Un matrimoni de mitjana edat, el seu fill petit (13 anys aprox.), la seva filla i la seva parella es troben un diumenge al migdia per anar a dinar al poble/ciutat conegut/da popularment com a X. A la seva filla i a la seva parella se’ls havia encarregat prèviament buscar un emplaçament adequat on dur a terme la menja. No ho van fer. Després del que va semblar llarga estona buscant restaurant es va desenvolupar el fet, quan el fill petit (13 anys aprox.) va sentenciar: “acabarem per dinar una merda amb potes... i encara l’haurem de perseguir!”.
Ves, la parella de la filla d’aquell matrimoni encara riu ara. Un comentari que haurien firmat els mateixos Monthy Python.
Ves, la parella de la filla d’aquell matrimoni encara riu ara. Un comentari que haurien firmat els mateixos Monthy Python.
*Sànset*
P.S. Post-100-2010.
49 comentaris:
no sé quin dels dos és millor' són tots dos històries certes?
:-DDD
el xiquet déu n'hi do, però el còmic molt divertit, xeic! hehehe
El xaval apunta molt bones maneres.
M'has fet riure molt, quina sortida!!!
I lo de l'arrel quadrada, molt bo, sempre he dit que no servia per res aprendre a fer arrels, però gràcies a aquesta vinyeta, he vist que fan ben bonic i queda molt cratiu per un jardi.
Boníssims tots dos, però el del fill, sobretot!
Ei, poca broma que en un TN ja fa temps vaig veure que una empresa no sé si xinesa o japonesa feia síndries quadrades eh! No sé si han seguit, però és ben cert que ho vaig veure.
Bona, la del nano! Si ja ho diuen, que pugen més ràpids que mai; per mi que els donuts diaris que ens fotiem de petits (i de dos en dos!) portaven alguna cosa que ens ralentitzava les neurones...
Excel.lent l'arrel quadrada :))
El noi tenia gana i quan hi ha gana l'enginy s'aguditza. :-DD
Ara tira'm per terra la teoria i digue'm que la tira de l'arrel quadrada la vas fer després d'un bon dinar a l'afamada vila X. ;-)
Que booo!!! Aquest noi té futur. I la tira low cost no es queda enrere :-)
A mi, això, em va passar a Manresa aquest any. Allà hi ha algun restaurant per menjar?? Pots creure't que només en vam trobar un?? Uff!!
La tira, sí, bona, de l'estil de l'acudit aquell de l'integral i que si no es fa amb gestos no té gràcia...
Quina mainada que puja! però a mi em sembla més una arrel cúbica. ;-)
Per cert que ara he vist, quasi amb l'ajuda d'una lupa, la P.S. on sembla que ens vens a dir que aquest és el post nº 100. Si la vista no m'ha enganyat, aprofito per felicitar-te per un apunt-versari tan destacat. :-))
Sen-sa-cio-nal!
ja es fotut haver de correr per el que t'espera de menjar....
molt bons els dos
La gana també porta a l'enginy.
Ja m'agradaria que fos tan fàcil trobar arrels quadrades...
Adéu!
Segur que en Mac ho ha vist bé. Felicitats!
M'agraden les arrels quadrades aquestes
Ja ho tenen a aquestes edats, que ho deixen anar tot tal com raja i amb total sinceritat! Segur que si pasa el mateix d'aquí uns anys, no ho dirà o ho farà d'una forma ben diferent!
Veig que t'ha sortit un cunyat molt enginyós. A veure si sempre et fa la mateixa gràcia.
Per cert, és el post 100 del 2010, que s'us ha d'explicar tot, hombre ya!
Molt bones històries... clar que la filla i la parella de la filla s'han passat tres pobles no buscant restaurant per dinar en un cap de setmana, no?
Molt bó. :)
Kika: la primera segur que ho és. Sobre la segona en tinc dubtes, encara que també podria ser...
Clidice: Veig que ja t’expresses mitjançant el meu idioma. Això ha d’anar directe al currículum!
Òscar: Sempre ho he pensat. Espero que ens faci sortir a tots plegats de la misèria.
Agnès S.: Doncs sí. Ha de ser complicat i segur que necessàriament has de tenir uns coneixements molt avançats sobre jardineria. Però ben maco i cool sí que quedaria.
Rita: A mi encara em fa riure ara! Aquestes sortides un tant “absurdes” sempre m’han fet molta gràcia.
També vaig veure això de les síndries. Ara els toca el torn als ous, i després les arrels!
Ferran: Els donuts no podien ser massa bons. Igual que els “pastelitos” de la Pantera Rosa que sempre em trobava a la fiambrera (avui tupervare). Són més ràpids... i més alts!
M. H. McAbeu: Cert que la gana aguditza l’enginy. Ara, t’asseguro que el cunyadet encara el conserva després de dinar. No, l’arrel la vaig fer ahir al matí, després d’un miserable tallat. En el clímax del meu enginy sóc incapaç de fer poca cosa més que una arrel quadrada.
En còmputs globals és el post 183, però el que fa cent d’aquest any. Me’n vaig adonar ahir, i no vaig poder evitar fer el mini-apunt.
M. H. Jordi: Moltes gràcies!
Garbi24: És el primer que vaig pensar quan ho va dir. El fotut no és la possibilitat de dinar malament, sinó haver-ho de perseguir!
Albert: A mi sempre m’ha costat. Per no dir que –si no són de les que podem fer de cap- no me’n surto. Per alguna cosa tenim calculadores, no?
Mireia: Moltes gràcies, anem envellint!
Albert B. i R.: Possiblement sigui així. Per això estic pensant de contractar-lo com a guionista el més aviat possible!
Xexu: És molt enginyós. I un digne rival al Pro (ara no sé perquè ho dic això...).
L’aclariment ha estat entenedor. Encara que les formes poden haver ofès algun Molt Honorable.
Carme: la culpa va ser de la parella de la filla d’aquell matrimoni de mitjana edat. Ho he de reconèixer. Entre pitos i flautes va anar provocant l’endarreriment de la cerca fins que va ser impossible dur-la a terme.
Joana: Moltes gràcies!
Gràcies a tots pels vostres comentaris!
*Sànset*
Però la pregunta important és: Al final vareu poder menjar alguna cosa??.
Perquè l'alimentació és vital... com ja sabreu... i el xiquet de 13 anys està en una edat que ha de menjar bé... penso.
(No hi havia cap VIENA pels voltants? hihihihi) :-)))
Ostreeeees!!! per fi he entès què és una arrel quadrada!!!
Ah, post 100 del 2010!! Juassss mai havia vist ningú que els comptés així... ara vaig a mirar quants en porto jo del 2010... Ara torno.
(un moment...)
I just wanna be OK, be OK, I just wanna be OK.
No se retire, estamos trabajando en su petición. Le recordamos que esta llamada és gratuita.
I just wanna be OK, be OK, I just wanna be OK.
I just wanna be OK, be OK, I just wanna be OK.
JA HO TINC!!
Oooooohh què buniiiiiic!! Justament el de Sant Francesc és el 150!! Ho prometo!! :-)) Ara m'ha fet il·lusió!! Giotto estarà content :-))
Ostres, tens fil musical i tot!
Sí, al final vam poder menjar bé. Un restaurant on hi havia molta gent gran (vam rebaixar la mitjana d'edat en 50 anys mínim) i els plats eren ben plenets!
Això dels posts per any no ho havíem comptat mai. Ni ens hi havíem fixat. Casualitat que vaig anar a mirar quans posts havíem escrit i... just!
Tu doncs, pel que fa a l'estadística del 2010, tens un 33,3333333333333333333333% més que nosaltres d'inspiració!
P.S. No crec que hi hagués cap Viena en tot el terme municipal.
*Sànset*
No, no crec que tingui un 33,3333333333333333333333% més d'inspiració que vosaltres... el que tinc és moooooolt més temps lliure :-DDD
Si... hehe... això del fil musical... bé... mira... feia temps que em feia il·lusió... i... bé...
Ah, doncs m'alegra molt que acabéssiu menjant tan bé (és important hehe)
No creguis, que jo també en tinc molt!
El que passa és que no tenim internet a casa (cosa que està en vies de solventament).
Sí, francament, em vaig atipar com un porc! Canalons de primer, llonganissa amb fesols de segon i crema catalana de postres. Un dinar de festa major!
*Sànset*
Ostres! Ara me n’adono, amics PC i Jordi el Banyeres o antic Jordi l’Skin, us he ninguneao! Us responc ara:
PC: Molt futur, moltíssim!
Jordi: No conec Manresa. Però, si realment és “el cor de Catalunya”, com a mínim hi han d’haver bars!
Ostres, doncs no conec l’acudit de la integral. A veure si –gesticulant verbalment- ens treus de la ignorància!
Gràcies a tots dos!
*Sànset*
Ai el meu cap... Alyebard repassant-ho he vist com tu també t’incloïes en el grup dels obviats. Ja em disculparàs, m’estic fent gran!
Potser sí que sembla més aviat una arrel cúbica. És el problema del treball artesanal i aficionat!
I sí, pugen més vius que mai. Ja podem anar en compte!
*Sànset*
Ostres, no recordava els Pantera Rosa. I n'hi havia uns altres... hmmm... aitx, que no me'n recordo :(
Hmmm... et sona, una altra cosa plàstica semblant als Pantera Rosa, d'aquella època? No em ve el nom al cap.
Si home! els Bonny i els Tigretons!
Pot ser això???
*Sànset*
Amic SÀNSET, malgrat la broma de la lupa, suposar que he vist el 100 però que no he vist el 2010 que hi ha just al darrere, és evidentment molt suposar. El que passa és que, al contrari dels aniversaris de veritat, els apunt-versaris (o menys normativament, cumple-posts) tenen dos avantatges clars: El primer és que no cal fer regal i l'altre és que es poden celebrar quan més ens convé i de la manera que més ens convé.
Sé de que parlo, al meu blog en celebro un (com aquest teu d'avui) aproximadament cada tres mesos. Em fa gràcia anar comptant els apunts de 100 en 100 i em fa gràcia deixar-ne constància, i com he vist que tu també ho has posat doncs amb el mateix ànim (de fer gràcia) t'he felicitat. :-))
A part dels Bonys, també hi havia els "Bucaneros"... aquests de Bimbo.
I hi havia els Búlgaro Cropán (nyam, nyam) que portaven cromos d'en Cruyff "Aprende a jugar al fútbol"
De veritat, eh? :-))
Mmmmmm què bons, els Bucaneros!!
http://decabo.com/blog/wp-content/uploads/2009/02/bucanero.jpg
I els búlgaros... A la foto, el del mig de la fila de dalt ;-))
http://www.rallyes.net/wp-content/uploads/2010/07/Pastelitos-Cropan-1975.jpg
Ostres, vaig a avisar a l'Òscar, segur que els recorda tots... :-DD
Ja ho diu la dita:" A la taula i al llit al primer crit" que qui no corre...vola.
Els nens/joves i els adults també quan la gana apreta són capaços de dir la biblia mab vers!
Apa bona tarda que fa solet!
Avisat (urgentment) per l'Assumpta en un comentari al meu bloc, i com a eminència universal (altrament dit "sampabollus" amb memòria) del bonic món de la pastisseria industrial, diré que:
- Els pastelitos per antonomàsia són Bony, Bucanero i Tigretón. Ells, amb el posterior afegitó dels "Pantera Rosa", van ser els pioners dels berenars industrials substitutius del pa amb xocolata, pa amb vi i sucre i vasolechecongalletas.
- L'èxit dels pastelitos va precipitar l'aparició d'altres com "Phoskitos" (regalos y pastelitos) o els "Búlgaros" que, malgrat mantenir-se en el temps, no han gaudit mai del fervor infantil dels abans esmentats.
- D'altris, encara menys afortunats, van voler sumar-se a la cerimònia pastissera aprofitant l'èxit d'alguna sèrie de tele (els "Sandokan" que estaven, amb perdó, de puta mare), apelant a una major qualitat (ficticia) de la matèria primera com els "Cuadrados Roig".
Sento el rotllo patater però es que a mi, els pastelitos, encara m'emocionen. :)
Ho sabia!! Sabia que els recordaria!! Hehehehe :-DDDD
Ostres, no se m'havia acudit que es podien fer arrels quadrades amb tisores... En tot cas amb compàs!
M. H. McAbeu: Home, el teu ritme és d’una constància frenètica (acabarem per creure que has pactat amb el diable per tal que et mostri on s’amaguen tots els enigmes!). Celebrar-ne 100 cada trimestre supera la mitjana de l’Assumpta, que ja és un 33,3333333333333% més alta que la nostra!
Em va fer gràcia veure que era el 100. Va ser una casualitat amb la què enguany ja no m’hi hauré de fixar més (al 200 ja no hi arribem...). L’any que ve!
Assumpta: Jo, pobre de mi, a tant no hi arribo! De fet, vaig tenir de ben petit una nefasta experiència amb un Pantera Rosa i des de llavors que mai més –i quan dic MAI és MAI- he menjat cap “pastelito”.
Això acabarà per semblar una enciclopèdia il•lustrada de la Bolleria Industrial, jeje.
Joana: I tant, i més si són espavilats. Com és el cas!
Òscar: Gràcies per il•lustrar-nos amb els teus coneixements! Com ja li he dit a l’Assumpta, i per un trauma infantil, vaig menjar molt pocs “tentempies plàstics” d’aquests. I només recordava els “Pantera Rosa” (causants dels meus mals) i els Bonys i Tigretons (els més anunciats a la TV que, em sembla recordar, els arribaven a promocionar junts. Diria que eren de la mateixa casa /// Pots aclarir-nos-ho???). Els Bucanero i els Búlgars no els recordava fins que no me n’heu fet 5 cèntims. Els Phoskitos sí, però generacionalment ja em van agafar tard.
Noi, només vull fer-te un afegitó: tu ets psicòleg o ets accionista majoritari d’alguna empresa relacionada amb la “reposteria” industrial?
Gerard: Amb un compàs??? ja ens ho explicaràs!
_________________________________
INFORMACIÓ D’INTERÉS GENERAL PER A TOTS VOSALTRES.
És possible fer BONYS i TIGRETONS casolans:
http://magnoliaalacuina.blogspot.com/2010/05/bony-o-tigreton.html
*Sànset*
Crec que Bony i Tigretón eren tots dos de la casa Bimbo; només d'aquesta manera tindria sentit l'envàs "combi" que es podia trobar en molts "colmados" de l'època (normalment dirigits per una senyora gran i "ditxaratxera" que t'anomenava nen)
Com a dada anecdòtica addicional, explicaria que una de les gràcies dels "pastelitos" era el menjar-los de manera alternativa al més pur estil deconstructor adrianenc; el bony mossegant només la xocolata de la superfície i el tigretón, de forma cilíndrica, desenrotllat-lo
També oferien, com ara, calcomanies per encasquetar-te al braç i cromos
S'ha quedat al tinter altre d'anomenat "Tronquito" però que, com molts altres, va caure derrotat per la deliciosa potència gastronòmica dels top-4 de la pastisseria industrial
Nooooooooooo, la psicòloga és la meva dona! I jo, la veritat, seria un penós accionista d'aquesta mena de productes ja que, com a perfecte "sampabollus", me'ls menjaria tots!!!
tens raó òscar el bony (pronunciïs boñ ;P) te l'havies de menjar primer treient la capa gruixuda de xocolata que tapava la confitura ^^ i no havies provat la moda que va sortir de posar-li un bastonet de polo i ficar-lo al congelador?
Òscar: ja em disculparàs! Hi he caigut un altre cop. Quan en parlem, sempre li dic a l’Utnoa –que és psicòloga- que tu ets psicòleg. I ella sempre em respon: “no, que ho és la seva dona!”. Jo, que sóc tossut com una mula (o “dur de mollera”, sent més explícit).
Quan has dir això del “sampabollus”, i sense pretensions ofenoses, he pensat amb l’amic Homer (“Homero” si et descarregues els capítols amb veu llatina) i amb les rosquilles que, per cert, també comercialitzen. Com la Duff...
En saps molt, massa sobre el tema. Podries fins i tot escriure’n una tesi! Jo, i ara ho confessaré vilment, crec que mai he menjat cap Tronkito/Phoskito/Búlgar/Bony/Tigreton. Els Pantera Rosa van acabar amb mi. És exactament el mateix que succeeix sovint amb la primera borratxera: mai més tornes a provar aquell combinat. Ara, amb els “pastelitos” jo ho vaig aplicar de forma extensiva. A l’escola, un nefast dia, un d’aquells abominables Pantera Rosa que la meva mare em comprava se’m va posar tant malament que... mai més! No els puc ni veure!
Clidice: Però aquestes coses porten manual d’instruccions o sou vosaltres, que innoveu al més pur estil “Can Riera”???
*Sànset*
doncs prova de menjar-te un Bony, treient-li la tapadora del damunt i llepant la melmelada mentre saltes a gomes cantant "don Melitón tenia tres gatos que los hacia bailar en un plato y por las noches les daba turrón que vivan los gatos de don Melitón" ;)
No puc, no puc. Crec que del "mal rotllo" que em generen em provocarien una úlcera de les proporcions d'un porc senglar.
*Sànset*
Amic Sànset; vaig intentar (sense sort, tot s'ha de dir) fer la tesi sobre aquestes delícies gastronòmiques que, en companyia de Colajets-Peta Zetas-regalèsies vermelles-sidral Bragulat i Kikos Churruca amenitzaren (i amenitzen) els meus dietètics berenars
La Pantera Rosa és, per tu, el que l'alcohòlic Chinchon (eccccs!) per mi; no el puc ni veure!!!
PS A mi, Clídice, la versió congelada mai no em va acabar de fer el pes!!!
Eiiiii!
El Pol és un gran ésser! He après moltes coses amb ell, una d'elles que de tot se'n pot treure una rialla, fins i tot quan estàs molt afamat!
Ei, que és el meu germàaaaaaaaa!!! jeje
Utnoa
Òscar: Doncs que no sigui una tesi, que sigui un llibre. Etnografia en estat pur! Quan l’hagis publicat pots assegurar que te’l compraria!
Comprenc el què et passa amb el Chinchón... ho vaig patir amb el Vozka&Lima. Si n’és de savi el nostre cos!
Utnoa&tots-els-les-lectors-lectrius: Comparteixo fil per randa el que dius/diu. Enveja que em fa!
*Sànset*
Bonny i Tigreton, i tant!!!!!!!! Quina gràcia :))
Ferran, i gràcies a l'Òscar, que ens ha recordat la milionada de bolleria-plàstica que la nostra memòria havia esborrat (sàviament)!
*Sànset*
Publica un comentari a l'entrada