dimecres, 30 de juny del 2010

Per molts anys Sànset!


L’amor és el plaer
gratuït i sincer
d’un joc ple de frisances,
un poema de pells
on el sexe és l’accent
d’un senzill llenguatge.
No sé si tinc raó,
potser tu, potser jo.

Cançó d'amor, Lluís Llach



Avui fa anys que Sànset va néixer. Fa molts dies que no escric i m’excuso perquè realment no tinc massa temps per posar-me a escriure a l’alçada de Sànset i encara com trobo minuts per visitar-vos. De vegades us llegeixo però no m’aturo a fer un comentari com Déu mana. Sànset em va explicant coses sobre vosaltres, sempre dediquem una estona esporàdica a posar-nos al dia sobre els vostres escrits. La veritat és que us apreciem molt i ens fa molta il•lusió aquesta trobada que prepara el Ferran, doncs no ens hem conegut mai en persona amb cap de vosaltres i per tant és una cosa que ens fa il•lusió com uns nens petits. Bé, no m’enrotllo més, que avui això va per en Sànset.

Avui he tret el temps i l’estona d’on he pogut (he fet menys hores de son, jeje) perquè Sànset es mereixia tenir un post dedicat a ell per moltes raons, però la més evident i simple és que avui és el seu aniversari.

Us haureu adonat que, tot i ser jo la impulsora de començar el bloc, Sànset és qui el manté viu a la catosfera. Sense ell això seria un gran desastre. Això és positiu per mi, però a la vegada fa que m’adormi una mica, però de totes maneres només tinc paraules d’agraïment cap a ell, per múltiples raons.

Malgrat mil i una històries que ja formen part del passat, fa molt de temps que ens compartim i estic molt contenta de tenir la sort d’estar al teu costat. Ara ja no puc imaginar-me el món sense tu a la meva vora i avui amb aquest petit escrit volia agraïr-te, una altra vegada, tot el temps que fa que m’estimes.

Últimament has fet tantes coses per mi, has aguantat tantes paraules i pensaments repetitius que qualsevol cosa és poca per dir-te que estic sincerament agraïda pel teu suport en tots els àmbits de la vida.

I aquí et deixo el primer regal. Una felicitació que promourà (espero) moltes felicitacions de part dels teus amics i seguidors del món virtual, i ho faig perquè estic segura que estan encantats amb els teus escrits i els farà molta il•lusió poder-te felicitar el dia del teu aniversari.

Potser això dels aniversaris és una tonteria, potser amb els anys perd emoció... però penso que simplement és una excusa perquè qui et coneix et pugui pensar i dedicar-te unes paraules, és un dia per deixar-se estimar.

Sànset, t’estimo com mai havia estimat abans i, per això, et desitjo lo millor.


Utnoa

dimarts, 29 de juny del 2010

GRÀCIES TC!

He arribat a la feina aquest matí, abans d’hora com sempre, per poder fer un cafè previ tranquil·lament. Sempre ve amb mi un company que acostuma a propugnar tesis a favor del seny demostrat dels catalans i del nostre encaix possible dins d'Espanya. Avui estava tot esverat, i cito literalment: “només ens queda un camí, i aquest és la independència”.

He acabat de fer el cafè i he entrat a l’edifici. A la porta m'he trobat al tècnic de manteniment. És un noi jove i una mica -bastant- quinqui, per ser francs. Fa poc es va comprar un cotxe de segona mà que hi duia encolat a la part posterior un d’aquells divertits adhesius on es mostra la imatge del burro català ajudant al toro d’Osborne a superar els seus problemes derivats del restrenyiment més obtús i obscur. Més d'una vegada –sabedor jo de la seva ínfima consciència nacional- li havia fet alguna broma sobre el tema. Ell m’havia contestat que ho volia treure, però que necessitava un material específic per tal que no quedessin marques a la xapa del vehicle i que encara no el tenia. Aquest matí el primer que m’ha dit ha estat, i torno a citar literalment: “ja no em penso treure la pegatina, que els donin pel cul”.

Gràcies TC! No puc afegir res més. Vosaltres, espanyols que ranciegeu, sou els que ens obriu les portes. Vosaltres, espanyols desassenyats, sou els que s’esforceu a boicotejar-nos i a assegurar-nos que no voleu que existim. Vosaltres, espanyols miops, sou els que ens assegureu dia rere dia que la nostra única via per tal de sobreviure com a Poble és la independència.

Gràcies TC! Per demostrar-nos que l’stablishment plenipotenciari i apoderat de les voluntats dels espanyols encara avui disposa de ments que tufegen anhels vuitcentistes.

Gràcies TC! Perquè avui en som més que ahir, però menys que demà.

Gràcies TC! Per regalar-nos la nostra única via, el nostre únic destí.

Gràcies TC! Per garantir-nos que la independència és un camí que no accepta retorns.

Gràcies TC! per encaminar-nos-hi.

Gràcies TC! De tot cor.

*Sànset*

dilluns, 28 de juny del 2010

A fe de mina

Sovint tinc aquella sensació –ja em corregireu si creieu que és fruït dolç de malaltissa inventiva- que les Terres de l’Ebre són un immens desert del qual poca cosa se’n coneix. Per contra, el Camp de Tarragona és un espai concorregut, reconegut i sabut per tots com gegant contrada industrial que nodreix els indrets més lluents del nostre país. Fet i fet, la província de Tarragona ve a ser la conjuminació d’aquests dos ufanosos paratges.

Certament, oblit i record no són més que el miratge d’un pensament distorsionat. Tots coneixem l’Ebre i tots en sabem del Camp. A ull, en podríem dir les comarques que en conformen cadascun. Tots ens atrevim a apel·lar el silur o a resar a la nostrada BASF. Ara bé, i el Priorat –que és una mica més que una D.O.- on l’encabiríeu, vers on versaria? Podria ser ben bé la porta del Camp. I també el forrellat que acaba de definir aquell riu que lliura nom a una terra.

Deixo estar d’una vegada el prosaic lirisme que ha acompanyat pesadament els dos primers paràgrafs... El que vull afirmar –contundentment- és que el Priorat reconeix una comarca que sembla oblidada. Un petit país que roman dormisquejant, callat, i del que només els extravagants en coneixen el costum d’oferir copes de vi a aquell qui així ho requereix. Potser també en saben que, ja que ofereix vi, també es presta a mostrar cellers i vinyes i –per un (im)mòdic preu- els regala còmode jaç on dormir la mona.

Ara -i sé que molts no em creureu i em cridareu fal·laç- el Priorat és molt més que això. I us ho provaré com si tractéssim del vi, amb un tast: La comarca del Priorat –la de “l’històric” i la del “no tant”- amaga tresors poc coneguts, joies que el raïm no ens permet ni albirar. Siurana, el Montsant o la Cartoixa d’Escaladei en serien clars exemples. Però avui us en mostraré un, l’únic tresor que no creix i s’arrela sobre la llicorella, sinó que va viure-hi i hi roman encara a sota: les mines de Bellmunt del Priorat.

Bellmunt del Priorat va esdevenir el centre neuràlgic d’una important conca minera. Pous, contrapous i galeries cercaven la preuada galena –sulfur de plom- que semblava ballar presa pel sòl tot curant harmonioses giragonses. Bellmunt, “la Terra del Dòlar”, va acabar tot foradat. Quilòmetres de galeries i centenars de metres de profunditat. L’any 1972 tancava les portes la darrera mina i, amb ella, molts treballadors eren acomiadats. Molt partirien. Uns altres es van quedar per recordar als seus que seguissin escrivint la història d’un poble que resta alçat, tossut, i que es nega a fer compartida la decadència que vesteix molts dels nuclis veïns.


I per record del que van ser, ens expliquen com veien la llicorella des de baix estant. Inversemblant. Ahir xiuxiuejaven el seu passat miner. Avui el criden als quatres vents, sabedors del seu ric patrimoni i del seu Museu: el Museu de les Mines de Bellmunt del Priorat, que us invito a visitar. El viatge podrà ser més curt o més llarg, però el poble i el museu s’ho mereixen. En dono fe.

*Sànset*

divendres, 25 de juny del 2010

III PORRA AL TIPO INTUÏTIU!!! - PREMI DESERT

Finalment, el resultat del partit va ser de 2 a 1 a favor de l'equip espanyol, fet que implica que ningú encertés el resultat. Així, la porra del TERCER TIPO INTUÏTIU resta DESERTA i, per tant, els M. H. McAbeu i Jordi mantenen la seva presidència.
__________________________________________________________
Ja ho sé, ja ho sé... us vaig dir que fins la temporada que ve no faríem cap porra més. Ara, no ho he pogut evitar. Avui és un dia important: avui pot ser el dia en que La Roja es foti la GRAN PATACADA o LA GRAN CASTANYA. O bé, que no se la foti i que ens haguem d’esperar uns dies més. Tassotti, tassotti, jo t'invoco!!!

Reflexiono, i espero que el vaticini sobre el Mundial que va fer el nostre benvolgut i M.H. McAbeu no sigui del tot encertat. No sé el que vosaltres desitgeu però, “com tots units fem força” espero que les nostres “bones intencions” arribin fins aquell país que comparteix amb nosaltres dissortada fita l'11 de setembre.

Per això, jo us pregunto: Quin serà el resultat de l’España VS Xile d’aquest vespre? i qui seran els golejadors (d’ambdós equips, clar està)? Com ja sabreu, amics, qui encerti el resultat guanyarà el diploma que l’acrediti com a vencedor de la TERCERA PORRA DEL TIPO INTUÏTIU que, en aquest cas, podrà ser bescanviat per una vuvuzela a l’entrada de l’estadi Loftus Versfeld de Pretòria. En el cas que un –o més- dels encertants del resultat, aposti correctament per qui seran els golejadors, aquest/s serà/n elegit/s PRESIDENT/S D’HONOR del D.Y.W.T.K.A.S. (Do you want to know a secret) i tindrà/n la possibilitat de desbancar als M. H. McAbeu i Jordi (que, tot sigui dit, opten a revalidar presidència).

P.S. Per acabar, l'organització us vol comunicar que els vots emesos només seran vàlids fins les 20:29 d’aquesta nit. I que l’entrega de premis –en el cas que els hi hagi- es farà efectiva el dilluns al matí, ja que el comitè organitzador del TERCER TIPO INTUÏTIU estarà de cap de setmana a Los Cambriles (Cambrils...), molt lluny de l’oncle internet i de la padrina Wifi.

Sort, bruixes i bruixots! (quins jocs de paraules, joder!)


*Sànset*

dimecres, 23 de juny del 2010

Anònim

Aquest matí, quan anava cap a la feina amb el Basté de copilot, he escoltat la notícia que l'amic m'oferia: responsables dels blocs, ull que se us pot denunciar per les injúries, difamacions o insults que pugui vomitar algun usuari anònim al vostre espai dedicat als comentaris. Deixant de banda el fet de plantejar-nos si la responsabilitat és nostra o no, us confessaré una cosa: els “anònims”no em fan cap tipus de gràcia.

Existeix algú qui realment és anònim? i què li va passar? el seu pare es va oblidar d’anar a inscriure’l al Registre Civil? Entenc que es pot escriure sota pseudònim –nosaltres ho fem!- o que un passatge pot ser considerat “anònim” perquè se’n desconeix l’autoria. Tanmateix, jo ho matisaria: aquest no és un escrit anònim, sinó que és d’un “autor desconegut”. L’apel•latiu és distint i s’ajusta més a la realitat. De totes maneres, aquesta només és una petita ramificació del tema que avui m’interessa.

Per l’experiència que tinc al Blogger -més reduïda que la de la majoria de vosaltres, perquè negar-ho- he pogut copsar que, en la majoria dels casos, quan algun “anònim” escriu un comentari pot ser per tres motius diferents:

1- Directament insulta o se’n riu de tu o de qui faci referència el text.
2- Mostra desacord amb el que has escrit.
3- Una combinació dels dos primers.

Per sort, he pogut gaudir de les tres tipologies esmentades. I en vull donar alguna que altra valoració: qui insulta o se’n fot del que escrius i ho fa sota un paraigües anònim només demostra covardia. Tirar la pedra i amagar la mà. Ell mateix es deixa en evidència.

Qui mostra desacord i ho fa palès sota l’aixopluc de l’anònim, els que ens mostra és el seu més profund desconeixement de la naturalesa d’un bloc. El bloc és un espai de debat i de discussió, on només hauríem de ser curosos amb la coherència i amb les formes. L’autor, si permet els comentaris, els habilita perquè té la voluntat de crear un racó on cadascú pugui aportar la seva opinió. Si el blocaire en qüestió no vol llegir res que el desplagui, simplement pot bloquejar l’opció del comentari.

Evidentment, existeixen “anònims” que aporten informació i juguen les cartes com ho han de fer. A aquests, res. Simplement, sempre és més agradable poder donar nom a aquell qui interpel•les. O una de les primeres coses preguntem tots, al conèixer a algú, no és el seu nom?
_______________________________________________
Sé que no acaba de "venir a qüento", però ja que el tema va "d'anònims", no ho he pogut evitar...


*Sànset*

dimarts, 22 de juny del 2010

Berlinegem?

L’amic Ferran del In Varietate ens ofereix la iniciativa de dur a terme la I TCE (Primera Trobada Catosfèrica a l’Exterior), i ens proposa que aquesta es dugui a terme a Berlín un cap de setmana de finals de novembre. Arribaríem en divendres i tornaríem el diumenge cap a casa.

No sé si heu estat mai a Berlín o no. Jo hi vaig estar una setmana, farà cinc anys. He estat a altres ciutats de l’estranger, i us puc assegurar que em perdria. A Berlín no. És impossible. En Ferran –il·lustre guia oficial del I TCE- ja em corregirà pels meus minvats coneixements i més trista ortografia germànica, si convé. La meva percepció és que la ciutat alemanya és el paradigma de l’ordre i de la coherència. El transport urbà és fàcil. Recordo que sempre agafàvem el tren, i que funcionava per una línia d’anells –rings- on hi havia unes estacions principals que eren les que servien perquè enllacéssim amb el centre (Oustkreuz i Westkreuz, em sembla recordar). Fins i tot, sortir del centre amb transport públic i fer cap a Spandau -a comprar un WV- o a l’Olimpyastadion era molt còmode. A més a més, Berlín em va semblar una ciutat molt neta. Fins i tot, em va arribar a fer patir tirar la burilla d'algun cigarret al terra...

Un apunt sobre Oustkreuz: Allí hi vaig patir -amb dos companys- l'anomenat pels parapsicòlegs "Oustkreuz Efect", que no és més que un salt en l'espai-temps. Sí, sí, vam agafar el tren a l'estació esmentada i quan ens vam adonar tornàvem a ser un altre cop a la mateixa estació. Altanto! M'imagino que el Ferran treurà mèrit a la meva experiència extrasensorial i conclourà que el que ens va passar és que ens vam adormir i, com el tren dòna tombs, vam tornar a fer cap al punt de partida. Però a mi l'Expediente X no me'l treu ningú!

Tornem al tema... Berlín és una ciutat monumental –Brandenburger Tor, el Reichstag, el Monument al Soldat Soviètic, etc- i plena de grans museus -el Pergamon, Alte Nationalgalerie o l’Antes Museum- que custodien algunes de les joies més valuoses de la humanitat. Veure com són més que evidents les diferències arquitectòniques –i d’altres- entre el Berlín occidental i l’oriental no té preu.

Passejar per Alexanderplatz i fer servir el “Pinganillo” de punt de referència o bellugar per Unter den Linden i per Potzdamer Platz. Estar on Jessie Owens va tocar la pera al Führer. Arribar –si es disposa de prou temps- al camp de concentració de Sachsenhausen i marejar-se davant l'evidència del genocidi. I beure cervesa, menjar kebabs -...- i atiborrar-se de Frankfurts...

I quan ens costaria tot això??? és temps de crisi i hi ha gent que patim de "butxaquitis paupérrimum". A primer cop d’ull, i planejant-ho amb temps, ens pot sortir molt bé de preu. He mirat a quant pujaria un vol de Barcelona a Berlín, sortint el 26 de novembre i tornant el 28. El preu per persona –enlairant-nos des del Prat el divendres a les 10:40 i prenent la tornada des de Shoenefeld a les 17:50 del diumenge- és de 65 euros. Pel que fa a allotjament, crec que fàcilment podríem trobar alguna cosa que fos bastant econòmica.

A la Utnoa i a un servidor ens a fet molt goig la iniciativa i ja hem donat el . Bé, un sí condicionat a que el punt de trobada catosfèric sigui la Marx-Engels Platz i que –per identificar-nos- els blocaires anem abillats amb gorrets d’aquells de militar soviètic. Com suposareu, la Utnoa em pelarà per la iniciativa “torrentil”...

*Sànset*

dilluns, 21 de juny del 2010

Ahir es va dur a terme la consulta per la Independència als Masos. Hi participàrem més d’un 29% del cens i el resultat va ser favorable al “SÍ”, que va recollir un 88,18 % dels vots.

Jo, un català nascut als Masos, vaig anar a votar. I hi vaig anar acompanyat per la meva àvia, una catalana nascuda fa més de 82 anys a Los Nabalucillos (Toledo). El vot de tots dos va ser coincident. El vot de tots dos va ser un rotund .

Van ser dos convençuts. Dos que no necessiten –ni la volen- justificació. Dos que ho són perquè anhelen tenir dret a Ser. Dos que ho són perquè saben que s'ho mereixen.

Dos que representen el nostre major acte de llibertat. Ser català és una voluntat. Ser català és un convenciment. Ser català és voler demostrar al món que mai ens donarem per vençuts, que mai ens deixarem anar, que mai renunciarem a la nostra voluntat d'existir.

El ho serà sempre per convenciment i per afirmació. El NO serà sempre una presó, una gàbia de llibertats. El NO és el fill del bord intent genocida. El és la nostra reafirmació. El és el nostre privilegi.



*Sànset*

dijous, 17 de juny del 2010

Només una paraula del nord

Per veure’t a tu suporto un camí-llaaaaaaaaaaaaaaaaarg- de merda.

i què?
PREGUNTO. vErMeLl???

No em molesta. És res de ResSs. Tres esses??? sonora. Saliva. subtil.

Es pot ser “
res”? Llavors, s’és. I si l’és és, pot no ser res?

Què farà en sapito? serà al
llit. AFIRMO. Quina boca de laberints en (blanc) i negre.

Els teus ulls són el meu far. Com vell vaixell em veig en ells i oblido tempestes passades.

Subtil laberint de mots sentits.

Fugim? Fugirem ahir. Vam fugir demà.

T’oloro. M’olores la samarreta. CODEX. Una societat limitada?

Sí, ho és de 2. Què més volem? Res. Puc voler “res”?

No. Ho vull tot. A tu.




Un secret??? Tinc tots els res. Amb totes les seves subtilment sonores i salivoses esses.









Vermell *Sànset* del nord
_____________________________________________________________
Vista la psicodèlia, l'amic ZuhaitzV ens reclama l'atenció -que, evidentment, li oferim- i ens demana que ajudem a assaonar un descobriment que li hem d'agrair. Quelcom relacionat amb Abdominables Gallines Nauseabundes...
Endavant!


dimarts, 15 de juny del 2010

Dir el nom del porc

La catosfera em sorprèn. Em sorprèn gratament. Com sabeu, tenim un bloc on hi escrivim sota pseudònim. Per quin motiu ho fem respon a diferents qüestions que no venen al cas. Em sorprèn –em repeteixo- que els nostres posts arribin més enllà del nostre petit grup de lectors coneguts. Fa un parell de mesos vaig escriure “La terrible història d’en Super Català”. Em va sorprendre –molt- que al cap d’uns dies aparegués publicada a la pàgina web de l’Associació de Joves de Bellmunt del Priorat. També m’ha sorprès la repercussió –per així dir-ho- que va tenir el post de la setmana passada “M’han estafat!!!

No m’imaginava que se’l llegís ningú del sud, i menys algú que havia fet vida al pis on ara hi sóc jo i que havia conviscut –com jo- amb l’individu al qual vaig fer referència. Fins i tot, m’ha arribat de fonts fidedignes que, aquell individu, ha llegit el que vaig escriure.

Aquest fet em genera un estat anímic contradictori. Em ronda pel cap aquella idea estúpida de pensar que no calia que la notícia arribés a tanta gent. Per dir-ho planament, és com si em sabés greu per l’individu al que em vaig referir en el post en qüestió. Al mateix temps, però, penso “ja li està bé, s’ho mereix. No ho hagués fet”. Un maniqueisme al més pur estil agustinià que no hauria d’haver anat més enllà.

No tinc feisbuc. No en tinc ni la necessitat ni la voluntat. Ara bé, i hi tornem amb les fonts fidedignes, m’ha arribat la transcripció del que l’individu al que em vaig referir en el post ja esmentat hi ha escrit al seu feisbuc sobre un servidor. Es veu que diverses persones li han preguntat sobre el tema i, segons ell, en comença a estar una mica fart. Al requeriment d’una amistat ha respost, i cito fil per randa: “Pos, basicament, que l’inutil del meu ex-company de pis ha posat per internet mentides sobre que jo li he estafat diners i més coses [...]. ” Deixant a banda incorreccions de tipus ortogràfic, ja m’han dit el nom del porc.

Coneixent l’existència d’aquesta sentència tendenciosa –com us podeu imaginar- la meva percepció de ser alumne avantatjat de sant Agustí d’Hipona es dilueix i em plantejo pràcticament per obligació un parell de qüestions. Per al·lusions, tal com diuen els polítics.

1- Si sóc un inútil o no és una qüestió que ens hauríem de plantejar largo y tendido. Segons l’Enciclopèdia Catalana, un inútil és: adj 1 m i f Dit de la persona que no serveix per a una cosa determinada o per a res. “M'han declarat inútil per al treball. És un inútil!”. Bé, francament, puc ser moltes coses (com un “radical”, per exemple), però no sé si “inútil” és un apel·latiu que s’escaigui a la meva personalitat. Potser el que sóc és un “inútil parcial”. Sí, això sí. Com la majoria de gent d’aquest món. I és ben cert; no serveixo per fer determinades coses. Per exemple, no sóc bo jugant a futbol, tampoc ho sóc jugant a basquet. No sóc massa bo amb les matemàtiques. I menys amb la física quàntica. Tampoc ballo gens bé. En canvi, crec que sóc persistent. Podria assegurar que em prenc la feina amb la seriositat que es mereix. Quan m’hi poso, serveixo per estudiar. M’agrada complir els objectius que em marco. Crec que sóc bon amic dels meus amics. Sóc fidel. I asseguraria que no escric falsedats i/o berganteries. Fet darrer que em comporta saltar a la segona al·lusió.

2- Per quin motiu hauria d’haver mentit? Hauria de ser molt malvat per mentir i difamar perquè sí sobre una persona que no m’ha fet res. No em considero tan cabró ni malintencionat. I, per tant, em sento ofès i dolgut pel comentari. Si a mi m’haguessin acusat d’alguna cosa, i sabés que en sóc responsable, el que faria seria acceptar-ho, reconèixer l’error i intentar ser perdonat. Per contra, i després de fotre-me-la, em trobo que me la tornen a intentar fotre –ja directes- mitjançant el insult més mesquí. I ara, què he de fer jo? he d’iniciar una batalla campal per provar la veracitat del que vaig afirmar? he de dir a tothom qui ho vulgui que pot rebre la còpia dels rebuts del gas, de l’aigua i de la llum i que faci els seus números? He de dir a tothom qui ho vulgui que pot rebre una còpia dels comptes que l’individu en qüestió feia i on es veu clarament que entre ell i la seva senyora es beneficiaven dels diners de més que posàvem en X i jo? He de deixar escoltar a tothom qui ho vulgui l’enregistrament d’audio on l’individu en qüestió m’acaba per confessar que pagàvem menys de pis del que ell ens assegurava?

Francament, no em fa falta. I no me’n fa perquè qui va amb la veritat per davant és a qui l’acompanya la raó. I, aquest cop, aquest sóc jo.

*Sànset*

divendres, 11 de juny del 2010

LA TIRA DELS TIPOS: Estètica Constitucional


*Sànset*


dimarts, 8 de juny del 2010

M’han estafat!!!

Avui us explicaré una història terrible: m’han estafat. Sí, senyores i senyors, he estat estafat. I no per la Caixa (que ja ho fa de forma notòria i, segons ells, legal) o per algun suposat venedor d’aquells que van porta per porta. No; he estat estafat per un company de pis.

Us explicaré que fa dos anys que vaig arribar al pis. Hi vivíem quatre persones –tres caraneus i jo- i, durant el primer any i fins el passat mes d’agost, pagàvem 600 euros mensuals pel lloguer del pis més les despeses d'aquest. En D.V.S. –actualment conegut com el Millet d’Alkanar- era qui portava els números.

Aquest setembre va marxar una companya de pis i va entrar a viure amb nosaltres la xicota d'en D.V.S. Ell ens va comentar que, passats 5 anys de contracte, la propietària del immoble li havia comunicat que pujaria el lloguer. Ja feia un any que vivia amb ell, li havia aconseguit feina i havíem forjat certa amistat. L’altre company de pis, en X, era un dels seus millors amics d’infància. Quan ens va dir que ens pujaven el lloguer no vam dubtar de la seva paraula. A partir d’aquell mes, vam passar a pagar 50 euros més cadascú per cada mensualitat.

Van anar passant els mesos. El Millet d’Alkanar –un “senyor” en tota regla, que fa 11 anys que cursa estudis a l'antiga capital de la Tarraconensis i mai ha aconseguit fer-se amb cap títol com a recompensa, i ni està a prop d’aconseguir-ho- era qui se n’encarregava d’anar a fer la compra comunitària. No perquè jo fos gos i no hi volgués anar, sinó perquè ell insistia. Mai veia els tiquets del super ni cap tipus de canvi.

La mosca començava a bellugar per les meves narius. A tot això, he d’afegir que la Utnoa, amb molta més vista que un servidor, em va fer entendre que “allò no era aigua clara”. Un dia de finals de març, ja amb els ous ben plens, la meva senyora i jo ens dirigírem a l’habitació del nostre petit Millet a cercar algun comprovant o algun tipus de prova que demostrés que no ens fotia el pel. I, sorpresa, vam trobar uns quants post-its on el meu estafador particular hi feia els seus comptes. Clarament vam poder copsar com, entre ell i la seva Gemma Montull, ens venien a robar 50 euros a mi, més 50 a en X –que, per cert, és advocat- cada lluna plena.

Vist això, vaig aconseguir el número de telèfon de la propietària del pis, la vaig trucar i -fent-me el despistat- li vaig preguntar quan pagàvem cada mes. La sorpresa va ser majúscula quan la senyora va saber que al pis no només hi vivien el caraneu Millet i la Montulleta. Com es va indignar! Jo, mentrestant, vaig poder copsar que la senyora no ens havia pujat ni un cèntim el lloguer respecte l’any passat.

El Millet i senyora havien de marxar del pis dos mesos després. Volien anar a viure junts i jo, pel que es veu, els estava pagant la fiança en còmodes terminis. Li vaig comunicar el succés a en X. Treia foc pels queixals. Se sentia –i se sent- estafat per un d’aquells qui considerava un dels seus millors amics. El vaig tranquil·litzar i li vaig comentar que parlaria amb el nostre lladre de fireta. Així ho vaig fer. Vaig aconseguir que em confessés que pagàvem menys del que ell ens deia. El Millet –avar però poc viu- va començar a pagar-me sopars de duro. No me’n vaig menjar cap i li vaig dir:

-D.V.S. tenim dues formes d’arreglar això: per les bones o per les dolentes.

-I quines són les dolentes? Va respondre –Sempre ha estat un individu bastant xulesc.

-D.V.S. les dolentes són molt dolentes per tu.

-Ah...

-D.V.S. mira, farem una cosa, et convido a que m’ensenyis totes les factures que tenim des del setembre. Faré números i, si el resultat conclou que m’has de tornar diners, suposaré que has errat involuntària i reiteradament aquests darrers mesos. T’ho ensenyaré i em tornaràs la part que em toqui a mi, i la part que li toqui a en X.

Amb els comptes fets, em va haver de tornar 300 euros a mi i 300 a en X. I crec que, fins i tot, ens n’hauria d’haver tornat uns quants més (com no guardava les factures de les compres, era impossible calcular-les, i vaig haver de ser “generós”). El Millet d’Alkanar va seguir pagant-nos sopars de duro, però no va oposar cap tipus de resistència a donar-nos els diners que ens havia robat vilment. “Quien calla otorga”, que diuen.

La parella d’estafadors de broma ja han marxat del pis. Per 50 miserables euros al mes han perdut dos amics –sobretot en X- i han aconseguit que per Alkanar tothom conegui qui i com són. Es veu que el petit Millet era el tresorer del seu grup d’amics. Sospitosament, ha estat cessat del càrrec.

La propietària del pis, quan va saber el que havia passat, es va solidaritzar amb en X i amb servidor, i des de llavors tenim un tracte bastant avantatjós.


P.S. Ja em dispensareu la mala llet, però m'havia de quedar tranquil. Sou balsàmics.
P.S.2. Com sempre, i com ja he dit, li he d'agrair a la Utna que hagi tingut més vista que jo.


*Sànset*

divendres, 4 de juny del 2010

Absurds de poble

Molts diran que els de l'ajuntament del meu poble són gent cauta i saben com se les gasten els conductors del terme.

Jo dic que són uns absurds...


Quasi bé tan absurds com el govern d'Israel.

Quasi bé tan absurds com el Tribunal Inconstitucional.

Quasi bé tan absurds com el Mourinho.


Per sort, encara no han arribat als seus nivells. "Tiempo al tiempo", que deia aquell.



*Sànset*