Juan Antonio Samaranch

Juan Antonio, que no “Joan Antoni”. Aquest senyor, president d’honor del COI i al qual li hem d’agrair que fos una de les persones que va fer possible que els jocs olímpics arribessin a Barcelona, va morir ahir.

Juan Antonio Samaranch era el que podríem anomenar un “animal polític”. Fill d’una família acomodada del jetset barceloní, quan va acabar la guerra (in)civil, va començar a moure’s per ambients profranquistes i falangistes. Aquest senyor, ja de ben jove, i mentre el país passava fam, anava a fer cubates amb els colegues del caudillo –Ramon Serrano Suñer, per exemple- per fer-se així un espai entre els que disposaven del favor del dictador. Cosa que, com tots sabem, va aconseguir.

Juan Antonio Samaranch, vinculat a l’esport –es pot ser falangista i esportista, ningú diu que no- va anar escalant posicions en l’àmbit polític –procurador a corts primer i president de la diputació després- i en l’esportiu –delegat nacional d’esports o membre del comitè olímpic espanyol, entre d’altres.

Juan Antonio Samaranch, temps després, esdevenia membre del Comitè Olímpic Internacional. L’any 1975 ja n’era vicepresident. Aquest càrrec el compaginava amb el d’ambaixador a la URSS i a Mongòlia que li havia ofert J.C. de Borbó després que el dictador estirés la pota. Samaranch, en poc temps, aconseguia el favor de la URSS i dels països del Pacte de Varsòvia per tal d’esdevenir president del COI. Sí, quins “coions” s’han de tenir per l’any 74 estar alçant el braç al més pur estil “arribaspaña” i un any després estar llepant el cul de Lennin&friends.

Juan Antonio Samaranch va esdevenir un “franquista camaleònic”, amb visió suficient per seguir vivint del xollo i va ser capaç de reciclar-se com a liberal. Aquesta va ser una malaltia curiosa, però, que van patir molts franquistes de renom com Martín Villa, Torcuato Fernández Miranda, Fraga o Cabanillas, per exemple.

Alguns ara em diran: home, no siguis animal, que en aquella època o eres del club del caudillo o et quedaves a casa! meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeec! FALS. ERROR. FALLO TÉCNICO. Si no hi creies, si no hi volies ser; no hi eres. Eres algú més dels tants que no es posaven en res. Que callaven. Si no hi creies però eres capaç de fer-ho veure per seguir mamant de la mamella del règim, vol dir que tens pocs escrúpols i no eres massa de fiar.

Ahir, Juan Antonio Samaranch se’n va anar al clot. Com he dit, tots l’hi hem d’agrair l’esforç que va fer per portar els jocs a Barcelona. Ara, ell haurà agraït, en el seu darrer pensament, que la llei d’amnistia el beneficiés tant, que endormisqués el seu passat, i que li permetés viure tants anys, tant i tant bé.


Juan Antonio Samaranch, en guerra descansi.

*Sànset*

Així anem...

Reflexiono mentre escolto uns versos del poeta de Verges. Reflexiono sobre l’estatut i sobre el tribunal constitucional. Reflexiono sobre la nostra dignitat com a Poble.

Arribo a tres conclusions:

a- El nostre poeta de Verges és un gran poeta. Tenim la sort de poder-lo gaudir.
b- No ens mereixem un estatut. No ens mereixem un tribunal constitucional.
c- De dignitat; no en tenim.

Porto dies sentint com els nostres polítics es barallen tot preguntant als quatre vents si hem d’acatar la sentència que dictamini el (in)constitucional sobre l’estatut. No puc evitar fer un símil trèmol i desagradable. Us imagineu que els magistrats dels judicis de Nuremberg haguessin estat Göring, Hess i von Ribbentrop? i si haguessin estat ells qui sentenciessin resolució sobre el genocidi nacionalsocialista? Ens haguéssim fotut tots les mans al cap, collons! “Quin poc senderi!” haguéssim cridat tots com posseïts per l’esperit de la lògica més espatarrant. Ara, si nosaltres deixem que un tribunal d’espanyols –país que, des de les seves institucions, fa uns quants segles que intenta acabar amb el nostre Poble, ens vol dividir, ens menysprea i ens té per res- retalli la nostra “llei de lleis” ho trobem la mar de lògic. És normal: si el qui et vol afusellar es queda sense bales, dóna-li tu unes quantes, no sigui cas que li sàpiga greu no poder acabar la seva tasca.

Si conservem una mica de dignitat –cosa que començo a dubtar fermament, quan ens tornin la merda -sense perdó- que ens tornaran; l’hem d’agafar i... “plas, en toda la boca”, com dirien ells.

Quan ens tornin la merda -sense perdó- que ens tornaran, hem de tornar a convocar un referèndum per veure si ho volem. I ha de guanyar un rotund NO. Llavors, un cop fet això, i conservada part de la dignitat intacta -si encara ens en quedava un bri, hem de tenir ben clar que el nostre camí no passa per cap estatut, i menys si aquest estatut ens l’ha d’aprovar aquell qui més ens odia.

*Sànset*

càlid...

"De vegades sóc com una nena petita, que m'espanten els meus propis malsons... Els fantasmes del passat s'apropen a la nit i jo, ben tapada, em faig petita al teu costat, i necessito els teus braços per recordar-me que hi ets i que hi vols ser per sempre més"

Utnoa

La nostra notícia de l'any!

Aquest post és per anunciar-vos una bona nova. I és que... Sànset i jo...

...anem a viure junts!

Serà a partir de juliol perquè no podem deixar d'un dia per l'altre els pisos on estem vivint ara, però com que la decisió ja és ferma i oficial ens feia il·lusió dir-vos-ho.

Estem tan contents que ho driríem a tothom!

La nostra relació és una micona peculiar, i ens han passat moltes coses, coses que per cert, més tard o més d'hora hem pogut i volgut superar. Ens hem fet molt mal, però per sobre d'això no ens hem deixat d'estimar, i crec que aquest és el motiu pel qual avui estem aquí explicant-vos això.

A la vida passen moltes coses, i moltes d'aquestes corresponen a la seva part negativa i més dolorosa, però crec que hem lluitat per arribar fins aquí i aquest pas significa molt per a nosaltres, doncs no és una decisió "perquè toqui", ho fem perquè ens en morim de ganes!

Encara no sabem ni on viurem! Però de moment en tenim prou en saber que ho farem. El que importa és que estarem junts sigui on sigui.

Ens fa feliços poder-ho compartir amb vosaltres!


Utnoa

PRESIDENT TOURÉ

Ni Mas, ni Laporta, ni Puigcercós, ni “el niño de Iznájar”, ni Carretero: Touré Yaya!

Un senyor que va arribar fa dos anys al nostre país i s’ha esforçat per aprendre la llengua i per integrar-se en la nostra cultura. Potser no parla un català fabrià, però temps en tindrà. I el que compta és el seu esforç, que molts d’altres es neguen a fer. Com diria en Jan: que n’aprenguin! Al Barça això no es veia des dels immemorials temps en que semblàvem la selecció d’ Euskal Herria o des del període de sant Popescu gloriós.

No negaré que sempre m’ha agradat en Touré futbolista; crec que és molt bo. Un gran mig centre. Potser és cert que fa moltes “excursions”, però ho fa perquè ho pot fer, perquè disposa de la qualitat suficient. Si a tot això hi sumem que em sento feliç quan veig que un immigrant –tant de fora de l’Estat com de dins- s’esforça per entendre la llengua, per parlar-la i per fer-se partícip de la nostra cultura; només puc arribar a una conclusió: TOURÉ S’HA DE JUBILAR AQUÍ!

Bé, dit això plantejaré la següent qüestió: per què collons ens alegrem tant quan un immigrant ens parla en català? què no és normal que els immigrants aprenguin la llengua del país a què van a parar?

Em respondreu el que vulgueu, i benvingut serà, però tot acabarà confluint en la consideració què mai serem país fins que no siguem Estat.

Dit això: us creieu que els impresentables de l’inconstitucional tindrien prou valor per tombar-nos l’Estatut si tinguéssim un president com en Touré? jo si fos ells, francament, no m’atreviria.

Per això, no em resta més que dir: TOURÉ PRESIDENT!

P.S. Per cert, els espavilats del CUATRO, quan van passar l’entrevista que Touré va fer en català, s’ho prenien a conya: “¿a que no sabes que lengua ha usado Toure?” pregunta l’idiota 1. L’idiota 2 respon: ¿el francés?, ¿el español? (ves, l’idiota 2 ha descobert una nova llengua...), ¿el chino mandarín?....


*Sànset*

El meu Microconte

Últimament he estat mooolt desconectada, molta feina. Però intento reiniciar-me, i de quina millor manera que fent la meva aportació als MICROCONTES.

Les bases

I els relats publicats.

Us deixo amb el meu:

Pierre Szalowski es balancejava repetidament mentre els pensaments li fugien de la ment vertiginosament. La frase maníaca començava a brotar i les idees es despertaven eufòricament. Llum i sinergia. Desequilibri electroquímic. El primer que faria seria investigar per què el fred modifica la trajectòria dels peixos. El deliri estava servit.


Utnoa

(per cert, aquest llibre va ser el meu Sant Jordi del 2009, i va significar molt per mi i pel moment que estava passant, gràcies Sànset!)

LA TERRIBLE HISTÒRIA D'EN SUPER CATALÀ

De dia –o de nit, perquè anava a torns- treballava de repartidor de pizzes per una famosa companyia multinacional.

Però de nit –o de dia, perquè anava a torns- es transformava en SUPER CATALÀ. Era l’heroi d’aquelles terres que el poeta va definir com a “país petit”. Les injustícies que cometien tots aquells qui volien acabar amb aquell ufanós Poble rebien la ràpida i brutal resposta d’aquell heroi. A cops de falç escapçava el mal que planava sobre aquella terra.

Els catalans se sabien feliços, perquè estaven protegits per aquell patillero justicier.

Però un dia, mal dia!, en SUPER CATALÀ va respondre a la crida d’un bellmuntà desolat que li demanà ajuda per fer front als malvats consellers comarcals del Priorat, famosos per “lo Forat” que havien provocat a les arques públiques d’aquelles contrades i que havia fet cap a les butxaques del malvat Joe Cocker.

Després d’una llarga pugna i de suar la gota gorda, en SUPER CATALÀ aconseguí vèncer i expulsar els malèfics i tremends consellers comarcals i restablir l’ordre a la comarca.

Agraït, aquell veí de Bellmunt del Priorat li regalà una botella de vi del poble. Un vi màgic que s’havia engendrat en aquells sòls de fosca i enigmàtica llicorella i que era capaç d’aconseguir que qualsevol paladar se sentís el més complagut. El bellmuntà l’avisà: “fill meu, beu amb moderació, que tan dolç manà té la contrapartida de, en abusar, fer embogir fins i tot al més sensat entre danses que evoquen passats perduts de misteris vora el foc”. En SUPER CATALÀ, ufanós i cofoi com estava, i creient-se el més valent i impertorbable, es begué tota la botella d’un glop.

Mai més se n’ha sabut res. Es va fondre com si fos un simple casquet polar. Però els vells d’aquells llocs encara el recorden i –un altre cop males llengües- enarboren veus que asseguren que durant les nits més fosques de setembre, entre les vinyes més amagades, s’hi forja una foguera i una figura grotesca hi balla al voltant com menairó belluguet.

*Sànset*

ENTREGA DE PREMIS DE LA PRIMERA PORRA DEL TIPO INTUÏTIU I NOMENAMENT DE PRESIDÈNCIES D'HONOR

Bon dia a tothom!

Avui estem aquí reunits per tenir l’honor d’atorgar els primers premis de la primera porra que fem en aquesta casa: el PREMI AL TIPO INTUÏTIU que, en aquest cas, serà compartit per en Jordi de L’Art del Futbol –un dels grans entesos sobre futbol del país- i per en McAbeu del XAREL-10; blocaire/blogger que –segons diuen les males llengües- disposa de poders psíquics i parapsicològics que li permeten albirar l’esdevenir. Pel fet d’haver encertat el resultat se’ls atorga el diploma que així ho acredita, i que es troba a la part inferior d’aquest escrit. Aquest diploma, com ja es va esmentar, podrà ser gaudit com ells ho considerin o ser bescanviat per un frankfurt amb molt ketchup al Camp Nou.

A més a més, i per si fos poc, tots dos han encertat els golejadors del nostre equip. Així, i complint amb els nostres estatuts, esdevenen PRESIDENTS D’HONOR del D.Y.W.T.K.A.S. al més pur estil cruyffià i, per aquest motiu, els seus noms ocuparan en aquesta casa i a partir d'ara un espai preeminent (per ser més clars, a l'extrem superior del bloc i a la dreta). Aquesta presidència la gaudiran –per així dir-ho- fins que algú encerti els golejadors d’alguna porra futura o fins que usurpi el poder una nova junta directiva. Tanmateix, si ningú encerta els golejadors en prediccions ulteriors o si qui ho encerta segueix sent algun dels sobrecitats, podran continuar ostentant el càrrec.

Finalment, i per concloure aquest acte protocol·lari i desitjat, us agraïm la vostra contribució a tots sense excepció, i us animem a continuar participant en porres futures. Esperem que la següent que organitzem tingui com a motiu el partit que es torna a jugar al Jaume Bernabeu aquest mes de maig.

Alcem-nos tots i agermanem a l’uníson les nostres veus:

Visca el Barça!
Visca la Terra!


Snif, snif... (ara ens hem emocionat)

LA PORRA: QUIN SERÀ EL RESULTAT DEL MANDRIL-BARÇA?

Avui us farem la gran pregunta: quin creieu que serà el resultat del R. Mandril VS Barça d’aquest dissabte a la nit?

Els qui encertin el resultat s’emportaran el diploma que els acrediti com a vencedors de LA PRIMERA PORRA DEL TIPO INTUITIU. Aquest diploma, a més de ser molt cuco, el podreu penjar on vulgueu i –estem negociant amb l’amic Jan- es podrà bescanviar per un frankfurt amb molt ketchup al Camp Nou. Si sou vegetarians podreu accedir a un entrepà d'enciam amb pastanagues, sempre que porteu un informe amb el resultat de les vostres darreres anàlisis de sang, el llibre de familia, un certificat d'empadronament a Vladivostok i un autògraf dedicat per Paul McCartney.

A més a més, si algú s’aventura i després de dir el resultat encerta qui seran els golejadors del barça i en quin ordre marcaran, serà elegit PRESIDENT D’HONOR del D.Y.W.T.K.A.S. (Do you want to know a secret).

Endavant companys, Alea iacta est!

P.S. Com us podeu imaginar les vostres respostes només seran vàlides si les feu abans del dissabte a les deu de la nit...

CATALUNYA VOL SER UN COPRINCIPAT

Una vegada més us he de trametre els resultats de l’enquesta i he d’aportar l’anàlisi crític i empíric que d’aquests se'n deriva.

Aquesta vegada la cosa anava de política, i la qüestió que ens plantejàvem era: En el cas que tots fossin candidats a presidir la Generalitat, a quin d’aquests votaríeu?

Tot seguit, us mostraré les diferents possibilitats que podíeu votar i el percentatge de respostes que aquestes han rebut:

- King África, amb el lema: “Catalunya para arriba, para arriba, para arriba” – 8%
- Roberto Dinamita, amb el lema: “ho vaig fer pel Barça, i ho faré per Catalunya” – 4%
- Webster, amb el lema: “els petits canvis són poderosos” – 8%
- El Capità Enciam. Sense lema, ha demandat a Webster per apropiació indeguda – 28%
- Julen Lopetegui, amb el lema: “Un home amb nervis d’acer per Catalunya” – 4%
- Chuck Norris, amb el lema: “Vota Norris o el país se’n va en orris”. (N. de A. aquest és meu) – 28%
- Steve Urkel, amb el lema: “amb les meves mans faré un país millor” – 4%
- L’alcalde d’Ascó, amb el lema: “per una Catalunya brillant” – 16%


Amb els resultats a la mà podem copsar com el vostre desig és que Catalunya esdevingui, com Andorra, un coprincipat, i que els nostres dos caps visibles siguin el Capità Enciam i en Chuck Norris.

Sobta, a primer cop d’ull, que només un 4% dels nostres apreciats enquestats confiïn en la capacitat de lideratge d’en Roberto Dinamita, d’en Julen Lopetegui i de l’Steve Urkel. Com a bons culés, ja sabeu que les habilitats dels dos pseudofutbolistes que he citat eren similars a les d’un iogurt marca DIA –para más INRI- ben caducat. Habilitats que comparteixen, tot i no ser futbolista, amb aquella estrella que lluïa bigotet cantiflenc a Cosas de Casa.

Un parell de 8% considereu que el nostre president hauria de ser en Webster (alter ego de Barak Obama de jove, com haureu pogut apreciar) o en King Àfrica. Res a objectar. De president baixet ja en vam tenir un durant molts anys. Ara bé, cal que tingueu present que seria geopolíticament inestable disposar d'un president com el King Àfrica, conegut per les seves “bombes”. Suposo que, ben ràpidament, la Razón, el Mundo, i el Jiménez ens acusarien de pràctiques terroristes i de formar part de l’eix del mal (que actualment conformen Corea del Nord, Salou i Liechtenstein). Bé, possiblement ja ho estiguin fent, i això que ens mana un govern descafeïnat i regit per un president que té la mateixa capacitat de lideratge que el sobrecitat iogurt.

Sobre la presidència del govern, i com ja he fet esment, heu deixat ben clar que el vostre desig és que sigui corregida per en Chuck Norris i pel nostrat Capità Enciam. Essent partícip de la vostra opinió considero que, intel•ligents com sempre heu demostrat ser, aneu pel bon camí. I ho crec per diferents motius. Imagino que un dels dos líders podria dedicar-se més aviat a les tasques referents a política interior. En aquest cas apostaria pel Capità Enciam; un home que ha demostrat sobradament que coneix el territori, que s’estima a la gent i que sap volar (qüestió darrera que és interessant si tenim en compte que ens estalviaríem una important quantitat de diner públic que fins ara s’inverteix en vehicles oficials). A més a més, com als catalans ja ens va això dels “petits canvis” –notis que el comentari traspua ferma autocrítica- sense fer falta que siguin “poderosos”; anirem ben servits.

En Chuck Norris el veig com un líder conscient de la importància de la política exterior. Me l’imagino repartint hòsties –i de les blasfemes- a la seu del Tribunal Constitucional i obligant als jutges i vividors que per allí belluguen a tragar-se –i sense salpebrar- diferents exemplars del nostre esternut (perdó, estatut) sense previ retall. A més a més, amb en Chuck no ens farien falta ni exèrcit, ni mossos d’esquadra, ni armes de destrucció massiva, ni Rafa Márquez.

Fins aquí tot ha estat molt bonic. Que bones persones que som tots i que cofois que ens sentim amb els resultats de la nostra enquesta. Ull! que entre els que heu votat també hi ha males persones, gent de poc seny, ciudadanos, catalans malastrucs, malèvols éssers amb dret a vot que creuen que Catalunya hauria de ser presidida pel nostre petit Ahmadineyad, l’alcalde d’Ascó.

*Sànset*

Lionel Messi, Messi Lionel

Documentals familiars

Un pare i un fill estan mirant al canal 33 un documental de la Nathional Geographic sobre curiositats del món animal. Quan aquest s’interromp per donar pas a la publicitat, que s’inicia amb un d’aquells típics anuncis que Khalia només fa en castellà, s’estrena el diàleg:

-Papa; per què els lèmings es llancen pels penya-segats?

-Fill meu, ho fan com a sistema de control poblacional. Quan creuen que en són massa i que no disposarien de prou aliment, els menys útils per la comunitat -vells, miops i votants del PP- s’autoimmolen.

-I els nyus, per què travessen el Nil quan saben que hi ha cocodrils a l’aguait per menjar-se’ls?

-Fill meu, els nyus saben que el seu màxim objectiu en aquesta vida és servir com a aliment d’altres espècies. Els passa el mateix que als votants d’Iniciativa, que ja saben que el seu vot anirà a parar a les arques socialistes, i ho accepten amb valentia i honor.

-Que estranys que són els animals, papa!

-Sí, per això ells ho són i nosaltres no. Per cert, fill meu, ja has donat el dinar al Pepito?

-No, papa. Diu que fins que no s’acabi l’havà no li ve de gust menjar res.

-Ho entenc.

Pare i fill donen per finalitzat el diàleg quan acaba la publicitat. El documental els mostra una esfereïdora imatge d’una morsa badallant.

-Papa, aquest no és el Rafael Luna?

-Fill meu, serà el seu germà. El Luna no porta bigot.

P. S. L’autor s’excusa de la poca coherència del text aludint al verídic i fatídic fet que és dilluns pel matí. De la mateixa manera demana excuses als votants d’Iniciativa –pels quals té certa simpatia- i als col·lectius de lèmings i morses, perquè algunes comparacions fan mal.


*Sànset*

SQM - Sensibilitat química múltiple

Avui, entrevista interessant a La Contra de La Vanguardia.

Si us interessa, l'Eva té el seu propi espai.


Utnoa

Una de metges

Avis per a navegants: aquesta és una història verídica que pot ferir la sensibilitat dels accionistes/propietaris de la Monegal.

Aquesta matinada hem hagut d’anar d’urgència a la clínica Monegal perquè Utnoa es trobava molt malament. Per sort ja està millor. A hores d’ara estarà dormint ben tapada i protegida d’aquest fred tan persistent que ens acompanya.

Quan hem arribat a la clínica ens han rebut dues senyores. He suposat que serien les infermeres o les auxiliars de guàrdia. No sé perquè m’ha donat la impressió que amb la nostra inoportuna visita hem tallat alguna timba de pòquer que deuria anar acompanyada de més d’un cigaló ben calentet. Tanmateix, només és una impressió.

Hem acompanyat a les esmentades senyores a la planta baixa, on es troben els box –mania estranya aquesta d’introduir noms anglesos per qüestions que ja tenen el seu terme en català- d’urgències. Utnoa es retorcia de dolor.

Primer de tot; a ensenyar la targeta de mutualista i a esperar diligentment el temps que aquelles senyores s’hagin de regalar per prendre les dades de la pacient. Tu estigues dreta, ben quieteta i callada, que el més important és “fixar-te” abans de tractar-te. Jo em pregunto: No seria més sensat només ensenyar la targeta –o ni ensenyar-la, si no ets mutualista pagues la factura i prou, i si te’n vas sense pagar-la, que et denunciïn- i ser atès? No podríem deixar aquestes qüestions burocràtiques per després?

Superat aquest primer tràmit ens han fet passar a un d’aquells box. Jo també hi he entrat, com a acompanyant. M’han fet fora. Sí senyors; m’han dit que no era personal autoritzat, i que la pacient només podia “gaudir” de companyia en el cas que aquesta fos menor d’edat. Ep! què no ho veuen que una persona, quan està fotuda, vol tenir sempre algú al seu costat donant-li suport i atenent-la en el que sigui necessari? Potser em diran; “és per no saturar aquest espai”. Una merda gran com la torre Agbar, que no hi havia ningú més!

Total, que m’han fet sortir. Al cap d’una estona ha passat una d’aquelles senyores –la que semblava més humana- i li he preguntat què tal anava. Com m’ha degut veure nerviós m’ha dit que, fent una excepció, em deixarien passar al box on estava “dipositada” Utnoa. Li he agraït i he entrat. L’altra senyora –la que no semblava tan humana- quan m’ha vist m’ha tornat a fer fora vilment. Això és coordinació, m’han recordat al nostre govern!

Al cap de poca estona, i des de la sala d’espera estant, he vist com entrava el metge. M’he dirigit cap a ell i se m’ha espolsat com si fos borrim d’aquell que es fa al melic quan portes un jersei de llana. Per sort, Utnoa ha sortit a la poca estona i hem pogut tornar cap a casa. Tot s’ha de dir; l’han atès ben ràpidament i hem hagut d’esperar poc.

Quan ella ha sortit, li he preguntat com es trobava i què li havia dit el metge. Ella m’ho ha explicat i, de pas, ha corroborat el que ja intuïa: aquell metge no disposava de massa qualitats humanes. Sembla que l’hagi tractat com si fos un objecte o un animal. S’ha comportat amb ella molt secament i amb poc respecte. I no era perquè anés per feina perquè hi havia gent que necessitava urgentment ser tractada. Repeteixo; no hi havia ningú més.

A aquell metge li vull dir una cosa: no posaré en dubte les seves qualitats com a professional. No posaré en dubte que vostè en sàpigui de receptar i d’esbrinar quins són els mals dels seus pacients. I no ho faré perquè no sóc metge i, evidentment, no tinc cap criteri per avaluar-lo. Ara bé, tingui clara una cosa: vostè tracta a i amb persones i, per tant, s’ha de comportar amb uns mínims d’atenció, de respecte i d’educació. Sí ha vostè li va comportar-se amb els seus “pacients” com si aquests fossin bestioles, no s’hauria d’haver dedicat a la medicina, s’hauria d’haver dedicat a la ramaderia o, si el que li mola és medicar, a la veterinària.



*Sànset*

Generació ni-ni

La gran cadena de televisió La Sexta ha arrancat fa poc un nou reality. Porta per títol Generación Ni-Ni. Segons ells, el percentatge de joves d'entre 16 i 24 anys que ni estudia ni treballa es troba en creixement i per això han vist oportú seleccionar una mostra representativa d'aquesta població i posar-los tancats en una casa viviendo un proceso de acompañamiento y monitorización terapéutica con un equipo de educadores en la que valores, principios básicos, herramientas y habilidades sociales, puedan arraigar en ellos y descubrir posibilidades de establecer proyectos que les ilusionen y les motiven en su vida futura (La Sexta, 2010).

I ara ve el més bo i educatiu de tot: a part dels "professionals" que duen a terme aquesta monitorització terapèutica tan maca, es veu que ara podran aprendre a valorar l'entorn natural i a respectar la naturalesa amb un agricultor d'allò més centrat que estarà amb ells tres dies: Jacinto (pels qui no el recordeu o no el coneixeu, va ser un il·lustre participant d'alguna de les edicions de Gran Hermano).

No coneixia l'existència d'aquest programa fins que ahir al programa Arucitys (programa que et permet seguir tota la parrilla televisiva sense haver d'empassar-te els trossos avorrits) van mostrar unes imatges dignes de ser denunciades pels telespectadors (ja que els capitalistes que s'encarreguen de la programació no s'atreveixen a fer-ho) i posteriorment el programa hauria d'haver quedat suspès i tothom cap a casa seva. Està clar que si estan a la TV ni estudien ni treballen, doncs difícilment els grans psicòlegs que treballen allí fan res per evitar situacions com les de que us estic parlant.

Resulta que un dels nois que estan allí tancats estava despotricant tranquil·lament i quedant-se tan ample dels psicòlegs del programa mentre feia veure que passava l'aspiradora. A partir d'això els experts del programa s'estaven plantejant la seva expulsió. D'acord, és lleig, és poc respectuós, és una falta d'educació claríssima, però el que em va cridar l'atenció és que no hi hagués risc d'expulsió quan dos dels joves trastornats que tenen allí tinguessin la gran idea de fer-li una broma a una de les seves companyes. La noia, que estava estirada al llit descansant, perquè treballen tant que necessiten tenir el llit enganxat a l'esquena constantment, va rebre l'assetjament dels seus companys en el moment que un d'ells decideix treure's el ridícul penis que té (que espero que no li serveixi per a res en sa vida) i li refrega per la cara de la noia. Ella s'intenta tapar la cara, però l'altre l'està aguantant perquè no es resisteixi. Aquest altre, anima't per la situació tan divertida que s'està produint, decideix treure's també el seu cacauet i fer veure que manté relacions anals amb la pobre noia.

I us preguntareu, i els del programa no van fer res???

Sí clar, els van cridar i van mantenir una conversa amb els nois, que en veure les imatges no podien parar de riure.

No puc explicar amb paraules el meu sentiment de fàstig en aquell moment. De fàstig, d'odi i d'impotència perquè existeixi algú que sigui capaç de fer això, perquè existeixi algú que decideix que això agradarà als telespectadors, que existeixi la poca sang freda d'emetre aquestes imatges i de tolerar que els nois ho trobin divertit... No m'ho trec del cap.

Em sembla que ens estem tornant més bojos del que ens pensàvem i que estem lluny de ser una societat sana que es respecti.

Estic indignada.

Utnoa

CRÒNICA VISUAL DE LA MANIFESTACIÓ A MÓRA D’EBRE EN CONTRA DEL CEMENTERI NUCLEAR

Ahir els Tipos estaven a Móra d’Ebre –Móra la Vella- perquè volien participar de la manifestació per dir NO al cementeri nuclear d’Ascó. Segons l’organització es van reunir 350.000 persones, mentre que l’alcalde d’Ascó afirma: “els vaig comptar i n’eren tres, però bellugaven molt i en semblaven més”.

Com podreu apreciar a la instantània posterior, el Tipo (1) va trobar un senyor que també aprofitava per fer anuncis immobiliaris, aquest venia un pis a Vinebre. Sembla que les negociacions està apunt d’arribar a bon port. Fixeu-vos també (2) que a la manifestació hi va assistir un “talp” de l’ajuntament d’Ascó.

Mentrestant, des de l'ajuntament del riberenc poble nuclear s'ho prenien a conya...



I els nostres representants polítics estaven pel què havien d'estar...

Tipo Roig.

Do you want to know a secret.

Móra la Vella

1any

Avui 5 de març de 2010 fa un any que vam inaugurar aquest espai.

Avui fa un any que vam entrar a les vostres vides i que vam deixar que comencéssiu a formar part de les nostres.

És curiós el molt que expressem a través del bloc. Potser no arribem a demostrar tant el que pensem o el que sentim al llarg del dia com ho fem quan ens decidim a fer un post.

Ni que sigui una foto, la ressenya d’un llibre, una cançó o una recepta de cuina. Una endevinalla o la notícia del dia. Un record, una anècdota, un pensament, una paranoia. O un acudit. Una crítica, una opinió, una queixa. Un t’estimo. Un t’enyoro. Un t’odio. Un poema, un homenatge. Un hola, estic aquí.

Aquí ho podem decidir tot. Avui no escric. Avui m’allibero. Avui no comento. Avui faré que no existeixo. Avui ho necessito. Avui ho agraeixo.

Són els meus amics de la blogosfera!

Què fas aquesta nit?
Tinc gala de premis del Cats.

Ens coneixem i ens agradem. Som amables, fem crítica constructiva. Obrim el nostre cor i destapem el nostre cervell. Tenim coses en comú. Potser alguna vegada hem desitjat conèixer-nos de debò, cara a cara. Prendre un cafè. Menjar-nos un gelat.

Ens hem somiat.

Tenim els nostres blocs que són sagrats. No te’n pots anar a dormir sense haver-los consultat i haver deixat un comentari.

Fins i tot entre alguns sembla que hi hagi cert feeling, química... Alguns que dius, aquests s’haurien de conèixer en persona i segur que s’acaben casant (una mica a l’estil Amelie).

I vas descobrint-ne més i més. No s’acaba mai!

És també curiós adonar-te de que, segons el què escrius, la temàtica, hi ha més o menys comentaris. Clar que alguns sempre en tenen un bon grapat, com s’ho fan per ser tan bons? Ens donem premis, ens fem regals. Muntem iniciatives junts.

Sànset i jo parlem de vosaltres com si fóssiu reals. Ei que som reals! Ah si, és veritat. Hi ha el dia que penses: com pot ser que a la blogosfera hi hagi gent tan MACA i a la vida real o física o en 3D o com li vulguis dir, estiguis envoltat d’hipòcrites incomprensius.

De vegades quan he acabat de llegir un post penso: ara li faria un petó (al front, eh!). Una abraçada.

Estem pendents de les nostres vides.

Amb tot això... seria una bogeria dir que ens apreciem una mica petitona petitona?

>Utnoa

PD- Amb aquest escrit he volgut plasmar el més profund sentiment que puc sentir cap a les persones que visiteu i comenteu aquest espai. No m’agradaria que ningú es molestés pel “nosaltres” que he utilitzat com si inclogués a tots els membres de la blogosfera. Evidentment, cadascú ho viu a la seva manera i ho descriuria diferent. De totes maneres, segur que algunes coses les anem compartint.

28-F: Estem segurs de voler ser-hi?

Ahir es va dur a terme la tercera ronda de consultes per la independència, si considerem Arenys com a primera ronda. Van anar a votar unes 60.000 persones -21% del total amb dret a vot- aproximadament. El resultat va ser aclaparador a favor del SÍ: un 92%. Tanmateix, hi va haver un 6% menys de participació que el 13 de desembre.

Tinc la sensació, amb els resultats a la mà, que estem patint allò de “l’arrencada de cavall i la frenada de burro”. Tot va començar amb aquella força dels que se saben vencedors, però hem anat perdent pistonada. I ara molts se senten vençuts.

No implica molta astúcia fer diferents rondes de consultes. Vull recordar algun gran militar què sempre assegurava que un exèrcit no s’havia de convocar més vegades de les que fossin estrictament necessàries. Extrapolant-ho al cas que ens afecta; crec que hem pecat de mobilitzar-nos massa vegades. Si Arenys va tenir tant èxit, hauríem d’haver fet l’esforç d’apostar fort per dur a terme única i exclusivament una ronda de consultes, no tres més. Imaginem-nos què això hagués succeït així. No sóc vident, però vull creure que hauria hagut més participació, la campanya a favor del SÍ s’hauria pogut dur a terme d’una forma centralitzada i amb possibilitats d’arribar més lluny, la premsa se n’hauria fet més ressò –avui, en massa diaris, el cas que se’n fa és mínim- i els resultats i les conclusions que en podríem extraure serien més clars.

Dit això, vull incidir en què, de ben segur, aquells voluntaris que s’han posat al capdavant de l’organització de les consultes, ja van intentar centralitzar-les i ja es van plantejar que fer-ne diverses rondes no era la millor aposta. El problema rau en qüestions que afecten a la coordinació i al poc suport que van rebre -i han rebut- des de les diverses institucions i organitzacions que belluguen pel país i que ens volen fer creure que se senten molt catalanes. Hem de tenir present però, que si no aconseguim generar un moviment coherent, centralitzat i aglutinador, mai serem un país.

Em fa ràbia, em fa molta ràbia que ara vinguin uns quants carronyers a aprofitar-se de la valoració positiva –hipotètica- de les consultes. Mirem CiU, com va intentar conduir la situació després dels resultats de la segona ronda, com va voler escombrar cap a casa. Mireu-los ara, com cap dels seus dirigents n’ha donat cap mostra de suport perquè no en veuen massa clara la valoració positiva. Observem com s’engendren noves associacions, amb voluntats clarament polítiques, que volen esgarrapar vots i intenten apoderar-se de la voluntat d’aquells qui han votat SÍ. M’imagino una taula on el Puigcercós, el Carretero, el Laporta i un senyor emmascarat que fa molta ferum a laca, es barallen per menjar-se el tros menys petit d’un pastís que em sembla massa ranci. Aquesta iniciativa popular tan lloable sembla que es perverteixi perquè uns quants volen que així sigui, perquè no tenen consciència de país. Mai serem país si som uns pervertits. Perquè siguem país hem d’aconseguir anar a una –com saben fer, dissortadament, les dretes- i no entretenir-nos comprant urnes tan grans que no ens permetin poder introduir el vot.

Acabo concloent, i mireu si n’és de trist, que sembla que el catalanisme, i el moviment independentista en la seva essència, funciona a base d’hòsties. És a dir, en la conjuntura actual –que, per cert, ja és bastant trista en molts aspectes- només un 20 o un 30% dels catalans votaria a favor de la independència -de la llibertat- del nostre país. Em direu: “ostres, és que 300 anys de colonització fan molt mal”. No és només això. El que passa és que només ens sabem estimar quant ens ataquen frontal i obertament. Sembla que, perquè ressorgim, necessitem un Aznar 2.0. que vagi begut tot el dia, carregat de ladillas, i que no pari de vomitar animalades. Potser necessitem que un altre director de diari ens digui “sois una mierda”. Potser ens fan falta 200 Jiménez Losantos –equipats amb unes grans piles marca Duracel curosament introduïdes al recte- increpar-nos tot el dia. Potser volem que ens declarin una guerra pel fet d’existir.

Qui vol estimar quan ja quasi bé no pot, no sap estimar. Qui se n’adona que estima només quan maltracten allò estimat, no sap estimar. Si només així, a despit i quan no toca, és quan ens estimem el nostre país, no ens mereixem seguir estimant-lo. O canviem -o demanem que ens ensenyin a estimar- o no valdrà la pena que perdem més el temps.

La solució al nostre mal és ben simple: el moviment independentista ha de ser un moviment aglutinador, un moviment ideològicament simple, ni d’esquerres ni de dretes, un moviment que única i exclusivament lluiti per la llibertat. Quan ens haguem fet amb el nostre anhel ja decidirem si som monàrquics o republicans, si som d’esquerres o de dretes o si som cristians o ens fa més gràcia anar fent el Hare Krishna.

I tinc ben clara una cosa: això no ho aconseguirem gràcies als polítics que tenim. Això només ho aconseguirem si tots, si nosaltres, si la societat, som capaços de mobilitzar-nos. L’exemple d’Arenys és un bon exemple, és una bona base. A partir d’aquí hem de fer arribar el nostre missatge clar i concís: només podrem estimar-nos si demostrem que volem existir. I hem de demostrar sempre que volem ser, no només quan ens sentim agredits.

*Sànset*