Perfils desconeguts

Jo sóc de la generació Messenger, això significa que vaig aprendre a “escriure a màquina” gràcies a l’estrès que provoca tenir més de 10 converses obertes i amb la pressió dels pares cridant-te per anar a sopar. I tal com parlava amb persones conegudes també ho feia amb “desconeguts” que havia conegut al xat. Llavors hi havia el xat del Terrat, que després el van tancar tot redirigint-te al de Vilaweb. Allí vaig conèixer vàries persones i podria dir que gràcies a un noiet molt simpàtic vaig trobar a l’home de la meva vida, però això és una altra història. Molta d’aquella gent virtual es va perdre pel camí, però hi ha una persona, un amic, amb qui encara mantinc el contacte. De tot allò en farà ja 10 anys i és maco saber que quelcom que va començar en un xat encara dura. Però crec que si mai no ens haguéssim vist en persona, ell, possiblement, també s’hauria perdut pel camí...

Els primers dies del blog solen ser durs, o més aviat solitaris, recordo que en Sànset i jo ens comentàvem mútuament. Però el dia que, pel que sigui, comences a tenir comentaris d’altres blocaires comença l’addicció al blog, almenys per part meva. A mesura que passa el temps te n’adones que comences a apreciar a aquells perfils, esperes els seus posts i els seus comentaris, hi penses en diferents ocasions del dia, relaciones coses del carrer amb alguns d’ells, ostres si ho veiés tal, mira, l’altre dia en parlava qual... I entre nosaltres, al ser dos, la cosa es magnifica o es multiplica, perquè hem passat llargues estones parlant de tots vosaltres.

Però hi ha un dia que penses que potser et passes massa hores pensant o parlant d’aquests perfils de blogger i que en realitat només existeixen allí, a la xarxa, no formen part de la vida no virtual, del dia a dia, de quedar per dinar, de passar el cap d’any, de celebrar un aniversari, d’anar de viatge... EI, PARA! PER QUÈ NO?

I ens vam apuntar. I hi vam anar. I ja hem tornat. I és fantàstic sentir-ne a parlar tan bé en els seus posts. Sembla que és comú que la cosa va rutllar.

Recordo que quan vam aterrar a Barcelona, mentre corria per anar a recollir la maleta i patia per no perdre el tren, vaig deixar anar un: i ara... quan ens tornarem a veure? 

Utnoa