Quan era filla única als estius els meus pares i jo anàvem de vacances. L'any 1992 la nostra destinació va ser la Costa Brava. Per llavors mun pare tenia un Renault 12 que ja no tirava gaire (cal tenir en compte que faltava un mes perquè es comprés el que actualment porto jo...), així que vam anar amb el Peugeot 205 de ma mare. Me'n recordo molt d'aquelles vacances! M'ho vaig passar molt bé, doncs era la primera vegada que m'allotjava en un hotel i a més tenia piscina, on m'hi pretenia passar moltes hores, però els meus pares tenien ganes de voltar, així que cada dia féiem alguna excursioneta amb el cotxe. En tinc molt bon record, doncs ens ho vam passar molt bé, ma mare tot sovint és una persona molt divertida i amb la que pots passar llargues hores rient d'una mateixa cosa, una que precisament li ha fet gràcia, ni que a tu no te'n faci tanta rius igualment. Recordo que va ser en aquell viatge que li vaig dir: Mare, quan rius et bellugues tota. I això li va fer tanta gràcia que no va parar de bellugar en tot el viatge. Com que no hi havia manera que el meu cervellet recordés la paraula Cadaqués, els de casa meva ho vam haver de batejar amb un altre nom, un que jo sí que recordava: Catximcatxam. En aquell viatge també em vaig adonar que quan la mare bebia sangria es posava d'allò més divertida...
Vull homenatjar als meus pares per aquests viatges i també al GPS, perquè tan de bo hagués existit abans! L'any 1992 el GPS m'hauria fet el favor més gran de la meva vida. Que per què? Doncs resulta que a mun pare se li va posar entre cella i cella que Sant Miquel del Fai estava prop d'allí... Oh Déu meu! GPS per què no ens acompanyaves? Ens vam passar tot un dia buscant el ditxós Sant Miquel del Fai. Jo crec que vam passar per tots els pobles de la zona de l'Empordà i més enllà... I la pobre mare! que li tocava preguntar a innocents vilatants de tots els pobles de la comarca on era aquell tal Miquel del Fai... si estava a prop, si faltava molt, si anàvem bé... El curiós era que... ningú sabia què ni on era! Sant què? Com diu? No l'entenc senyoreta...
El recordo com el dia més pesat de la meva vida. Al final, òbviament, vam desistir i vam passar les últimes hores del maleït dia sopant anxoves de l'Escala.
I ara, divuit anys després, cada vegada que sento com els Amics anomenen Sant Miquel del Fai no puc evitar dibuixar-me un esplendorós als llavis.
*Utnoa*
Vull homenatjar als meus pares per aquests viatges i també al GPS, perquè tan de bo hagués existit abans! L'any 1992 el GPS m'hauria fet el favor més gran de la meva vida. Que per què? Doncs resulta que a mun pare se li va posar entre cella i cella que Sant Miquel del Fai estava prop d'allí... Oh Déu meu! GPS per què no ens acompanyaves? Ens vam passar tot un dia buscant el ditxós Sant Miquel del Fai. Jo crec que vam passar per tots els pobles de la zona de l'Empordà i més enllà... I la pobre mare! que li tocava preguntar a innocents vilatants de tots els pobles de la comarca on era aquell tal Miquel del Fai... si estava a prop, si faltava molt, si anàvem bé... El curiós era que... ningú sabia què ni on era! Sant què? Com diu? No l'entenc senyoreta...
El recordo com el dia més pesat de la meva vida. Al final, òbviament, vam desistir i vam passar les últimes hores del maleït dia sopant anxoves de l'Escala.
I ara, divuit anys després, cada vegada que sento com els Amics anomenen Sant Miquel del Fai no puc evitar dibuixar-me un esplendorós als llavis.
*Utnoa*
20 comentaris:
Vés que no es confongués amb Sant Miquel de Fluvià, que sí que és a l'Empordà i s'assembla...
Quines vacances més xules. Sona molt bé!
quins records més bonics...!
a mi Catximcatxam m'agrada molt i amb aquest nom encara més!
Avui en dia gràcies a sant tom tom aquestes coses no pasen, però també ens perdem moments com aquell....
Bons records
Que bonics que són els records d'infantesa!
Si amb els teus pares ja feies viatges tan xulos sense GPS ... si l'arriben a tenir els teus records serien per flipar! :) És broma penso que té raó en Garbí, sempre el que guanyem per un costat ho perdem per un altre. Un Tom Tom és molt pràctic, però perdre's és a vegades molt divertit. I et proporciona somriures vitalicis, com el teu.
De fet, deu n'hi do com costa imaginar-se la vida sense bona part de les eines que avui dia ens la fan més fàcil...
Per cert, com podiem viure, abans, sense blogs??
La meva infantesa també va transcórrer amb els pares i el cotxe ... i sense GPS! quins records! fins i tot vam anar a Sant Miquel del Fai! :) Uns records genials els teus! :)
Bons records i segur que amb GPS no hagués sigut ni la meitat d'entretingut
I jo, cada vegada que sento Sant Miquel del Fai ja no puc evitar pensar en els Amics!! Així m'ha passat mentre llegia el post, he pensat en 4-3-3!! Estic malalt.
Quins records més macos, les vacances de petits eren molt i molt diferents. Després creixes i tot canvia. Però et puc imaginar preguntant 'queda molt per arribar a Sant Miquel del Fai??'. Canalla...
Quin gran invent el GPS, i el Google Maps... la d'hores de girar mapes i de cercar referències que m'han estalviat!! Molt divertir això de Sant Miquel del Fai!!
Molt bé nois, amb això del trasllat sou dels que m'heu donat menys feina per posar-me al dia. Gràcies.
Ah, clar, i moltes felicitats pel premi. El de viure plegats, vull dir. L'altre també, però menys, d'acord?
Els meus nebots no s'acaben de creure que quan jo era un nano no tingués consola, ni mòbil ni internet ... Crec que els sona a cretàcic superior una etapa així. Pobrets.
Apa que anàveu bé buscant Sant Miquel del Fai a l'Empordà! Jo també recordo molts d'aquests viatges en cotxe amb els meus pares recorrent Catalunya (però ells feien els deures i s'aprenien els mapes ;-)).
És que, a vegades, quan se'ns posa alguna cosa entre cella i cella no hi ha manera d'entrar en raó!
Sort tens de tenir una mare amb qui riure i comportir coses!
Els que ja tenim una edat gairebé senil recordem perfectament com molts cotxes duien aferrat al vidre del darrera una enganxina que dia "Sant Miquel del Fai" i que més tard es va substituir per una altra que deia "Rioleon Safari".
Però que no portàveu mapa de carreteres? D'aquells que compres una vegada i vas vint anys amb el mateix i et trobes totes les carreteres canviades (i els pobles perquè costa més, que si no…).
A mi el tema del Renault 12 m'ha recordat aquesta cançó.
Sí senyor. Jo sóc un fervent admirador de la era GPS. Un gran invent. Segur que si poses CatximCatxam et porta a Cadaqués!!
Tinc un post pendent sobre el GPS. Un experiment que he fet aquest cap de setmana. A veure si el publico en breu...
Hehehehe... i jo que pensava que era un desastre geogràfic!! (amb tots els respectes pel teu pare, clar hihi)
Sempre quan fan la previsió del temps a TV3 a cada poble que diuen jo li pregunto a en Josep Lluís "on és?" i ell, amb gran paciència, m'indica el punt del mapa corresponent ;-))
A casa meva mai havíem tingut cotxe... oh!!
:-DDD
i jo, que tot i anar amb GPS segueixo tenint les mateixes facilitats que abans per perdre'm...
Sort que vens amb mi!
T'estimo!
*Sànset*
Moltes gràcies per tots els vostres comentaris!
Crec que mun pare sabia ben bé on volia anar però tenia un problema d'ubicació... potser li podria fer una sorpreseta i portar-li un dia, no? se m'acaba d'acudir, no estaria malament, seria com una picada d'ullet. Tots tres recordem molt i molt bé els nostres viatges, que es van acabar quan va arribar el petardo de mun germà, juntament amb altres vivencies tan o més divertides.
No es tracta només de recordar tot allò que va ser, sinó d'expressar que som aquí i seguim compartint coses tan maques i tan senzilles com perdren's plegats.
Un petó a tothom
Utnoa
I ja hi has arribat a anar a Sant Miquel del Fai?
Que bo! :-)
De tota manera, segurament recordaràs aquelles vacances tota la vida gràcies al teu pare i a Sant Miquel del Fai.
Petons, bonica!
Publica un comentari a l'entrada