Recordo que abans escrivia molt. Tenia moltes idees i sabia expressar molt bé els meus pensaments i els sentiments.
Ja fa temps que he perdut aquesta facultat. No sabra dir quan, però ja fa mesos que en sóc conscient i que em preocupa.
Abans tenia carpetes a l'ordinador plenes d'escrits diversos: contes, intents de novel·la, reflexions, paranoies. Sentia la necessitat d'escriure constantment. També guardo una caixa amb tot de fulls del mateix estil.
Després vaig tenir un blog personal. Bàsicament el vaig obrir per descarregar tot allò que sentia de manera que ho pogués compartir amb algú i no m'hagués de sentir avergonyida o incompresa.
Però ara ja fa un temps que no se m'acut res per escriure. No tinc aquella inquietud que sentia tan freqüentment. S'ha esvaït. I moltes vegades em poso davant del blog i penso què podria escriure i no puc. És com una sensació de buidor de pensaments.
És com si no tingués opinió ni criteri per escriure arran de res. És com si ja no pensi en res. De vegades perdo el temps d'una manera impressionant sense fer RES.
Em poso davant d'un full en blanc per començar un treball de la universitat i no trobo arguments per omplir-lo.
És com si tingués un constant maldecap, el cervell desorganitzat i una certa apatia pel que fa a posar-me a pensar, a concentrar-me, a ACTUAR.
És com si m'amagués.
I de què em dec amagar?
Utnoa
14 comentaris:
Podríem parlar d'stress? Imagino que això ha d'anar a èpoques i que hi ha períodes en que no tens tantes ganes de fer allò que tantes ganes tenies de fer fa temps. S'ha de deixar reposar per tornar-ho a agafar amb més ganes!
De totes maneres, diuen en castellà que quien la sigue la consigue. És a dir, constància!
No sé de que et deus amagar, però no ho hauries de fer. Se t'acumula la feina d'un lloc i d'un altre, en tens molta. Però, tot i no tenir-ne ganes, mires endavant. Cosa que no molts podeu dir.
He llegit moltes coses que has escrit i sé que ho fas molt bé. La inspiració et tornarà. I quan torni, tots tornarem a gaudir de les teves lletres.
També podria ser que la teva manca d’inspiració fos provocada perquè jo sigui una mica pesadet...
*Sànset*
Jo penso com en Jordi que tot són èpoques o moments. I també que a vegade s som força paradoxals i que precisament perquè ja tens un lloc on escriure... sembla que l'espontaneitat desapareix. Tornarà la inspiració segur.
I no serà que estàs buscant pensaments quan necessites expressar sentiments, per exemple? Com avui, aquest escrit expressa moltes coses, molt ben dites, i fas que entenguem molt bé com et sents... i si continuessis en aquest a línia? al blog o a la llibreta, no importa. Importa més trobar la manera de sentir-te bé i el camí per a fer-ho.
Una abraçda utnoa... Ah! sànset, no se m'havia acudit mai que fossi pesadet. :)
Gràcies per la teva vista. No volia trobar-me en un dia que escrius el que escrius. Tira la moneda al aire i mira com cau...per dir-te quelcom.
Que tots tenim un pèndul que es mou i de vegades no sabem com obrir foc i d'altres vegades sempre l'escopeta dispara... Ho conec en mi i ho he conegut en altres i... ara et toca a tu. Es com ser a 'escenari com actor i quedar en blanc...La primera cosa que vegis, digues d'ella i retornarà...
Jo vaig estar uns trenta cinc anys sense escriure practicament res, el treball m'esgotava... Va venir un dia un sotrac molt fort i vaig tornar a escriure, a començar a pintar - en tot soc autodidacta - i per començar em vaig tenir que imposar un tatxo diari mínim...
Va, cull el boli o el teclat i el primer que vegis al davant, escriu sobre allò... Va, no t'engorroneixis. Endavant que no tens res insuperable. Una abraçada de l'Anton.
Em sembla que a tots en passa en un moment o altre. Va bé si no surt res per escriure, llegir i llavors trobes coses que et fan rumiar i animen a escriure. Segur que no t'amagues de res. Sovint però és difícil trobar-nos a nosaltres mateixos, entendre'ns i saber què volem.
A mi m'agrada com escriviu els dos tot i que no us comenti molt.
Passaré més a sovint
Bones Festes S i U!
Potser estàs massa concentrada en la rutina, perquè t'interessa que tot rutlli bé.
Això et manté amb la ment poc creativa, però no et preocupis, tot passa, i ets una persona amb idees, i inquieta, tot tornarà!
El més important és no obligar-nos en coses que no són obligacions.
Crec que són etapes que es passen de vegades potser per esgotament o per que senzillament la ment, el cor també necessiten de tant en tant acumular paraules enlloc de deixar.les anar...escriure és pot fer per plaer, per gust, per necessitat fins i tot però mai per obligació....Ànims i endavant que res dura per sempre ...i sempre tot està canviant...
Doncs jo trobo que aquest post és molt maco, has expressat quelcom molt personal, unes sensacions molt "de dins"... a mi em costa molt fer això que tu has fet i, moltes vegades, m'adono de que explico més coses íntimes, que em preocupen, experiències... als blogs amics, com a comentaris, que al meu propi blog, on poques vegades parlo de coses personals perquè, en el fons, sóc una persona moooolt introvertida (bé, sóc molt contradictòria jajaja o molt rara... no sé)
Però no pateixis, xiqueta, no pateixis... tornarà, ja veuràs com tornarà.
Deures: Per demà un altre post tan bonic com aquest d'avui... jo prometo comentar-lo (si no ho faig és que m'ha passat alguna cosa!!)
Vols dir que no ets massa dura amb tu mateixa? Aquest és un mal que he observat en bastants blogaires... Ningú no és perfecte, ningú ho fa tot bé, ni sempre bé.
Explica'ns una anècdota, qualsevol cosa (encara recordo com vaig riure amb aquell post teu en que havies anat apuntant tot el que deia la teva mare mentre tu volíes estudiar) :-))
Una abraçada mooooolt forta!!! :-))
en primer lloc, no t'angoixis. Viu. Respira el teu entorn. Paeix els sentiments. Estigues alerta.
Després, de tant en tant, intenta transcriure-ho al paper
Tot té el seu temps, però si t'agobies, neixerà la frustració reina, així que acumula idees, atresora pensaments, i ja els hi donaràs forma quan et vingui de gust :) Petons Utnoa, a mi m'encanta llegir-te!!
Però ara tens en Sànset que manté el blog! Bromes a part, tot això va a èpoques i potser ara no tens necessitat d'escriure. O potser és que trobes a faltar el teu espai, i el necessites per inspirar-te més, i tenir-ne ganes. Dic bajanades, però de vegades les explicacions són molt subtils. Només espero que et tornin aviat les ganes d'escriure.
Crec que hi ha èpoques que es llegeix menys o més i amb l'escriure passa el mateix. Segur que si t'agradava fer-ho, ho tornaràs a fer.
Gràcies pel recolzament demostrat en aquests comentaris!
Potser si que és cosa de l'estrès, o quelcom passatger, una època... fins i tot he arribat a pensar que no necessito fer-ho... Però bé, esperarem pacients a que la inspiració o les ganes tornin a aparèxier, i quan arribin, no podreu parar de llegir!
jaja
moltes gràcies, sou molt macus!
Utnoa
Publica un comentari a l'entrada