divendres, 18 de desembre de 2009

Eskerrik asko

Quan me'n vaig anar a Nàpols Sànset va fer un post per desitjar-me bon viatge... Doncs ara em toca a mi. Em veig obligada a fer un post perquè ell ha marxat amb els seus amics al País Basc. I de pas, tinc excusa per saber què escriure... i no deixar el blog mort simplement perquè ell no hi és.

Quan hi vam anar junts aquest estiu passat vaig aprendre 3 o 4 paraules, em feia gràcia, sóc així com a tonteta. I la que més gràcia em va fer va ser "gràcies", és a dir, "eskerrik asko". Anava tot el dia dient-ho per tot arreu... sort que és una paraula maca i agraïda...

Ara Sànset deu estar de camí, perquè sortien a dos quarts de set del matí, crec. Es repartien en dos cotxes i avui anaven a comprar tot de menjars (xuletons, formatges, sidra, etc.). És la colla d'amics d'un amic seu de quan anava a la facultat i ha tingut la sort (a part que també s'ho ha guanyat) de ser-hi molt ben rebut i molt ben integrat. No els conec gaire però són bona gent i estic molt contenta que ara estigui allí amb ells, i tingui l'oportunitat de fer aquesta escapada.

La nostra relació ha sigut molt o força difícil i hem tingut èpoques molt diverses, en que hem tingut tractes molt diferents i contradictoris entre ells. Finalment, i dic finalment perquè espero que així sigui, estem junts i sembla que ara, ja fa un temps, que les coses rutllen la mar de bé. Potser necessitavem fer-nos grans i acabar de decidir què és per nosaltres important. No sabeu quant l'estimo. A vegades estimar-lo tant em fa fins i tot ràbia! I por... però he decidit que vull estar aquí compartint amb ell moltes coses que són només meves i coses que són seves.

Abans jo era fatal. Sincerament. Us ho dic perquè probablement no m'hagués agradat que se n0haggués anat amb els seus amics i m'hagués deixat aquí. Bé, el problema està en que ho hauria percebut com el sentiment d'abandonament per anar a fer xerinola amb els seus amics. Us semblarà ridícul però el pas fins a entendre que les coses no funcionen així em va costar molt de fer. Recordo un viatge seu a Roma (el viatge de fi de curs, com em podia fer mal que hi anés?!?!) que el vaig passar plorant a llàgrima viva! Allò era un no viure. De vegades penso que sort que es va acabar, malgrat tot el dolor posterior.

Bé, no el criticaré en un post dedicat a ell, però, de fet, ell també era fatal per algunes coses. I és bo que hagim pogut créixer i pensar en tot allò que no estàvem fent bé i que ens impedia viure feliçment l'un amb l'altre. De totes maneres, penso que queda molt per recórrer, però això m'omple de ganes d'aprendre més a compartir, a respectar i a comunicar-me amb una persona que té un paper que no té ningú més del teu entorn. Potser sóc una cursi romanticona però... no em negareu que el paper de la parella no el té ningú més...

Aquest ja és el segon any consecutiu que s'en va amb aquesta colla al País Basc. S'allotgen sempre al mateix caserío i només fan que menjar de conya. Quan torni l'hauré de convèncer per anar a córrer!

Espero de tot cor que hi pugui anar molts anys més. S'ho mereix per tot el que li està passant amb els teòrics super amics de tota la vida que té.

És el meu amor.

Bon viatge Sansitus, que vegis que t'he fet un post especial per tu, eh! I que no he deixat el blog en l'oblit! jeje


Utnoa

Justificació completa

16 comentaris:

Núr ha dit...

...no sé si és «comentable» un article tan bunik i tan personal! ;) Només puc dir que visca l'amour! T'entenc perfectament en moltes coses, especialment en el fet de saber a adaptar-se i saber què és i com és una relació sana entre dues persones. I estimar molt no t'ha de fer por, dona! Somriure com una ruca, sí, però por, no! ;)

Pitonets, bunika, i no desesperis! Jo sempre intento pensar en allò de «el retrobament serà l'hòstia!»

Clidice ha dit...

si m'ho permets penso que això ho feu molt bé. amb la meva parella tenim el costum de donar-nos petits respirs i se n'aprén molt a confiar en ell i en tu mateixa :) realment admiro que sigueu capaços de veure-ho, no tothom ho sap fer igual i acaben escanyant-se l'un a l'altre amb tanta possessió. :)

Assumpta ha dit...

No és per desanimar-te... al contrari jejeje però és que mai n'aprendràs del tot! :-)) Aquí està la gràcia, en anar aprenent poc a poc!!

Això sí, que et porti un detallet, eh? :-))

Carme ha dit...

Article dedicat i preciós... com costa aprendre a estimar-se sense patiments inútils, oi? No sé si et servirà de consol, però jo crec que a la majoria de gent li costa. Però aprenem, sobretot si volem aprendre i a vegades també desaprenem i hem de tornar-hi, com diu l'Assumpta.

Elvira FR ha dit...

Doncs moltes felicitats Utnoa créixer junts com a parella i com a persones no tothom ho sap fer i és difícil aprendre...però veig que ho heu aconseguit...diuen els experts que això de deixar espai mutu a l'altre per fer i tenir els seus viatges, la seva colla, les seves coses....abans tu i ara ell de viatge doncs que és un signe de molt bona salut i maduresa de la parella....o sia que sincerament una abraçada i moltes felicitats!!!

Cris ha dit...

I en basc, t'estimo és "Maite Zaitut".... n'estic aprenent amb una amiga i és una paraula fantàstica també.... M'has encantat Utnoa, trasnsparent, clara, decidida i enamorada.... Tan de bo duri tota la vida preciosa, un gran "muxu" per a tu "neska polita" :)

Cris ha dit...

Ah, i Zorionak per aquest AMOR.... Aprofito i us desitjo a tots dos molt bones festes i una abraçada, m'ha encantat trovar-vos en aquest 2009 que ja s'acaba :)

Albert ha dit...

Bon detall per part teva. Segur que quan el llegeixi li agrada molt.

Adéu!

Assumpta ha dit...

Ah!! jo he recordat una!!

Neska polita que vol dir: Noia guapa :-)

I en sabia un munt!! perquè és una llengua amb característiques molt especials tals com, per exemple, si no recordo malament "el meu germà" es diu diferent si qui ho diu és un noi o una noia :-) (igualment passa amb "la meva germana", clar) però m'ha van ensenyar fa temps i m'ha marxat de la memòria :-)

XeXu ha dit...

Personalment, trobo molt maco que us dediqueu aquests posts quan un marxa. Més maco és encara que un pugui marxar i l'altre ho entengui i l'animi. Es poden compartir moltes coses, i potser en un futur seran totes, però està bé tenir el propi espai. Entén que si ell no hi és tu també tens el teu, i pots fer aquests dies les coses que no sols fer perquè hi és ell, i ell té prioritat. Hi ha coses de prioritat inferior, però que només és així perquè n'hi ha una que les supera totes, i ara és el moment.

Sobretot, sobretot, no tinguis por d'estimar ni posis barres a l'amor. Ja veig que no ho feu cap dels dos, però mai de la vida dubtis. Tira-t'hi de cap perquè l'estimes, i el que hagi d'esdevenir ja serà. Has de viure cada dia com si fos l'últim. Si no, de què serveix estimar i que t'estimin? En l'amor s'ha de viure el present, i t'ho diu una de les persones més racional que mai podries conèixer, però és l'únic motiu pel que val la pena perdre el cap.

sanset i utnoa ha dit...

Realment costa molt portar una relació sana! Cada dia t'adones de coses, cada dia penses que ho podries fer millor!

Deu ser com ser mare! jeje

Moltes gràcies a tots per la vostra comprensió, consells i ànims!

Passeu bon cap de setmana!

Utnoa

Ferran ha dit...

Utnoa, un post mooolt bonic; en Sànset pot estar ben content, que siguis capaç de parlar de la vostra relació amb aquesta naturalitat, obrir-te d'aquesta manera és una excel·lent forma de demostrar com estimes, i com l'estimes a ell!

Enhorabona a tots dos, i també bon cap de setmana.

Agur! :-)

zel ha dit...

Bonic, íntim i tan i tan proper, que ja us veig en l'abraçada i ...m'hi poso entremig, m'agrada abraçar, a mi...petonassos!

Joana ha dit...

Un post molt sincer! Penso que és important en una relació de parella que cadascú tingui el seu espai i un altre per compartir i sembla que ho teniu i això és molt bo!
Felicitats i endavant!

sanset i utnoa ha dit...

Ferran: si una facilitat tinc és parlar sobre les relacions, el que em passa pel cap, això si! ell ja és una mica més reservat...

Zel: encara no l'he vist! l'abraçada es fa esperar!!

Joana: som una parella de començament encara, però espero poder tenir aquests espais sempre.

Petons i gràcies a tots!

Bon dilluns!

Utnoa

sanset i utnoa ha dit...

Gràcies Utnoa! M'ha agradat molt el post. Ja t'explicaré...

Ja he tornat!

*Sànset*