Una mattina mi son svegliato

Avui Utnoa se n’ha anat a passar uns dies a Nàpols amb les amigues. Tornarà dilluns a la nit.

-Merda! No m’han tocat els euromillones, jo que pensava que aquesta setmana SÍ!

Seran només tres dies. Hem estat moltíssimes vegades tres dies separats. Però, quan estem separats, estem relativament a prop. Aquest cop està a més de mil quilòmetres!

I sento un no sé què... No sé per quin coi de motiu he d’estar així, intranquil. Sé que és una persona que sap tenir cura d’ella mateixa i dels que estan al seu voltant. Però jo ja m’he quedat amb allò a dins...

Aquest matí li he intentat ensenyar quatre coses d’italià macarrònic. Entre elles “io sono stanco” (estic cansat), la meva preferida.

He estat dues vegades a Itàlia –Florència i Roma- i sempre m’he quedat amb dues coses:

1- Quin país més monumental!
2- Que guarros que són, els mal parits!

Només espero que s’ho passi molt bé i que vegi moltes coses –i faci moltes coses- interessants. Jo, per altra banda, i per no pensar-hi massa, me n’aniré aquesta tarda mateix al poble d’un amic meu a passar-hi la nit. Em quedaré allí fins demà després del futbol. Alguns anhelen això de fer de “Rodrígues”. A mi, particularment, no es que em faci massa gràcia.

Més val que per Nàpols no comentin massa que són catalanes. No sé per què, sempre que ens ha donat per conquerir coses no hem acabat de fer-nos massa amics amb els autòctons. Coses de la vida...

Recordo quan, a Roma, uns gitanets ens van intentar robar. Un amic meu -uns 120 quilograms X 1,90 metres de mole- els va soltar el “mecago’nDeú” més sonor de la història. Ens van entendre. Segur que més d’un pateix del cor des de llavors. Clar i català.

Utnoa, gaudeix d’aquests dies!!!

Una mattina mi son svegliato

O bella ciao, bella ciao, bella ciao ciao ciao
Una mattina mi son svegliato
Eo ho trovato l'invasor...

*Sànset*

País Petit

Tot llegint el darrer post de THE LOST ART OF KEEPING A SECRET m’ha vingut aquell cuquet, que de tant en tant em ve, d’escriure sobre allò que en Pujol en deia “País”.

L’altre dia, al post NOTÍCIES FRESQUES, esgrimia l’iniciativa de fundar el COCOUET. Tot això sota un tel satíric i irònic. Avui però, no escriuré en clau d’humor. Avui escriuré en clau d’amor. Ho puc fer. Sé estimar; estimo a la meva parella, estimo als meus i estimo al meu país.

De ben petit em va cridar l’atenció la figura d’en Xirinacs –que va ser amic del meu pare i company en la seva lluita. Gràcies a en Xirinacs, vaig descobrir els principis pacifistes d’en Ghandi. En Xirinacs predicava sempre una màxima d’en Ghandi, que mai he volgut oblidar, i que resa així: “El no violent, davant d’un conflicte violent, no pot restar neutral; cal que es declari amic de l’oprimit, de l’envaït, i que es declari enemic de l’opressor, de l’invasor”.

L’Estat espanyol ha estat, és i serà, violent amb allò que mai ha entès, que no entén i que no pretén entendre. L’Estat espanyol no entén l’existència del meu país. L’Estat espanyol no vol entendre perquè no em sento espanyol. La Constitució espanyola no em convida a viure lliurement; m’obliga a formar part d’una país que no és el meu. La Constitució espanyola és violenta i m’amenaça sota el paraigües d’uns articles -2 i 8- que permeten a l’exèrcit envair el meu país. La Constitució espanyola no em deixa triar lliurement el meu camí. Els mecanismes institucionals de l’Estat espanyol, com el tribunal constitucional, són bel·ligerants i violents amb el meu país.

Sóc un no violent. Però no puc restar neutral. Em sento atacat. Em sento ferit per un invasor que m’intenta fer desaparèixer a base de retallar les llibertats que em mereixo. Per tant, em declaro enemic de l’opressor, de l’invasor; de l’Estat espanyol.

Aplaudeixo això de les 12 editorials conjuntes del dia d’ahir. Una mostra d’unitat que ens fa més forts –menys dèbils. Ara bé; jo no vull un estatut. Jo no accepto molletes de pa, cada cop més diminutes, que només em serveixen per seguir malvivint. Jo vull una constitució. I sóc conscient que aquesta constitució mai l’obtindrem demanant-la. La llibertat no es demana, es pren. I ningú ens ho podrà negar; el dia que tots vulguem, el dia que siguem prou forts, el dia que deixem de ser un poble covard, aquell dia, serem lliures.




*Sànset*

LA TIRA DELS TIPOS 3: l'acròbata

*Sànset*

Notícies Fresques

Avui, un pamflet espanyolista anomenat El País ens explica que el Tribunal Constitucional, entre d’altres coses, es carregarà el terme “nació” del preàmbul de l’Estatut de Catalunya. Sort que ho vam acabar posant al Preàmbul, l’arribem a ubicar a la part dogmàtica del text i ens bombardegen directament!

L’altre dia, una teleVICIó nacionalista i rònega, que alguns coneixen com Tele 5, s’adheria a una ximpleria que han proposat uns señoritos – el Manifiesto en defensa del Castellano- per plantejar al parlament espanyol que elabori una normativa per a fixar que el castellà sigui l’única llengua oficial de tot el territori i l'única que pueda ser utilizada por sus ciudadanos i d’obligatori coneixement. Alguns famosets s’hi han unit: Rosa Díez, Albert Boadella (quina sorpresa!), Mario Vargas Llosa, José Antonio Marina, Álvaro Pombo, Aguirre, Gallardón o Soraya Sáenz de Santamaría, entre d’altres. Bé, la creme de la creme de la cultura española.

Ahir, el senyor Montilla declarava davant de les càmeres de tv3, per resumir-ho, que seria lleig que el TC tombés un Estatut referendat pel poble. També recordava que, en el cas que això succeís, seria el primer cop que un tribunal es carregués una llei que havia aprovat el Poble en referèndum i que havia passat per dos parlaments. El senyor Montilla en tenia l’ocasió, però no va enviar cap missatge d’avís al Tribunal. No fos cas que nosaltres intercedíssim o intentéssim influir –ja veus tu- en les decisions judicials! Com si no ho fes el PP o el PSOE!

Davant d’això nosaltres, els catalans (no confondre amb cataplins o catatònics), anem tragant sense bellugar massa del sofà, no fos cas que ens enviïn la Brunete! (que es diu així perquè la comanda un tal “Bruno”, el germà bessó de Sacha Baron Cohen).

Davant d’aquests vergonyosos atacs i del “tansemenfotisme” de la nostre classe política dirigent (no confondre amb indigent) proposo la creació l’assemblea dels Catalans Organitzats Contra les Ofenses i els Ultratges Espanyolistes i Tradicionalistes (COCOUET). Tot seguit, us invito a formar-ne part i us ofereixo algunes de les iniciatives que proposaríem (sempre en podríeu afegir les vostres):

1 – Repartiment d’originals de la Constitució Espanyola fets amb paper de cel·lulosa PH 5.5. per tal que els poguéssim tenir al nostre WC i donar-los-hi utilitat pràctica quan ho veiéssim convenient. Evidentment, els articles 2 i 8 estarien repetits diverses vegades.

2 – Demanar al Govern d’Andorra que s’annexioni els Països Catalans.

3 – Proposar a Albert Boadella com a Català de l’any, a veure si infarta d’una vegada.

4 – Proposar a Johan Cruyff pel càrrec de President de la Generalitat, previ pagament d’unes classes de dicció (no confondre amb Adicció).

5 – Incloure alfals al menú del dia del Parlament.


*Sànset*

Homenatge al dictador

Avui, que és 20-N, ho celebrarem amb un curiós jeroglífic que plagio vilment de la revista La Codorniz, una revista d’humor que iniciava els seus passos a principis dels 40 del segle passat. Amb aquest jeroglífic, o amb informacions meteorològiques com “Reina en España un fresco general proveniente de Galicia”, és van jugar la salut.

*Sànset*

CRÒNIQUES COL·LOQUIALS 2: UN DIMECRES QUALSEVOL

Són les 6:55 AM. Comença a sonar la cançó dels Barrufets que faig servir com a despertador; “Molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món és on...” –ja sé que sembla freak- l’apago ràpid perquè Utnoa no es desvetlli. Em vesteixo a les fosques. Vaig al lavabo, no hi veig absolutament res. Em poso les lents de contacte. Ja hi veig una mica millor. Em passo la mà per la barba i penso: “M’he d’afaitar; semblo un terrorista islàmic”. Em pica. Em rento la cara i em pentino. Em menjo ben de pressa el bol de llet amb cereals de la marca Consum.

Surto de casa i vaig a buscar el cotxe per anar a treballar. Hi veig una dona just al darrere. A mesura que em vaig acostant ella em comença a mirar. Es mou. S’allunya. A la mà hi duu una corretja i a l’altre extrem d’aquesta hi ha un gos-rata. M’imagino que tinc un regal matiner que em banya el parafang. No m’equivoco. I, a més a més, el gos-rata no només ha pixat sinó que també ha alliberat a Willy i ara tinc part de les seves escames a la sola de la sabata esquerra. Em cago en el gos-rata. M’intento netejar la sola de la sabata rascant-la contra una llamborda dissortada. Faig el que puc.

Entro al cotxe i la pudor m’envaeix. Abaixo les finestretes i respiro més tranquil. Sort que no fa massa fred. Engego el cotxe. Poso primera i m’enfilo cap a la feina. Són les 7:19 AM. El Basté m’explica com uns pares han denunciat a la policia el seu fill adolescent quan aquest es dirigia al seu institut amb escopeta i la insana intenció de massacrar als companys de classe. El jove ho havia publicat al seu blog. Un agent explica en roda de premsa que el detingut era un noi educat, formal i amb unes adequades relacions socials i familiars. No ho veig clar. Per cert, es veu que el Milito avui jugarà uns minuts.

Són les 7:47 AM. Aparco el cotxe davant de la feina. Entro i fitxo. Falta quasi bé un quart d’hora per les 8:00 AM. Porto suelto. Vaig a la màquina de cafè, hi tiro 35 cèntims i em demano un tallat. Surto fora. Em bec el tallat i em fumo un cigarret. Era un tallat "instantani". El cafè em remou el sistema digestiu. Corro al lavabo. Ara sóc jo qui he alliberat a Willy.

Són les 8:02 AM. Tinc un parell de sol•licituds de Fiscalia. Les tramito. Ho han fet tot el malament que han pogut. M’han fet perdre el temps.

Són les 8:40 AM. Em fan mal els ulls. Els tanco i intento recordar com van ser els primers dies a la blogosfera. Sànset, coi, fes el favor d’actualitzar i presentar-te en societat! –em deia Utnoa. Sí, sí, avui ho faré! - li responia cada dia. Vaig començar a burxar el nostre blog. Vaig veure que ella n’havia enllaçat un parell. Els vaig mirar. Eren el Blog de l’Assumpta (magnífic) i les Cròniques de Sota el Mugró (també). Vaig pensar que el mugró deuria ser el d’ella. Em va fer gràcia el nom i vaig començar a llegir-me’l. Els escrits eren molt bons i l’arquitectura de la pàgina em va agradar molt. Ja m’hi havia enganxat! Un blog d’una parella, com el nostre, però en bo! Quina enveja!


*Sànset*

LA TIRA DELS TIPOS 2: ME'N VAIG A SOPAR

*Sànset*

Fa un any...

Avui fa un any que estàvem a Bagà. Al Santuari El Paller. Vam estar tan bé! Oi? I feia un fred!!! Jo m'ho vaig passar molt bé, va ser genial. Almenys en guardo un record molt maco.

I vam anar fins a Puigcerdà, i recordes que feia fred i vam haver d'entrar en una cafeteria a fer un cafè amb llet? I que una bona dona ens va fer una speed guia per l'arxiu comarcal? Sempre fas amics tu! I vam anar a Llívia! Te'n recordes quin lio de carretera per trobar-ho?! És que un cop entres a França no hi ha qui s'entengui! I allí també, un fred que pela! I recordo que em vaig veure un Cacolat.

Ah, i te'n recordes per anar a tocar neu? quins lios! On ens vam fer la foto del nostre perfil! I em vas posar una bola de neu per disn els pantalons! T'hagués matat!!!!

I vam anar a Sant Joan de les Abadesses i a Ripoll també! Si que vam fer coses, no? I aquells sopars del Santuari... mmm.. bons! I els cubates a la llar de foc! I tota la casa per nosaltres!

Em faig enveja a mi mateixa!

Tu te'n recordes?

*Utnoa*

PD a les 18:10h - Jaja, te'n recordes quan l'home ens va deixar entrar al tètric santuari i se'ns va apagar el llum?! Terror!