Avui al Kika’s log s’hi fa un homenatge a John Lennon. Ahir el cantant hauria complert 70 anys, i la Kika ens ho recorda acompanyant-ho de la seva cançó-icona més famosa: Imagine. A partir d’aquest fet, la Kika ens comenta que no entén perquè toquen sempre aquesta cançó als funerals. Sobre això, tant en Ferran com jo hem respost que no en teníem ni punyetera idea. Ara, el fet m’ha inspirat aquest post.
Fa relativament poc, i per desgràcia, vaig anar al funeral de la mare d’un bon amic. L’acte es va dur a terme a Barcelona i el capellà –especialista en aquest tipus de cerimònies- el va enllestir en un tres i no res. Va ser tot un “funeral express”. Ara, tot i la prestesa, no hi va faltar el fil musical. En aquest cas, vam iniciar l’acte amb una d’en Serrat i el vam cloure –com no podia ser d’altra manera- amb el lacrimògen Cant dels Ocells. Al poble encara no han arribat els funerals musicals –tot és qüestió de temps, estic segur que ben aviat en tindrem- i com a molt, i al cementiri, es canta pràcticament de forma espontània La Vall del Riu Vermell.
Sempre m’ha agradat El Cant dels Ocells (en Llach en té una versió amb una lletra fantàstica), però avui em transporta a records massa amargs. Igual que La Vall del Riu Vermell. Sóc capaç d’aguantar tota la cerimònia amb posat petri, però quan sento el coi de cançonetes... se’m remou tot. I no només a mi, diria que pràcticament a tothom. Un enterrament és del principi al final una cerimònia pesada i trista, com és ben normal. El darrer record que ens emportem d’un ésser estimat és una llàgrima i un gran malestar.
M’aplico el qüento. I el dia que m’enterrin –tinc pactat amb el de dalt que succeeixi d’aquí molts anys- no vull que això sigui així. No vull que els qui m’estimin s’ho passin malament durant tota la cerimònia. Em considero un tipo alegre i bromista. No vull que tot siguin llàgrimes. Un petit somriure, ni que sigui un esbós, farà que me’n vagi més tranquil. Per això he decidit aprofitar-me d’aquests “fils musicals fúnebres” i li vaig demanar a la Utnoa que el dia que m’enterrin vull que soni el Col·lecciono Juantxis. Una B.S.O. que, almenys, em farà fotre el camp més tranquil.
Fa relativament poc, i per desgràcia, vaig anar al funeral de la mare d’un bon amic. L’acte es va dur a terme a Barcelona i el capellà –especialista en aquest tipus de cerimònies- el va enllestir en un tres i no res. Va ser tot un “funeral express”. Ara, tot i la prestesa, no hi va faltar el fil musical. En aquest cas, vam iniciar l’acte amb una d’en Serrat i el vam cloure –com no podia ser d’altra manera- amb el lacrimògen Cant dels Ocells. Al poble encara no han arribat els funerals musicals –tot és qüestió de temps, estic segur que ben aviat en tindrem- i com a molt, i al cementiri, es canta pràcticament de forma espontània La Vall del Riu Vermell.
Sempre m’ha agradat El Cant dels Ocells (en Llach en té una versió amb una lletra fantàstica), però avui em transporta a records massa amargs. Igual que La Vall del Riu Vermell. Sóc capaç d’aguantar tota la cerimònia amb posat petri, però quan sento el coi de cançonetes... se’m remou tot. I no només a mi, diria que pràcticament a tothom. Un enterrament és del principi al final una cerimònia pesada i trista, com és ben normal. El darrer record que ens emportem d’un ésser estimat és una llàgrima i un gran malestar.
M’aplico el qüento. I el dia que m’enterrin –tinc pactat amb el de dalt que succeeixi d’aquí molts anys- no vull que això sigui així. No vull que els qui m’estimin s’ho passin malament durant tota la cerimònia. Em considero un tipo alegre i bromista. No vull que tot siguin llàgrimes. Un petit somriure, ni que sigui un esbós, farà que me’n vagi més tranquil. Per això he decidit aprofitar-me d’aquests “fils musicals fúnebres” i li vaig demanar a la Utnoa que el dia que m’enterrin vull que soni el Col·lecciono Juantxis. Una B.S.O. que, almenys, em farà fotre el camp més tranquil.
*Sànset*
27 comentaris:
Si és que en aquesta vida tot s'ha de fer amb alegria inclús morir-se.
No sé per què sona Imagine, però ja comencem malament: "Imagine there's no heaven". Pobre difunt, que se'n va al cel i li diuen que s'imagini que no n'hi ha…
Per mi que s'en vagin a fer un dinar o un sopar i s'ho passin be, i a mi que hem cremin directament sense gaires coses, i si soc estupenda que m'ho diguin en vida, que si m'ho diuen un cop morta no podré sentir-me orgullosa de mi mateixa, no??
Igual amb la musica, si soc morta tant es si posen la meva musica favortita, jo no m'enteraré :-P
En el meu cas ja s'ho faran... els que em coneixen ja saben que si escolto alguna cosa que no m'agrada em desperto cabrejat...
Tinc la teoria (no constatada al cent per cent) que el Imagine també sol fer de banda sonora dels resums de l'any que les teles programen.
Lennon no en té cap culpa però, això, em fa escoltar la cançó una mica de reüll.
Cóm es deu escoltar una cançó de reüll??? :)
Jo tinc dit als meus fills que vull música estil Louisiana, allò del blues calentó... i a riure!
No se'm acudit encara pensa si vull o no música quan jo no hi sigui total no la podré sentir!
Al meu "poble" encara no hi ha arribat aquesta moda de la música al funeral (si més no, no als que jo he anat). La teva elecció em sembla encertada! Bromes apart, la música (com a mínim en el meu cas) la tenim associada a molts records i sentiments, així que podria ser bonic.
I sobre perquè s'usa tant "Imagine" (a part de ser una gran cançó), m'imagino que simplement és una "tria fàcil" (és molt coneguda, agrada a molta gent i s'ha associat a coses bones - pau, amor, etc). Ei, però que la Yoko no n'ha tret mai ni un cèntim d'això, eh? :P
Llibertat d' expressió, que la gent faci el que li vingui més de gust. plorar, riure, cantar.....
Jo que facin el que bonament pugin; plorar, riure, badallar. Musicalment, m'encanta el barroc; alguna cosa que vingui a l'ocasió. I després m'encantaria un funeral irlandès, la gent a casa mamant whisky fins que caiguin rodons i dient "que fill de puta que era", això de "tan bona persona que era" ho trobo molt hipòcrita. I l'endemà ben resacossos les cendres a la mar.
A mi m'agradaria que ni em féssin funeral, que seguíssin com si res hagués passat. Al funeral de la meva àvia va sonar el rosa d'abril i la gent no parava de plorar, tota una esglèsia plena.
La Vall del Riu Vermell em posa ben touet cada vegada que l'escolto. Si per ventura l'iTunes me la posa normalment la passo, a no ser que em trobi, com ens passa a tots, en un d'aquells dies que ens volem fer sentir miserables. Llavors l'escolto.
És inevtiable que se'ns posi la pell de gallina i se'ns remogui una mica tot en el context d'un enterrament. El moment de la cançó, com dius, és el més complicat.
Aquesta proposta que has fet pel teu... segur que ningú ho havia pensat fins ara! Seràs únic!
Jo quan em mori no avisaré a ningú, per no molestar. Intentaré que sigui discretament per evitar el mal tràngol a tothom. Ja deixaré alguna mena de bronca enregistrada per aquells que puguin estar tristos en saber-ho, pobres d'ells, que ja em coneixen.
Jo crec que és molt fàcil dir què voldriem i què no... però al final, els sentiments dels que es queden acostumen a prevaldre.
El meu pare sempre deia que no volia plors, volia alegria i una bona "jalanda" a la seva salut.
Per desgràcia va morir massa aviat, i el xoc va ser brutal per nosaltres, i per tant, d'alegria ben poca.
No vam fer missa, sinò una cerimònia de comiat laica, on la música hi va ser present (junt amb els nostres escrits).
I posis la que posis, l'efecte és sempre el mateix: pell de gallina, emoció i dolor, per molt que no ho vulguis.
Aquest any, sí que farem una bona "xefla" a la seva salut, encara que ja veurem com ho porto...
En fi, res, només volia dir això.
(referent el que dius, nosaltres no vam posar cap música de les que esmentes, que també trobo tristes i impersonals, senzillament les que sabiem que li agradaven, i un solo de guitarra en directe del meu cosí)
Haha! Nen, que jo també sóc del club "No en mi nombre"! ("no en mi nombre" un funeral triste). Pel meu demanaré que facin un max mix amb les cançons de diumenge (com la d'ahir) i ja veuràs, tothom a ballar la conga, casumdena!
Tots aquests que voleu que es rigui al vostre enterrament... us aviso, quan soni la cançó tan alegre que pretesament havia de fer riure, alguns i algunes entre el riure i el somriure ploraran encara més fort. O sigui que esteu avisats...
O creieu que no fa plorar que hagi marxat algú amb ganes de viure i de fer riure? Buf... o jo sóc molt rara, o ha de fer plorar molt més! Sí, sí, sí... sóc rara, ho sé! :)
Bé... començo :-)
1.- No suporto l'IMAGINE, la tinc creuada... massa himne de massa coses. No m'agrada. (Sí, sóc l'Assumpta, la que li agraden els Beatles, la mateixa hehe)
2.- Fa uns anys (molts) va morir un cosí meu de càncer. Tenia 19 anys i en el seu funeral van cantar "La vall del riu vermell"... des de llavors tampoc la suporto.
3.- Els funerals express depenen del sol·licitant, al menys a la meva Parròquia, el Mossèn pregunta si volen Missa o tan sols un breu respons...
4.- Estic totalment d'acord amb la CARME... Si al funeral d'una persona estimada jo sento sonar una cançó que a ell o ella el feia alegrar-se, estar content... doncs em farà molt present aquests moments i l'enyor serà tan gran que em faré un tip de plorar...
5.- SÀNSET!! Et felicito!! :-))
Fa unes setmanes en XEXU va fer un post sobre la mort i quasi tothom va dir que li era igual morir-se demà mateix... cosa que a mi em va estranyar moltíssim. Al menys tu reconeixes que t'agradaria que aquest dia tardés a arribar! :-))
6.- I, posats a triar una cançó de comiat, jo triaria la que vaig posar ahir com a final del meu post...
http://www.youtube.com/watch?v=_hZrXdJ-ibo&feature=player_embedded
:-))
doncs la veritat, no tinc ni idea de com vull que sigui el meu funeral. Aquest estiu he pensat en la mort. He pensat a qui vull donar les meves coses, els records que tinc, qui vull que es quedi el gat i fins i tot he pensat que he d'escriure un comiat, però encara no ho he fet. Jo no sóc de les que diu que li és igual morir ara. Em queda tant per viure!!!
Però com vull que sigui el meu funeral, quina cançó,... doncs no. Potser arrels que és una cançó que sempre m'ha agradat. El que si que fa molt temps que tinc dit és que quan mori, aprofitin de mi tot el que puguin, els ulls que els tinc ben sans, el cor, ... tot el que sigui aprofitable. I fins fa poc volia ser cremada i descansar al costat del meu germà, però fins i tot una amiga científica em va dir que si m'enterren genero vida allà dins (quina manera de veure-ho, no?) Així que ja no sé.
Crec que és de bon pensar, que si pensem com volem que sigui el moment, també ajudem als altres, a tenir un camí per recordar-nos.
M'és bastant igual la música que soni en els funerals; el que no suporto és que es posi música als minuts de silenci. Què s'entén per silenci, sinó?
Adéu!
Ei... que ENHORABONA PEL PREMIIII :-DDD
felicitats pel premi, per a mi ha estat un honor fer-ne entrega virtual
Un funeral és un esdeveniment inevitablement trist. Una persona s'ha mort i això no canviarà. Però que sigui trist no exclou l'humor, el riure entre sanglots -encara que després les llàgrimes siguin fins i tot més grosses.
Em recorda el funeral de Graham Chapman, un dels Monty Python, que el dia abans de morir li va dir al seu amic John Cleese:
All right Cleese. I know you are very proud of being the very first person ever to say 'shit' on British television. If this service is really for me: Just for starters, I want you to become the first person ever at a British memorial service to say 'fuck'.
Garbi 24: I tant. Si no, què som?
PC: Quanta raó tens! per això sempre m’he decantat per pensar que no n’hi ha. I quan em toqui, si n’hi ha, una sorpresa agradable que m’emportaré!
Txell: Per això no m’agraden els homenatges pòstums: no et pots menjar ni els canapès de la teva pròpia celebració.
Carquinyol: Valdrà més tenir una estaca a mà!
Òscar: Quan ho has dit també m’ho he plantejat. I seguiré fent-ho. Podríem concloure que “Imagine” és el “Bon dia” versió anglesa.
Zel: Una bona decisió, val a dir!
ElviraFR: D’un realisme espatarrant. Ara, encara ningú ha pogut demostrar que no hi sentim...
Oriol: M’imagino que no n’ha tret mai cap cèntim, prous que n’ha degut treure per altres coses!
Comparteixo amb tu que és “la tria fàcil”. Massa explotada, fa que perdi sentit.
Montse: i tant. Ara, jo sempre preferiria que riguessin (però no molt, a veure si acabaré per pensar que se n’alegren).
Alyebard: et confessaré que el meu millor amic, fa temps, em va confessar –valgui a redundància- que si ell es moria abans volia que el creméssim i que després ens el fuméssim. Així ens acompanyaria per sempre. Jo evitaré fer-ho. Prefereixo la teva proposta.
M. H. Jordi: De fet: per què fer-los? el mort, mort és. I només és un tràngol pels que es queden.
Miquel: Són unes cançons que acaben encasellades. I no són adients per segons quin estat d’ànim.
Albert B. i R: Això, que fotrem el camp sent originals. Almenys parlaran d’alguna cosa relacionada amb nosaltres!
Xexu: A veure si després de sentir la teva bronca s’emprenyaran i fotran les teves cendres de cap al wc. Compte, que la gent cada dia és més venjativa!
Kudi: aquestes cançons, de fet, acaben ser mercaderia pura. Impersonal i ràpid. Poc adient per ningú.
Curiosament, tots diem que no volem plors el dia que ens toqui marxar de vacances, però pocs cops es pot complir. Temps després, potser podrem somriure recordant aquells moments compartits. Al principi, impossible.
Ferran: Fot pinta que serà divertit. Què ens invitaràs?
Carme: El truc serà posar una cançó massa surrealista. Que tothom es quedi amb un pam de nas. Així, almenys, evitem plors.
Assumpta: Entenc el que et passa amb “Imagine”. A mi em passa amb el “Bon dia” dels Pets. Han sobreexplotat massa la cançó i ara, a la gent que ens agrada, ja en fot negres!
I tant, jo –de fet- no em voldria morir mai!!! I opino com en Punset: jo no em moriré mai. De fet, ningú pot demostrar que m’hagi de morir. Per tant, conservo l’esperança, jeje.
La teva cançó de comiat és molt bona. I –i sento portar-vos la contrària tant a tu com a la Carme- una com aquesta un petit somriure crec que despertaria. Encara que després es tornés a l’estat previ.
Comparteixo la teva conclusió!
Moltes gràcies!!! i enhorabona a tu!!!
Albert: i per què li diuen “minut”, si no arriba als 10 segons?
Jesus M. Tibau: Moltes gràcies, i l’enhorabona a tu. Per nosaltres, ha estat tot un orgull que el presentessis!
Gerard: Qui pogués tenir un Monty Python a casa!
Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris!
*Sànset*
És al millor lloc on les poden fotre. Ràpid, net, i feina feta no fa destorb, tu!
i faràs turisme, que ves a saber on acabaràs per fer cap!
*Sànset*
Publica un comentari a l'entrada