A ella i a mi ens agraden molt els Pirineus. L’estiu passat hi vam anar un parell de vegades, i aquest hi tornarem. Ella se’n riu quan jo dic que tinc sang aranesa, i és ben cert!
Recordo quan anava a Garòs, el poble dels meus avis, quan era petit. Tot allò era tan diferent, tan apartat, tan verge. Veies a la gent i envejaves la vida tranquil·la –i la neu, que ben poca se’n veia del lloc del que venia- i resguarda del món rere el túnel de Vielha.
Ara, tot segueix sent tan bucòlic, tan apartat i tan diferent com abans. Però de verge ja no en té res. El turisme de masses tot ho explota i tot ho canvia. Potser així els aranesos han deixat la ramaderia i l’agricultura i són més rics. Ara ho maquillen tot. Un Port Aventura als Pirineus. I una Val d’Aran més pobre.
I és que un dia, ja fa molts anys, un turisticourbanita va anar a Garòs i li va dir al del bar...
Recordo quan anava a Garòs, el poble dels meus avis, quan era petit. Tot allò era tan diferent, tan apartat, tan verge. Veies a la gent i envejaves la vida tranquil·la –i la neu, que ben poca se’n veia del lloc del que venia- i resguarda del món rere el túnel de Vielha.
Ara, tot segueix sent tan bucòlic, tan apartat i tan diferent com abans. Però de verge ja no en té res. El turisme de masses tot ho explota i tot ho canvia. Potser així els aranesos han deixat la ramaderia i l’agricultura i són més rics. Ara ho maquillen tot. Un Port Aventura als Pirineus. I una Val d’Aran més pobre.
I és que un dia, ja fa molts anys, un turisticourbanita va anar a Garòs i li va dir al del bar...
-Si us plau, em podria dir on viu el metge del poble?
-Metge? En aquest poble no en tenim, de metge.
-Què diu ara? No tenen metge?
-No senyor. No hi ha metge.
-I com s'ho fan quan es posen malalts?
-Morim de mort natural
Era natural...
*Sànset*
3 comentaris:
Que bunic!
Quines ganes que "arribi l'agost...per treure'ns les presses i recuperar la tendresa..."
Hahah, que bona la conversa reproduïda! Tot i que ara sigui tan turístic, fa temps que no passo per allà, i mira, em vindria de gust anar-hi. Que no sigui per la calor infernal que fa per Barcelona que en tinc ganes...
És cert això que al Pirineu viuen amb uns horaris diferents. Potser la naturalesa els recorda que la millor vida és aquella que es pren el seu temps entre passa i passa.
Xexu, Barcelona, com van dir aquells, és "el bosc de formigó", sempre és agradable canviar-lo, de tant en tant, per un de veritat. Recomano un lloc d'Arties (Vielha e Mig Aran) on foten unes tapes escandaloses!
Salut!
*Sànset*
Publica un comentari a l'entrada