Quan era petita tenia molt clar que em volia casar. De blanc, en una església, amb molts convidats… Però a mesura que he anat creixent me n’han començat a passar les ganes o simplement he perdut aquella il•lusió que tenia en fer-ho.
Perquè... què significa casar-se? I què significa no casar-se?
Quan estimes una persona i tens ganes de viure amb ella i tenir-hi fills, què passa si no t’hi cases?
Per temes “legals” i aquestes coses suposo que l’alternativa és fer-se parella de fet. Però no estàs casat i és a això al que em refereixo. És a dir, al fet d’estar casat no per avantatges econòmics i històries d’aquestes, sinó per altres motius.
Conec persones de la meva edat que creuen en el matrimoni. Hi creuen en el sentit que es volen casar perquè pensen que sinó no pots demostrar de debò que estimes a aquella persona. Creuen que decidir que et vols casar amb algú és la màxima expressió de l’amor perquè estàs molt segur que aquella és la persona indicada amb qui vols passar la resta de la teva vida. Jo ho entenc en el sentit que: és més fàcil deixar una relació sense haver-te casat que no pas divorciar-se. Tot i això, jo no comparteixo cap d’aquestes idees, però hi ha gent que les pensa i les té molt clares. La veritat és que d’algunes persones em va sorprendre.
Vaig tenir una època en que tenia molt clar que no em volia casar. No li acabava de trobar cap sentit i mai m’ha agradat ser la protagonista de la festa (sempre intento celebrar el meu aniversari juntament amb algú altre i sempre m’ha sortit prou bé!). Ho tenia molt clar i ningú ni cap comentari contradictori feia trontollar els meus pensaments.
Però últimament, què voleu que us digui, sento a tort i a dret persones que tenen previst casar-se. Veig pel•lícules on casar-se és un fet preciós i únic. Les amigues es van casant. La gent del meu voltant no para d’anar a casaments. Avui mentre conduïa portava al davant un cotxe de casats ple de flors esplèndides.
I em plantejo per què es casa la gent. Per la festa? Per la tradició? Per la fe? Per fer feliç a l’altre? Per fer contents als pares? Perquè els tornin tot el que han pagat als casaments dels altres? Per posar-se un vestit blanc? Per inèrcia? Per amor...?
És a dir, casar-se pot ser una demostració d’amor que és impossible fer, donar o sentir si no et cases?
Utnoa
Perquè... què significa casar-se? I què significa no casar-se?
Quan estimes una persona i tens ganes de viure amb ella i tenir-hi fills, què passa si no t’hi cases?
Per temes “legals” i aquestes coses suposo que l’alternativa és fer-se parella de fet. Però no estàs casat i és a això al que em refereixo. És a dir, al fet d’estar casat no per avantatges econòmics i històries d’aquestes, sinó per altres motius.
Conec persones de la meva edat que creuen en el matrimoni. Hi creuen en el sentit que es volen casar perquè pensen que sinó no pots demostrar de debò que estimes a aquella persona. Creuen que decidir que et vols casar amb algú és la màxima expressió de l’amor perquè estàs molt segur que aquella és la persona indicada amb qui vols passar la resta de la teva vida. Jo ho entenc en el sentit que: és més fàcil deixar una relació sense haver-te casat que no pas divorciar-se. Tot i això, jo no comparteixo cap d’aquestes idees, però hi ha gent que les pensa i les té molt clares. La veritat és que d’algunes persones em va sorprendre.
Vaig tenir una època en que tenia molt clar que no em volia casar. No li acabava de trobar cap sentit i mai m’ha agradat ser la protagonista de la festa (sempre intento celebrar el meu aniversari juntament amb algú altre i sempre m’ha sortit prou bé!). Ho tenia molt clar i ningú ni cap comentari contradictori feia trontollar els meus pensaments.
Però últimament, què voleu que us digui, sento a tort i a dret persones que tenen previst casar-se. Veig pel•lícules on casar-se és un fet preciós i únic. Les amigues es van casant. La gent del meu voltant no para d’anar a casaments. Avui mentre conduïa portava al davant un cotxe de casats ple de flors esplèndides.
I em plantejo per què es casa la gent. Per la festa? Per la tradició? Per la fe? Per fer feliç a l’altre? Per fer contents als pares? Perquè els tornin tot el que han pagat als casaments dels altres? Per posar-se un vestit blanc? Per inèrcia? Per amor...?
És a dir, casar-se pot ser una demostració d’amor que és impossible fer, donar o sentir si no et cases?
Utnoa
33 comentaris:
Això seria millor que t'ho contestés la meva dona, però com ara està liadeta et contesto jo.
Ella no es volia casar, odia els vestits blancs (fins i tot el de la seva comunió) i no li agrada els teatres que es fan en aquestes cerimonies. Però quan vam començar a viure junts vam pensar que seria millor casar-nos, ja que ens oferia uns drets que de l'altra manera no tindriem. De fet, nosaltres ja estàvem 'casats', perquè ja teniem la voluntat d'estar junts per sempre i això és l'important, no pas celebrar un dia determinat una cerimònia d'una manera determinada i dient unes coses determinades.
Així que vam fer una boda cívil d'allò més familiar (els seus pares i germans i els meus pares) i d'allò més peculiar, ja que enmig d'un jutjat plé de nuvis i núvies nosaltres anàvem completament d'sport (ella amb texans). Amb dir-te que després del 'casament' vam agafar l'autobús per anar a dinar tots plegats...
Nosaltres en ho vam prendre com un tràmit administrariu més, l'important, pensem, no és el que vegin o creguin el demés, és el que sentiu els dos. I això no cal demostrar-ho un dia determinat d'una forma determinada, s'ha de fer dia a dia...
... i, sobretot, si et cases, fes-ho de la forma que us agradi als dos i no foteu cas a el que et diguin els demés.
Moltes gràcies pel comentari express Carquinyol! és evident que cadascú ha de fer el que vol i com vol i evidentment tot és respectables i honorable! però de vegades sembla que la gent o les tradicions et facin replantejar la teva forma pròpia i singular de veure les coses.
Utnoa
La vida la viviu vosaltres i no la gent, i les tradicions s'han de seguir si les viviu, però fer-ho per 'inèrcia social' ho trobo lamentable. Per exemple, Jo no trobo gens raonable aquella gent que només va a l'església per BBC (Bodes, Batejos i Comunions) i ni es creient (o més lamentable encara, que diu que és no practicant quan, de veritat, no és creient)...
... però bé, que cadascú faci el que vulgui, que jo no em penso pas posar a jutjar les vides dels altres. Però, evidentment, tinc opinió i opino que amb una mica més de coherència la societat seria molt millor.
Doncs és curiós que treguis aquest tema perquè justament fa ben poc hi pensava arrel d'una conversa amb un amic.
Jo em vaig casar per l'Església perquè per mi el matrimoni és un Sagrament... si no fos perquè ho crec així penso que potser no m'hagués casat. El matrimoni civil el veig (i ho dic amb tots els meus respectes perquè, a més, tinc moltíssims cosins i entre ells hi ha totes les opcions possibles: casats per l'Església, pel civil, que viuen junts, que s'han casat i s'han separat... que s'han tornat a casar, que no...) doncs deia que el matrimoni civil el veig com un contracte i prou...
Jo tenia claríssim que, si em casava, ho faria per l'Església perquè volia donar també una dimensió espiritual, o transcendent al fet d'anar a viure amb l'home que estimo :-))
Ah! Estic totalment d'acord amb en Carquinyol ;-)
Dona, tu si et cases o no ha de ser perquè tu vulguis, perquè creguis que ha de ser així i de la forma (civil o religiosa) que tu estiguis convençuda... no perquè sigui molt maco un cotxe amb flors al darrera :-))
Moltes gràcies per les vostres aportacions. És evident que faré el que vulgui(vulguem) la meva parella i jo en el moment que toqui, però al que em referia és que m'he sorprès a mi mateixa últimament replantejant-me una decisió que creia que ja havia pres, probablement considerant aspectes que potser havia passat per alt anteriorment.
Ho he volgut compartir amb vosaltres per saber la vostra opinió sobre el tema, no per prendre cap decisió! Doncs si no m'equivoco a Sànset no li fa massa gràcia això de casar-se...
Bona nit!
Utnoa
Bona nit, guapíssima! ;-)
Per mi la màxima expressió de l'amor és tenir un fill amb la persona que estimes, l'acte més maco de compartir que hi pot haver, la veritable unió real entre tots dos, posat que la criatura tindrà 50% de la mare i 50%del pare.
El matrimoni és una cosa que uns desaprensius es van inventar un cop. Vull dir que és una invenció humana, un contracte que ha martiritzat molta gent al llarg de la història. Actualment pot ser una il·lusió i fins i tot pot haver-hi gent que hi cregui. Però a efectes pràctics, i en totes les seves modalitats, és un contracte comercial que t'uneix a una persona de per vida, és a dir, fins el divorci que no triga massa a arribar, tal com funcionen les coses avui en dia.
Que cadascú faci el que cregui convenient, i sobretot el que li faci il·lusió. Jo no ho descarto, sobretot per temes legals. Però el dia que un paper hagi de dir que estimo la meva parella, i que si no el tinc no me l'estimo prou, em sembla que me la tallo i em faig monja, que deia aquell animal.
M'he casat dues vegades, la primera per l'esglesia amb molta cerimonia, molta festa amb molts detalls i potser el que més hi faltava era el principal, l'amor. La segona vegada va ser per el civil, doncs aconseguir la nulitat és força complicat, però el gran motiu del segon casament va ser per hisenda, si hisenda, doncs despres de tenir dues hipoteques i tres fills la burocràcia només hem deixava desgravar la meitat d'una de les hipoteques i un dels tres fills, de no ser per això potser no ens haguessim casat, però la veritat és que estem tant bé, d'abans de que després de, de fet no hi pensem mai en el contracte que tenim signat. Bé mai no, un cap l'any quant ens fan la devolució d'hisenda, si que hi pensem. Gràcies al "gobierno de españa"
Primer de tot s'ha d'estar ben convençut que es vol fer.
Jo no se si soc "la millor" per opinar, em vaig casar dues vegades i cap de les dues volia, ja veus...
La primera, com tenia 17 anys era imprescindible el consentiment del meu pare perquè marxés de casa, em va dir clar, o casament o guardia civil, ja veus, llavors la majoria era als 21...
La segona, ho vaig fer, potser un xic més convençuda, per fer feliç gent que m'envoltava i haurien volgut un casament religiós que ni era possible ni jo hagués fet.
Tu fes el que creguis convenient, però no per fer feliç ningú.
I si ho fas, " a lo grande" és a dir, amb ganes!
Jo crec que pots estimar tant o més algú sense casar-te que casant-te. Això sí, si et cases tindràs certs avantatges fiscals, econòmics… Per mi, l'amor no el fa uns papers.
Jo també era de les que no em volia casar, per a mi la cerimònia no implicava estimar-se més a la persona amb qui estàs. Fa 3 mesos ens casàrem després de 6 anys de convivència per motius de drets, pensant un poc en el dia de demà.
En total fórem 6 persones: nosaltres 2, els 2 testimonis, el que ens casava i un altra persona que ens féu els vídeos. Molt amics tots. Sense esperar-nos-ho fou un dia molt màgic, una cerimònia molt personal, plena de poesia i amistat. A mi tampoc m'agrada ser la protagonista, però aquell dia érem dos amics que ens casàvem amb el testimoniatge de 4 amics.
Una abraçada.
Crec que l'amor cap a l'altra pesona s'ha de demostrar en el dia a dia, no en un de sol. No sóc dels que li fa il·lusió casar-se. Però s'ha de fer, perquè, per desgràcia, és l'única forma d'assegurar un futur a l'altre per si passa res (que no ha de passar!). Quan ho faci, res de coses espectaculars: firmar i cap a casa. Això sí, qui vulgui fer un regal, ho podrà fer sense cap problema!!
Utnoa guapa, en això: tants caps tants barrets. Jo sóc una malcasada, no pas perquè no m'estimi amb qui ho vaig fer, i amb qui visc encara, sinó perquè em vaig casar contra tots els meus principis. Però va pesar més el desig de l'altre. Fos a fer ara no ho faria, aleshores tenia 20 anys, no em cal cap paper per demostrar-li a algú que l'estimo. I, a més, a mi tot aquest rotllo de l'amor "per sempre" i el "vivieronfelisses" em fa al·lèrgia. Les coses són i es van fent cada dia, no calen grans promeses, sobretot perquè ens podem trobar algun dia que no les podem complir. L'important és el respecte, la resta són bestieses. I si mai et cases, sobretot, fes números, és el que t'ha de decidir. A no ser que tinguis alguna religió que, aleshores, ja no hi ha res a dir: has de fer el que et manin. :) un petó bonica :)
A la teva pregunta del final, jo contestaria amb un NO rotund. L'amor es pot demostrar, s'ha de demostrar de moltes maneres, no pas o no només casant-te.
Jo em vaig casar als 18 anys i no m'hagués casat si no fos pel que diu la Joana. No em sap greu haver-ho fet, però no crec que això m'hagi aportat gran cosa. L'amor és l'amor, amb papers o sense. Jo continuo amb la mateix a parella i continuaria igual si no ens haguéssim casat, ei! em penso!
Cadascú que faci el que bonament li sembli o el que bonament li plagui o el que bonament pugui...
Ah! i estic molt d'acord amb el que diu en Xexu! M'ha fet gràcia això dels desaprensius... :)
A la teva pregunta del final, jo contestaria amb un NO rotund. L'amor es pot demostrar, s'ha de demostrar de moltes maneres, no pas o no només casant-te.
Jo em vaig casar als 18 anys i no m'hagués casat si no fos pel que diu la Joana. No em sap greu haver-ho fet, però no crec que això m'hagi aportat gran cosa. L'amor és l'amor, amb papers o sense. Jo continuo amb la mateix a parella i continuaria igual si no ens haguéssim casat, ei! em penso!
Cadascú que faci el que bonament li sembli o el que bonament li plagui o el que bonament pugui...
Ah! i estic molt d'acord amb el que diu en Xexu! M'ha fet gràcia això dels desaprensius... :)
Pujo sense dubte al carro de la Clídice, que diu el que penso: això de "per sempre" em fa grima, una grima horrorosa. Suposo -bé, segur- que coherència no ho he pogut dir mai, jo. "Per sempre"? I jo què sé, si t'estimaré per sempre. La vida és evolució constant, sé que t'estimo avui i m'agrada pensar que continuaré estimant-te d'aquí a cinc anys, però... jo què sé.
Utnoa, també ho han dit per aquí dalt: tants caps, tants barrets. El matrimoni és cosa de dos i, el més important, no és garantia d'"èxit" ni de "fracàs" (observint-se les cometes).
Ah, i sense dubte, casar-se no és una demostració de res, al meu entendre. És un acte que, si es fa lliurement, és bonic. Punt.
Casar-se no deixa de ser una convenció social, i per tant té el valor que tu i la teva parella li vulgueu donar, ni més ni menys.
En el meu cas, la nostra va ser una situació semblant. No teníem intenció de casar-nos, vivíem junts i feliços i no crèiem que un paper canviés res. I no ho ha canviat, no.
Però vam començar a pensar en formalitzar la relació a nivell legal (més enllà de la hipoteca!) per si algun dia decidim tenir patufets. Comences per aquí i després penses que bé hauràs de fer un dinar amb els pares, almenys, afegeixes els germans, algun amic íntim ... I mira, ens vam animar a una cerimònia civil discreta, amb una curosa elecció de convidats i una mica de festa. I n'estic molt content de com va anar, la veritat.
La nostra relació és la mateixa i el matrimoni és per a nosaltres només una mena d'assegurança social. El nostre lligam és un altre, i creu-me que és l'únic que en el fons té un veritable valor. Però ens va agradar compartir-ho amb els nostres d'una manera més social.
Em sembla que el principal és voler estar junts. Lo de casar-se és una convenció que és fa per diferents motius: inèrcia, hisenda, família...però lo important és el desig d'estar junts.
Penso com tu, Utnoa! Per estar amb una persona i estimar-la no calen papers pel mig. Amb això li demostres que l'estimes més o menys? Crec que no.
La major part de la gent que actualment es casa per l'esglèsia i de blanc no són ni catòlics. Imagina't. I han trepitjat una esglèsia en comptades ocasions. Llavors, per què es casen? Doncs està clar: protagonisme, el dia per tu, els regals... i fastiguejar a la resta!! Odio el casaments!!
Jo crec que no, que no cal casar-se per demostrar el que realment se sent. Ja ho saps.
Ara, i com parlàvem, per qüestions legals potser és millor que ser parella de fet o de no ser "res".
Cadascú ho farà o no ho farà per un motiu en concret. I cadascú ens pot fer dubtar de tot i de tothom perquè cadascú té uns motius de pes -per ell- per fer-ho o per no fer-ho. Jo només et puc dir que t'estimo. I que t'estimo de la mateixa manera que si fóssim casats o fóssim parella de fet!
*Sànset*
Evidentment no t'estimes més o menys a algú pel fet de tenir un paper o una cerimònia pel mig (com el fet de no fer-ho tampoc fa que sigui més autèntic). Jo m'he casat i ho tornaria a fer; va ser un dia maco, que va fer feliç a molta gent a qui estimo i amb això en tinc prou. Evidentment, però, no va fer que m'estimi més a la meva parella, ni necessitàvem fer-ho, però ens feia il·lusió i això és el què compta. Com diu el XeXu, el què realment uneix són els fills (i a vegades també posen a prova l'amor, creieu-me! jaja). Penso que cadascú ha de fer el què senti i a qui no li agradi, que es foti!
Casar-se és un símbol d'unió, però això no vol dir que una parella no pugui estar unida sense casar-se.
Jo crec que la gent que es casa avui en dia ho fa per una barreja de les diferents coses que has posat al final d'aquest escrit.
Adéu!
Gran dilema, el teu!
Jo sempre havia dit que no em volia casar... no m'hi veia ni era capaç d'imaginar-m'hi. Fins que em vaig trobar en una situació semblant: els amics es casen... veus bodes per tot arreu... ara comencen els batejos, i proliferen perillosament!
En el meu cas, el fet determinant ha estat compartir la meva vida amb la mateixa persona durant els darrers set anys. Conviure-hi durant 5 anys... I voler anar una mica més enllà.
Potser per tradició, potser per "contagi" del nostre entorn. En Carles també et diria que per ganes de "festa". Per fer una cosa especial i que tota la gent que estimem es reuneixi per nosaltres per celebrar-ho. I per compartir-ho amb ells.
Jo crec en el matrimoni com a compromís amb l'altra persona, no només per amor, que l'amor ja li demostres amb el dia a dia.
És la persona indicada amb qui vols passar la resta de la teva vida? Doncs espero que sí, que duri molts anys i que el nostre camí estigui ple de felicitat.
Com jo ho veig, casar-se hauria de ser un pas més dintre d'una relació, absolutament opcional, i només necessari si els dos membres de la parella ho volen. De cap manera no és obligatori ni molt menys implica que si no et cases estimes menys a l'altra persona.
Ser protagonista de la festa tampoc no ho veig clar, tot i que m'he adonat que tota la parafernàlia de les bodes està enfocada a la núvia: vestit de princesa, banquet de princesa, flors de princesa... a l'extrem que molts llocs que hem visitat s'han dirigit exclusivament a mi, com si em casés sola... pobre nuvi ;)
No estic casat i fa força anys que visc en parella, tenim un vincle tant fort com el matrimoni i és la hipoteca ;) Per temes econòmics tant és casar-se, com no, com fer-se parella de fet.
L'única excepció és en la qüestió de testaments que en cas de no estar casats els impostos de successió són més alts.
No crec que casar-se o no tingui res a veure amb estimar més o menys. Més aviat és una qúestió de creences ( en aluns, pocs, matrimonis religiosos) i de papers. Nosaltres ens vam casar quan feia 7 anys que conviviem perquè ens vam hipotecar i a nivell de testament ( com diu en Jordi) és tot més senzill i barat. Vam fer una festa amb amics i familiars més propers i t'asseguro jo que l'única diferència entre l'abans i el després van ser els 15 dies de festa a la feina ( que tampoc està malalment!)
Moltes gràcies per les vostres aportacions. Estic a la feina i no us puc contestar un per un, espero poder-ho fer demà! a més m'agradaria fer-ho perquè estic molt agraïda, gràcies per ser-hi malgrat jo no hi sigui gaire!
petons a tots
Utnoa
buff! Jo tinc un batibull de pensaments sobre aquest tema... Jo mai a la vida no havia volgut casar-me. No crec en el matrimoni. No hi crec perquè considero que el matrimoni no fa que estimi més la meva parella.
Tot i això, no sé si és per influència de la societat i la tradició en el nostre inconscient, el ninuBunik i jo (tots dos estàvem convençuts que no ens casaríem mai) resulta que, quan anem beguts i ens surt allò del «testimumolt» etílic, ens preguntem l'un a l'altra allò del «etvolscasarambmi?». Suposo que tenim tan ficat a dins que casar-se és la màxima expressió social de l'amor que ens ho diem com qui es diu «t'estimo».
Sabia que no volia casar-me; ara sé que és probable que ho faci. Bé, no sé si ens farem parella de fet o ens casarem (ens informarem sobre què comporta cada cosa), però de ben segur que alguna cosa farem perquè estem decidits a tenir fills i amb criatures pel mig, ja se sap.
L’exemple d’una amiga: Una parella que van començar a sortir als 18 i 14 anys, respectivament, i porten 8 o 9 anys junts. Tots dos no han tingut mai gaire bona relació amb els seus pares respectius i saben que la persona que millor els coneix i que sap què vol en aquest món és l'altre. No volien casar-se. Però un dia la meva amiga em va dir: «Si mai em passa alguna cosa, malgrat que és ell qui sap què vull que en facin, de mi, si no m'hi caso qui decidirà seran els meus pares.» Així que...
t'has deixat una opció al 'per què es casa la gent?' imprescindible i molt certa mal m'està el dir-ho: per fer calers.
Hi ha molta gent que es casa per fer-hi 'negoci'...
I n'hi ha que es casen per amor.
I n'hi ha que es casen perquè s'estimen i volen fer calers.
En conec.
A mi m'agraden els que se'm van casar perquè 'ens estimem i volem fer una festa perquè tots ho sàpiguen i puguin estar contents amb i per nosaltres'.
S'ha de passar del que fa la gent i del perquè ho fa i fer el que sents i vols fer.
ah! que me n'oblidava... la veritat és que jo no acabo d'entendre perquè es casen i com es fa... em sembla que anant a l'ajuntament i signant i cap a casa n'hi ha ben bé prou, si és que es vol fer, és clar.
N'he sentit de tots colors al respecte, a la meva edad quasi totes les amistats ja s'han casat, i algunes ja s'han divorciat i tot.
Jo no estic casada, però en algun moment, t'ho confesso, he trobat a faltar una petita ceremònia per compartir amb els que més estimo, però només amb la gent que estimo, i com que això seria impossible, ho deixo córrer. Lluny de lo acostumat, i difícil d'explicar.
Ei! No soporto els casaments, que quedi clar.
Publica un comentari a l'entrada