Fa uns quants mesos vaig escriure un post que vaig titular “amics”. Allí reflectia el meu malestar perquè els meus suposats amics del poble van ser incapaços de comportar-se com a tals quan vaig portar-hi la meva parella. Tenia la percepció que li feien el buit i així li ho vaig fer saber al meu cosí. Sintetitzant, recordaré que ell em va assegurar que ho intentarien resoldre. A la pràctica, res va canviar.
Amb el temps -us semblarà evident- la nostra relació s’ha anat refredant. També us semblarà evident que aquest fet em sap greu. La Utnoa i jo ens hem esforçat a pensar que el fet era degut a que, tots aquests, són gent per qui el concepte d’amistat no va més enllà de pass
ar una bona estona, riure i compartir una borratxera. Quan intueixen algun a qüestió per la qual haurien de prendre partit la obvien, la deixen passar. Sé que pensar això no diu molt a favor de cap amistat però, en certa manera, reconforta.
Dissabte a la tarda vaig quedar per fer una cervesa amb el meu cosí i amb un altre company. Entre d’altres, una de les batalletes que em va explicar la vaig considerar interessant. Us la resumeixo: quan jo vaig iniciar la meva dissipació del grup, va començar a venir-hi una noia. Perquè ens entenguem; se’n va el Chygryinsky i fitxen a algú que substitueixi la seva evident aportació qualitativa.
Amb el temps -us semblarà evident- la nostra relació s’ha anat refredant. També us semblarà evident que aquest fet em sap greu. La Utnoa i jo ens hem esforçat a pensar que el fet era degut a que, tots aquests, són gent per qui el concepte d’amistat no va més enllà de pass
ar una bona estona, riure i compartir una borratxera. Quan intueixen algun a qüestió per la qual haurien de prendre partit la obvien, la deixen passar. Sé que pensar això no diu molt a favor de cap amistat però, en certa manera, reconforta.Dissabte a la tarda vaig quedar per fer una cervesa amb el meu cosí i amb un altre company. Entre d’altres, una de les batalletes que em va explicar la vaig considerar interessant. Us la resumeixo: quan jo vaig iniciar la meva dissipació del grup, va començar a venir-hi una noia. Perquè ens entenguem; se’n va el Chygryinsky i fitxen a algú que substitueixi la seva evident aportació qualitativa.
Tornant al tema... per sant Joan van compartir sopar amb un nou grupuscle amic d’un dels membres de la meva antiga colla. Un d’aquests nouvinguts se’n reia dissimuladament de la meva substituta. Però el van enganxar. El meu cosí, com paladí que lliura l’ànima per la defensa dels desvalguts a qui no se’ls fa justícia, va liderar la contesa enfront del desaprensiu. Va clarificar que no volia que aquest tornés a compartir sopar i cubata amb ells.
Quan m’ho va explicar, la meva primera reacció va ser de satisfacció. Va fer el que jo, probablement, hagués fet. Som sang de la mateixa sang, per algun lloc s’ha de notar... En fred, després em vaig plantejar: vaja, jo que em pensava que no movia un dit per ningú –de fet, per mi i en l’assumpte que ens interessa, encara va sent hora que comenci a fer alguna cosa- i que preferia no emmerdar-se. Aquell fugaç pensament va comportar que em plantegés: no em deia que jo era el seu millor amic? i, en el cas dubtós que això fos cert, no s’hauria d’haver comportat de forma semblant amb mi? què coi li va passar al "meu paladí"? no hauria d’haver pres partit per mi?
Quan m’ho va explicar, la meva primera reacció va ser de satisfacció. Va fer el que jo, probablement, hagués fet. Som sang de la mateixa sang, per algun lloc s’ha de notar... En fred, després em vaig plantejar: vaja, jo que em pensava que no movia un dit per ningú –de fet, per mi i en l’assumpte que ens interessa, encara va sent hora que comenci a fer alguna cosa- i que preferia no emmerdar-se. Aquell fugaç pensament va comportar que em plantegés: no em deia que jo era el seu millor amic? i, en el cas dubtós que això fos cert, no s’hauria d’haver comportat de forma semblant amb mi? què coi li va passar al "meu paladí"? no hauria d’haver pres partit per mi?
I en aquesta dicotomia què pot concloure un servidor? Només una cosa, que se’n vagi a prendre pel cul.
*Sànset*
22 comentaris:
Vaja. Decebedor, sí. Però no t'hi capfiquis massa. Per a unes rialles quan bufa el vent no cal un gran què. La amistat però, és una altra cosa.
Et recomano un llibre de Sandor Marai: l'Última trobada, és una novel-la, on entre altres temes, parla d'un concepte d'amistat , amistat que ara no se'n troba gaire....jo crec que l'amistat és una relació molt important...i que hem de distingir entre col·legues, saludats...coneguts...no hem de dar el nom d'amic endebades
L'amistat és més que emborratxar-se junts.
Els lligams de sang no els pots canviar, la resta sí.
No sé per què els meus comentaris no es desen...
Deia, aproximadament, que avui deu ser el dia oficial de la Supina Sandez. Jo he començat el dia amb un parell de comentaris molt hipòcrites d'un suposat amic. Tot relacionat amb entregar-li personalment la invitació de boda.
Hauré de reconsiderar la seva classificació, i rebaixar-lo a saludat o a conegut, com diu l'Elvira.
Una excel·lent conclusió, especialment indicada per aquells que fan d'amics amb el curiós criteri de "segons com bufa el vent".
Al costat d'unes birres hi han molts d'amics...però quant els necessites de veritat, et que des sol o amb els que realment es poden anomenar amics.
No hi perdis ni un moment més del teu temps......dedica'l a la Utnoa, tots dos hi sortireu guanyant.
has tingut prou paciència Sànset, no l'hauria pas tinguda jo, no... és més, em sembla que li hauria dit quatre coses ben dites, 'buènu' mal dites perquè m'haurien sortit molts renecs... :)
Compartir adn no implica gaire res en alguns casos i creu-ma que, a vegades, val més així.
Una abraçada per tot dos, bé, una per cada un, és clar ;)
per tu i l'Utnoa è? al teu cosí una coça als o... ejem...
És en el gest quan es coneix a un amic, a una persona.
Les paraules se les emporta el vent,les d'alguns encara més, però el gest queda.
Salutacions.
Es fa servir de manera massa "lleugera" la paraula "amic/ga"...
Però encara hi confio.
Bona conclusió!!
Doncs sí que fa ràbia, sí. Hauria d'haver tingut el mateix comportament en el vostre cas. Per cert, li vas fer saber això? va dir res al respecte?
Són situacions que fan ràbia, tant per la situació actual com pel temps perduts en persones que no s'ho mereixen. Mira de passar pàgina ràpid. Una vegada decidit que no valla pena, no cal fer-s'hi mala sang.
Entenc que no t'hagi semblat gens bé la seva reacció, però potser va aprendre de l'error que va fer el primer cop i no en va voler cometre cap altre. El que està clar és que si no va arreglar el teu assumpte és perquè no era un amic de debò.
Adéu!
el trencament de la colla o grup d'amics va relacionat amb el fet de madurar i d'assolir noves etapes (Vamos, de fer-se gran) i tard o d'hora tots hi arribem. Qui més lluita per evitar que es trenqui acostuma a ser el que està més verd.
això dels grups d'amics, de les voltes que donen, de les relacions que es donen,.... buf, parlaria hores i hores. No entenc perquè ens compliquem tant, esperem tant dels altres....
i ja sé que això que dic té poc a veure amb el que expliques. De la reacció del teu cosí, d'aques suposat amic,.... xò em recorda les relacions al meu grup d'amics. Són molt variables. Sols sé que el nucli dur és el nucli dur, són els meus paladins i sense ells no sóc res.
Diagnòstic del teu cosí: li agrada la noia aquesta a la qual va defensar. Ara ja no és el teu paladí, si no el seu.
El tema de les amistats i les parelles a vegades és complicat. Sobretot quan són "antigues amistats", amb una relació que probablement es va "pausar" (universitat, feina, etc.) durant una etapa d'evolució personal, perquè en tornar a ajuntar-se poden quedar pocs punts en comú (sobretot si són "amistats de cubata"). Per sort, però, sempre hi ha amics de veritat i no cal que siguin a la nostra vida des de fa molt de temps, doncs no és el què compta. A més, per rematar-ho, sempre he pensat que dues persones poden completar-se sense necessitar a ningú més (excepte la família més íntima, és clar). Com tu dius, que se'n vagin a prendre pel cul!
Doncs sí, la teva conclusió és la més adient!
I per tenir amics així, val més no tenir-ne!
Estic d'acord amb en Jordi Casanovas, el camí de la vida és llarg i pel camí perdràs persones i en guanyaràs de noves. Procura que les que realment valen la pena t'acompanyin durant molts anys. Per la resta, no cal patir-hi gaire.
Joan: Cert és que no pot ser això. Ara, desil•lusiona.
Elvira FR: Tens raó, ràpid apel•lem com “amics” a gent que probablement no ho sigui. M’apunto la teva recomanació. Gràcies!
Alyebard: I tant. Ara, hi ha gent que no va més enllà...
Lluïsa: De moment no els puc canviar. Però confio en la ciència!
Tu, Jo i l’Otis: Fem massa com els profes simpàtics de l’escola, que tendien a arrodonir cap amunt. Després només trobem desenganys. Haurem d’aprendre a posar a la gent al seu lloc just!
Òscar: Un criteri massa sovint seguit per molts!
Garbi24: Practiquem i practicaré això que dius. M’ha semblat molt assenyat.
Elur: Ja et passaré la seva adreça. I, si vols, et puc deixar unes botes amb puntera metàl•lica.
El que és curiós és que, si vas de bones i expliques el què, sembla que ho entenguin i ho vulguin canviar. Després no fan res. Els costarà massa temps? no el voldran perdre amb aquest tipus de futesa?
Fina: Sí, estem d’acord. D’amics de boca n’hi ha molts. Els hauríem de posar a prova més sovint, per saber on encasellar-los.
Joana: Sí, massa lleugers som. Ara, i com bé dius, això no ens ha de fer canviar. Per res del món tornar-nos com ells!
Albert B. i R.: No, no li vaig fer saber. La pròxima vegada que el vegi. De fet, en calent, sóc lent de reacció. Necessito pensar una mica abans. Però ara ja està tot ben varemat!
Mireia: Cert. No cal fer-s’hi mala sang. Però dol que es comportin d’aquesta manera. Ara, després que no ens vinguin a buscar quan els convingui, perquè no ens hi trobaran!
Albert: és la conclusió a la que arribo. Potser no vol cometre l’error un altre cop. Però es tracta d’una gradació diferent. I si ha actuat en aquest darrer cas, ho hauria d’haver fet en el primer.
Jordi Casanovas: No t’ho negaré. I t’asseguro que aquests estan bastant verds... Ara, no crec que lluiti per mantenir el grup, sinó per no emmerdar-se en problemes que considera que no són seus. No prendre partit és més còmode que qualsevol altra cosa.
Rits: Curiosament, el meu cosí i jo érem el nucli dur...
Xexu: No crec... viu emparellat de fa anys. I, amb una noia del grup! Segueixo sense trobar-li una explicació coherent...
Oriol: M’agrada el que expliques. Aquesta reflexió sobre el distanciament l’he fet diverses vegades. És ben lògica. I sí, amb la parella s’hi pot estar. I a la mar de bé, sense necessitar cap tipus d’amistat de cubata!
Kudifamily: Així no perdrem el temps!
Núr: encertada conclusió I així ho farem. No és necessari perdre massa temps en casos perduts!
Gràcies a tots pels vostres comentaris!
*Sànset*
Sànset, en línia amb el comentari de l'Albert B. i R., jo parlaria amb ell (no amb l'Albert). Si és que et sap greu trencar-hi, esclar. De vegades ens equivoquem, de vegades fem mal sense pretendre-ho, sense adonar-nos-en. Potser és el seu cas. Potser si li fas saber el teu punt de vista, se n'adona que la va cagar i rectifica.
O potser no. Però abans d'engegar-lo, cosa que en calent jo també faria, potser val la pena que li donis l'oportunitat d'explicar-se.
De totes formes, parlo sense conèixer-vos a cap dels dos, només des de la "teoria".
I sino, com diu en Casanovas, persones arriben, persones es queden, persones se'n van... i això, en sí, no és dolent; és la vida.
El fotut de tot això és que ja ho vaig parlar amb ell. Clara i llanamente, no fos cas. I encara espero que faci. Va parlar, però encara no ha fet res. I, com diu el nostre malaurat molt honorable; “fets, no paraules”...
Em quedo, dissortadament, amb la conclusió del mestre Jordi, com bé dius...
Gràcies!
*Sànset*
Publica un comentari a l'entrada