El conte de les sabates

Un dia, ja fa temps, una amiga em va explicar un conte. Era un conte d'un dels reculls de Jorge Bucay. No és que sigui una aficionada als escrits d'aquest bon home, però en aquell moment, per tot plegat, aquell conte em va venir de fàbula.

Com que va veure que m'havia agradat i que lligava amb la meva situació l'endemà quan ens vam veure em va donar una cosa. Havia imprès un petit dibuix d'unes sabates i l'havia plastificat. "Perquè les portis a la cartera". I així ho faig. Allà on vaig les sabates m'acompanyen.

A vegades FER SABATES és una bona opció!

*Utnoa*

DOS NÚMEROS MENYS

Un home entra en una sabateria i un amable venedor se li acosta:

-En què puc servir-lo, senyor?

- Voldria un parell de sabates negres com les de l’aparador.

-I tant, senyor. A veure: el número que busca deu ser... un quaranta-u, oi?

- No. Vull un trenta-nou, si us plau.

- Disculpi, senyor. Fa vint anys que treballo en això i el seu número deu ser un quaranta-u. Potser un quaranta, però no un trenta-nou.

- Un trenta-nou, si us plau.

- Disculpi, em permet que li prengui mida del peu?

- Prengui la mida del que vulgui, per això vull un parell de sabates del trenta-nou.

El venedor treu del calaix aquell aparell estrany que utilitzen els venedors de sabates per mesurar peus i, amb satisfacció, proclama: “Ho veu? És el que jo li deia: quaranta-u!”.

-Digui’m, qui pagarà les sabates, vostè o jo?

- Vostè.

- D’acord. Doncs llavors, em pot donar un trenta-nou?

El venedor, entre resignat i sorprès, marxa a buscar el parell de sabates del trenta-nou. Pel camí s’adona del que passa: les sabates no són per a l’home, sinó que segurament són per fer un regal.

- Senyor, aquí les té: el trenta-nou, i negres.

- Em pot portar un calçador?

- Se les posarà?

- Sí, es clar.

- Són per a vostè?

- Sí! Em pot portar un calçador?

El calçador és imprescindible per aconseguir que aquell peu entri en aquella sabata. Després de provar-ho diverses vegades i de ridícules posicions, el client aconsegueix ficar tot el peu dins la sabata.

Entre ais i grunys fa unes passes sobre la catifa, amb creixent dificultat.

- Està bé. Me les quedo.

Al venedor li fan mal els peus pel sol fet d’imaginar els dits del client aixafats dins les sabates del trenta-nou.

- Les hi embolico?

- No, gràcies. Me les emporto posades.

El client surt de la botiga i camina, com pot, les tres illes de cases que el separen de la feina. Treballa com a caixer en un banc.

A les quatre de la tarda, després d’haver passat més sis hores de peu dins aquelles sabates, té la cara desencaixada, els ulls vermells i les llàgrimes li cauen copiosament dels ulls.

El seu company de la caixa del costat l’ha estat observant tota la tarda i està preocupat per ell.

- Què et passa? Et trobes malament?

- No. Són les sabates?

- Què els passa, a les sabates?

- M’estrenyen.

- Què els ha passat? S’han mullat?

- No. Són dos números més petites que el meu peu.

- De qui són?

- Meves.

- No t’entenc. No et fan mal els peus?

- M’estan matant, els peus.

- I doncs?

- T’explico – diu, empassant saliva -. Jo no visc una vida de grans satisfaccions. En realitat, durant els darrers temps tinc molt pocs moments agradables.

- I?

-M’estic matant amb aquestes sabates. Pateixo terriblement, és cert... Però d’aquí unes hores, quan arribi a casa i me les tregui, pots imaginar el plaer que sentiré? Quin plaer, paio! Quin plaer!

Jorge Bucay

LA TIRA DELS TIPOS 1: LO PUENTING

*Sànset*

Records d'aquella operació

Avui fa 20 anys que van operar al meu bon amic -i mediàtic- Berlín. Aquella càrrega que el meu amic portava a sobre, aquell teló d’acer, era per molts la vergonya d’Europa. És una de les primeres coses que recordo, si hi sumem la mort del Ceaucescu. Tot Europa –excepte la URSS i satèl•lits- ho va aplaudir.

Ara en commemorem el 20è aniversari. Molts diuen; “aquella operació va significar el principi del final de la guerra freda, va ser tot un èxit!”. Vaig tenir la sort de poder anar a veure en Berlín fa relativament poc temps, i crec que és un dels paios més ordenats, coherents i moderns de tot Europa.

Ara, quan el vaig anar a veure em va parlar sobre aquella ferida, al ben mig de la cara, que va patir accidentalment el dia 13 d’agost de l’any 61, i que va tenir oberta pràcticament 30 anys, infectant-se-li diverses vegades i deformant-li el somriure, ensopint-li la mirada i enfosquint-li el cor.

Les marques de la cirurgia encara són ben visibles. La cicatriu d’aquella ignomínia és mostra barroera i petulant. Sembla que els músculs de la seva part dreta encara no estiguin recuperats del tot, i no segueixin harmònicament el so de la melodia que dicta l’altra part. Potser la part destra creu que els metges no es van prendre tantes molèsties com es van prendre per salvaguardar-ne la meitat esquerra. Potser la part dreta de la cara d’en Berlín se sent infravalorada, menystinguda, i creu que tots pensen que no va patir tant com la part esquerra durant aquells quasi trenta anys.

L’amic Berlín em va reconèixer que en ell era cert allò de tenir un perfil bo, i que sempre ensenyava la galta més polida, l’esquerra, quan havia de sortir en una fotografia.
-Amic Berlín- li vaig dir- què no veus que de cara només en tenim una? què no saps que no només pots mirar el futur ensenyant un sol perfil? què no notes com una part de la teva cara et demana que te l’estimis tant com l’altra?

Per sort, en Berlín és un paio intel•ligent i, amb els anys, i mitjançant uns adequats exercicis de rehabilitació, tornarà a mostrar aquell somriure que, ja fa temps, va arribar a meravellar a tot Europa. En Berlín és un líder amb sort, que es va poder sotmetre a aquella operació de l’any 1989.

Des d’aquí, li desitjo tota la sort del món perquè s’acabi de recuperar i trameto el meu anhel perquè altres amics meus (na Palestina, na Melilla, en Mèxic, na Corea, etc) puguin ser operats com més aviat millor.

*Sànset*

La meva mare

Quan tinc molta feina i fa dies que no escric al blog Sànset em comença a incordiar insistentment "que no escrius al blog? que no escrius al blog? et toca escriure al blog! sempre he d'escriure jo! sóc el motor del blog! que no escrius al blog? bla bla bla...". I avui, m'he despertat que em pixava a les 8 i 10. Realment això és una putada. Què fas? Te'n tornes al llit? He pensat que potser que aprofités per fer una mica de feina, imprimir uns documents... Total que m'he posat a navegar... I he fet cap al blog. I dic, potser que escriguis alguna cosa, no?

I he pensat que faria un breu, senzill i petit homenatge a la meva mare. Sempre he tingut la sensació que estava una mica boja, comparat amb les altres mares, però clar, jo conec a les altres de cara enfora, no sé quina és la seva conducta quan estan a l'entorn familiar. Així què és quelcom que sempre ha quedat en dubte, això de si ma mare està boja o no.

(ei avui fot un vent terrible!!)

Total, que he recordat que tinc un escrit d'un dia que ella planxava i jo estava intentant estudiar, fa alguns anys ja. M'estava molestant tant que era impossible estudiar, i vaig optar per escriure tot el que anava dient. I aquí ho teniu, no perquè li trobeu sentit, només per dir-li que l'estimo i que m'agrada molt com és. Sense ella tot seria més avorrit.

És terrible. I cada vegada farà més calor. No sé per què fa tanta calor si a l’hivern va fer tan de fred. Jo me’n vaig anar aquell dia a Valls, com vaig ser tan ruc. No, perquè, ves, alomillor has de marxar a la una o a les dues quan ja fa calor. M’estic morint de calor. Uf! No es pot planxar, eh? Em sembla que ho deixaré per un altre dia. És el Pol que necessita tanta roba i tot se li ha de planxar! Tu bona altra. Aquesta Míriam té uns plitarals d’aquí davant. Sa mare no en té pas tants. A tu t’agraden l’altra gent? La Maribel l’he vista fatal. La del Vidal la vaig trobar catastròfica. Si, ja fa algun temps. Allí a la piscina, catastròfica. Això no cal planxar-ho perquè normalment no s’utilitza... M’ha trucat algú però no se qui. Eh que és bonic? Escriure tot el que dic i a veure si algú ho compra. Ja tornen a fer el Doraimon. Ai quin mal el tall. Sembles aquell ruc de cal Fuster. Jo ara m’asseuré i ja no m’aixecaré més. És pesat, eh, aquest de cal Fuster? I allí jugant amb el meu mirall del cotxe i dic; deixa’l, a veure si el trencaràs! El Pol diu que l’any que ve cadascú anirà a la seva. Un dia faré mil pilotes d’aquelles. Ai, no puc respirar, m’estic morint. Jo no se tun pare com ho pot resistir. I ahir encara se’n va anar a l’Esclat a comprar-se uns mitjons. Va venir a les quinientes! Jo aquí a casa llegint la Mary Higgings Clark, ah no, la Rosamunde Pilcher. Ai, quin mareig. A totes els hi saltaven els pits. Aquella nena de la Lluïsa més antipàtica. La Rita tot el rato fent-li la pilota a l’Enric. Oh! Quina dona. No em va ni dirigir la paraula. Pol fes els deures!

*Utnoa*

CRÒNIQUES COL•LOQUIALS 1: “ser un nyu”

“Ser un NYU” és una expressió que es va començar a obrir pas pel món durant el mes de juliol de l’any 2002 en una excavació arqueològica tarragonina. La seva definició vindria a ser; “persona estranya i extravagant –freak- relacionada, directa o indirectament, amb el món de la història i de l’arqueologia”.

En aquella calorosa excavació teníem un senyor, el NYU original i a partir del qual deriven tots els altres NYUS, bastant curiós. El primer NYU –primus inter pares- era un home de mitjana edat que, sense cap estudi relacionat amb la història, es va presentar voluntari a treballar al jaciment. Nosaltres, com 14 pics foraden més que 13, el vam acceptar amb els braços ben oberts. El terme NYU s’estava gestant. Aquell senyor arribava a la feina mitja hora abans, sempre ben pentinat i engominat, per observar tot el que havien fet els altres el dia anterior, i sempre que trobava alguna cosa –ja sigui pedra, runa o ós de qualsevol bèstia- se’ns acostava cridant i dient que acabava de fer un gran descobriment. Quan nosaltres li explicàvem el que era realment la troballa, ell és limitava sempre a dir; “buiiino, tarde o pronto, to llegará”. El primer de tots els NYUS ja era entre nosaltres.

Amb el pas del temps, i per influència del NYU primigeni, van anar apareixent nous NYUS a l’excavació: un arqueòleg aficionat que afirmava que la civilització egípcia i la romana tenien els seus orígens en l’espai exterior; un heavy de broma que no es treia els texans d’hivern ni per dormir -estant a 40 graus a l’ombra...- i un llicenciat en història que es podia passar 8 hores seguides torturant-nos amb els seus monòlegs horribles, sense sentit i de collita pròpia –aquest darrer, per cert, era un híbrid entre NYU i JUANTXI, doncs era ganxet.

A partir d’aquí, el nombre de NYUS es va anar expandint, arribant a afectar als paletes d’un edifici en construcció que teníem la vora. Un dels paletes, el PALETA-NYU més remarcable, se’m va acostar un migdia i em va dir: “que raros que eran estos romanos. Todavía no entiendo esa manía suya de hacer las casas bajo el suelo”. Vaig veure la llum. Per què mai no m’ho havia plantejat? Potser, els nyus no em deixaven veure el cocodril.

*Sànset*

Ja s'aixeca el sol

Ja s’aixeca el sol
Ja s’aixeca el sol
I jo et dic que això està bé

Petita estimada
Ha estat un llarg, fred i solitari hivern
Petita estimada
Sembla que hagi durat anys

Ja s’aixeca el sol
Ja s’aixeca el sol
I jo et dic que això està bé

Petita estimada
El somriure retorna als nostres rostres
Petita estimada
Sembla que la llum no hagi existit durant anys


Ja s’aixeca el sol
Ja s’aixeca el sol
I jo et dic que això està bé

SOL, SOL, SOL
Ja arriba
SOL, SOL, SOL
Ja arriba

Petita estimada
Sento com el gel es va desfent lentament
Petita estimada
Sembla que la llum no hagi existit durant anys

Ja s’aixeca el sol
Ja s’aixeca el sol
I jo et dic que això està bé

Ja s’aixeca el sol
Ja s’aixeca el sol
I jo et dic que això està bé

*Sànset*

Demanar-me perdó per ser com sóc

Per coses que es van donant a la vida moltes vegades he d’acabar concloent (després de molt donar-hi voltes) que un determinat grup de persones és indesitjable, fet que fa que et quedis amb una mínima sensació d’alleugeriment. Penso, això passa perquè aquesta gent són així, me n’allunyo i punt, o, simplement, no m’hi he de casar pas! Així que passo, ja en trobaré de millor. Això significa que no em culpabilitzo i justifico a favor meu el fet de no encaixar en aquell grup, fet que fa que acabi suposant que són ells els raros i no jo.


Però el problema ve quan aquest fet s’ha donat massa vegades. Quan ha arribat un punt que, amb relativament poca trajectòria vital, he hagut de tenir aquest pensament una quantitat de vegades que comença a ser sospitós. Sospirós de què? Doncs que possiblement, i ara ve el quid de la qüestió, la rara avis sigui jo.


Ho podria escriure en clau d’humor. Però quan t’adones d’una cosa així la musculatura de la teva cara no pot articular somriure. Sóc RARA. DIFERENT. I no en el bon sentit de la paraula. I ahir va ser la culminació. Ahir ho vaig veure! No és culpa d’aquell, ni de l’altre, ni del de més enllà. Qui no encaixa sóc jo.


Així que he de demanar-me perdó per ser com sóc. Per tenir les meves idees, els meus principis, la meva expressió de les emocions i sentiments, els meus pensaments, aquesta cara, aquest cos i aquest cabell, la meva mirada i el meu grau de simpatia, la meva expressió, el meu caràcter i el meu mal geni, la meva sinceritat i el meu respecte. Tot això no val per res. Tot això em porta a desqualificar als altres quan em comparo amb ells. I no pot ser que tot el món estigui equivocat. Ja he baixat del núvol.


Utnoa

GENERACIÓ X

Els avis de la meva generació ens expliquen com van viure la guerra civil i el primer i cruent franquisme. Els pares de la meva generació parlen d’una infància austera i de la lluita per assolir unes llibertats robades, de com van viure la mort del dictador i sobre com van veure una transició democràtica amb la remor de sabres de fons.

En aquest punt em pregunto: i que coi explicaré jo –i els de la meva generació- si es dóna el cas que ens pregunten, quan el meu pare corria davant els grisos i jo només em corro festes? o quan la meva àvia –iaia- veia com els vells “malmenjaven” el que podien, fins i tot excrement, i jo “malmenjo” perquè vaig massa sovint al McDonald’s?

Potser tindrem coses per explicar; potser explicarem que vam viure una època de tirans –Bush, Sadam, Iker Jiménez, Aznar- o una època on es premiava l’estupidesa per sobre de qualsevol altra cosa –si em permeteu, tornaré a recórrer a l’exemple de l’Aznar. O potser, els explicarem com ens ho vam fer per descobrir els magnífics trucs per “petar-nos” un dels molts jocs de la PlayStation3.

Per sort, sempre els quedaran els avis, que els explicaran com l’apatia va matar la generació X.

*Sànset*

Pixades fora de test

Acostumem a ser poc concrets amb el significat correcte de les expressions o paraules que emprem habitualment. Molts diem “avui tinc estrès” o “quina ansietat que porto a sobre”. Evidentment, l’estrès no és cosa d’un dia i l’ansietat es bastant més que una qüestió puntual derivada d’un jorn feixuc. Banalitzacions, que fem molts, del dia a dia.

Com em faig gran, rellegeixo i/o fullejo llibres per refrescar la memòria. Avui m’ha caigut a les mans La España Imperial, de John H. Elliott; un manual d’història moderna d’Espanya, per així dir-ho. Teòricament és un manual dels bons. He començat a mirar-me’l pel primer capítol, que tracta diferents aspectes relacionats amb el matrimoni de Ferran d’Aragó i d’Isabel de Castella. Quasi em cauen els collons a terra! El senyor Elliott –que, com us podeu imaginar, no va néixer ni ha la Pobla de Segur ni a Quintanilla de Onésimo- afirma obertament l'existència del concepte polític “d’España” al referir-se al segle XV. Potser el senyor Elliott no sabia de que anava el rollo, potser va escriure el llibre per obligació, ves a saber. Com que ja és mort, no ho sabrem mai del cert.

Ara bé, aquesta idea d’España com a nació pràcticament preexistent ha calat fort en segons quins sectors del pseudointel·lectualisme més rònec, ranci i juantxi de la península ibèrica. Individus com Garcia de Cortázar –capaç d’afirmar que els ibers eren “españoles con taparrabos”- o engendros com Pío Moa, són alguns dels grans bastards de la cultura d’avui en dia. Obviaré fer comentaris sobre Fedeguico Jiménez Losantos o sobre Fernando Savater, ja que el primer no pot ser titllat ni de pseudointel·lectual, i el segon pateix de dislèxia verbal (diu que és antinacionalista quan és espanyolista “a muerte”) i a més, em fan peneta els anys i els “malstragos” que ha degut patir el desgraciat de l’Amador.

A veure, aclarim termes, el concepte “d’España” és d’origen llatí i fa referència a aspectes geogràfics. España com a realitat política no es comença a formar fins que no arriba el primer Borbó. I el “Reino de España” no neix per la voluntat d’un poble que se sentia español. No senyors, no va ser així. L’any 1702 quan la va palmar l’impotent de El Hechizado, aquí -o allí- ningú se sentia español; uns se sentien castellans, perquè vivien al regne de Castella, uns altres navarresos, uns altres aragonesos i, potser, alguns es consideraven catalans. Però d’español, cap ni un. Zero patatero, perquè m'entenguin. “La invención de España” -concepte fantàstic que li robo al gran Inman Fox- és simplement l’excusa de Felip de Borbó i els “novaplantesos” –concepte que ja he inventat jo- per carregar-se un regne, el d’Aragó (sí, sí, res de Corona Catalano-aragonesa; Corona d’Aragó, simplement per jerarquia de títols, perquè nosaltres no teníem rei, teníem comte), amb lleis i furs inclosos i, ja de pas, intentar que tot respongués al model castellà. El fill bord que va néixer va ser femella i li van posar “España”. Clar, entendem-nos, si hagués passat tot a dir-se “Castilla” i no “España” hagués cantat massa que el tema era una annexió en tota regla i segur que hi hagués hagut un rebot generalitzat a Europa, que ara no ve al cas explicar. Després, ja ho sabem; els Borbons van fer un intent d’exercici de centralització a la francesa que va acabar sent un xurro, suposo que pel mal estat de les carreteres i per l’estupidesa congènita i hereditària que demostren tenir tots els monarques de sobredita dinastia.

I tot això no ho dic jo perquè em senti més o menys espanyol o més o menys català. Això són fets, no interpretacions. I per a més INRI, després venen el grapat d’eminències de la ximpleria i et diuen que ells són una Nación (i de les primeres, de les guais!) i que tu en formes part i que, com a molt, tu habites en una región que forma part de la Nación. Sí, una región superxula on hi parlem un idioma segundón –que igual resulta que acaba sent un dialecte del castellà, ves tu a saber- i on tenim un folklore que ens permet ballar sardanes, posar-nos barretina i berenar “pantumata”.

Que se’n vagin a fer punyetes ells i la seva Nación! Catalunya era una nació molt abans que els espanyols tinguessin la més remota idea del que significa aquesta paraula. I, a més a més, com que engego a fer punyetes la seva Nación, engego a fer punyetes la seva selección, la seva Corona, el seu himne i la seva lletra (¿?), la seva bandera, els seus intel·lectuals intel·lectualment analfabets i carregats de romanços i a la mare que va parir España, que era francesa. I si algú vol seguir pixant fora de test que m’apliqui la llei antiterrorista perquè, al damunt, em solidaritzo amb el poble basc.

*Sànset*

Avui et miro i sento coses que no havia sentit mai...
que no havia sentit mai!

*Utnoa*

Oda al Mosquit Tigre

Tu que em beses i m’impressiones,
sóc joiós quan em voltes amb amor,
i amb tes dolces potes m’acarones,
Oh, Tigre del meu cor!

Compartim hores i treballs,
esperes ma arribada sense rancor,
i em cerques amb subtils balls,
Oh, Tigre del meu cor!

Cert és que ta entrega m’afalaga,
mai em deixes sol en la foscor,
m’acompanyes fins que el jorn s’apaga,
Oh, Tigre del meu cor!

Però ja em cansa tant detallet,
deixeu-me estar bitxos raquítics,
que aquí a mala llet
ja tenim als polítics!

*Sànset*

Somiar vs imaginar

Imaginar no té tanta força com somiar. Quan imagines ets conscient que tot allò no és real, que és producte voluntari de la teva ment; inclòs de vegades utilitzes els mateixos obstacles que et trobes a la vida real, però propiciant oportunitats que anheles i que mai tens. En canvi en el somni ets lliure i presoner a la vegada i això es converteix en un avantatge o en un inconvenient, depèn de com t’ho miris. Però la intensitat del somni t’enganya per complet fent-te creure que allò és ral, i el despertar pot ser molt dur i pot representar una decepció en forma de rerafons o regust amarg que et duri tot el dia. El somni pot ser cruel i mentre ho és et pot espavilar les ganes de fer-lo realitat. Però és tasca tan complicada que el que acabes fent és imaginar que el somni es converteix en realitat, creant oportunitats mentals que no passaran mai.

Utnoa

Tarda de pesca

Quan era més jove –que encara m’hi considero- anava a pescar molt sovint. Ara feia temps que no hi anava i el dissabte em vaig decidir a tornar-hi per provar sort.

El fet de pescar, només per la simple comunió amb la natura, representa un bàlsam. Dissortadament, les algues invasores, els silurs, el musclo zebrat i les mosques negres t’ajuden a recordar que el bàlsam ja no ho és tant com abans i que la globalització, tant estimada per molts, arriba fins a la llera del riu.

*Sànset*

Arenys, mon amour

Això d'Arenys no sé a que em recorda...

*Sànset*

No man is an island

*utnoa*

Relats conjunts. La meva primera aparició

El fumador

A sobre d'haver-se mort sense avisar l'únic que li quedava d'aquell impresentable era l'essència d'aquell fastigós i asfixiant fum de Ducados que sempre li tirava a la cara.

Quina merda de vida!

*Utnoa*

Els POLICLEANS; una arma letal

Vaig dir que ho faria, i ho he fet. Avui ja toca parlar d’una de les armes més letals que ha inventat l’ésser humà: els POLICLEANS.

Primer de tot vull matisar que jo no sóc pas una persona massa fastigoseta. Només dir-vos que comparteixo lavabo amb un company més pelut que Willy Fog –el dels dibuixos animats- i tan net com el suc que queda permanentment al fons dels contenidors.

Imatge d'arxiu de Willy Fog

Però això dels POLICLEANS ja em supera!

Per qui no els conegui; els POLICLEANS (terme que etimològicament prové de l'associació anglesa "policia" i "net", cosa que no acabo d'entendre...) són aquells wcs mòbils amb forma de coet espacial que s’emplacen als llocs on hi ha concerts, festes o qualsevol tipus d’eventualitat. No nego que aquest invent sigui pràctic. Jo, com sóc mes de pixar a la soca d’una olivera o al portal d’algun desafortunat, no els utilitzo si no ho veig estrictament necessari. Però, sobretot les dones (degut al major nombre de passos i infortunis que han de passar per tal de poder satisfer la bufeta), els han d’utilitzar més sovint. Sort tindran si les necessitats fisiològiques es presenten al principi de la nit!

Tot seguit, aportaré les característiques bàsiques dels POLICLEANS amb que m’he trobat i he pogut estudiar:

a – La qüestió de la neteja i la salubritat, de la qual es generen diversos sub-apartats:

a.1. Si existeix la possibilitat que necessitis emprar el POLICLEAN millor portar un rotlle de paper d’wc més llarg que el que feia servir el gos de l’Scotex a l’anunci, per tal de crear una funda a la tassa del vàter que serveixi per esterilitzar la zona. A altes hores de la nit resulta més pràctic llençar alcohol sobre l’esmentada tassa i prendre-li foc, per tal d’eliminar les adherides bactèries, virus i politoxicòmans.

Imatge d'arxiu del gos de l'Scotex

a.2. La pica. Sí, els POLICLEANS són un invent pijo i porten pica incorporada. Atenció! totalment prohibit acostar-s’hi. És un perillós espai de contagi de qualsevulla (finalment he pogut posar aquesta paraula en algun lloc!) cosa desagradable. A nivell d’anècdota ús glossaré els dos elements que s’hi troben habitualment:

I – Colilles; tant de tabac com de qualsevulla (toma, un altre cop!) altra cosa, va a gustos.

II – Tampons i compreses; sí senyors/es, i utilitzades, que amb lo cares que van les dones no les tiren perquè sí. Les piques dels POLICLEANS de l’Acampada Jove en són un exemple. Després de l’estudi exhaustiu i involuntari que en vaig poder fer fa un parell de mesos, vaig poder corroborar que aquestes piques poden ser certament rebatejades com a “fosses comuns d’ADN”.

a.3. La vostra roba. Per res del món se us acudeixi posar-vos pantalons llargs si cap certa possibilitat que hagueu d’utilitzar el POLICLEAN. Sí sou dones i heu de fer pipí o inoportunes caquetes o homes que s’asseuen quan pixen o tenen inconvenients cacones, després d’aplicar el punt a.1. haureu de procurar que els pantalons o la falda no toquin mai el sòl del POLICLEAN, sinó quedaran més inservibles que un ministre d’economia qualsevol del ZP.

b – La intimitat: els POLICLEANS disposen d’una mena de balda per poder-los tancar per dins i així aconseguir certa intimitat. Com les portes acostumen a ser d’un plàstic bastant tou, aquesta balda passa a ser inútil a efectes pràctics. D’aquí un dels tants avantatges de tenir parella: que et faci de segurata repenjat /da a la porta i mirant de forma desafiant a tot borratxo que s’acosti.

c – La manca de subjecció i d’estabilitat. Fins ara, he explicat coses que poden fer que el vostre periple pels POLICLEANS vagi millor o pitjor, tot depenent de vosaltres i del vostre bon fer. Però ara he d’escriure sobre una de les coses que poden provocar que patiu un seriós accident: l’Ambient. Heu de ser previsors i cerciorar-vos de quanta i de quina gent està a prop del POLICLEAN al qual us dirigiu. Els POLICLEANS són altament inestables, i amb quatre espentes mal donades poden caure al terra, quedar-se en posició horitzontal i provocar-vos alguna ferida o embrutar-vos amb els vostres propis fluids corporals o amb els que estaven arrecerats al dipòsit de l’aparell. Altament perilloses foren també les qüestions relatives als ja esmentats punts a.2.I i a.2.II. En aquest sentit, existeixen diferents possibilitats:

c.1. Que no hi hagi ningú. Endavant doncs, però doneu-vos pressa, no llegiu el diari ni perdeu temps enviant SMS mentre esteu asseguts, pel que pugui ser.

c.2. Que hi siguin els vostres amics a la vora. Aquí depèn del nivell d’amistat que hi tingueu i el nivell de cabronisme o estupidesa –entesa en l’escala que aporta C. M. Cipolla- de que disposin. Poden esperar a que sortiu i fins i tot ajudar-vos, o bé fer la divertida broma de sacsejar el POLICLEAN mentre hi sou dins. Al tanto, molta bis psicològica a l’hora de confiar amb teòric amic.

Imatge d'arxiu del sr. Cipolla

c.3. Que els que hi siguin a la vora siguin desconeguts. Aquí dependrà del nivell de civisme de cadascú. Però, atenció, que el civisme és inversament proporcional al nivell d’alcohol i d’altres substàncies ingerides i el nivell d’alcohol i substàncies ingerides és directament proporcional i multiplicador de l’hora que sigui.

Bé, tot això podria ser més llarg, però crec que ja és suficient. Possibles solucions pràctiques al tema dels POLICLEANS? N’aporto unes quantes, espero que vosaltres n’aporteu unes quantes més, tot sigui per la mútua ajuda i per la convivència.

a – No anar mai al POLICLEAN. “Muerto el perro muerta la rabia”. En el cas que això no sigui possible, consulteu les següents opcions.

b – Anar de festa amb un rodweiler, un dogo o un cocodril i deixar-lo lligat a la porta del POLICLEAN com a mesura dissuasòria.

c – Posar un convincent cartell a la porta del POLICLEAN on s’asseguri que aquest està electrificat.

d – Posar un altre cartell al POLICLEAN, també convincent, on s’asseguri que aquest espai no és un POLICLEAN sinó que és una zona de quarantena per a infectats de Grip A on hi ha reclosos malalts altament tòxics. L’escrit haurà de ser firmat per algun metge de renom com el dr. Corbella o Gregory House.

e – Portar sempre a sobre una màquina d'aquelles que envasen al buit, però mida XXL, perquè quan entrem al POLICLEAN hi entrem degudament envasats (fent-nos sempre tres orificis: un a la boca per poder respirar i dos més a l’esfínter i a la bufeta. Cal considerar que si ens en oblidéssim, sobretot de fer els dos darrers, podríem patir algun accident bastant escatològic. Molt d'ull!).

f – Fer el curs intensiu de ioga del CEAC abans d’entrar al POLICLEAN, per així accedir-hi levitant i no tocar absolutament res. Ara bé, hi haurem d’anar ben entrenats ja que, si perdem la concentració 1 (la que ens permet desafiar les lleis de la gravetat) a l’hora de realitzar la necessària concentració 2 (relaxació anal/bufetera) faríem cap de morros a la tassa del vàter i el contacte bacterià seria més que evident. En el cas que això succeís seria totalment necessari i urgent dirigir-se al centre sanitari més pròxim i, de pas, prendre’s una bona dutxa a base de salfumant i dissolvent industrial.

*Sànset*

becària

Avui és el meu segon dia com a becaria de la Universitat. Sembla una cosa emocionant... però en realitat és una mica pufa. Ho dic perquè aquí ets l'últim mono. O aquesta és la sensació que tinc. L'Antoni és el tècnic (ho vaig descobrari fa dos dies, després de 5 anys a la universitat). Porta sempre camises de quadres i quan tens un problema li has de dir a ell. No sé com s'ho fa però sempre és al laboratori. Sigui l'hora que sigui. Ahir vaig arribar una mica tard (en el meu primer dia) així que avui he intentat ser més puntual. Doncs a les 9 i 11 només hi havia l'Antoni aquest. Li he dit: hola, bon dia! (tota simpàtica). I m'ha contestat un BON DIA. Sec. Fred. Però bé, imaginaré que és la seva forma de ser, de saludar i de conviure amb el món. No pot ser res personal!

El més interessant de tot és que encara no tinc clar quina és la meva tasca. Vinc aquí, engego l'ordinador...i intento llegir i fer un buidatge de tot allò que entenc. Que de fet, entendre entendre... no entenc massa cosa.

La veritat és que tinc una mica de por. Aquí tothom té cinquanta mil títols i històries. Es fan unes bromes d'un nivell intel·lectual tal que no puc captar. Quina por!

No sé si hi acabaré d'encaixar en aquest món. Però suposo que cal mirar-ho amb valentia i optimisme. Cagada de por no arribaré enlloc. Oi?

Si almenys l'Antoni fos una mica més agradable...

*Utnoa*