L’ÉSSER HUMÀ O QUAN ENSOPEGAR DOS VEGADES ÉS EL PA DE CADA DIA

El regne animal és un regne ben curiós, més fins i tot que l’espanyol, que ja és dir. Quan una bèstia pateix un accident o li succeeix una desgràcia –i en surt sencera- no repeteix l'acció que l'ha causat. D’això podríem dir-ne –i ja em dispensarà si per aquí belluga algun psicòleg o psicòloga- “aprenentatge causa-efecte”.

Els humans disposem d’habilitats específiques que els altres animals no tenen. Podem, per exemple, estructurar un llenguatge –tant simbòlic com verbal- complex per tal de comunicar-nos amb els altres individus de la nostra espècie o, segons el cas, amb els de que formen part de la nostra realitat ètnica i/o cultural. Evidentment, existeixen éssers teòricament humans que no disposen d’aquesta capacitat, com Belén Esteban o Rita Barberá. Tanmateix, aquesta qüestió dependria més d’aspectes relacionats amb certes desconnexions neuronals que un servidor no vol tocar en aquest humil escrit.

Els animals no-humans -aquí, tot i que hauria, no incloc la Belén Esteban o la Rita Barberá- i que són carnívors, cacen per necessitat. Per fam. Els humans, en canvi, som els únics bitxos capaços de matar per matar. Per hobby i per gust. I, a més a més i per si això fos poc, som els únics animals que declarem guerres. Heu vist mai un líder bonobo X declarant una guerra al cap dels bonobos Y?

Amb tots els seus pros i els seus contres, els humans semblem els animals més molons del planeta. Ara, no us equivoqueu, que si ens distingeix dels altres la nostra teòrica raó, també ens diferencia que nosaltres som les úniques bèsties del planeta que ensopeguem dues –“dos” segons la meva variant dialectal- vegades amb la mateixa pedra. Els exemples en són nombrosos: hem “gaudit” de més d’una guerra mundial, vam fitxar més d’un dels germans De Boer, hem patit més d’una part de Torrente i, en el meu cas, no m’he tornat a fixar en si hi havia paper higiènic al WC de la feina.

*Sànset*