dimarts, 28 de desembre de 2010

L'ESTRUÇ


Mentre ella mira Infidels jo em concentro a intentar empescar-me algun apunt-inocentada. I no se me n’acut cap. Hauré de fer un “post normal”. Però sobre què?

Podria explicar-vos una  anècdota “vateriana” que vaig sofrir durant el dinar d’ahir. Només la hi he explicat a ella. Ni els comensals que van compartir el menú-executiu amb nosaltres en tenen punyetera idea. La qüestió rau en que a mig dinar vaig anar a canviar l’aigua a l’estruç. I a mitja faena, quan estava ben tancadet en un d’aquells zulos que coneixem popularment com a “wc’s de caballeros”... es va fondre la bombeta!

És evident que no podia seguir a fosques, doncs el pixar masculí ja esdevé tasca prou complicada de fer amb llum, imagineu-vos-la a la més obscura de les negrors i havent begut dues copes de vi. Les femelles no entendreu on és la dicotomia, però no us en culpo. Els homes mai sabrem que se sent quan es pareix, per molt que alguns s’esforcin a dir que “estan embarassats”. 

Com tot sovint succeeix amb els problemes més quotidians, la solució va raure en la tecnologia. Mentre subjectava l’estruç fermament amb la mà esquerra, em vaig treure el mòbil de la butxaca amb la destra i el vaig putinejar perquè fes llum. Després, només va fer falta apuntar a la “zona zero” i procurar que la punteria seguís sent tan fina –producte de més d’un quart de segle d’entrenament constant i diari- com de costum.

Però aquí no s’acaba tot. Canviar l’aigua a l’estruç és una tasca seqüencial, harmònica i  monòtona.  Però cadascú té la seva pròpia monotonia. Això que els castellans coneixen com “cada maestrillo tiene su librillo”. Alguns ho fem drets, d’altres asseguts (encara que no ho diguin), molts no assequen la gàbia quan han acabat i uns quants la volem ben àrida i ho atribuïm a una qüestió d’higiene. Jo sóc d’aquests darrers i per poc que pugui m’esforço a deixar-ho tot més sec que un d’aquells deserts andalusos on s’hi rodaven espagueti westerns.

Recapitulem: a la mà esquerra hi tenia l’estruç i a la dreta el mòbil. Així... com coi li asseco els morros a la bèstia? Ahhhh! (tipus Monegal) Amb la boca! Sí, sí, amb la boca!

Vull dir, que amb la boca aguanto el mòbil. Que un servidor no està per contorsionismes.


*Sànset*

dissabte, 25 de desembre de 2010

Aquí és Nadal!

Al més pur estil TV3 aquest any us volem desitjar Bon Nadal amb aquesta cançó que ja haureu sentit per la Tv els que encara suporteu mirar-la. Aquí, a casa nostra, no veureu passar els del Telenotícies ni l'Espartac, sinó que us deleitem amb els cantants i autors de la cançó del Nadal d'aquest any (després del hit "El Caganar",de l'any passat).

Dia de contradiccions amb un mateix i paradoxes amb el món, és típic i tòpic desitjar felicitat a tort i a dret, per això nosaltres no volem ser menys!

Feliç dia de Nadal, esperem que el pogueu disfrutar gaudint de vosaltres mateixos!



Sànset i Utnoa
Utnoa i Sànset

divendres, 24 de desembre de 2010

poc bloguisme...

Aquests dies han estat de poc bloguisme (paraula que m'acabo d'inventar). El Sànset tot just començar vacances de Nadal, dimarts, va i es fot malalt... ostres, m'ha fet anar de p*** cul, perquè... ja sabeu com són els homes quan es posen malalts, no??? doncs en Sànset és un d'aquests homes típics quan l'ataca el virus i per una mica de mocs... ja es pensa que potser s'hi queda! Bé, amb aquesta petita explicació ja us imagineu el percal...


Hem estat tan poc bloguejadors que se'ns va passar inclòs la Foto Misteriosa de l'Assumpta... així que... ja us imagineu com estava la cosa de xunga...

I a tot això li hem d'afegir que últimament em passa que tinc moltes idees. Sí, sí, moltíssimes! Sóc una font d'idees, idees per posts, em refereixo. Allò que deia el XeXu un dia, sabeu? allò que estàs tan tranquil fent el dinar i PAM, un post! allò que estàs tan tranquil fent kk i PAM, un post! allò que estàs tan tranquil veient la TV i PAM....què? un post! Però em passa que tot es queda en idees... i són genials! (no és per res...), però em costa molt desenvolupar-les i convertir-les en posts de veritat i això m'exaspera una mica. Però només una mica.

I clar, també seria just dir que estem literalment enganxats al sofà mirat How I met your mother (en castellà, eh? no ens voldríem fer els xulus fent-vos creure que ho mirem in inglish). És una addicció. Un altre? Vols dir? Va, l'últim! Vaaaaale! I em sembla que m'he enamorat una altra vegada... Ted Mosby, t'stimu!

I si a tot això li sumem que he hagut de fer pràcticament sola totes les compres de Nadal.. .bé... llavors si que és un miracle que avui estigui aquí escrivint això...

I aquesta nit a casa meva toca un altre cop ritual a la vora del ficus, aquest any potser més humil, que hi ha crisi...

I a seguir amb la vida, que no ha estat res. No em puc creure que aquest any ja hagi passat. Deu ser que em faig vella...


Utnoa

divendres, 17 de desembre de 2010

La Ruta del Nord

L’ésser humà (homo sapiens) des dels seus primers passos i, fins i tot, abans (homo neardenthalensis) i en ple procés d’hominització –que no d’humanització, possibilitat que encara és llunyana- ha estat i és un animal social. Una de les més famoses necessitats humanes és la que s’entaula en la sociabilitat. Aquesta condició no només es limita a una qüestió grupal o relativa a certa gresca i xerinola, sinó que comporta explícitament el mercadeig i l’establiment de determinades rutes al llarg de la història, tant comercials com no. Un exemple primerenc el tenim amb els primers sapiens, que eren capaços de recórrer centenars de quilometres per bescanviar (mercadejar) un producte X per sílex. Empíricament l’arqueologia ho demostra. Ara, d'aquestes rutes n’han existit i n'existeixen molts d’altres exemples, algunes de les quals citaré a continuació:

-La Ruta de la seda: una de les més famoses, i que arriba fins a l’extrem Orient. Se’n té constància des de període hel•lenístic. A part de seda, s’acostumava a mercadejar amb pebre, un bé de luxe fins fa relativament poc.

-La Ruta pel Desert: N’existeixen diferents vessants. Fins ara la més famosa era la que va encapçalar Moisés vers la Terra Promesa i que va ser el fruit del primer gran Èxode. Avui en guanya pes una de nova: la Ruta pel Desert Blanc, liderada per l’antiprofeta –al més pur estil Jonàs- Mou. En aquest cas, la Terra Promesa esdevindrà la Gran Castanya. Però aquest ja és un altre tema.

-La Ruta Francesa o el Camí Francès: Aquest és el Camí de sant Jaume més famós de tots, que també es coneix com a Via Lemovicensis. El seu punt de partida es troba a la Madeleine de Vézelay.

-La Ruta del Quinto: Famosa ruta de distància indeterminada que depèn bàsicament de la llunyania existent entre el punt de partida i el bar on cada peregrí és disposi a arribar.

-La Ruta del Ferro: Ruta que té la seva fi a les zones productores de ferro dels Pirineus catalans i del País Basc. Va ser molt important durant el segle XIX i els seus punts de partida podien arribar a  iniciar-se al centre de l’Europa occidental.

-La Ruta del Nord: Famosa ruta que cada any per aquestes èpoques – i enguany curiosament s’inicia avui- porta a un grup d’amics prioratins i a un de riberenc a la zona més profunda de Guipúscoa. L’objectiu principal d’aquesta peregrinatio és aconseguir un quintar de txuletons, sidra i formatge d’Idiazabal. A més a més de veure el Barça-Ejpañó per alguna erriko donostiarra.




*Sànset*

________________________________
P.S. I vull aprofitar per dedicar-li una cançoneta a la Utnoa.
Que la trobaré a faltar. Perquè quan tu no hi ets...

dimecres, 15 de desembre de 2010

Si vols anar ben servit, fes-te tu mateix el llit

Això m’ho va dir ahir la Utnoa després d’escoltar un dels meus maldecaps. Després d’escoltar el maldecap de la setmana. I quina gran veritat!

Sóc d’aquelles persones a qui els agrada trobar el llit ben fet. No us negaré que no em dol fer-lo, i que m’esforço perquè quedi bé. Mai m’ha agradat veure-hi cap arruga i hi canvio els llençols tot sovint. Sóc del parer que quan comences a fer-lo l’has d’acabar. I acabar-lo amb aquell punt de precisió de quan l’has començat a fer.

Ara, està clar que no és el mateix haver de fer un llit de 80 que haver-ne de fer un de 150. El de 80 ja el faré sol, que només hi dormiré jo. En canvi, el de metre i mig serà compartit i, tot i que jo en faci una bona part, la tasca s’haurà de repartir.

I quan això succeeix m’acabo enduent sorpreses poc agradables. I massa sovint! I massa sovint acabo pensant que sóc el gilipolles dels llits. A veure, que a tots ens agrada que ens diguin que hem fet bé la nostra part del llit, que no som uns potes o que no patim del Baile de san Vito. Cert. Però, per sobre d’això, volem que la gent esmerci un mínim d’esforç per col•laborar en fer aquell llit compartit. I es veu que tothom es fa el suec. En tema llits Ikea és una magnifica opció. Però, recoi, que encara que siguin suecs no te’ls venen fets!

Ep! què només t’he demanat que posis els coixins a lloc! Va dir amb aquell posat de qui no sap si estar dolgut o sorprès. I no només no el va ajudar a posar els coixins, sinó que se’ls va emportar. I ell es va quedar amb aquella cara de gilipolles, de gilipolles dels llits.

Lliçó de la història: Comparteix la tasca de fer el llit amb aquells qui saps que s’esforçaran tant com tu, perquè volen i perquè tenen la ferma intenció de voler-hi ser (exemple: Utnoa). En altres casuístiques, i perquè “no et facin el llit”, ja ho saps: si vols anar ben servit, fes-te tu mateix el llit.


*Sànset*

dilluns, 13 de desembre de 2010

Perfils desconeguts


Jo sóc de la generació Messenger, això significa que vaig aprendre a “escriure a màquina” gràcies a l’estrès que provoca tenir més de 10 converses obertes i amb la pressió dels pares cridant-te per anar a sopar. I tal com parlava amb persones conegudes també ho feia amb “desconeguts” que havia conegut al xat. Llavors hi havia el xat del Terrat, que després el van tancar tot redirigint-te al de Vilaweb. Allí vaig conèixer vàries persones i podria dir que gràcies a un noiet molt simpàtic vaig trobar a l’home de la meva vida, però això és una altra història. Molta d’aquella gent virtual es va perdre pel camí, però hi ha una persona, un amic, amb qui encara mantinc el contacte. De tot allò en farà ja 10 anys i és maco saber que quelcom que va començar en un xat encara dura. Però crec que si mai no ens haguéssim vist en persona, ell, possiblement, també s’hauria perdut pel camí...

Els primers dies del blog solen ser durs, o més aviat solitaris, recordo que en Sànset i jo ens comentàvem mútuament. Però el dia que, pel que sigui, comences a tenir comentaris d’altres blocaires comença l’addicció al blog, almenys per part meva. A mesura que passa el temps te n’adones que comences a apreciar a aquells perfils, esperes els seus posts i els seus comentaris, hi penses en diferents ocasions del dia, relaciones coses del carrer amb alguns d’ells, ostres si ho veiés tal, mira, l’altre dia en parlava qual... I entre nosaltres, al ser dos, la cosa es magnifica o es multiplica, perquè hem passat llargues estones parlant de tots vosaltres.

Però hi ha un dia que penses que potser et passes massa hores pensant o parlant d’aquests perfils de blogger i que en realitat només existeixen allí, a la xarxa, no formen part de la vida no virtual, del dia a dia, de quedar per dinar, de passar el cap d’any, de celebrar un aniversari, d’anar de viatge... EI, PARA! PER QUÈ NO?

I ens vam apuntar. I hi vam anar. I ja hem tornat. I és fantàstic sentir-ne a parlar tan bé en els seus posts. Sembla que és comú que la cosa va rutllar.

Recordo que quan vam aterrar a Barcelona, mentre corria per anar a recollir la maleta i patia per no perdre el tren, vaig deixar anar un: i ara... quan ens tornarem a veure? 


Utnoa

dimarts, 7 de desembre de 2010

LA LLARGA CUA DELS ANDORRANS

EL TITULAR D'AHIR: més de quaranta quilòmetres de cues per accedir a Andorra.

Diuen que són persones i famílies -o, fins i tot, les dos coses a la vegada- que pugen a esquiar o a comprar. Cabria la possibilitat que fossin fumadors, sucrers, bevedors o formatgers empedreïts. Ves a saber, avui però no hi entrarem...

Ara, el què des del D.Y.W.T.K.A.S. realment ens preocupa és: quan aquests quaranta quilòmetres de cotxes hagin pogut accedir a la petita vall andorrana, on aparcaran? Ull, que la qüestió no és la gran rucada. Heu de tenir ben present que Andorra sencera és tan gran com el pàrking de Port Aventura, i amb la petita diferència que al País dels Pirineus hi ha obstacles –entenguis cases, mercats, santuaris, pistes d’esquí i Caldees- pel mig. A més a més - i que serveixi com a reivindicació de tots aquells que hi hem pujat almenys una vegada amb el nostre cotxe- a Andorra només hi ha zones blaves (a no ser, clar, que no tinguis cap problema a anar a estacionar al mig del bosc o a la pista d'esquí).

Per això, d’es d’aquí i solidaritzant-nos amb tots aquells fumadors, sucrers, bevedors i formatgers empedreïts, volem aportar llum sobre el problema/qüestió/dicotomia de l’aparcament andorrà. Així, per pujar-hi tranquils hem de seguir un parell de normes bàsiques que ens facilitaran el fet:

1. Cal aprofitar tots els espais. I, sobretot, cal tenir ben present que l'un sobre l’altre implica pagar la meitat de zona blava. Sempre però sent ordenats i coherents.

Ara, tal com a esquiar hi anem adequadament calçats, els nostres vehicles també hi hauran de pujar amb els equipaments pneumàtics adients. Sobretot si som els què estem a dalt.

2. Qui ha dit que el fet que l’establiment on ens hostatgem no tingui pàrking esdevé un problema? Simplement implica que tenim menys diners que aquells qui s’allotgen als establiments amb pàrking inclòs. Potser no anirem a Caldea. Potser no som gent-de-peles. Però que això no us empenyi a no poder aparcar el cotxe. A falta de recursos: imaginació.


Ah, i tingueu sempre present:

*Sànset*

diumenge, 5 de desembre de 2010

Resultats Concurs 1TBFC

Durant el vespre del dissabte berlinès a en Sànset li va tocar llegir el text de la Francesca i a la Utnoa el text d'en DooMMasteR.

Així doncs podeu comprovar que ningú ha encertat els autors dels textos, per tant el premi queda desert.

Però tranquils, que tenim un obsequi per tots els participants, fixeu-vos bé en la imatge...



Per a que passeu una bona nit us regalem un malson
ple de Marshmallow Men!


ha ha ha ha (riure tètric i maligne)



*ah, i moltes gràcies per participar! :)

Sànset i Utnoa

divendres, 3 de desembre de 2010

PROFESSIONALS

AVÍS PREVI DE LECTURA OBLIGATÒRIA dixit filter lectorum: podeu aportar/participar al joc de la 1TBfC fins aquest diumenge!!!
____________________________________________

Segons el Diccionari de la Llengua Catalana, un “professional” és aquell qui pertany a una professió, d’acord amb les regles i els deures d’aquesta. A més a més, i en un sentit figurat i en casuístiques col•loquials, l’adjectiu “professional” pot acompanyar alguna qualitat d’un individu en concret. A tall d’exemple, dir a algú que és un “dropo professional” cercaria evidenciar que la persona a qui ens referim disposa d’unes gosses qualitats molt ben desenvolupades o bé que forma part del grup d'alts càrrecs d'algun govern.

Aquesta setmana he hagut d’anar a Barcelona un parell de dies a gaudir d’un d’aquells cursets de formació que mai acabes de saber ben bé quina utilitat pràctica pot acabar tenint. Com és de iure entre el funcionariat, el primer dia vam anar a fer un cafè tot just abans de començar. I al bar ens hi vam trobar això:

Més enllà de la qualitat narrativa de l’avís, cal que ens plantegem la figura del “carterista professional”. Abans de res, hem de descartar l’opció que en aquest cas l’adjectiu “professional” professi, confessi i es testimoniï en sentit figurat, tant per la voluntat informativa i formal del text com per l’ús que en fa de cultismes com “operar” per tal definir l’activitat habitual dels membres que formen part d’aquest sobreentès i hipotètic col•lectiu laboral. Així, podem acabar per concloure que la Direcció de l’establiment creu que els carteristes que en la seva zona laboren i operen s'inclouen en un sector que s’emmarca en tot un seguit de regles i deures ja clarificats en llurs convenis contractuals.

Com alguns sabeu, m’agrada anar a pescar. Però no vaig a treballar quan vaig a pescar, si no que ho faig precisament quan no estic treballant. Això és el què em distingeix dels pescadors que cada matinada al port de Cambrils, al de Reus (¿?) o al de Salou s’embarquen per tal d’anar a feinejar. Jo no deixo de ser un “aficionat” o un “amateur”. I, evidentment, cada vegada que vaig a provar si piquen no em dono d’alta al règim d’autònoms.

Tanmateix, per ser un “professional” no és necessari cotitzar, tots ho sabem. Es pot treballar “en negre”, “de tapadillo” o “fent l’egipci”. Fet i fet, l’economia submergida és un dels grans motors de moltes repúbliques bananeres i d’alguna monarquia borbònica. “No declarar” no té perquè ser sinònim de “no treballar”. Ara, aquests treballadors i venedors, fins i tot de fum en el cas dels polítics corruptes –i dels que no ho són tant- han de ser considerats com a “professionals” ja que reben una remuneració determinada per l'acompliment de la seva tasca.

Així, el fet que caracteritza a tots els treballadors, a tots els “professionals” –blancs, negres o de qualsevol color- és que algú els paga per tal de satisfer el seu deure laboral. I aquesta conclusió comporta necessàriament que em plantegi: qui coi deurà pagar als “carteristes professionals” per llur activitat? Francament, no entenc com algú va poder estar pagant tant de temps al senyor Fèlix Millet, si aquest ja s’emportava el que volia... a no ser, clar, que fos ell qui pagués al seu equip de “carteristes professionals”.



*Sànset*

dimecres, 1 de desembre de 2010

postapuntescrittext

Quina poca feina que teniu! Em llevo tranquil·lament a les 10h, massa aviat i tot, i recordo que tinc la missió de publicar els escrits del joc de Berlin que ens va encomanar el Ferran. Entro al bloc i a la barra lateral veig que la majoria d'amics participants ja ho han fet. Això em permet enganxar els textos sense haver de fer tooooota l'explicació ;) Daaaaanke!

- En negreta les paraules clau que havien de sortir al text.
- Possibles autors: DooMMaster, Eulàlia, Francesca, Joan, Kika, Lluïsa, Mar, Nur, Rita, Sànset, Utnoa (tingueu en compte que tan en Sànset com jo entrem dins el joc també en els nostres textos, perquè ell podia tenir el meu i jo el seu).


Text que li va tocar a en Sànset
Pista: es va haver de veure 3 Glühwein...

Al novembre a Berlín aniré
I l'U-Baha pujaré
Com no tinc orientació
Una brúixola portaré al sarró
I per no perdre'm con l'ET
Del Ferran m'agafaré

Baratet em sortirà
I
a la
loteria no em caldrà jugar
Perquè que et toqui és un somni
I jo pateixo... d'insomni!

L'únic que el Ferran demana
Es tenir-ne un bloc i gana
De visitar aquest país llunyà
Que a ell li agrada més que ballar

Com jo adoro la cervesa
La veure amb molta
fluïdesa
Per matar el fred de "cotons"
Que farà al país dels teutons

Per l'alcalde demanaré
Que una cosa li vull dir:
Al Ferran l'ha de cuidar
Que és un noi com ja no n'hi ha!



Text que li va tocar a la Utnoa
Pista: teòricament no li va caldre veure's cap Glühein... (el vaig encertar a la primera, coi! però vaig fer uns glopets...)

Plaça de Sant Jaume, 25 de novembre del 2011

Que vol dir que aquests mamons em tanquen el blog? - Va bramar l’infecte home mentre es gratava el seu cap greixós una vegada rere una altre..

-Sí, senyor Hereu! Li tanquen per què diuen que és molt car!

-Molt car?? Però si només costava tres milions d’euros al mes! Que s’han cregut aquests hipòcrites de Convergència? En Trias també en té un!... I en Portabella també!! Però clar! Com han guanyat les ereccions!!

-Eleccions senyor alcalde... perdó! Volia dir ex-alcalde, però ells se l’escriuen solets i sense ajuda de ningú...

L’home greixós mira el rellotge de paret amb el logo del PSC. Son vora les 5 de la tarda. Collons! –Diu- Encara no és la hora de plegar? - Es grata el cap novament. De resultes d’això li queden les ungles brillants i uns grans flocs de caspa cauen sobre la seva americana.

-Va, excel·lentíssim senyor grei... Hereu. Calmis. Si vol anem a un puesto que conec d’un barri socialista a fer una cervesa.

Una birra?? Qui es pensa vostè que soc, jo? Una birra? Jo només bec destil·lats de qualitat! Res de cerveses!

-Senyor Hereu, li portaré a una cerveseria on tenen birra alemanya de la bona, d’aquella... com es diu... la Paulaner!

-Paula què? Quines coses més rares que dius... va, anem! Va!

Fora fa fred. És una típica nit tardorenca, amb el cel estrellat i una lluna plena, gran, rodona i bonica.

-Ha vist la lluna, Sr. Hereu? És bonica, oi?

-Sí molt bonica! Ara podria passar l’ET! Tot i que també podria passar en Trias, volant amb la bicicleta i cridant “He guanyat! He guanyat! Soc alcalde de Bagcelona! Fotet, fotet, Hegueu! Fotet!

Dugan, cap a on dia la Güixòla que hi ha Sant Jaume”?

-No s’exaaaaaaalti.

-Cony! Ara el cotxe oficial no arrenca! A on és aquest “puesto”?

-A Nou Barris senyor! A l’únic barri que encara el vota. Podem anar en metro, amb la flamant i moderna línia 4.

-En metrooooooo??!!!??

Els greixós i el “pagafantas” agafen el metro

-Cony, quan de temps que fa no agafava aquesta tartana...

-Només en fa un any “i pico” Sr. Hereu.

-I Com ho saps tu?

-Coi! El va veure mig país per la tele quan va inaugurar els dos tristos quilometres de línia 9 l’any passat.

-Escolta! No et passis, eh? Que la línia 9 serà la més llarga d’Europa, eh? I tenim un colló de línies, eh? A veure, si ets tan “listillo,” Quantes línies tenen per exemple... al Berlín aquest que t’agrada tant? Segur que només en tenen dos!

-Sr Hereu, no cridi! Que li està mirant tothom! L’U-bahn el formen 10 línies, amb més de 140 quilometres de longitud... li fot una pallisa considerable a Barcelona. I ja no parlem de l’S-Bahn, lo que serien les rodalies d’aquí... puntuals i netes.

-La culpa és de Convergència!!!!!

Els dos personatges arriben al bareto. Mamen i mamen, fins a que es posen tovets i melancòlics.

-Sr. Hereu, si li toca la loteria que farà vostè, ara que ja no té que anar a treballar.

-El greixós mira al pagafantes. Murmura alguna cosa i diu fluixet: -Tornar a pagar per tenir bloc.

-Però si no l’importava gens... si ni tan sols llegia el que escrivien els seus col·laboradors...

-Ja, però... l’altre dia vaig tenir un somni...

-Quin?

-Que m’anava de trobada blocaire a la Berlín aquesta que tan t’agrada... i em posava de Marshmallows d’aquells fins al cul.

-Sí clar, i també es posava fins al cul de glüwhein i veia mercats de Nadal i coses d’aquestes, i fins i tot que coneixia a en Ferran Porta, no li fot! Quines coses de somiar!

-En Ferran Porta?

-Sí el corresponsal aquell de Tv3 que surt de tant en tant per la tele... miri! Ara surt!

-Bona i freda tarda des de Berlín! Avui és un dia històric per a la catosfera catalana. Avui està tenint lloc la segona trobada blocaire fora de Catalunya, que ha aplegat a uns 30 blocaires de tot el principat i que ha doblat la quantitat de participants de l’edició anterior. Els blocaires estan ara mateix jugant a un joc semblant al popular “duro,” que consisteix en emborratxar-se de glüwhein mentre intenten endevinar de quin autor és un text. De moment ja hi ha dos en estat de coma etílic i s’espera que aviat en siguin més, ja que....

-Quina enveja! Cony!!

-No s’exciiiiiiiiiiiiiti, senyor Hereu!!




Ah! Teniu temps fins diumenge per encertar l'autor. Encara no ens hem posat d'acord en si hi haurà premis o no... ho sento, som així! :) Però paritcipeu-hi, que serà divertit!



Utnoa

dimarts, 30 de novembre de 2010

ENTREGA DE PREMIS DE LA IV PORRA

Culerada, us hem d’informar d’un parell o d'un parell i mig de coses!

Primer de tot: ahir vam guanyar per 5 a 0 als Mandrils, fet que implica que dos –que no “dues” (va filòlegs, salteu-me a la jugular!!!)- persones van encertar el resultat de la porra: la LOLITA LAGARTO i UN SERVIDOR (el Gran Sànset el Vident, que dissortadament és de sucre). Així, la senyora LAGARTO s’enduu el diploma que l’acredita com a vencedora de la IV PORRA DEL TIPO INTUÏTIU. Cal que recordi que aquest diploma el pot penjar on vulgui (nosaltres recomanem que, ja que és tan xulu, l’emmarqui al lloc de la seva llar on pugui lluir més) o bé el pot bescanviar per l’entrepà d’escaramuixons arrebossades i la copeta de Porto al Camp Nou.


Dissortadament, l’amiga LOLITA no ha pogut optar a la PRESIDÈNCIA D’HONOR DEL D.Y.W.T.K.A.S., ja que no van marcar ni Messi ni Kubala, golejadors que ella havia pronosticat. Per aquest motiu –i només per aquest- haurem de seguir aguantant als nostres ja històrics i quasi borbònics Molt Honorables, ja que no hi ha manera que es desenganxin de la poltrona i–pel que sembla- no volen renunciar al càrrec.

Segona cosa del parell: i aquesta va per l’Assumpta de ca l’Assumpta de tota la vida: després de valorar i d'estudiar la seva tasca com a MODERADORA OFICIAL, tot matisant-ne i objectivant les seves aportacions i el seu treball, hem considerat adequat atorgar-li un diploma personalitzat i honorablement honorífic. No per encertar la porra, no pel simple fet de ser la MODERADORA DE LA IV PORRA, sinó per demostrar dia rere dia que no ens equivocàvem. Certament, està inspirada per una sorprenent “gràcia divina” que no sabem d'on ha tret...

Va, sense més dilacions, que hi ha pressa! Assumpta, el teu diploma. Sense matisos. Sense escarafalls. Amb un número “1”. Per una MODERADORA COM CAL!!!

I tercera, que al final en seran un parell i mig: brindem tots junts, correm que se’ns acaben. I d’un sol glop: Camarero!!! una MOU CINCO ESTRELLAS...


CINC???


ALGÚ HA DIT CINC???


divendres, 26 de novembre de 2010

LA PORRA: QUIN SERÀ EL RESULTAT DEL BARÇA-R.Mandril?

“Teatro, todo esto es puro teatro”
“Odio, odio a Peter Pan”


Mentre volem vers l’antiga Germània Romana, vers la vella capital del Sacre Imperi, vers el tresor de Brandenburg, vers l’ull de Prússia... us volem plantejar una qüestió de màxim interès: quin serà el resultat del Barça VS R.Mandril d’aquest dilluns a la nit?

Com ja sabeu de les anteriors edicions de LA PORRA DEL TIPO INTUÏTIU, els qui encertin el resultat s’emportaran el diploma que els acreditarà com a vencedors de LA QUARTA PORRA DEL TIPO INTUÏTIU. Aquest diploma, a més de ser guapíssim (com suposo que us imagineu), el podreu penjar on vulgueu i –a hores d’ara ja us ho podem assegurar- es podrà bescanviar per una “ensaladilla russa Gran Reserva” al Camp Nou, acompanyada –ja sé que ens repetim- d’una copa de Porto portuguès ben ranci. Si sou gent aprensiva i no voleu l’ensaladilla podreu accedir a un entrepà d’escarola i pastanagues amb –novetat d’aquesta edició- un farciment d’escaramuixons arrebossadets, sempre que porteu un informe amb el resultat de les vostres darreres anàlisis de sang, el llibre de família, un certificat d'empadronament a Colldejou i un autògraf dedicat per José Mourinho i per la Pantoja de Puerto Rico.

A més a més de dir el resultat del matx, si algú s’aventura i també encerta qui seran els golejadors del barça, serà elegit PRESIDENT D’HONOR del D.Y.W.T.K.A.S. (Do You Want To Know A Secret) i tindrà la possibilitat de desbancar als M. H. McAbeu i Jordi (que, tot sigui dit, opten a revalidar presidència), que ja fa massa dies que ostenten el càrrec i els tenim ben apalancadets i arremolinats.

P.S. Per acabar, l'organització us vol comunicar un parell de coses:

a- Els vots emesos només seran legítims fins les 20:55 del dilluns i només es permet un vot per persona. En el cas que el/la mateix/mateixa individu/individua o subjecte/subjecta voti més d’una vegada es considerarà com a vàlida la seva darrera aportació.

b- Ja que aquest cap de setmana els membres fundadors dels D.Y.W.T.K.A.S. estarem berlinejant (el Tipo Intuïtiu s’ha vestit de gala per fer esment a l’ocasió) hem decidit que havíem de deixar algú al capdavant de la gestió d’aquesta porra tan important i històrica. Havíem de donar aquest usdefruit a algun blogaire reputat i respectat. A algú amb caràcter i decisió per tal de portar-vos a tots ben rectets i censurar-vos si així ho creu convenient. Necessitàvem a algú inspirat per la gràcia divina. I, després de molt cercar i d’extorsionar-la vilment (uns, que tenen contactes amb el règim de Piong Yang...), l’hem trobat: a partir d’aquest moment i durant tot el dia d’avui, demà i tot el diumenge l’Assumpta serà la MODERADORA OFICIAL DE LA QUARTA PORRA DEL TIPO INTUÏTIU i disposarà de control total, totalitari, absolut i absolutista sobre el bloc.

Sort a tots i a totes!