dijous, 31 de desembre de 2009

un més...


Doncs, com si res, com qui no vol la cosa... ja n'hem passat un més. Per nosaltres aquest any ha estat molt especial per diverses raons, algunes personals i d'altres compartides. Entre les compartides n'hi ha una d'evident i és aquest espai i la vostra companyia dia rere dia.

Al cap del temps t'adones que aquí sempre hi ha algú amb qui parlar, algú que entendrà com et sents, algú que et sorprendrà amb una anècdota curiosa, algú que t'ensenyarà alguna cosa nova, que t'arrencarà una rialla o que necessitarà la teva ajuda o les teves paraules.

El 2009 ha estat un any força maco. Alts i baixos, ets i uts, però amb un encant distintiu que farà que sigui recordat. Ens ha donat moltes il·lusions i algunes decepcions, però sempre per millorar, per conèixer millor, per aprendre i per mirar endavant.

L'entrada del 2010 la passem fora de casa. Ens escapem tres dies íntims i romàntics per començar el 10 com vam acabar el 09, junts. I és que s'està tan bé...

Esperem per tots els que ens llegiu que tingueu una bona entrada d'any i sobretot sobretot un feliç i agradable 2010.

Un petó molt fort i gràcies per ser-hi,

Sànset i Utnoa

divendres, 25 de desembre de 2009

Pessebre Blocaire 2009

Ens ha fet molta il·lusió poder formar part del pessebre blocaire. Ens sembla una molt bona iniciativa que cal repetir! Ja ho sabem; més feina pel Món...

Tot seguit, desvetllarem qui érem...





El ruc, sempre al davant...











Bon nadal a tots una vegada més!

*Sànset&Utnoa*

Lletres de Nadal

L’arbre desvetlla sons i el vent

Escriu ratlles de llum damunt

La pell d’aigua.

Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les

Paraules mentre amb el gest

Afavorim la guerra?



Miquel Martí i Pol






BON NADAL!

*Sànset&Utnoa*

dimarts, 22 de desembre de 2009

Ez horregatik

He titulat aquest post Ez horregatik perquè és el significat de “de res” en basc i em serveix com a resposta al post que va escriure Utnoa l’altre dia, que em va agradar molt. No li va faltar de res. Ni una coma.

Que comentar-vos sobre el viatge al País Basc... Bé, per ser concrets, sempre anem a Guipúscoa, a la més profunda, i ens allotgem al caserio Etxeberri d’Errezil, als peus de l'Ernio. 100% recomanable!

Aquest any, això va ser com “sortir del foc per fer cap a les brases”. Vam deixar una Catalunya nevada i només entrar a Euskadi va començar a nevar d’una forma exagerada. Fins i tot, en algun moment, vam pensar que ens quedaríem tirats al mig de Leizaran. Per sort, vam passar els colls i les valls estaven menys nevades.

Només arribar vam anar per feina: vam passar a comprar formatge per Idiazabal i Legazpi -el senyor TomTom ens va fer passar per uns andurrials que van ser d'agrair...- i vam dinar a Bergara (on, per cert, ens va acompanyar al restaurant el paio més juantxi del poble, que a les dos del migdia anava borratxo com una cuba i que es va dedicar a robar-nos vílment la nostra sidra i a intimidar a un company tot dient-li de forma reiterada “me gustan tus pupilas”). Vam passar per Tolosa, antiga capital de Guipúscoa, a comprar provisions per passar la nit al caserio i ens vam dirigir cap a Errezil.

Al matí següent cap a Tolosa, a tornar-hi, a fer el tradicional cafè al Frontón i a buscar els xuletons a la carnisseria. 600 euros de carn i la matrícula de la universitat del fill del carnisser pagada un any més.

Vam anar a dinar a Donosti. Un plat de fesols –alúbias- cadascú i uns bons pimientos rellenos. Just després; a mirar el futbol al bar. El propietari del local era del Barça. Quan va acabar el partit -ja en tenim 6!!!- ens va posar l’himne i Satisfaction dels Stones. Després ens va pagar una copa a cadascú.

Vam anar a sopar a Errezil un caldo de pescado per entrar en calor -estàvem a -7ºC- i uns xuletons a l'idiazabal acompanyats d'un bon Txacolí. Vam tornar al caserio a fer un beure i a dormir. L’endemà a les sis de la tarda ja érem a Catalunya ben satisfets i amb un parell de quilets més.

Aquests viatges que fem són de cap de setmana. Potser massa curts per tants quilòmetres a la carretera. Però valen la pena. Guipúscoa és un territori encisador, on s’hi veu, s’hi beu i s’hi menja molt bé. Val la pena anar-hi!

Tot seguit, us adjunto alguna fotografia perquè us feu una idea del que he anat comentant.



Panoràmica d'Errezil. El nostre caserio estava al davant de l'església.


Sort que aquesta gent estava ben preparada. No com a la Fatarella...



Senyor basc que va aprofitar el bon temps per anar a fer un tomb




Criatura basca disposada a tirar aquesta boleta de neu a algun amic




*Sànset*

diumenge, 20 de desembre de 2009

a la vora del ficus


Un dia, quan tenia 9 anys, vaig somiar que tenia una germana petita. Literalment era el meu somni. Les possibilitats s'havien esvaït completament feia temps, però en les meves fases REM encara em permetia el luxe de somiar desperta.

Un any després vaig descobrir la capseta d'un Predictor a l'habitació dels meus pares. Era la llum al final del túnel! Quan els meus pares em van dir que tindria un germanet ells no sabien que jo ja ho sabia... això els ho vaig explicar més tard...

A la vida m'han passat dues coses que havia donat totalment per impossibles, i una era aquesta, tenir un germà a aquelles alçades. Podríem dir que el somni s'havia fet realitat.

Quan va néixer el Pol jo ja tenia 11 anys. Això significa que ja feia temps que sabia que la màgia dels Reis i del Tió era relaitva, i per tant, a casa, havia deixat d'arribar el Tió, i durant la setmana abans de Nadal ens dedicavem a anar comprant regalets i deixar-los a la vora de l'arbre de Nadal. Era molt emocionant, perquè els regals no portaven el nom, així que no sabies quins eren per tu.

Però amb l'arribada d'un bebè vam haver de tornar als vells costums. I entre ells, el Tió. Aquell tronc amb cara de simpàtic va reaparèixer a les nostres vides i el ritual del 24 a la nit va haver de tornar a canviar. Tot i que també era divertit.

Però ara el Pol ja té 12 anys. Ja fa temps, doncs, que per ell el Tió ha deixat d'arribar a casa nostra, i l'any passat, mig improvisadament, vam reenganxar-nos a la iniciativa dels regals a l'arbre.

A casa nostra tenim un ficus en el racó de la casa que queda entre els dos sofàs. Com que s'ha fet molt gran i frondós ens estalviem comprar un arbre de Nadal típic i guarnim lleugermanet el ficus. 4 cintes i 4 llumetes li donen el toc nadalenc que necessitem. A la vora del ficus anem deixant els regals.

Per tal de crear algun ritual per fer el repartiment de regals enganxem un número a cada regal. El dia 24 a la nit fem tants numerets com regals hi hagi i els posem en una capseta. Anem traient els números un per un i obrim el regal coincident amb el número que ha sortit. Llavors, la persona que l'ha comprat ha de dir per qui és. No us podeu imaginar l'atenció que reben els regals aquests dies, quan ja n'hi ha bastants i al final no saps ni els que has comprat tu. Tothom fa les seves hipòtesis i fins i tot hi ha qui, amb una llanterna, intenta travessar el paper de regal per poder veure què s'amaga a sota (aquest és el Pol...).

Ens agrada a tots haver retornat a celebrar la nit de Nadal d'aquesta manera. Així la festa s'estén retrospectivament als dies previs. Realment cadascú viu a la seva manera la màgia del Nadal.

Utnoa


divendres, 18 de desembre de 2009

Eskerrik asko

Quan me'n vaig anar a Nàpols Sànset va fer un post per desitjar-me bon viatge... Doncs ara em toca a mi. Em veig obligada a fer un post perquè ell ha marxat amb els seus amics al País Basc. I de pas, tinc excusa per saber què escriure... i no deixar el blog mort simplement perquè ell no hi és.

Quan hi vam anar junts aquest estiu passat vaig aprendre 3 o 4 paraules, em feia gràcia, sóc així com a tonteta. I la que més gràcia em va fer va ser "gràcies", és a dir, "eskerrik asko". Anava tot el dia dient-ho per tot arreu... sort que és una paraula maca i agraïda...

Ara Sànset deu estar de camí, perquè sortien a dos quarts de set del matí, crec. Es repartien en dos cotxes i avui anaven a comprar tot de menjars (xuletons, formatges, sidra, etc.). És la colla d'amics d'un amic seu de quan anava a la facultat i ha tingut la sort (a part que també s'ho ha guanyat) de ser-hi molt ben rebut i molt ben integrat. No els conec gaire però són bona gent i estic molt contenta que ara estigui allí amb ells, i tingui l'oportunitat de fer aquesta escapada.

La nostra relació ha sigut molt o força difícil i hem tingut èpoques molt diverses, en que hem tingut tractes molt diferents i contradictoris entre ells. Finalment, i dic finalment perquè espero que així sigui, estem junts i sembla que ara, ja fa un temps, que les coses rutllen la mar de bé. Potser necessitavem fer-nos grans i acabar de decidir què és per nosaltres important. No sabeu quant l'estimo. A vegades estimar-lo tant em fa fins i tot ràbia! I por... però he decidit que vull estar aquí compartint amb ell moltes coses que són només meves i coses que són seves.

Abans jo era fatal. Sincerament. Us ho dic perquè probablement no m'hagués agradat que se n0haggués anat amb els seus amics i m'hagués deixat aquí. Bé, el problema està en que ho hauria percebut com el sentiment d'abandonament per anar a fer xerinola amb els seus amics. Us semblarà ridícul però el pas fins a entendre que les coses no funcionen així em va costar molt de fer. Recordo un viatge seu a Roma (el viatge de fi de curs, com em podia fer mal que hi anés?!?!) que el vaig passar plorant a llàgrima viva! Allò era un no viure. De vegades penso que sort que es va acabar, malgrat tot el dolor posterior.

Bé, no el criticaré en un post dedicat a ell, però, de fet, ell també era fatal per algunes coses. I és bo que hagim pogut créixer i pensar en tot allò que no estàvem fent bé i que ens impedia viure feliçment l'un amb l'altre. De totes maneres, penso que queda molt per recórrer, però això m'omple de ganes d'aprendre més a compartir, a respectar i a comunicar-me amb una persona que té un paper que no té ningú més del teu entorn. Potser sóc una cursi romanticona però... no em negareu que el paper de la parella no el té ningú més...

Aquest ja és el segon any consecutiu que s'en va amb aquesta colla al País Basc. S'allotgen sempre al mateix caserío i només fan que menjar de conya. Quan torni l'hauré de convèncer per anar a córrer!

Espero de tot cor que hi pugui anar molts anys més. S'ho mereix per tot el que li està passant amb els teòrics super amics de tota la vida que té.

És el meu amor.

Bon viatge Sansitus, que vegis que t'he fet un post especial per tu, eh! I que no he deixat el blog en l'oblit! jeje


Utnoa

Justificació completa

dijous, 17 de desembre de 2009

Pèrdues

Recordo que abans escrivia molt. Tenia moltes idees i sabia expressar molt bé els meus pensaments i els sentiments.

Ja fa temps que he perdut aquesta facultat. No sabra dir quan, però ja fa mesos que en sóc conscient i que em preocupa.

Abans tenia carpetes a l'ordinador plenes d'escrits diversos: contes, intents de novel·la, reflexions, paranoies. Sentia la necessitat d'escriure constantment. També guardo una caixa amb tot de fulls del mateix estil.

Després vaig tenir un blog personal. Bàsicament el vaig obrir per descarregar tot allò que sentia de manera que ho pogués compartir amb algú i no m'hagués de sentir avergonyida o incompresa.

Però ara ja fa un temps que no se m'acut res per escriure. No tinc aquella inquietud que sentia tan freqüentment. S'ha esvaït. I moltes vegades em poso davant del blog i penso què podria escriure i no puc. És com una sensació de buidor de pensaments.

És com si no tingués opinió ni criteri per escriure arran de res. És com si ja no pensi en res. De vegades perdo el temps d'una manera impressionant sense fer RES.

Em poso davant d'un full en blanc per començar un treball de la universitat i no trobo arguments per omplir-lo.

És com si tingués un constant maldecap, el cervell desorganitzat i una certa apatia pel que fa a posar-me a pensar, a concentrar-me, a ACTUAR.

És com si m'amagués.

I de què em dec amagar?

Utnoa

dimecres, 16 de desembre de 2009

AMICS

Jo anava amb un grup d’amics. Amb els de tota la vida. Per dir-ho així, aquella colla l’havíem fundat entre el meu cosí i jo. Ell havia portat amics seus i jo n’havia portat de meus. El meu cosí em considerava el seu millor amic i jo el considerava el meu.

Ens hem distanciat. No sé perquè collons em sembla que li fan el buit a la meva parella. I és ben cert. Fins i tot jo ho he notat –que sóc bastant justet, ho he de reconèixer, pel que fa a això que n’anomenen intel·ligència emocional. Això ha provocat, i ho sé, que la meva parella se senti culpable d’alguna cosa, quan ella no té cap culpa de res, quan ella sempre ha intentat que les coses vagin bé.

A principis d’estiu vaig parlar amb el meu cosí sobre el que estava percebent. Vaig buscar-hi explicació. Ell i la seva parella em van dir que m’entenien i em van donar la raó en absolutament tot. I, sobretot, em van dir que no existia cap motiu per comportar-se així amb la meva parella. Ha anat passant el temps i les oportunitats, i no he rebut resposta. Fins i tot he rebut persistència en el seu comportament erràtic.

La única cosa que els vaig demanar va ser que es comportessin com persones adultes i amb suficient criteri. Es veu que vaig demanar quelcom impensable. Vaig demanar la lluna.

Em podeu dir que això ja passa amb alguna gent i que no hi doni més pes del que té. Hem podeu dir que ja hi ha gent que es comporta així amb els nouvinguts. Però us podria donar tants arguments per contrastar que no m’equivoco...

Només sé que aquell que un dia va ser el meu amic ara ja no s’ho mereix. Jo hi era a les bones i a les madures. Ells, i ell sobretot, m’han demostrat que només serveixen quan bufa bon vent. Només serveixen per riure i per passar-ho bé. No van més enllà o no hi volen anar.

Com els amics s’elegeixen, elegeixo que no ho siguin. Elegeixo lliurement no ser-hi. I ho faig perquè qui es mereix ser-hi és ella, perquè és ella qui s’ho mereix tot. Perquè jo no em mereixo això i, sobretot, perquè ella, per ser com és, no es mereix mai, i recalco mai, que cap subjecte sense dos dits de front es comporti així.

S’acosten les festes de Nadal. No celebraré res amb els meus antics amics. No hi aniré perquè no vull. Vull estar amb ella. I si en som dos en serem dos de ben feliços.

A ell no li tanco cap porta. A meva casa sempre serà benvingut. Sempre que ho necessiti em tindrà, perquè jo sé que significa l’amistat.


*Sànset*

dimarts, 15 de desembre de 2009

Neu a la Catalunya profunda

Abans d’ahir algú deuria veure l’illa de Mallorca des del mirador de la Mussara. Els vells, temps ençà, contaven que veure l’illa era sinònim de nevada (i de bona vista).

Hem viscut un temporal de neu curiós, que no ha entrat des del nord-oest, com és habitual, sinó que ho ha fet des de l’est, des del mar, i ha seguit depressió de l’Ebre amunt. Per aquest motiu ha arribat amb més força a la zona de la Catalunya més profunda i ha deixat ben esblanqueïda la Ribera, el Priorat, la Terra Alta i part del Camp.

Els vells dels Masos explicaven que quan nevava a Móra la Nova volia dir que la resta de Catalunya ja ho estava. En aquest cas, la saviesa popular no ha anat massa ben encaminada.

Ara, que si al desembre neva; bon any ens espera!

Els nens del terreno, ben contents, que no van a l’escola. Els camioners cagant-se en tot per haver de dormir al poliesportiu de Falset. I alguns pagesos, ben cabrejats. D’altres no. La neu li ha fet un bon joc als ametllers, però potser no a les oliveres i menys si algú tenia plantades carxofes. Ja se sap; mai neva a gust de tothom...

Per acabar amb aquest post molinià us deixo amb algunes fotografies que he manllevat vilment del 3cat24.

Calaceit ben nevat


L'església de la Mussara també ho ha notat


A Margalef les truites es van posar la bufanda


Bon gruix ha incomunicat Vilalba dels Arcs


Neu als Masos (Móra la Nova)

*Sànset*

diumenge, 13 de desembre de 2009

La Tira dels Tipos 4: Anem a votar!

13-D: Poble al carrer i senyera al Balcó
encara que plogui i faci fred!!!




*Sànset i Utnoa*

divendres, 11 de desembre de 2009

so de talons



S'acosta eròtica i provocativa. Sap que té el control. Trepitja fort sobre l'esperança que la sosté. I els records esvaïts d'una infantesa feble s'esfumen de la ment. Sóc ara. Sóc aquí. Estic viva. S'acosta silenciosa amb so de talons. La subtilesa d'allò femení posa el perfum a l'ambient. Són aquells talons que la mantenen en vida.


Utnoa

dijous, 10 de desembre de 2009

PARAULA DE PEP

Ahir, a la roda de premsa posterior al partit Dinamo de Kiev-Barça, un periodista ucraïnès va preguntar-li a en Pep per quin motiu els catalans preferíem parlar en català, i no en castellà.

Ell, tranquil·lament, va respondre l’evidència; “somos un país con una lengua propia y cuando salimos, los que la hablamos, la usamos". Ben lògic. Quan un espanyol surt d’Espanya i parla amb el seus ho fa en castellà. Quan un francès surt de França i parla amb els seus ho fa en francès. Cony! Doncs un català ha de poder fer el mateix. Fins aquí, tot normal.

Aquest matí he entrat a les webs dels diaris esportius, per veure les diferents cròniques del partit. Ni el Mundo Deportivo ni l’Sport es feien ressò de la frase d’en Pep. En canvi, el Marca ho considerava una notícia que s’havia d’emportar un bon fragment de la pàgina web (on no sortia cap declaració més d’en Guardiola). Si entreu a l'enllaç, fixeu-vos en els comentaris d'alguns orcos que van sobreviure a la caiguda de Mordor, no tenen pèrdua!


Ara jo em pregunto: Què això és una notícia? Què s’han pensat, que ens deixem el català a casa –al calaix dels calçotets/calcetes- quan sortim a fora? Calla, calla, que els catalans quan sortim de Catalunya, per fer-nos entendre parlem Esperanto, no et fot!


Si encara els queda camí per recórrer a aquesta gent...


*Sànset*

dimecres, 9 de desembre de 2009

CRÒNIQUES COL•LOQUIALS 3: HISTÒRIES DE LA PURÍSSIMA CONSTITUCIÓ



Avui us explicaré una terrible i aterradora història que em va succeir a principis de desembre de l’any 2005, quan era el guia oficial del Castell-Monestir de Miravet. Per cert, si no hi heu anat mai, us ho recomano.


El cap de l’empresa que m’havia contractat –un perfecte idiota- em va encomanar la tasca de fer un cartell amb els horaris de visites i l’idioma en que seria feta cadascuna d’elles. Així ho vaig fer. Però... perill!!! Vaig veure que el títol del cartell era massa gran. Hi posava: “Horari de guies pel pont de la Constitució i de la Puríssima”. Vist això i per gastar menys tinta d’impressora -sempre he estat un ecologista de mena- me les vaig ingeniar per canviar l’encapçalament, que va acabar així: “Horari de guies pel pont de la Puríssima Constitució”. Curt, ras i amb aquell petit toc d’humor. Em va fer gràcia i tot, que coi!


El vaig imprimir i el vaig penjar a la zona de venda de tiquets. Les visites es van anar succeint tranquil·lament fins el darrer dia. Venia gent de tot arreu: de Catalunya, de Mallorca, del País Valencià, d’Espanya.


La primera visita de la tarda del dia de la Puríssima era en castellà (jo ja m’havia fet famós per les meves “vueltas de cañón”, per cert) i la segona en català. Deu minuts abans d’iniciar la primera guia se’m va dirigir a mi un senyor que, interpelant-me en castellà, en va preguntar quan faria la visita en el seu idioma. Li vaig dir que en pocs minuts la iniciaria i li vaig comentar que s’hi podia afegir.


-No, da igual, ya vendré a la de las cuatro (la que feia en català). Em va dir.


-¿Entiende el catalán? Porqué la siguiente es en catalán. Vaig respondre-li.


-Da igual, ya vendré a la que usted haga en catalán. No se preocupe. Va sentenciar.


Vaig fer la primera visita. Una hora després iniciava la segona. Aquell senyor ja m'esperava al punt acordat. Al seu costat hi havia un divertit grup de “salats” jubilats mallorquins.


-Benvinguts al Castell de Miravet, em dic Sànset i seré el vostre guia durant tota la visita. Si teniu algun dubte, em podeu interrompre quan vulgueu. Si us el puc resoldre us el resoldré i si no, no ho faré. Començava jo.


Aquell senyor se’m va posar a la vora i em va agafar ben fort pel braç.


-¡Todos los catalanes sois unos fascistas! !no entiendo como pueden hacer más visitas en un idioma regional que en el idioma de la Nación! Em va vomitar vilment.


Em vaig quedar perplex.


-Si no li agrada es nostres país se’n pot anar al seu. Li va etzibar amb un to tranquil un dels jubilats mallorquins, un home prim i baixet que lluïa una gran barba blanca. No vaig haver de dir res. Recordaré tota la vida la cara d'aquell vell illenc.


*Sànset*

diumenge, 6 de desembre de 2009

Relats conjunts - Festa d'aniversari




*Sànset i Utnoa*

dimecres, 2 de desembre de 2009

Napoli ti amo!






Quan vaig tornar de Nàpols vaig fer-ho amb la idea d'escriure'n un post, ni que fos per ensenyar-vos algunes fotos. El que no m'esperava era que vosaltres fossiu qui em preguntés pel viatge i qui em desitgés sort. Així que, ara si, que us devia aquest post.

Nàpols té encant. Brossa per tot arreu. El trànsit és horrible, estan bojos! La roba estesa als balcons. Les façanes de colors, algunes en ruïnes. Venta ambulant a dojo. Però sense això... no tindria encant i no seria Nàpols. Nàpols és això (i molt més), però agrada.

He de dir que vaig estar a punt de morir en diverses ocasions, doncs, ser atropellat sembla quelcom rutinari i habitual. Això si, has de tenir molt de morro i no esperar-te si el semàfor està vermell (els altres peatons et miren malament si t'esperes!!). Amb seguretat fas parar els cotxes, i les motos! Les vespes van més boges que els cotxes i que el tramvia: sense casc, en contradirecció, pilotada per dos nens que no arriben als 10 anys, enmig de carrers teòricament peatonals... Els cotxes aparquen on els dóna la gana, amb el risc de poder quedar atrapats i megaenvoltats per altres cotxes. La majoria porten Fiats petitons i no hi ha cotxe que no tingui un cop (una "abolladura").

La brossa forma part de la ciutat. Molt brut. Molt. No sé si més que la resta d'Itàlia perquè era el primer cop que hi estava, però molt brut. Però molt eh? Pràcticament no trobes papereres pel carrer i els contenidors no tenen ni tapa i sempre estan a tope, amb tot de brossa pels costats.

Ara bé, hi ha una cosa que no em vaig poder treure de la boca... LA PIZZA. Realment és boníssima. Si aneu a Nàpols heu d'anar a la Pizzeria Da Michele. És un local molt senzill on, des de fa bastants anys, fan només dos tipus de pizza: Margaritha i Marinara. Està sempre pleníssim i quan entres al carrer on està situat ja veus la gentada que hi ha fora esperant. Has d'entrar i agafar número com a les carnisseries. Ens va tocar el 38... tenint en compte que encara anaven pel 98 de la ronda anterior... Però va valdre la pena! Volia menjar pasta, però... al final vaig acabar menjant pizza tots els dies! És la meva debilitat! Així que ja us podeu imaginar que el tema anar de ventre no va ser un èxit...

En tots els carrers hi ha venta ambulant de bolsos Prada, Gucci, Dolce & Gavanna, etc. La policia volta per allí i no passa res. Em vaig quedar amb el dubte de si és ilegal o què... Ah! I els encanta regatejar, ells mateixos t'ho proposen, jiji.

Ara, si vas a Nàpols ves a Pompeia. Impressionant. Hores i hores, caminar i més caminar i encara no ho has vist tot. I mentres voltes per allí, mentre veus els "motlles" dels qui van morir allí mateix, sobre el terra que trepitges, el Vesuvi et mira des de dalt.

Us podria explicar mil i una anècdotes, aventures, situacions fetes acudits, impressions... però em sembla que he intentat plasmar allò més representatiu. De totes maneres, per entendre-ho cal anar-hi.

Utnoa

dimarts, 1 de desembre de 2009

L’ENQUESTA 1: MILLET REINSERCIÓ!

A l’enquesta 1, on es preguntava “Què creus que hauríem de fer amb el senyor Millet?”, els resultats definitius han estat els següents:

A- Enterrar-lo viu dins de l’orgue del Palau de la Música: 8%
B-
Becar-lo perquè escrigui les seves memòries en obra conjunta amb el Montull, el “don Vito” i el Bertu Muñoz: 4%
C- Obligar-lo a netejar tots els wc’s de Catalunya a llengüetades (va deixar net el Palau, també ho pot fer a meva casa): 58%
D- Tornar a donar-li la Creu de Sant Jordi (pel mèrit de robar tant, confessar-ho i no anar a la presó): 8%
E- Deportar-lo a Marbella: 20%

Aquests resultats deixen ben clar que la major part de la societat catalana de bé (un 58%) opta per l’opció d’intentar reinserir en F. Millet a l’estructura social i laboral tot oferint-li una nova tasca que li permetria conèixer més profundament el país i els seus espais més familiars i acollidors.

Mentrestant, un cinquè de la societat catalana de bé (un 20%) deportaria en Fèlix Pillet –ui, perdó- a Marbella. Aquest cinquè de la població catalana de bé demostra bona fe, doncs creu que, després de tot el que ha fet, el senyor Millet mereix passar els seus darrers temps prenent el sol, bevent bon whisky i fent-la petar amb gent amb qui comparteix aficions, com en Julián Muñoz, en Juan Anotnio Roca, en Monzer Al Kassar o l’ectoplasma d’en Jesús Gil y Tal.

Un baix percentatge de catalans de bé han optat per l’opció bèstia d’enterrar-lo viu, mentre que un percentatge encara inferior creu que hauríem de becar a en Millet perquè escrigui les seves memòries. Suposo que la majoria de catalans de bé consideren que al sr. Millet no li és requerida una beca actualment, doncs ja va fer-se, en el passat, amb diverses subvencions del Palau.

Així, la major part de la societat catalana de bé li donaria una altra oportunitat al Sr. Bitllet –ui, em perdonaran per darrera vegada.
Ja ho deia aquell que no nos entendía...


*Sànset*

dilluns, 30 de novembre de 2009

Senyor PASTILLAS; Què veu ara pel retrovisor?

No es preocupi, que jo li ho mostro d'una forma molt visual:

I compte, que ja han posat l'intermitent per iniciar la maniobra d'avançament!

*Sànset*

dissabte, 28 de novembre de 2009

Una mattina mi son svegliato

Avui Utnoa se n’ha anat a passar uns dies a Nàpols amb les amigues. Tornarà dilluns a la nit.

-Merda! No m’han tocat els euromillones, jo que pensava que aquesta setmana SÍ!

Seran només tres dies. Hem estat moltíssimes vegades tres dies separats. Però, quan estem separats, estem relativament a prop. Aquest cop està a més de mil quilòmetres!

I sento un no sé què... No sé per quin coi de motiu he d’estar així, intranquil. Sé que és una persona que sap tenir cura d’ella mateixa i dels que estan al seu voltant. Però jo ja m’he quedat amb allò a dins...

Aquest matí li he intentat ensenyar quatre coses d’italià macarrònic. Entre elles “io sono stanco” (estic cansat), la meva preferida.

He estat dues vegades a Itàlia –Florència i Roma- i sempre m’he quedat amb dues coses:

1- Quin país més monumental!
2- Que guarros que són, els mal parits!

Només espero que s’ho passi molt bé i que vegi moltes coses –i faci moltes coses- interessants. Jo, per altra banda, i per no pensar-hi massa, me n’aniré aquesta tarda mateix al poble d’un amic meu a passar-hi la nit. Em quedaré allí fins demà després del futbol. Alguns anhelen això de fer de “Rodrígues”. A mi, particularment, no es que em faci massa gràcia.

Més val que per Nàpols no comentin massa que són catalanes. No sé per què, sempre que ens ha donat per conquerir coses no hem acabat de fer-nos massa amics amb els autòctons. Coses de la vida...

Recordo quan, a Roma, uns gitanets ens van intentar robar. Un amic meu -uns 120 quilograms X 1,90 metres de mole- els va soltar el “mecago’nDeú” més sonor de la història. Ens van entendre. Segur que més d’un pateix del cor des de llavors. Clar i català.

Utnoa, gaudeix d’aquests dies!!!


Una mattina mi son svegliato
O bella ciao, bella ciao, bella ciao ciao ciao
Una mattina mi son svegliato
Eo ho trovato l'invasor...







*Sànset*

divendres, 27 de novembre de 2009

País Petit

Tot llegint el darrer post de THE LOST ART OF KEEPING A SECRET m’ha vingut aquell cuquet, que de tant en tant em ve, d’escriure sobre allò que en Pujol en deia “País”.

L’altre dia, al post NOTÍCIES FRESQUES, esgrimia l’iniciativa de fundar el COCOUET. Tot això sota un tel satíric i irònic. Avui però, no escriuré en clau d’humor. Avui escriuré en clau d’amor. Ho puc fer. Sé estimar; estimo a la meva parella, estimo als meus i estimo al meu país.

De ben petit em va cridar l’atenció la figura d’en Xirinacs –que va ser amic del meu pare i company en la seva lluita. Gràcies a en Xirinacs, vaig descobrir els principis pacifistes d’en Ghandi. En Xirinacs predicava sempre una màxima d’en Ghandi, que mai he volgut oblidar, i que resa així: “El no violent, davant d’un conflicte violent, no pot restar neutral; cal que es declari amic de l’oprimit, de l’envaït, i que es declari enemic de l’opressor, de l’invasor”.

L’Estat espanyol ha estat, és i serà, violent amb allò que mai ha entès, que no entén i que no pretén entendre. L’Estat espanyol no entén l’existència del meu país. L’Estat espanyol no vol entendre perquè no em sento espanyol. La Constitució espanyola no em convida a viure lliurement; m’obliga a formar part d’una país que no és el meu. La Constitució espanyola és violenta i m’amenaça sota el paraigües d’uns articles -2 i 8- que permeten a l’exèrcit envair el meu país. La Constitució espanyola no em deixa triar lliurement el meu camí. Els mecanismes institucionals de l’Estat espanyol, com el tribunal constitucional, són bel·ligerants i violents amb el meu país.

Sóc un no violent. Però no puc restar neutral. Em sento atacat. Em sento ferit per un invasor que m’intenta fer desaparèixer a base de retallar les llibertats que em mereixo. Per tant, em declaro enemic de l’opressor, de l’invasor; de l’Estat espanyol.

Aplaudeixo això de les 12 editorials conjuntes del dia d’ahir. Una mostra d’unitat que ens fa més forts –menys dèbils. Ara bé; jo no vull un estatut. Jo no accepto molletes de pa, cada cop més diminutes, que només em serveixen per seguir malvivint. Jo vull una constitució. I sóc conscient que aquesta constitució mai l’obtindrem demanant-la. La llibertat no es demana, es pren. I ningú ens ho podrà negar; el dia que tots vulguem, el dia que siguem prou forts, el dia que deixem de ser un poble covard, aquell dia, serem lliures.




*Sànset*

dijous, 26 de novembre de 2009

LA TIRA DELS TIPOS 3: l'acròbata


*Sànset*

dilluns, 23 de novembre de 2009

Notícies Fresques

Avui, un pamflet espanyolista anomenat El País ens explica que el Tribunal Constitucional, entre d’altres coses, es carregarà el terme “nació” del preàmbul de l’Estatut de Catalunya. Sort que ho vam acabar posant al Preàmbul, l’arribem a ubicar a la part dogmàtica del text i ens bombardegen directament!

L’altre dia, una teleVICIó nacionalista i rònega, que alguns coneixen com Tele 5, s’adheria a una ximpleria que han proposat uns señoritos – el Manifiesto en defensa del Castellano- per plantejar al parlament espanyol que elabori una normativa per a fixar que el castellà sigui l’única llengua oficial de tot el territori i l'única que pueda ser utilizada por sus ciudadanos i d’obligatori coneixement. Alguns famosets s’hi han unit: Rosa Díez, Albert Boadella (quina sorpresa!), Mario Vargas Llosa, José Antonio Marina, Álvaro Pombo, Aguirre, Gallardón o Soraya Sáenz de Santamaría, entre d’altres. Bé, la creme de la creme de la cultura española.

Ahir, el senyor Montilla declarava davant de les càmeres de tv3, per resumir-ho, que seria lleig que el TC tombés un Estatut referendat pel poble. També recordava que, en el cas que això succeís, seria el primer cop que un tribunal es carregués una llei que havia aprovat el Poble en referèndum i que havia passat per dos parlaments. El senyor Montilla en tenia l’ocasió, però no va enviar cap missatge d’avís al Tribunal. No fos cas que nosaltres intercedíssim o intentéssim influir –ja veus tu- en les decisions judicials! Com si no ho fes el PP o el PSOE!

Davant d’això nosaltres, els catalans (no confondre amb cataplins o catatònics), anem tragant sense bellugar massa del sofà, no fos cas que ens enviïn la Brunete! (que es diu així perquè la comanda un tal “Bruno”, el germà bessó de Sacha Baron Cohen).


Davant d’aquests vergonyosos atacs i del “tansemenfotisme” de la nostre classe política dirigent (no confondre amb indigent) proposo la creació l’assemblea dels Catalans Organitzats Contra les Ofenses i els Ultratges Espanyolistes i Tradicionalistes (COCOUET). Tot seguit, us invito a formar-ne part i us ofereixo algunes de les iniciatives que proposaríem (sempre en podríeu afegir les vostres):

1 – Repartiment d’originals de la Constitució Espanyola fets amb paper de cel·lulosa PH 5.5. per tal que els poguéssim tenir al nostre WC i donar-los-hi utilitat pràctica quan ho veiéssim convenient. Evidentment, els articles 2 i 8 estarien repetits diverses vegades.

2 – Demanar al Govern d’Andorra que s’annexioni els Països Catalans.

3 – Proposar a Albert Boadella com a Català de l’any, a veure si infarta d’una vegada.

4 – Proposar a Johan Cruyff pel càrrec de President de la Generalitat, previ pagament d’unes classes de dicció (no confondre amb Adicció).

5 – Incloure alfals al menú del dia del Parlament.


*Sànset*

divendres, 20 de novembre de 2009

Homenatge al dictador

Avui, que és 20-N, ho celebrarem amb un curiós jeroglífic que plagio vilment de la revista La Codorniz, una revista d’humor que iniciava els seus passos a principis dels 40 del segle passat. Amb aquest jeroglífic, o amb informacions meteorològiques com “Reina en España un fresco general proveniente de Galicia”, és van jugar la salut.





*Sànset*

dimecres, 18 de novembre de 2009

CRÒNIQUES COL·LOQUIALS 2: UN DIMECRES QUALSEVOL

Són les 6:55 AM. Comença a sonar la cançó dels Barrufets que faig servir com a despertador; “Molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món és on...” –ja sé que sembla freak- l’apago ràpid perquè Utnoa no es desvetlli. Em vesteixo a les fosques. Vaig al lavabo, no hi veig absolutament res. Em poso les lents de contacte. Ja hi veig una mica millor. Em passo la mà per la barba i penso: “M’he d’afaitar; semblo un terrorista islàmic”. Em pica. Em rento la cara i em pentino. Em menjo ben de pressa el bol de llet amb cereals de la marca Consum.

Surto de casa i vaig a buscar el cotxe per anar a treballar. Hi veig una dona just al darrere. A mesura que em vaig acostant ella em comença a mirar. Es mou. S’allunya. A la mà hi duu una corretja i a l’altre extrem d’aquesta hi ha un gos-rata. M’imagino que tinc un regal matiner que em banya el parafang. No m’equivoco. I, a més a més, el gos-rata no només ha pixat sinó que també ha alliberat a Willy i ara tinc part de les seves escames a la sola de la sabata esquerra. Em cago en el gos-rata. M’intento netejar la sola de la sabata rascant-la contra una llamborda dissortada. Faig el que puc.

Entro al cotxe i la pudor m’envaeix. Abaixo les finestretes i respiro més tranquil. Sort que no fa massa fred. Engego el cotxe. Poso primera i m’enfilo cap a la feina. Són les 7:19 AM. El Basté m’explica com uns pares han denunciat a la policia el seu fill adolescent quan aquest es dirigia al seu institut amb escopeta i la insana intenció de massacrar als companys de classe. El jove ho havia publicat al seu blog. Un agent explica en roda de premsa que el detingut era un noi educat, formal i amb unes adequades relacions socials i familiars. No ho veig clar. Per cert, es veu que el Milito avui jugarà uns minuts.

Són les 7:47 AM. Aparco el cotxe davant de la feina. Entro i fitxo. Falta quasi bé un quart d’hora per les 8:00 AM. Porto suelto. Vaig a la màquina de cafè, hi tiro 35 cèntims i em demano un tallat. Surto fora. Em bec el tallat i em fumo un cigarret. Era un tallat "instantani". El cafè em remou el sistema digestiu. Corro al lavabo. Ara sóc jo qui he alliberat a Willy.

Són les 8:02 AM. Tinc un parell de sol•licituds de Fiscalia. Les tramito. Ho han fet tot el malament que han pogut. M’han fet perdre el temps.

Són les 8:40 AM. Em fan mal els ulls. Els tanco i intento recordar com van ser els primers dies a la blogosfera. Sànset, coi, fes el favor d’actualitzar i presentar-te en societat! –em deia Utnoa. Sí, sí, avui ho faré! - li responia cada dia. Vaig començar a burxar el nostre blog. Vaig veure que ella n’havia enllaçat un parell. Els vaig mirar. Eren el Blog de l’Assumpta (magnífic) i les Cròniques de Sota el Mugró (també). Vaig pensar que el mugró deuria ser el d’ella. Em va fer gràcia el nom i vaig començar a llegir-me’l. Els escrits eren molt bons i l’arquitectura de la pàgina em va agradar molt. Ja m’hi havia enganxat! Un blog d’una parella, com el nostre, però en bo! Quina enveja!


*Sànset*

dilluns, 16 de novembre de 2009

LA TIRA DELS TIPOS 2: ME'N VAIG A SOPAR


*Sànset*

dissabte, 14 de novembre de 2009

Fa un any...

Avui fa un any que estàvem a Bagà. Al Santuari El Paller. Vam estar tan bé! Oi? I feia un fred!!! Jo m'ho vaig passar molt bé, va ser genial. Almenys en guardo un record molt maco.

I vam anar fins a Puigcerdà, i recordes que feia fred i vam haver d'entrar en una cafeteria a fer un cafè amb llet? I que una bona dona ens va fer una speed guia per l'arxiu comarcal? Sempre fas amics tu! I vam anar a Llívia! Te'n recordes quin lio de carretera per trobar-ho?! És que un cop entres a França no hi ha qui s'entengui! I allí també, un fred que pela! I recordo que em vaig veure un Cacolat.

Ah, i te'n recordes per anar a tocar neu? quins lios! On ens vam fer la foto del nostre perfil! I em vas posar una bola de neu per disn els pantalons! T'hagués matat!!!!

I vam anar a Sant Joan de les Abadesses i a Ripoll també! Si que vam fer coses, no? I aquells sopars del Santuari... mmm.. bons! I els cubates a la llar de foc! I tota la casa per nosaltres!

Em faig enveja a mi mateixa!

Tu te'n recordes?

*Utnoa*

PD a les 18:10h - Jaja, te'n recordes quan l'home ens va deixar entrar al tètric santuari i se'ns va apagar el llum?! Terror!


dijous, 12 de novembre de 2009

El conte de les sabates

Un dia, ja fa temps, una amiga em va explicar un conte. Era un conte d'un dels reculls de Jorge Bucay. No és que sigui una aficionada als escrits d'aquest bon home, però en aquell moment, per tot plegat, aquell conte em va venir de fàbula.

Com que va veure que m'havia agradat i que lligava amb la meva situació l'endemà quan ens vam veure em va donar una cosa. Havia imprès un petit dibuix d'unes sabates i l'havia plastificat. "Perquè les portis a la cartera". I així ho faig. Allà on vaig les sabates m'acompanyen.

A vegades FER SABATES és una bona opció!


*Utnoa*


DOS NÚMEROS MENYS
Un home entra en una sabateria i un amable venedor se li acosta:

-En què puc servir-lo, senyor?

- Voldria un parell de sabates negres com les de l’aparador.

-I tant, senyor. A veure: el número que busca deu ser... un quaranta-u, oi?

- No. Vull un trenta-nou, si us plau.

- Disculpi, senyor. Fa vint anys que treballo en això i el seu número deu ser un quaranta-u. Potser un quaranta, però no un trenta-nou.

- Un trenta-nou, si us plau.

- Disculpi, em permet que li prengui mida del peu?

- Prengui la mida del que vulgui, per això vull un parell de sabates del trenta-nou.

El venedor treu del calaix aquell aparell estrany que utilitzen els venedors de sabates per mesurar peus i, amb satisfacció, proclama: “Ho veu? És el que jo li deia: quaranta-u!”.

-Digui’m, qui pagarà les sabates, vostè o jo?

- Vostè.

- D’acord. Doncs llavors, em pot donar un trenta-nou?

El venedor, entre resignat i sorprès, marxa a buscar el parell de sabates del trenta-nou. Pel camí s’adona del que passa: les sabates no són per a l’home, sinó que segurament són per fer un regal.

- Senyor, aquí les té: el trenta-nou, i negres.

- Em pot portar un calçador?

- Se les posarà?

- Sí, es clar.

- Són per a vostè?

- Sí! Em pot portar un calçador?

El calçador és imprescindible per aconseguir que aquell peu entri en aquella sabata. Després de provar-ho diverses vegades i de ridícules posicions, el client aconsegueix ficar tot el peu dins la sabata.

Entre ais i grunys fa unes passes sobre la catifa, amb creixent dificultat.

- Està bé. Me les quedo.

Al venedor li fan mal els peus pel sol fet d’imaginar els dits del client aixafats dins les sabates del trenta-nou.

- Les hi embolico?

- No, gràcies. Me les emporto posades.

El client surt de la botiga i camina, com pot, les tres illes de cases que el separen de la feina. Treballa com a caixer en un banc.

A les quatre de la tarda, després d’haver passat més sis hores de peu dins aquelles sabates, té la cara desencaixada, els ulls vermells i les llàgrimes li cauen copiosament dels ulls.

El seu company de la caixa del costat l’ha estat observant tota la tarda i està preocupat per ell.

- Què et passa? Et trobes malament?

- No. Són les sabates?

- Què els passa, a les sabates?

- M’estrenyen.

- Què els ha passat? S’han mullat?

- No. Són dos números més petites que el meu peu.

- De qui són?

- Meves.

- No t’entenc. No et fan mal els peus?

- M’estan matant, els peus.

- I doncs?

- T’explico – diu, empassant saliva -. Jo no visc una vida de grans satisfaccions. En realitat, durant els darrers temps tinc molt pocs moments agradables.

- I?

-M’estic matant amb aquestes sabates. Pateixo terriblement, és cert... Però d’aquí unes hores, quan arribi a casa i me les tregui, pots imaginar el plaer que sentiré? Quin plaer, paio! Quin plaer!

Jorge Bucay

dimecres, 11 de novembre de 2009

LA TIRA DELS TIPOS 1: LO PUENTING



*Sànset*




dilluns, 9 de novembre de 2009

Records d'aquella operació

Avui fa 20 anys que van operar al meu bon amic -i mediàtic- Berlín. Aquella càrrega que el meu amic portava a sobre, aquell teló d’acer, era per molts la vergonya d’Europa. És una de les primeres coses que recordo, si hi sumem la mort del Ceaucescu. Tot Europa –excepte la URSS i satèl•lits- ho va aplaudir.

Ara en commemorem el 20è aniversari. Molts diuen; “aquella operació va significar el principi del final de la guerra freda, va ser tot un èxit!”. Vaig tenir la sort de poder anar a veure en Berlín fa relativament poc temps, i crec que és un dels paios més ordenats, coherents i moderns de tot Europa.

Ara, quan el vaig anar a veure em va parlar sobre aquella ferida, al ben mig de la cara, que va patir accidentalment el dia 13 d’agost de l’any 61, i que va tenir oberta pràcticament 30 anys, infectant-se-li diverses vegades i deformant-li el somriure, ensopint-li la mirada i enfosquint-li el cor.

Les marques de la cirurgia encara són ben visibles. La cicatriu d’aquella ignomínia és mostra barroera i petulant. Sembla que els músculs de la seva part dreta encara no estiguin recuperats del tot, i no segueixin harmònicament el so de la melodia que dicta l’altra part. Potser la part destra creu que els metges no es van prendre tantes molèsties com es van prendre per salvaguardar-ne la meitat esquerra. Potser la part dreta de la cara d’en Berlín se sent infravalorada, menystinguda, i creu que tots pensen que no va patir tant com la part esquerra durant aquells quasi trenta anys.
L’amic Berlín em va reconèixer que en ell era cert allò de tenir un perfil bo, i que sempre ensenyava la galta més polida, l’esquerra, quan havia de sortir en una fotografia.
-Amic Berlín- li vaig dir- què no veus que de cara només en tenim una? què no saps que no només pots mirar el futur ensenyant un sol perfil? què no notes com una part de la teva cara et demana que te l’estimis tant com l’altra?

Per sort, en Berlín és un paio intel•ligent i, amb els anys, i mitjançant uns adequats exercicis de rehabilitació, tornarà a mostrar aquell somriure que, ja fa temps, va arribar a meravellar a tot Europa. En Berlín és un líder amb sort, que es va poder sotmetre a aquella operació de l’any 1989.

Des d’aquí, li desitjo tota la sort del món perquè s’acabi de recuperar i trameto el meu anhel perquè altres amics meus (na Palestina, na Melilla, en Mèxic, na Corea, etc) puguin ser operats com més aviat millor.


*Sànset*

diumenge, 8 de novembre de 2009

La meva mare

Quan tinc molta feina i fa dies que no escric al blog Sànset em comença a incordiar insistentment "que no escrius al blog? que no escrius al blog? et toca escriure al blog! sempre he d'escriure jo! sóc el motor del blog! que no escrius al blog? bla bla bla...". I avui, m'he despertat que em pixava a les 8 i 10. Realment això és una putada. Què fas? Te'n tornes al llit? He pensat que potser que aprofités per fer una mica de feina, imprimir uns documents... Total que m'he posat a navegar... I he fet cap al blog. I dic, potser que escriguis alguna cosa, no?

I he pensat que faria un breu, senzill i petit homenatge a la meva mare. Sempre he tingut la sensació que estava una mica boja, comparat amb les altres mares, però clar, jo conec a les altres de cara enfora, no sé quina és la seva conducta quan estan a l'entorn familiar. Així què és quelcom que sempre ha quedat en dubte, això de si ma mare està boja o no.

(ei avui fot un vent terrible!!)

Total, que he recordat que tinc un escrit d'un dia que ella planxava i jo estava intentant estudiar, fa alguns anys ja. M'estava molestant tant que era impossible estudiar, i vaig optar per escriure tot el que anava dient. I aquí ho teniu, no perquè li trobeu sentit, només per dir-li que l'estimo i que m'agrada molt com és. Sense ella tot seria més avorrit.

És terrible. I cada vegada farà més calor. No sé per què fa tanta calor si a l’hivern va fer tan de fred. Jo me’n vaig anar aquell dia a Valls, com vaig ser tan ruc. No, perquè, ves, alomillor has de marxar a la una o a les dues quan ja fa calor. M’estic morint de calor. Uf! No es pot planxar, eh? Em sembla que ho deixaré per un altre dia. És el Pol que necessita tanta roba i tot se li ha de planxar! Tu bona altra. Aquesta Míriam té uns plitarals d’aquí davant. Sa mare no en té pas tants. A tu t’agraden l’altra gent? La Maribel l’he vista fatal. La del Vidal la vaig trobar catastròfica. Si, ja fa algun temps. Allí a la piscina, catastròfica. Això no cal planxar-ho perquè normalment no s’utilitza... M’ha trucat algú però no se qui. Eh que és bonic? Escriure tot el que dic i a veure si algú ho compra. Ja tornen a fer el Doraimon. Ai quin mal el tall. Sembles aquell ruc de cal Fuster. Jo ara m’asseuré i ja no m’aixecaré més. És pesat, eh, aquest de cal Fuster? I allí jugant amb el meu mirall del cotxe i dic; deixa’l, a veure si el trencaràs! El Pol diu que l’any que ve cadascú anirà a la seva. Un dia faré mil pilotes d’aquelles. Ai, no puc respirar, m’estic morint. Jo no se tun pare com ho pot resistir. I ahir encara se’n va anar a l’Esclat a comprar-se uns mitjons. Va venir a les quinientes! Jo aquí a casa llegint la Mary Higgings Clark, ah no, la Rosamunde Pilcher. Ai, quin mareig. A totes els hi saltaven els pits. Aquella nena de la Lluïsa més antipàtica. La Rita tot el rato fent-li la pilota a l’Enric. Oh! Quina dona. No em va ni dirigir la paraula. Pol fes els deures!


*Utnoa*




divendres, 6 de novembre de 2009

CRÒNIQUES COL•LOQUIALS 1: “ser un nyu”

“Ser un NYU” és una expressió que es va començar a obrir pas pel món durant el mes de juliol de l’any 2002 en una excavació arqueològica tarragonina. La seva definició vindria a ser; “persona estranya i extravagant –freak- relacionada, directa o indirectament, amb el món de la història i de l’arqueologia”.

En aquella calorosa excavació teníem un senyor, el NYU original i a partir del qual deriven tots els altres NYUS, bastant curiós. El primer NYU –primus inter pares- era un home de mitjana edat que, sense cap estudi relacionat amb la història, es va presentar voluntari a treballar al jaciment. Nosaltres, com 14 pics foraden més que 13, el vam acceptar amb els braços ben oberts. El terme NYU s’estava gestant. Aquell senyor arribava a la feina mitja hora abans, sempre ben pentinat i engominat, per observar tot el que havien fet els altres el dia anterior, i sempre que trobava alguna cosa –ja sigui pedra, runa o ós de qualsevol bèstia- se’ns acostava cridant i dient que acabava de fer un gran descobriment. Quan nosaltres li explicàvem el que era realment la troballa, ell és limitava sempre a dir; “buiiino, tarde o pronto, to llegará”. El primer de tots els NYUS ja era entre nosaltres.

Amb el pas del temps, i per influència del NYU primigeni, van anar apareixent nous NYUS a l’excavació: un arqueòleg aficionat que afirmava que la civilització egípcia i la romana tenien els seus orígens en l’espai exterior; un heavy de broma que no es treia els texans d’hivern ni per dormir -estant a 40 graus a l’ombra...- i un llicenciat en història que es podia passar 8 hores seguides torturant-nos amb els seus monòlegs horribles, sense sentit i de collita pròpia –aquest darrer, per cert, era un híbrid entre NYU i JUANTXI, doncs era ganxet.

A partir d’aquí, el nombre de NYUS es va anar expandint, arribant a afectar als paletes d’un edifici en construcció que teníem la vora. Un dels paletes, el PALETA-NYU més remarcable, se’m va acostar un migdia i em va dir: “que raros que eran estos romanos. Todavía no entiendo esa manía suya de hacer las casas bajo el suelo”. Vaig veure la llum. Per què mai no m’ho havia plantejat? Potser, els nyus no em deixaven veure el cocodril.



*Sànset*

dimecres, 4 de novembre de 2009

Ja s'aixeca el sol

Ja s’aixeca el sol
Ja s’aixeca el sol
I jo et dic que això està bé

Petita estimada
Ha estat un llarg, fred i solitari hivern
Petita estimada

Sembla que hagi durat anys

Ja s’aixeca el sol
Ja s’aixeca el sol
I jo et dic que això està bé

Petita estimada
El somriure retorna als nostres rostres
Petita estimada

Sembla que la llum no hagi existit durant anys


Ja s’aixeca el sol
Ja s’aixeca el sol
I jo et dic que això està bé


SOL, SOL, SOL
Ja arriba
SOL, SOL, SOL
Ja arriba


Petita estimada
Sento com el gel es va desfent lentament
Petita estimada

Sembla que la llum no hagi existit durant anys

Ja s’aixeca el sol
Ja s’aixeca el sol

I jo et dic que això està bé

Ja s’aixeca el sol
Ja s’aixeca el sol

I jo et dic que això està bé


*Sànset*

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Demanar-me perdó per ser com sóc

Per coses que es van donant a la vida moltes vegades he d’acabar concloent (després de molt donar-hi voltes) que un determinat grup de persones és indesitjable, fet que fa que et quedis amb una mínima sensació d’alleugeriment. Penso, això passa perquè aquesta gent són així, me n’allunyo i punt, o, simplement, no m’hi he de casar pas! Així que passo, ja en trobaré de millor. Això significa que no em culpabilitzo i justifico a favor meu el fet de no encaixar en aquell grup, fet que fa que acabi suposant que són ells els raros i no jo.


Però el problema ve quan aquest fet s’ha donat massa vegades. Quan ha arribat un punt que, amb relativament poca trajectòria vital, he hagut de tenir aquest pensament una quantitat de vegades que comença a ser sospitós. Sospirós de què? Doncs que possiblement, i ara ve el quid de la qüestió, la rara avis sigui jo.


Ho podria escriure en clau d’humor. Però quan t’adones d’una cosa així la musculatura de la teva cara no pot articular somriure. Sóc RARA. DIFERENT. I no en el bon sentit de la paraula. I ahir va ser la culminació. Ahir ho vaig veure! No és culpa d’aquell, ni de l’altre, ni del de més enllà. Qui no encaixa sóc jo.


Així que he de demanar-me perdó per ser com sóc. Per tenir les meves idees, els meus principis, la meva expressió de les emocions i sentiments, els meus pensaments, aquesta cara, aquest cos i aquest cabell, la meva mirada i el meu grau de simpatia, la meva expressió, el meu caràcter i el meu mal geni, la meva sinceritat i el meu respecte. Tot això no val per res. Tot això em porta a desqualificar als altres quan em comparo amb ells. I no pot ser que tot el món estigui equivocat. Ja he baixat del núvol.


Utnoa

dilluns, 26 d’octubre de 2009

GENERACIÓ X

Els avis de la meva generació ens expliquen com van viure la guerra civil i el primer i cruent franquisme. Els pares de la meva generació parlen d’una infància austera i de la lluita per assolir unes llibertats robades, de com van viure la mort del dictador i sobre com van veure una transició democràtica amb la remor de sabres de fons.

En aquest punt em pregunto: i que coi explicaré jo –i els de la meva generació- si es dóna el cas que ens pregunten, quan el meu pare corria davant els grisos i jo només em corro festes? o quan la meva àvia –iaia- veia com els vells “malmenjaven” el que podien, fins i tot excrement, i jo “malmenjo” perquè vaig massa sovint al McDonald’s?

Potser tindrem coses per explicar; potser explicarem que vam viure una època de tirans –Bush, Sadam, Iker Jiménez, Aznar- o una època on es premiava l’estupidesa per sobre de qualsevol altra cosa –si em permeteu, tornaré a recórrer a l’exemple de l’Aznar. O potser, els explicarem com ens ho vam fer per descobrir els magnífics trucs per “petar-nos” un dels molts jocs de la PlayStation3.


Per sort, sempre els quedaran els avis, que els explicaran com l’apatia va matar la generació X.



*Sànset*