Superat aquest primer tràmit ens han fet passar a un d’aquells box. Jo també hi he entrat, com a acompanyant. M’han fet fora. Sí senyors; m’han dit que no era personal autoritzat, i que la pacient només podia “gaudir” de companyia en el cas que aquesta fos menor d’edat. Ep! què no ho veuen que una persona, quan està fotuda, vol tenir sempre algú al seu costat donant-li suport i atenent-la en el que sigui necessari? Potser em diran; “és per no saturar aquest espai”. Una merda gran com la torre Agbar, que no hi havia ningú més!

Total, que m’han fet sortir. Al cap d’una estona ha passat una d’aquelles senyores –la que semblava més humana- i li he preguntat què tal anava. Com m’ha degut veure nerviós m’ha dit que, fent una excepció, em deixarien passar al box on estava “dipositada” Utnoa. Li he agraït i he entrat. L’altra senyora –la que no semblava tan humana- quan m’ha vist m’ha tornat a fer fora vilment. Això és coordinació, m’han recordat al nostre govern!

Al cap de poca estona, i des de la sala d’espera estant, he vist com entrava el metge. M’he dirigit cap a ell i se m’ha espolsat com si fos borrim d’aquell que es fa al melic quan portes un jersei de llana. Per sort, Utnoa ha sortit a la poca estona i hem pogut tornar cap a casa. Tot s’ha de dir; l’han atès ben ràpidament i hem hagut d’esperar poc.

Quan ella ha sortit, li he preguntat com es trobava i què li havia dit el metge. Ella m’ho ha explicat i, de pas, ha corroborat el que ja intuïa: aquell metge no disposava de massa qualitats humanes. Sembla que l’hagi tractat com si fos un objecte o un animal. S’ha comportat amb ella molt secament i amb poc respecte. I no era perquè anés per feina perquè hi havia gent que necessitava urgentment ser tractada. Repeteixo; no hi havia ningú més.

A aquell metge li vull dir una cosa: no posaré en dubte les seves qualitats com a professional. No posaré en dubte que vostè en sàpigui de receptar i d’esbrinar quins són els mals dels seus pacients. I no ho faré perquè no sóc metge i, evidentment, no tinc cap criteri per avaluar-lo. Ara bé, tingui clara una cosa: vostè tracta a i amb persones i, per tant, s’ha de comportar amb uns mínims d’atenció, de respecte i d’educació. Sí ha vostè li va comportar-se amb els seus “pacients” com si aquests fossin bestioles, no s’hauria d’haver dedicat a la medicina, s’hauria d’haver dedicat a la ramaderia o, si el que li mola és medicar, a la veterinària.



*Sànset*

Generació ni-ni

La gran cadena de televisió La Sexta ha arrancat fa poc un nou reality. Porta per títol Generación Ni-Ni. Segons ells, el percentatge de joves d'entre 16 i 24 anys que ni estudia ni treballa es troba en creixement i per això han vist oportú seleccionar una mostra representativa d'aquesta població i posar-los tancats en una casa viviendo un proceso de acompañamiento y monitorización terapéutica con un equipo de educadores en la que valores, principios básicos, herramientas y habilidades sociales, puedan arraigar en ellos y descubrir posibilidades de establecer proyectos que les ilusionen y les motiven en su vida futura (La Sexta, 2010).

I ara ve el més bo i educatiu de tot: a part dels "professionals" que duen a terme aquesta monitorització terapèutica tan maca, es veu que ara podran aprendre a valorar l'entorn natural i a respectar la naturalesa amb un agricultor d'allò més centrat que estarà amb ells tres dies: Jacinto (pels qui no el recordeu o no el coneixeu, va ser un il·lustre participant d'alguna de les edicions de Gran Hermano).

No coneixia l'existència d'aquest programa fins que ahir al programa Arucitys (programa que et permet seguir tota la parrilla televisiva sense haver d'empassar-te els trossos avorrits) van mostrar unes imatges dignes de ser denunciades pels telespectadors (ja que els capitalistes que s'encarreguen de la programació no s'atreveixen a fer-ho) i posteriorment el programa hauria d'haver quedat suspès i tothom cap a casa seva. Està clar que si estan a la TV ni estudien ni treballen, doncs difícilment els grans psicòlegs que treballen allí fan res per evitar situacions com les de que us estic parlant.

Resulta que un dels nois que estan allí tancats estava despotricant tranquil·lament i quedant-se tan ample dels psicòlegs del programa mentre feia veure que passava l'aspiradora. A partir d'això els experts del programa s'estaven plantejant la seva expulsió. D'acord, és lleig, és poc respectuós, és una falta d'educació claríssima, però el que em va cridar l'atenció és que no hi hagués risc d'expulsió quan dos dels joves trastornats que tenen allí tinguessin la gran idea de fer-li una broma a una de les seves companyes. La noia, que estava estirada al llit descansant, perquè treballen tant que necessiten tenir el llit enganxat a l'esquena constantment, va rebre l'assetjament dels seus companys en el moment que un d'ells decideix treure's el ridícul penis que té (que espero que no li serveixi per a res en sa vida) i li refrega per la cara de la noia. Ella s'intenta tapar la cara, però l'altre l'està aguantant perquè no es resisteixi. Aquest altre, anima't per la situació tan divertida que s'està produint, decideix treure's també el seu cacauet i fer veure que manté relacions anals amb la pobre noia.

I us preguntareu, i els del programa no van fer res???

Sí clar, els van cridar i van mantenir una conversa amb els nois, que en veure les imatges no podien parar de riure.

No puc explicar amb paraules el meu sentiment de fàstig en aquell moment. De fàstig, d'odi i d'impotència perquè existeixi algú que sigui capaç de fer això, perquè existeixi algú que decideix que això agradarà als telespectadors, que existeixi la poca sang freda d'emetre aquestes imatges i de tolerar que els nois ho trobin divertit... No m'ho trec del cap.

Em sembla que ens estem tornant més bojos del que ens pensàvem i que estem lluny de ser una societat sana que es respecti.

Estic indignada.

Utnoa

CRÒNICA VISUAL DE LA MANIFESTACIÓ A MÓRA D’EBRE EN CONTRA DEL CEMENTERI NUCLEAR

Ahir els Tipos estaven a Móra d’Ebre –Móra la Vella- perquè volien participar de la manifestació per dir NO al cementeri nuclear d’Ascó. Segons l’organització es van reunir 350.000 persones, mentre que l’alcalde d’Ascó afirma: “els vaig comptar i n’eren tres, però bellugaven molt i en semblaven més”.

Com podreu apreciar a la instantània posterior, el Tipo (1) va trobar un senyor que també aprofitava per fer anuncis immobiliaris, aquest venia un pis a Vinebre. Sembla que les negociacions està apunt d’arribar a bon port. Fixeu-vos també (2) que a la manifestació hi va assistir un “talp” de l’ajuntament d’Ascó.

Mentrestant, des de l'ajuntament del riberenc poble nuclear s'ho prenien a conya...



I els nostres representants polítics estaven pel què havien d'estar...

Tipo Roig.

Do you want to know a secret.

Móra la Vella

1any

Avui 5 de març de 2010 fa un any que vam inaugurar aquest espai.

Avui fa un any que vam entrar a les vostres vides i que vam deixar que comencéssiu a formar part de les nostres.

És curiós el molt que expressem a través del bloc. Potser no arribem a demostrar tant el que pensem o el que sentim al llarg del dia com ho fem quan ens decidim a fer un post.

Ni que sigui una foto, la ressenya d’un llibre, una cançó o una recepta de cuina. Una endevinalla o la notícia del dia. Un record, una anècdota, un pensament, una paranoia. O un acudit. Una crítica, una opinió, una queixa. Un t’estimo. Un t’enyoro. Un t’odio. Un poema, un homenatge. Un hola, estic aquí.

Aquí ho podem decidir tot. Avui no escric. Avui m’allibero. Avui no comento. Avui faré que no existeixo. Avui ho necessito. Avui ho agraeixo.

Són els meus amics de la blogosfera!

Què fas aquesta nit?
Tinc gala de premis del Cats.

Ens coneixem i ens agradem. Som amables, fem crítica constructiva. Obrim el nostre cor i destapem el nostre cervell. Tenim coses en comú. Potser alguna vegada hem desitjat conèixer-nos de debò, cara a cara. Prendre un cafè. Menjar-nos un gelat.

Ens hem somiat.

Tenim els nostres blocs que són sagrats. No te’n pots anar a dormir sense haver-los consultat i haver deixat un comentari.

Fins i tot entre alguns sembla que hi hagi cert feeling, química... Alguns que dius, aquests s’haurien de conèixer en persona i segur que s’acaben casant (una mica a l’estil Amelie).

I vas descobrint-ne més i més. No s’acaba mai!

És també curiós adonar-te de que, segons el què escrius, la temàtica, hi ha més o menys comentaris. Clar que alguns sempre en tenen un bon grapat, com s’ho fan per ser tan bons? Ens donem premis, ens fem regals. Muntem iniciatives junts.

Sànset i jo parlem de vosaltres com si fóssiu reals. Ei que som reals! Ah si, és veritat. Hi ha el dia que penses: com pot ser que a la blogosfera hi hagi gent tan MACA i a la vida real o física o en 3D o com li vulguis dir, estiguis envoltat d’hipòcrites incomprensius.

De vegades quan he acabat de llegir un post penso: ara li faria un petó (al front, eh!). Una abraçada.

Estem pendents de les nostres vides.

Amb tot això... seria una bogeria dir que ens apreciem una mica petitona petitona?

>Utnoa

PD- Amb aquest escrit he volgut plasmar el més profund sentiment que puc sentir cap a les persones que visiteu i comenteu aquest espai. No m’agradaria que ningú es molestés pel “nosaltres” que he utilitzat com si inclogués a tots els membres de la blogosfera. Evidentment, cadascú ho viu a la seva manera i ho descriuria diferent. De totes maneres, segur que algunes coses les anem compartint.

28-F: Estem segurs de voler ser-hi?

Ahir es va dur a terme la tercera ronda de consultes per la independència, si considerem Arenys com a primera ronda. Van anar a votar unes 60.000 persones -21% del total amb dret a vot- aproximadament. El resultat va ser aclaparador a favor del SÍ: un 92%. Tanmateix, hi va haver un 6% menys de participació que el 13 de desembre.

Tinc la sensació, amb els resultats a la mà, que estem patint allò de “l’arrencada de cavall i la frenada de burro”. Tot va començar amb aquella força dels que se saben vencedors, però hem anat perdent pistonada. I ara molts se senten vençuts.

No implica molta astúcia fer diferents rondes de consultes. Vull recordar algun gran militar què sempre assegurava que un exèrcit no s’havia de convocar més vegades de les que fossin estrictament necessàries. Extrapolant-ho al cas que ens afecta; crec que hem pecat de mobilitzar-nos massa vegades. Si Arenys va tenir tant èxit, hauríem d’haver fet l’esforç d’apostar fort per dur a terme única i exclusivament una ronda de consultes, no tres més. Imaginem-nos què això hagués succeït així. No sóc vident, però vull creure que hauria hagut més participació, la campanya a favor del SÍ s’hauria pogut dur a terme d’una forma centralitzada i amb possibilitats d’arribar més lluny, la premsa se n’hauria fet més ressò –avui, en massa diaris, el cas que se’n fa és mínim- i els resultats i les conclusions que en podríem extraure serien més clars.

Dit això, vull incidir en què, de ben segur, aquells voluntaris que s’han posat al capdavant de l’organització de les consultes, ja van intentar centralitzar-les i ja es van plantejar que fer-ne diverses rondes no era la millor aposta. El problema rau en qüestions que afecten a la coordinació i al poc suport que van rebre -i han rebut- des de les diverses institucions i organitzacions que belluguen pel país i que ens volen fer creure que se senten molt catalanes. Hem de tenir present però, que si no aconseguim generar un moviment coherent, centralitzat i aglutinador, mai serem un país.

Em fa ràbia, em fa molta ràbia que ara vinguin uns quants carronyers a aprofitar-se de la valoració positiva –hipotètica- de les consultes. Mirem CiU, com va intentar conduir la situació després dels resultats de la segona ronda, com va voler escombrar cap a casa. Mireu-los ara, com cap dels seus dirigents n’ha donat cap mostra de suport perquè no en veuen massa clara la valoració positiva. Observem com s’engendren noves associacions, amb voluntats clarament polítiques, que volen esgarrapar vots i intenten apoderar-se de la voluntat d’aquells qui han votat SÍ. M’imagino una taula on el Puigcercós, el Carretero, el Laporta i un senyor emmascarat que fa molta ferum a laca, es barallen per menjar-se el tros menys petit d’un pastís que em sembla massa ranci. Aquesta iniciativa popular tan lloable sembla que es perverteixi perquè uns quants volen que així sigui, perquè no tenen consciència de país. Mai serem país si som uns pervertits. Perquè siguem país hem d’aconseguir anar a una –com saben fer, dissortadament, les dretes- i no entretenir-nos comprant urnes tan grans que no ens permetin poder introduir el vot.

Acabo concloent, i mireu si n’és de trist, que sembla que el catalanisme, i el moviment independentista en la seva essència, funciona a base d’hòsties. És a dir, en la conjuntura actual –que, per cert, ja és bastant trista en molts aspectes- només un 20 o un 30% dels catalans votaria a favor de la independència -de la llibertat- del nostre país. Em direu: “ostres, és que 300 anys de colonització fan molt mal”. No és només això. El que passa és que només ens sabem estimar quant ens ataquen frontal i obertament. Sembla que, perquè ressorgim, necessitem un Aznar 2.0. que vagi begut tot el dia, carregat de ladillas, i que no pari de vomitar animalades. Potser necessitem que un altre director de diari ens digui “sois una mierda”. Potser ens fan falta 200 Jiménez Losantos –equipats amb unes grans piles marca Duracel curosament introduïdes al recte- increpar-nos tot el dia. Potser volem que ens declarin una guerra pel fet d’existir.

Qui vol estimar quan ja quasi bé no pot, no sap estimar. Qui se n’adona que estima només quan maltracten allò estimat, no sap estimar. Si només així, a despit i quan no toca, és quan ens estimem el nostre país, no ens mereixem seguir estimant-lo. O canviem -o demanem que ens ensenyin a estimar- o no valdrà la pena que perdem més el temps.

La solució al nostre mal és ben simple: el moviment independentista ha de ser un moviment aglutinador, un moviment ideològicament simple, ni d’esquerres ni de dretes, un moviment que única i exclusivament lluiti per la llibertat. Quan ens haguem fet amb el nostre anhel ja decidirem si som monàrquics o republicans, si som d’esquerres o de dretes o si som cristians o ens fa més gràcia anar fent el Hare Krishna.

I tinc ben clara una cosa: això no ho aconseguirem gràcies als polítics que tenim. Això només ho aconseguirem si tots, si nosaltres, si la societat, som capaços de mobilitzar-nos. L’exemple d’Arenys és un bon exemple, és una bona base. A partir d’aquí hem de fer arribar el nostre missatge clar i concís: només podrem estimar-nos si demostrem que volem existir. I hem de demostrar sempre que volem ser, no només quan ens sentim agredits.

*Sànset*

Relats conjunts. La nit estelada

Ens mirem la nit des de sota els mateixos estels

Volia escriure els Relats Conjunts però el quadre no em va inspirar massa, i després de llegir els vostres relats...encara menys! (allò que passa quan has llegit quelcom, que no et ve res més a la ment...).

A banda d’això, ahir em va arribar el nou ipod. Sànset em va regalar pel meu aniversari l’ipod touch però no funcionava i els generosos d’Apple me l’han reemplaçat per un de nou, que va arribar ahir (la veritat és que estic sorpresa de la seva eficàcia i rapidesa!). Ahir l’estava putinejant i volia canviar el protector de pantalla i... com a opcions hi havia el quadre de La nit estelada! Com a senyal, el vaig posar de protector de pantalla i avui m’he decidit a escriure el relat. De vegades la naturalesa, la tecnologia, el que sigui, ens dóna senyals perquè tirem endavant alguna cosa...

“ Viure en dos pisos diferents és d’allò més complicat. Tens la sensació que tot el dia vas amunt i avall, amb bosses i maletes. No trobo el maquillatge... ah clar, és a l’altre pis. Avui plou, i el paraigües? Ah clar, ahir quan vaig venir no vaig deduir que avui plouria... toca mullar-me! No, agafa el meu! Però, i tu? Ah, és clar...doncs jo ja em mullaré! Home, tampoc és això...Comporta, també, en moltes ocasions, conflicte: que vindràs? No, vine tu, jo ja vaig venir ahir. Sempre estem a casa teva! No és veritat! Si sempre sóc jo qui vinc!! Mira, doncs és igual, cadascú a casa seva, ja ens veurem demà.

Fer el pas de baixar del burro no és fàcil per ningú. Implica que l’altre surti guanyant. I tots volem sempre ser els vencedors.

Fer el pas de passar a tenir un sol pis per compartir els dos...tampoc és gens fàcil. Implica un grau més de compromís, un pas més, que de vegades costa fer.

5 minuts després del conflicte ja em trobo pensant que quines tonteries, que ja hi aniré jo, que el que m’importa és estar amb ell i tan me fa on sigui. 1 minut després d’això em trobo pensant que em moro de ganes d’anar a viure amb ell, de compartir el mateix llit cada nit, i el gel del cos i la pasta de dents.

Malgrat tot, però, sempre, siguem on siguem, ens mirem la nit des de sota els mateixos estels”

Utnoa

El filtre dels meus ulls

Quan es desprenia d’aquell filtre semblava que als seus peus s’obria un món ple de possibilitats i de regalats colors.

Un nou prisma el feia somniar i entendre tot allò que l’envoltava des d’una altra òptica. El seu espai engendrava formes embrionàries i donava pas a una fecunda imaginació. Aquells colors es tenyien i es vencien amb nous tons i amb algun minúscul bri que li regalava un somni més. Era un món inaudit, era el seu rutinari descobriment.

Només volia que una cosa fes que seguís fruint per l'hàbit més casolà. Intuïa què ella s’acostava i l’imaginava tan bella com sempre. No es perdia mai cap dels seus compassats moviments, que la descrivien i la feien tornar la més plàstica de les ballarines. Quan ella ja quasi hi era, la notava més seva. Ella el sentia tant seu. La seva escalfor el feia creure viu, arrelat al somni que es descrivia amb aquella felicitat que als altres els era ignota.

Només era necessari intuir-la, com aquella vella cala, massa cops oblidada per l’absurditat de l’esdevenir, que anhelava l’arribada de la més fastuosa de les naus. I quan s’hi abarloava, se sabia viva; era segura de seguir sent i de seguir-hi volent ser. No requeria veure-la, només calia notar-la, pressentir-la, perquè en fruís una enriolada joia que era sinònim d’un mar ple de possibilitats.

Ell necessitava aquell filtre per poder seguir concordant amb un món més absurd del que podia imaginar. Quan se’l treia, quan el trencava, només el lligava a no volar, a no desprendre-se’n, notar-la amb ell. Així ell se sabia feliç.

*Sànset*

SÓC UN RADICAL

Segons l’Enciclopèdia catalana un radical és un “membre d'un dels diversos partits seguidors del radicalisme”. Cercant el terme radicalisme la mateixa enciclopèdia el defineix com a “corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat”.

Que coi, tenen raó; sóc un radical. Tanmateix, cal fer algun incís sobre el tema. Molts -massa gent- entenen com a “radical” una persona extremista i poc respectuosa amb les altres realitats que l’envolten, tant en la vessant política com en la social.

Ja van un parell de vegades que al bloc d’en Ferran –In Varietate Concordia- m’acusen de radical o em fan algun comentari d’aquells que van dirigits a provocar algun tipus de disputa.

L’altre dia, a “ca'l Ferran” una persona va escriure referint-se a mi: “els radicals com tu”. M’ho va dir perquè havia fet un comentari a favor de la independència de Catalunya. Però sempre respectant el sentiment d’aquells qui se senten espanyols. Un sentiment, d’altra banda, ben lògic. O, almenys, tant com el meu.

Ahir, una altra persona, dirigint-se a mi, va escriure: “Sanset, te escribo en castellano porque me cuesta menos (si te molesta te pido disculpas de antemano)”. El què és curiós en aquest cas és que jo havia escrit sobre la necessitat de contrastar la informació de la wikipèdia. Evidentment, jo no havia fet cap comentari ni havia aportat cap opinió sobre el castellà o sobre Espanya, per exemple. Jo li vaig respondre amb tota normalitat. Tanmateix, és evident que el comentari que em va proferir cercava algun tipus de conflicte o de dialèctica. Era una provocació en tota regla.

Ja us he confessat que sóc un “radical de diccionari” perquè anhelo unes reformes democràtiques i profundes que ens permetin esdevenir una nació major d’edat i disposar del dret de decidir lliurement quin és el camí que volem seguir com a Poble. I si hem de morir, que morim perquè no ens hem sabut cuidar i perquè no ens hem estimat prou, no perquè algú ens hagi maltractat massa temps.

Jo sóc un radical. Però sóc un radical que respecta l’existència i el dret a viure dels altres. Potser ells també són uns radicals sense saber-ho, no d’aquells “de diccionari”, sinó dels altres.

*Sànset*

Post número 100

Avui arribem al nostre post número

Vivim en el món de les efemèrides, i aquesta és la primera que podem celebrar com a pròpia a l’esfera dels gats (també coneguda com a catosfera). Esperem poder celebrar-ne moltes més i poder seguir llegint-vos com fins ara.

Si ens permeteu, ens prendrem la llibertat de fer un flashback –al més pur estil Friends- i enganxar vilment aquell post inaugural, 99 textos enrere:

Listen, do you want to know a secret?
Do you promise not to tell?
Closer, let me whisper in your ear
Say the words you long to hear
I'm in love with you

Do you want to know a secret és l'inici d'un espai per compartir. Per compartir entre nosaltres, Sànset i Utnoa, i per compartir-lo amb tots vosaltres.Do you want to know a secret va ser editada a l'album "Please please me" el 22 de març de 1963. Al cap de 45 anys Sànset i Utnoa mantenen viva l'essència de The Beatles gràcies a aquest lloc en el món. Entre dos móns. El món de Sànset i el món d'Utnoa, que junts han decidit unir les seves idees, les seves neures, creacions i aventures per engendrar aquest petit però acollidor paratge.Sànset i Utnoa us donen la benvinguda i us conviden a descobrir tots aquells secrets que a partir d'avui donaran fons a aquest indret fàcilment enamoradís.


Pràcticament un any després volem creure que els objectius d’aquella antiga carta de presentació s’han anat complint. Donem vida a un món fet a dos mans, un món bicefàlic i estilísticament dual. Però amb un mateix rerefons i amb un agraïment que és compartit i que es dirigeix a tots vosaltres. Gràcies per acceptar-nos i, sobretot, gràcies per llegir-nos. Esperem i desitgem poder seguir coneixent-nos, entenent-nos i compartint-nos.

*Utnoa&Sànset*

____________________________________

Per cert, ho haveu vist???

Diu que són dos presumptes etarres. Això sí que és bicefàlia (i esquizofrènia), i no lo nostre...

La redacció: el meu cap de setmana a La Garrotxa

Aquest cap de setmana hem estat a La Garrotxa. Els nostres habituals ben bé que ho sabíeu, doncs hem fet el nostre recorregut basant-nos en les vostres recomanacions:

Castellfollit de la Roca...

...i les magdalenes de Cal Tuset, gegants i boníssimes!

Les faroles de Tortellà

El volcà de Santa Margarida

i la Fageda de'n Jordà

El plat de fesols de Santa Pau de Sànset...

... i les patates d'Olot d'Utnoa

Les vistes gèlides de la Vall de'n Bas des de El Mallol

Les mostres de catalanisme d'Hostalets de'n Bas

El pont de Besalú

Hem vist tant... i hem sentit tant...! I hem descobert i a la vegada reviscut. Ens hem estimat i ens hem compartit. Hem pogut sentir el fred calant-nos els ossos i hem tingut volves de neu sobre la pell freda del nostre rostre. Agafats de la mà anem veient món i sobretot la nostra Catalunya, que és immensament rica i preciosa. Ha estat un cap de setmana molt especial i molt tendre.

(A MÉS... vam voltar per Sales de Llierca i vam arribar-nos fins Sadernes, però ja enfosquia, fan obres i el trencant és de por! Vam pujar al mirador de Xenacs però no era el millor dia! Vam passar per Sant Privat però no vam trobar l'agrobotiga... així que vam decidir comprar formatge i secallona al Museu de l'embotit de Castellfollit. Ens vam perdre pels carrers d'Olot, tot i que finalment no ens hi vam quedar a sopar, feia molt de fred, nevava!)

Moltes gràcies per fer-nos de guies!

:)

Utnoa (i Sànset)

Felicitats Utnoa!

Utnoa, avui vull agrair-li a la teva mare que un dotze de febrer parís una cosa tan dolça.
No canviïs mai.

LA TIRA DELS TIPOS: CARNAVAL, CARNAVAL

*Sànset*

La Garrotxa - Suggeriments

Avui em toca escriure a mi. Tenia pensat fer un altre post (de fet ja el tinc començat) però una decisió d'última hora m'ha fet canviar els plans, pel que he acabat decidint posposar aquell per fer aquest. Diguéssim que aquest corre pressa, i l'altre, és d'aquells que es poden escriure qualsevol dia.

Acabem de decidir que aquest cap de setmana ens n'anem a la Garrotxa. Jo hi he estat dues vegades; una quan feia 5è de Primària de colònies amb l'escola (en tinc molt mal record perquè vaig caure en una mena de gorg... bé, un xou i una hisòtira... quina vergonya!) i una altra quan feia 1r o 2n de ESO (sí, ja sóc de la generació ESO... què hi farem!). Però Sànset no hi ha estat mai, i penso que li agradarà molt.

Hi anem una mica per celebració, una mica perquè sí... Dues bones raons. Potser també una mic aper fugir del Carnaval (això no significa que ens pensem que la Garrotxa és la única comarca on no se celebra...). No volíem que ens sortís molt car, així que hem agafat una oferta de dues nits + esmorzars + un sopar en un hostal-hotel d'un poblet que es diu Tortellà.

I ara ve el motiu de comunicar-vos-ho. Ens agradaria que ens fessiu propostes i/o suggeriments de llocs on hem d'anar i tot de coses que no ens podem perdre de la comarca. Estem segurs que molts l'heu trepitjada i de fet, segur que alguns hi viviu el dia a dia. Sabem que hi ha llocs incondicionals que hem de visitar, però tot i així volem comptar amb les vostres opinions, de ben segur molt riques i atractives, personalitzades i que puguin tenir en compte unes condicions concretes:
- marxem divendres migdia
- tornem diumenge
- farà fred
- ens agrada caminar però no ens passem!
- passem del Carnaval
- volem aprofitar al màxim
- ens agrada menjar bé (sempre tenint en compte que jo sóc becària!!)

Així doncs esperem que ens pogueu omplir de comentaris-suggeriments i que puguem gaudir d'un cap de setmana visitant i fent tot allò recomanat per vosaltres. Estem ansiosos esperant les vostres propostes!

Moltes gràcies!

Utnoa

DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA DE LA REPÚBLICA DE LES TERRES D'EN SÀNSET

Sembla ser que Catalunya és desfaci com si es tractés d’una aspirina efervescent. Els polítics ens menystenen i la societat civil som incapaços d’alçar-nos i protestar. Sembla que ens puguin passar la mà per la cara de la forma més despietada possible.

Sempre he cregut en la democràcia, però en la democràcia de veritat –no en la broma aquesta que ens van brindar gràcies a la fórmula: pseudodemòcrates espanyolistes + franquistes espanyolistes + comunistes espanyolistes + algun catalanet de bé + militars espanyolistes.

I, com ja he dit, com sóc un demòcrata de veritat, com anhelo una llibertat real i com vull viure com vulgui, a la meva manera, fundo solemnement i ara mateix un nou Estat independent: LA REPÚBLICA DE LES TERRES D’EN SÀNSET. Espero poder crear una confederació amb tots vosaltres, i que aquesta petita iniciativa pugui servir com a protesta. No cal dir que esteu tots invitats a nacionalitzar-vos, a fer-vos sansetians o a crear un país -i una bandera- i a confederar-vos amb el meu, exemplificant un nou ordre real de llibertat.

Tot seguit, us mostro la bandera del meu país i us en faig la convenient explicació heràldica:

La bandera de la República de les Terres d’en Sànset està composta per quatre franges vermelles en fons groc, amb un triangle blau al pal carregat d’una estrella de cinc puntes, que simbolitza la base republicana d’aquest país sobirà. L’estrella blanca és coneguda com l’estrella solitària i s’identifica amb la llibertat. El triangle és la representació maçònica de la igualtat. El camper d’or, amb les quatre faixes de gules, representa la base cultural de les Terres d’en Sànset, que és la catalana. Aquest camper és entravessat per un riu -sinònim de vida i de riquesa- i a sobre hi té un castell –valor que s’identifica amb la defensa del principis sobirans de l’Estat- que, al seu torn, disposa d’un barril de cervesa, la única beguda oficial del país.

La República de les Terres d'en Sànset és un país petit, amb una extensió total de 15 metres quadrats (el que fa la meva habitació i el meu lavabo) i dependent energèticament de l'exterior. Però és un país de voluntat gran i de lloables principis, que són els següents:

1-La forma del nou Estat serà la d’una República Democràtica.
2-La llengua oficial serà el català/valencià/balear/sansetià.
3-S’estableixen dos himnes oficials: “Viure” de Mesclat, que serà emprat per actes institucionals; i “Col·lecciono Juantxis” de l’Ariel Santamaria, que s’emprarà com a música de fons quan es duguin a terme les nacionalitzacions.
4-S'estableixen la sobirania popular i els principis d'igualtat i llibertat.
5-S’estableix la defensa dels principis i valors democràtics a ultrança i la denúncia de tots aquells actes que puguin constituir un atac als principis d’igualtat, llibertat i defensa de les minories.
6-La representació política s’establirà mitjançant sufragi universal.
7-La beguda oficial serà la cervesa, i la seva forma serà el Quinto Estrella, encara que no serà la única legal.

Pròximament es reunirà l’Assemblea Nacional de Representants per tal d’establir una data per convocar eleccions a Corts Constituents.

El Representant accidental i temporal de l’Assemblea Nacional de Representants:

5 de febrer de l’any 2010, República de les Terres d’en Sànset.

Els meus matins

Si em llevo a casa meva intento aixecar-me abans de les 8 però mai ho aconsegueixo, faig el ronso més no poder. Llavors, doncs, em llevo a les 8 tocades molts dies, concretament a les 8 i 8. Desgraciadament el meu mòbil, que utilitzo com a despertador, és d’aquells que sonen cada 8 minuts, no cada 5, així que quan hi penso, la nit anterior intento programar-lo perquè soni a les 07:57h i així el paro i torna a sonar a les 8 i 5. Si és així em llevo a les 8 i 5. Quan no hi penso i el poso a les 8, em llevo a les 8 i 8. Són només 3 minuts de diferencia, però quan vas amb el temps just i a més has d’agafar el transport públic 3 minuts poden significar arribar a l’hora o fer tard. Cada dia hauria de ser un rutina, hauria de seguir una mena de pauta, fer el mateix i per tant tenir el temps controlat, però, per una cosa o altra, sempre m’entretinc, de veritat que no ho entenc!

A les 08:43h intento sortir de casa però sempre acaben sent i 45. Llavors ja és molt just i baixo els 7 pisos tan ràpid com puc, pensant, una vegada més, que no hauria d’haver engegat l’ordinador, o que no m’hauria d’haver canviat el jersei 5 vegades. Tot i així, tenint en compte que no he tingut temps de fer-me un bon entrepà o posar-me una mica de colorete, depèn del dia. Assumeixo que passaré gana o que faré cara de malalta. Arribo a baix i gairebé sempre m’he d’esperar. El 5 passa a les 08:51h. Has d’estar al cas perquè com que la parada està ocupada pel 85, que s’espera allí no sé quanta estona, no em puc distreure, ja que el 5 para pràcticament al mig del carrer, de 2 carrils pel mateix sentit.

M’agrada agafar el 5. L’inconvenient és que després em deix a la carretera i he de caminar un trosset per la vora dels cotxes, conducta perillosa, però tanmateix compta amb més d’un avantatge: l’agafo davant de casa (menys possibilitats de perdre’l, doncs puc sortir més tard), va pràcticament buit (tranquil·litat + possibilitat de seure) i va molt més ràpid (puc dormir més i arribo a l’hora). Hi ha una noia que sempre l’agafa. Quan jo pujo ja hi és. Sempre seu al mateix seient. Porta unes rastes llarguíssimes recollides en forma de trena. És molt prima i moreneta de pell. Un altre avantatge és que ella baixa a la mateixa parada que jo, i s’encarrega de pitjar el botó per sol·licitar la parada. Ho fa sempre en el mateix punt. Ho tinc controlat. Quan fem la segona rotonda, sense comptar la gran imperial, el pitja. Algun dia jo l’he pitjat abans i ella, gairebé inconscientment o per inèrcia, ho ha fet igualment al moment que toca, sempre després de la segona rotonda. Així que ara que ja sé que ella ho fa automàticament com un robot m’oblido d’aquesta tasca i de la relativa preocupació d’estar pendent de pitjar el botó. Això es pot convertir en un risc el dia que la noia de sempre no hi sigui, es fiqui malalta, perdi la feina o li canviïn l’horari, ja que cap la possibilitat que em passi de llarg la parada, vagi cap a St. Salvador i llavors si que l’he feta bona, ja que evidentment, arribaria bastant més tard.

Si tot va bé, a les 08:55h baixo a la meva parada i camino darrere la noia de sempre. Ella sempre baixa primera, jo segona, per tant, em toca anar darrere seu. Camina relativament a poc a poc, pel que alguna vegada he intentat avançar-la, però al fer pujada, em costa una mica i al final acaba essent un avançament tan llarg que resulta incòmode. Així que he assumit que ella va primer i jo després. En fila. Arriba un moment que ens separem. Ella gira a l’esquerra i jo segueixo recte. He de vigilar molt perquè l’embolic de cotxes en totes direccions, parats o en marxa, que es munta en aquella hora i en aquell reduït espai, pot posar en perill la meva existència. Una vegada he sobreviscut, queda l’última prova: travessar el carrer on pares, mares, avis, àvies, nens i nenes de 3 a 12 anys corren i es belluguen per despedir-se dels seus acompanyants i trobar la filera corresponent a la seva classe. Ja veieu que és important anar amb compte per no ser atropellada en vàries ocasions.

Després de tot això arribo a la universitat a les 09:02h aprox. Engego l’ordinador i el pobret és tan lent (es veu que encara no tinc prou status com per tenir-ne un de velocitat normal, hi ha una llei que diu que tots els becaris han de començar amb un ordinador ruinós), doncs que no començo a treballar fins les 09:12h més o menys.

Quan dormo a casa de Sànset em puc llevar a les 8 i 8 perquè al no ser casa meva no m’entretinc en res. Tinc el temps just per fer-ho tot, aquí si que segueixo una rutina. I sempre em sobra temps. Surto de casa seva a les 08:45h perquè he d’anar fins la parada del 24, que passa a les 08:53h. Normalment sempre m’he d’esperar. Agafar el 24 és menys agradable. Em deixa més a prop, però sempre va atapeït de gent. Fa calor. He d’anar dreta. Fa més tomb. Acabo arribant més tard. Però de vegades (depèn del dia) em trobo a la M., una noia que ve de Barcelona que treballa a la universitat. Si ens trobem xerrem durant el trajecte, i evidentment es fa més curt i menys pesat. Començar el dia fent relacions socials pot ajudar a prendre-s’ho tot amb més energia i més bon humor, almenys a mi. Baixem a la mateixa parada i anem juntes fins al despatx, ja que els tenim un al costat de l’altre. Xerrant xerrant no te n’adones ni de l’embolic de cotxes ni de la bellugadissa de la canalla, que evidentment hi continuen essent igualment.

Que tingueu un bon dia!

Utnoa