Vacances a LA TROPICAL

Avui hem tornat de vacances. Podríem parlar de moltes de les coses maques que hem fet o que hem vist, o del bé que, en general, hem estat. Però hem decidit per unanimitat –fàcil i difícil a la vegada, al ser dos- que parlarem de LA PENSIÓN LA TROPICAL.

La idea inicial era dormir-hi dues nits. Les dues últimes nits. Només dir-vos que, al veure-la, vam intentar fugir a l’instant. Vam buscar un altre lloc on dormir, però la jugada no ens va sortir bé. Hi hem hagut de passar una nit. Evidentment doncs hem decidit tornar un dia abans cap a casa...

Primer de tot, les fotos penjades a internet enganyen i, de vegades, no fa falta ni que s’hagin retocat amb el fotoshop. Fa dues setmanes que teníem aparaulat dormir-hi dues nits. A les fotos semblava una pensió petitona, acollidora, ubicada al casc antic del poble. Una merda gran com un piano de cua! Allí, una rata de claveguera- però de la claveguera més putrefacta i rònega de la ciutat més bruta de l’univers- disposaria de la dignitat suficient per no posar-hi ni les potetes de davant.

Com dèiem, les fotografies sumades al preu baixíssim de l’habitació –ja vam descobrir perquè- ens van entabanar. Aquí podeu disfrutar de les imatges que vam veure nosaltres per internet:

I aquesta és la foto que nosaltres vam poder fer en viu i en directe. No és que la façana cuca i acollidora no existís, sinó que també existia una altra cara de la pensión La Tropical... el lado oscuro... Uoh! Les habitacions tenien bany! Quin luxe!

Pensem que necessitaríem fer un blog únic dedicat a aquest lloc, ja que en cada ronyós racó del petit edifici s’hi amagava una història terriblement esfereïdora diferent. Així que us explicarem només allò que més fàstic ens ha fet, o allò que amb un sol dia hem pogut captar.

Quan ahir al matí hi vam arribar ens va rebre una dona/home. Per què home? Per la vestimenta (pantalons i camisa), panxa, cabell curt, veu ronca... Per què dona? Perquè es deia Maria José. Ens va guiar fins a l’habitació. Les escales d’accés al primer pis estaven pràcticament destrossades. Cruixien tant al posar-hi el peu que si arribem a portar unes calces més a la maleta s’esfondra l’edifici per excés de pes. Val a dir que vam tenir l’honor de poder escollir habitació, evidentment totes estaven disponibles. Sànset va triar la que menys mala pinta feia, amb l’excusa de “tiene balconcito”. Balconcito? Ja et fotran! Unes portes d’accés al balcó de la façana, compartit amb altres habitacions, on només sortir t’hi trobaves un forat al terra, flors de plàstic pansides i una mena de pica-safareig amb taques sospitoses amb un mitjó brut dins... Era evident que pel balconcito entra aigua quan plou i es queda estancada al terra de l’habitació fins que s’asseca (deducció feta a partir d’una taca blanca que descoloria el terra de l’habitació).

Com era l’habitació? Dos llits amb llençols blancs d’olor a Flit, mantes amb boletes d’aquelles de gastat, i cobrellits grisos (bé, blanc brut). Una tauleta de nit amb un cendrer Amstel al mig i un paquet de Ducados obert dins el calaixet. Darrera la porta hi havia penjades dues camises de màniga curta descolorides... En un racó hi havia un sofà-plegatín més brut del que us podríeu imaginar i el terra cruixia com les escales a cada pas. El lavabo era d’obra més nova. Però no ajudava gaire si sumem que estava brut (vam haver-lo de netejar amb toallitas húmedas que per sort se’ns va acudir de comprar), que a l’endoll no podies endollar l’assecador de la brutícia enganxada que hi havia i que a l’armariet hi havia una pinta de plàstic blanca... de qui devia ser? Del senyor del Ducados i les camises? Misteri! Per sort o per desgràcia hi havia tovalloles, sí sí, tovalloles de quan Franco encara es reclenxinava el flequillo! La gran sorpresa ve quan demanem la clau i la dona-home ens explica no se quin rotllo... total, que no tenia clau, que a la tarda ja la tindríem... Vam decidir passar tot el dia fora. Primer Santander i després Santillana del Mar. Vam intentar arribar tan tard com vam poder per haver-hi de passar el mínim d’hores possible.

No cal dir que, quan vam tornar a l’antro els companys d’habitació ens estaven esperant –per sort, eren invertebrats. Vam fer un parell de partides a cartes, vam tancar la porta de l’habitació amb una clau que ens havia facilitat la dona-home que, per cert, no era la clau original de l’habitació i Utnoa va haver de fer pràcticament un màster en enginyeria per aconseguir-la tancar (Sànset, proveït més aviat de força que de manya, va desistir després d’uns quants grinyols de patiment que va fer la porta, que devia ser de la mateixa quinta que les tovalloles).

Cal dir-vos que haver vist Hostel una setmana abans no ajudava gaire a passar una bona nit en aquest “cutxitril”. Utnoa ho va batejar com “la nit de la por”. I, és que, la dona-home no estava sola. A LA TROPICAL també hi dormien els que, vam suposar, devien ser els seus pares, d’avançada edat. El pare (o la mare o la dona-home mateix) quan dormien soltaven un so similar al que devia proferir l’ogre Polifem quan Ulisses el va deixar cec. Utnoa no va poder dormir en tota la nit entre tos d’ogres, ansietat i por a una imminent mort a lo Saw. Vam falcar la porta amb la tauleta dels ducados i el cendrer Amstel i vam esperar que passessin les hores.

Abans de les 7 del matí ens disposàvem a fugir cames ajudeu-me, però quedava la darrera prova: sortir de l’habitació, baixar per les escales, trobar els interruptors de les diferents estances, obrir la porta de la cuina i sortir al carrer. Imagineu-vos l’aventura. Ho vam fer com si fóssim comandos militars en plena guerra mundial. El darrer pas era la cuina. Una olor infernal, que feia venir basques, quasi ens tomba. L’oli de fregir devia ser de la mateixa promoció que les tovalloles i la porta de l’habitació. Finalment, vam aconseguir sortir. Sense dir res vam entrar al cotxe i vam prémer l’accelerador espitosament fins Catalunya.

Per acabar, només dir-vos que LA PENSIÓN LA TROPICAL està al bonic i pintoresc poble “pasiego” de Puente Viesgo que, des d’ahir, ha estat rebatejat com a Puente Riesgo.

Si us agrada l’aventura ja no cal que marxeu al cul d’Àfrica o que bellugueu per l’Amazones més tropical. Més barat, més a prop i adrenalina garantida: PENSION LA TROPICAL, en PUENTE VIESGO, un RIESGO TOTAL!

*Utnoa i Sànset*