Relats conjunts. La nit estelada

Ens mirem la nit des de sota els mateixos estels

Volia escriure els Relats Conjunts però el quadre no em va inspirar massa, i després de llegir els vostres relats...encara menys! (allò que passa quan has llegit quelcom, que no et ve res més a la ment...).

A banda d’això, ahir em va arribar el nou ipod. Sànset em va regalar pel meu aniversari l’ipod touch però no funcionava i els generosos d’Apple me l’han reemplaçat per un de nou, que va arribar ahir (la veritat és que estic sorpresa de la seva eficàcia i rapidesa!). Ahir l’estava putinejant i volia canviar el protector de pantalla i... com a opcions hi havia el quadre de La nit estelada! Com a senyal, el vaig posar de protector de pantalla i avui m’he decidit a escriure el relat. De vegades la naturalesa, la tecnologia, el que sigui, ens dóna senyals perquè tirem endavant alguna cosa...

“ Viure en dos pisos diferents és d’allò més complicat. Tens la sensació que tot el dia vas amunt i avall, amb bosses i maletes. No trobo el maquillatge... ah clar, és a l’altre pis. Avui plou, i el paraigües? Ah clar, ahir quan vaig venir no vaig deduir que avui plouria... toca mullar-me! No, agafa el meu! Però, i tu? Ah, és clar...doncs jo ja em mullaré! Home, tampoc és això...Comporta, també, en moltes ocasions, conflicte: que vindràs? No, vine tu, jo ja vaig venir ahir. Sempre estem a casa teva! No és veritat! Si sempre sóc jo qui vinc!! Mira, doncs és igual, cadascú a casa seva, ja ens veurem demà.

Fer el pas de baixar del burro no és fàcil per ningú. Implica que l’altre surti guanyant. I tots volem sempre ser els vencedors.

Fer el pas de passar a tenir un sol pis per compartir els dos...tampoc és gens fàcil. Implica un grau més de compromís, un pas més, que de vegades costa fer.

5 minuts després del conflicte ja em trobo pensant que quines tonteries, que ja hi aniré jo, que el que m’importa és estar amb ell i tan me fa on sigui. 1 minut després d’això em trobo pensant que em moro de ganes d’anar a viure amb ell, de compartir el mateix llit cada nit, i el gel del cos i la pasta de dents.

Malgrat tot, però, sempre, siguem on siguem, ens mirem la nit des de sota els mateixos estels”

Utnoa

El filtre dels meus ulls

Quan es desprenia d’aquell filtre semblava que als seus peus s’obria un món ple de possibilitats i de regalats colors.

Un nou prisma el feia somniar i entendre tot allò que l’envoltava des d’una altra òptica. El seu espai engendrava formes embrionàries i donava pas a una fecunda imaginació. Aquells colors es tenyien i es vencien amb nous tons i amb algun minúscul bri que li regalava un somni més. Era un món inaudit, era el seu rutinari descobriment.

Només volia que una cosa fes que seguís fruint per l'hàbit més casolà. Intuïa què ella s’acostava i l’imaginava tan bella com sempre. No es perdia mai cap dels seus compassats moviments, que la descrivien i la feien tornar la més plàstica de les ballarines. Quan ella ja quasi hi era, la notava més seva. Ella el sentia tant seu. La seva escalfor el feia creure viu, arrelat al somni que es descrivia amb aquella felicitat que als altres els era ignota.

Només era necessari intuir-la, com aquella vella cala, massa cops oblidada per l’absurditat de l’esdevenir, que anhelava l’arribada de la més fastuosa de les naus. I quan s’hi abarloava, se sabia viva; era segura de seguir sent i de seguir-hi volent ser. No requeria veure-la, només calia notar-la, pressentir-la, perquè en fruís una enriolada joia que era sinònim d’un mar ple de possibilitats.

Ell necessitava aquell filtre per poder seguir concordant amb un món més absurd del que podia imaginar. Quan se’l treia, quan el trencava, només el lligava a no volar, a no desprendre-se’n, notar-la amb ell. Així ell se sabia feliç.

*Sànset*

SÓC UN RADICAL

Segons l’Enciclopèdia catalana un radical és un “membre d'un dels diversos partits seguidors del radicalisme”. Cercant el terme radicalisme la mateixa enciclopèdia el defineix com a “corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat”.

Que coi, tenen raó; sóc un radical. Tanmateix, cal fer algun incís sobre el tema. Molts -massa gent- entenen com a “radical” una persona extremista i poc respectuosa amb les altres realitats que l’envolten, tant en la vessant política com en la social.

Ja van un parell de vegades que al bloc d’en Ferran –In Varietate Concordia- m’acusen de radical o em fan algun comentari d’aquells que van dirigits a provocar algun tipus de disputa.

L’altre dia, a “ca'l Ferran” una persona va escriure referint-se a mi: “els radicals com tu”. M’ho va dir perquè havia fet un comentari a favor de la independència de Catalunya. Però sempre respectant el sentiment d’aquells qui se senten espanyols. Un sentiment, d’altra banda, ben lògic. O, almenys, tant com el meu.

Ahir, una altra persona, dirigint-se a mi, va escriure: “Sanset, te escribo en castellano porque me cuesta menos (si te molesta te pido disculpas de antemano)”. El què és curiós en aquest cas és que jo havia escrit sobre la necessitat de contrastar la informació de la wikipèdia. Evidentment, jo no havia fet cap comentari ni havia aportat cap opinió sobre el castellà o sobre Espanya, per exemple. Jo li vaig respondre amb tota normalitat. Tanmateix, és evident que el comentari que em va proferir cercava algun tipus de conflicte o de dialèctica. Era una provocació en tota regla.

Ja us he confessat que sóc un “radical de diccionari” perquè anhelo unes reformes democràtiques i profundes que ens permetin esdevenir una nació major d’edat i disposar del dret de decidir lliurement quin és el camí que volem seguir com a Poble. I si hem de morir, que morim perquè no ens hem sabut cuidar i perquè no ens hem estimat prou, no perquè algú ens hagi maltractat massa temps.

Jo sóc un radical. Però sóc un radical que respecta l’existència i el dret a viure dels altres. Potser ells també són uns radicals sense saber-ho, no d’aquells “de diccionari”, sinó dels altres.

*Sànset*

Post número 100

Avui arribem al nostre post número

Vivim en el món de les efemèrides, i aquesta és la primera que podem celebrar com a pròpia a l’esfera dels gats (també coneguda com a catosfera). Esperem poder celebrar-ne moltes més i poder seguir llegint-vos com fins ara.

Si ens permeteu, ens prendrem la llibertat de fer un flashback –al més pur estil Friends- i enganxar vilment aquell post inaugural, 99 textos enrere:

Listen, do you want to know a secret?
Do you promise not to tell?
Closer, let me whisper in your ear
Say the words you long to hear
I'm in love with you

Do you want to know a secret és l'inici d'un espai per compartir. Per compartir entre nosaltres, Sànset i Utnoa, i per compartir-lo amb tots vosaltres.Do you want to know a secret va ser editada a l'album "Please please me" el 22 de març de 1963. Al cap de 45 anys Sànset i Utnoa mantenen viva l'essència de The Beatles gràcies a aquest lloc en el món. Entre dos móns. El món de Sànset i el món d'Utnoa, que junts han decidit unir les seves idees, les seves neures, creacions i aventures per engendrar aquest petit però acollidor paratge.Sànset i Utnoa us donen la benvinguda i us conviden a descobrir tots aquells secrets que a partir d'avui donaran fons a aquest indret fàcilment enamoradís.


Pràcticament un any després volem creure que els objectius d’aquella antiga carta de presentació s’han anat complint. Donem vida a un món fet a dos mans, un món bicefàlic i estilísticament dual. Però amb un mateix rerefons i amb un agraïment que és compartit i que es dirigeix a tots vosaltres. Gràcies per acceptar-nos i, sobretot, gràcies per llegir-nos. Esperem i desitgem poder seguir coneixent-nos, entenent-nos i compartint-nos.

*Utnoa&Sànset*

____________________________________

Per cert, ho haveu vist???

Diu que són dos presumptes etarres. Això sí que és bicefàlia (i esquizofrènia), i no lo nostre...

La redacció: el meu cap de setmana a La Garrotxa

Aquest cap de setmana hem estat a La Garrotxa. Els nostres habituals ben bé que ho sabíeu, doncs hem fet el nostre recorregut basant-nos en les vostres recomanacions:

Castellfollit de la Roca...

...i les magdalenes de Cal Tuset, gegants i boníssimes!

Les faroles de Tortellà

El volcà de Santa Margarida

i la Fageda de'n Jordà

El plat de fesols de Santa Pau de Sànset...

... i les patates d'Olot d'Utnoa

Les vistes gèlides de la Vall de'n Bas des de El Mallol

Les mostres de catalanisme d'Hostalets de'n Bas

El pont de Besalú

Hem vist tant... i hem sentit tant...! I hem descobert i a la vegada reviscut. Ens hem estimat i ens hem compartit. Hem pogut sentir el fred calant-nos els ossos i hem tingut volves de neu sobre la pell freda del nostre rostre. Agafats de la mà anem veient món i sobretot la nostra Catalunya, que és immensament rica i preciosa. Ha estat un cap de setmana molt especial i molt tendre.

(A MÉS... vam voltar per Sales de Llierca i vam arribar-nos fins Sadernes, però ja enfosquia, fan obres i el trencant és de por! Vam pujar al mirador de Xenacs però no era el millor dia! Vam passar per Sant Privat però no vam trobar l'agrobotiga... així que vam decidir comprar formatge i secallona al Museu de l'embotit de Castellfollit. Ens vam perdre pels carrers d'Olot, tot i que finalment no ens hi vam quedar a sopar, feia molt de fred, nevava!)

Moltes gràcies per fer-nos de guies!

:)

Utnoa (i Sànset)

Felicitats Utnoa!

Utnoa, avui vull agrair-li a la teva mare que un dotze de febrer parís una cosa tan dolça.
No canviïs mai.

LA TIRA DELS TIPOS: CARNAVAL, CARNAVAL

*Sànset*

La Garrotxa - Suggeriments

Avui em toca escriure a mi. Tenia pensat fer un altre post (de fet ja el tinc començat) però una decisió d'última hora m'ha fet canviar els plans, pel que he acabat decidint posposar aquell per fer aquest. Diguéssim que aquest corre pressa, i l'altre, és d'aquells que es poden escriure qualsevol dia.

Acabem de decidir que aquest cap de setmana ens n'anem a la Garrotxa. Jo hi he estat dues vegades; una quan feia 5è de Primària de colònies amb l'escola (en tinc molt mal record perquè vaig caure en una mena de gorg... bé, un xou i una hisòtira... quina vergonya!) i una altra quan feia 1r o 2n de ESO (sí, ja sóc de la generació ESO... què hi farem!). Però Sànset no hi ha estat mai, i penso que li agradarà molt.

Hi anem una mica per celebració, una mica perquè sí... Dues bones raons. Potser també una mic aper fugir del Carnaval (això no significa que ens pensem que la Garrotxa és la única comarca on no se celebra...). No volíem que ens sortís molt car, així que hem agafat una oferta de dues nits + esmorzars + un sopar en un hostal-hotel d'un poblet que es diu Tortellà.

I ara ve el motiu de comunicar-vos-ho. Ens agradaria que ens fessiu propostes i/o suggeriments de llocs on hem d'anar i tot de coses que no ens podem perdre de la comarca. Estem segurs que molts l'heu trepitjada i de fet, segur que alguns hi viviu el dia a dia. Sabem que hi ha llocs incondicionals que hem de visitar, però tot i així volem comptar amb les vostres opinions, de ben segur molt riques i atractives, personalitzades i que puguin tenir en compte unes condicions concretes:
- marxem divendres migdia
- tornem diumenge
- farà fred
- ens agrada caminar però no ens passem!
- passem del Carnaval
- volem aprofitar al màxim
- ens agrada menjar bé (sempre tenint en compte que jo sóc becària!!)

Així doncs esperem que ens pogueu omplir de comentaris-suggeriments i que puguem gaudir d'un cap de setmana visitant i fent tot allò recomanat per vosaltres. Estem ansiosos esperant les vostres propostes!

Moltes gràcies!

Utnoa

DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA DE LA REPÚBLICA DE LES TERRES D'EN SÀNSET

Sembla ser que Catalunya és desfaci com si es tractés d’una aspirina efervescent. Els polítics ens menystenen i la societat civil som incapaços d’alçar-nos i protestar. Sembla que ens puguin passar la mà per la cara de la forma més despietada possible.

Sempre he cregut en la democràcia, però en la democràcia de veritat –no en la broma aquesta que ens van brindar gràcies a la fórmula: pseudodemòcrates espanyolistes + franquistes espanyolistes + comunistes espanyolistes + algun catalanet de bé + militars espanyolistes.

I, com ja he dit, com sóc un demòcrata de veritat, com anhelo una llibertat real i com vull viure com vulgui, a la meva manera, fundo solemnement i ara mateix un nou Estat independent: LA REPÚBLICA DE LES TERRES D’EN SÀNSET. Espero poder crear una confederació amb tots vosaltres, i que aquesta petita iniciativa pugui servir com a protesta. No cal dir que esteu tots invitats a nacionalitzar-vos, a fer-vos sansetians o a crear un país -i una bandera- i a confederar-vos amb el meu, exemplificant un nou ordre real de llibertat.

Tot seguit, us mostro la bandera del meu país i us en faig la convenient explicació heràldica:

La bandera de la República de les Terres d’en Sànset està composta per quatre franges vermelles en fons groc, amb un triangle blau al pal carregat d’una estrella de cinc puntes, que simbolitza la base republicana d’aquest país sobirà. L’estrella blanca és coneguda com l’estrella solitària i s’identifica amb la llibertat. El triangle és la representació maçònica de la igualtat. El camper d’or, amb les quatre faixes de gules, representa la base cultural de les Terres d’en Sànset, que és la catalana. Aquest camper és entravessat per un riu -sinònim de vida i de riquesa- i a sobre hi té un castell –valor que s’identifica amb la defensa del principis sobirans de l’Estat- que, al seu torn, disposa d’un barril de cervesa, la única beguda oficial del país.

La República de les Terres d'en Sànset és un país petit, amb una extensió total de 15 metres quadrats (el que fa la meva habitació i el meu lavabo) i dependent energèticament de l'exterior. Però és un país de voluntat gran i de lloables principis, que són els següents:

1-La forma del nou Estat serà la d’una República Democràtica.
2-La llengua oficial serà el català/valencià/balear/sansetià.
3-S’estableixen dos himnes oficials: “Viure” de Mesclat, que serà emprat per actes institucionals; i “Col·lecciono Juantxis” de l’Ariel Santamaria, que s’emprarà com a música de fons quan es duguin a terme les nacionalitzacions.
4-S'estableixen la sobirania popular i els principis d'igualtat i llibertat.
5-S’estableix la defensa dels principis i valors democràtics a ultrança i la denúncia de tots aquells actes que puguin constituir un atac als principis d’igualtat, llibertat i defensa de les minories.
6-La representació política s’establirà mitjançant sufragi universal.
7-La beguda oficial serà la cervesa, i la seva forma serà el Quinto Estrella, encara que no serà la única legal.

Pròximament es reunirà l’Assemblea Nacional de Representants per tal d’establir una data per convocar eleccions a Corts Constituents.

El Representant accidental i temporal de l’Assemblea Nacional de Representants:

5 de febrer de l’any 2010, República de les Terres d’en Sànset.

Els meus matins

Si em llevo a casa meva intento aixecar-me abans de les 8 però mai ho aconsegueixo, faig el ronso més no poder. Llavors, doncs, em llevo a les 8 tocades molts dies, concretament a les 8 i 8. Desgraciadament el meu mòbil, que utilitzo com a despertador, és d’aquells que sonen cada 8 minuts, no cada 5, així que quan hi penso, la nit anterior intento programar-lo perquè soni a les 07:57h i així el paro i torna a sonar a les 8 i 5. Si és així em llevo a les 8 i 5. Quan no hi penso i el poso a les 8, em llevo a les 8 i 8. Són només 3 minuts de diferencia, però quan vas amb el temps just i a més has d’agafar el transport públic 3 minuts poden significar arribar a l’hora o fer tard. Cada dia hauria de ser un rutina, hauria de seguir una mena de pauta, fer el mateix i per tant tenir el temps controlat, però, per una cosa o altra, sempre m’entretinc, de veritat que no ho entenc!

A les 08:43h intento sortir de casa però sempre acaben sent i 45. Llavors ja és molt just i baixo els 7 pisos tan ràpid com puc, pensant, una vegada més, que no hauria d’haver engegat l’ordinador, o que no m’hauria d’haver canviat el jersei 5 vegades. Tot i així, tenint en compte que no he tingut temps de fer-me un bon entrepà o posar-me una mica de colorete, depèn del dia. Assumeixo que passaré gana o que faré cara de malalta. Arribo a baix i gairebé sempre m’he d’esperar. El 5 passa a les 08:51h. Has d’estar al cas perquè com que la parada està ocupada pel 85, que s’espera allí no sé quanta estona, no em puc distreure, ja que el 5 para pràcticament al mig del carrer, de 2 carrils pel mateix sentit.

M’agrada agafar el 5. L’inconvenient és que després em deix a la carretera i he de caminar un trosset per la vora dels cotxes, conducta perillosa, però tanmateix compta amb més d’un avantatge: l’agafo davant de casa (menys possibilitats de perdre’l, doncs puc sortir més tard), va pràcticament buit (tranquil·litat + possibilitat de seure) i va molt més ràpid (puc dormir més i arribo a l’hora). Hi ha una noia que sempre l’agafa. Quan jo pujo ja hi és. Sempre seu al mateix seient. Porta unes rastes llarguíssimes recollides en forma de trena. És molt prima i moreneta de pell. Un altre avantatge és que ella baixa a la mateixa parada que jo, i s’encarrega de pitjar el botó per sol·licitar la parada. Ho fa sempre en el mateix punt. Ho tinc controlat. Quan fem la segona rotonda, sense comptar la gran imperial, el pitja. Algun dia jo l’he pitjat abans i ella, gairebé inconscientment o per inèrcia, ho ha fet igualment al moment que toca, sempre després de la segona rotonda. Així que ara que ja sé que ella ho fa automàticament com un robot m’oblido d’aquesta tasca i de la relativa preocupació d’estar pendent de pitjar el botó. Això es pot convertir en un risc el dia que la noia de sempre no hi sigui, es fiqui malalta, perdi la feina o li canviïn l’horari, ja que cap la possibilitat que em passi de llarg la parada, vagi cap a St. Salvador i llavors si que l’he feta bona, ja que evidentment, arribaria bastant més tard.

Si tot va bé, a les 08:55h baixo a la meva parada i camino darrere la noia de sempre. Ella sempre baixa primera, jo segona, per tant, em toca anar darrere seu. Camina relativament a poc a poc, pel que alguna vegada he intentat avançar-la, però al fer pujada, em costa una mica i al final acaba essent un avançament tan llarg que resulta incòmode. Així que he assumit que ella va primer i jo després. En fila. Arriba un moment que ens separem. Ella gira a l’esquerra i jo segueixo recte. He de vigilar molt perquè l’embolic de cotxes en totes direccions, parats o en marxa, que es munta en aquella hora i en aquell reduït espai, pot posar en perill la meva existència. Una vegada he sobreviscut, queda l’última prova: travessar el carrer on pares, mares, avis, àvies, nens i nenes de 3 a 12 anys corren i es belluguen per despedir-se dels seus acompanyants i trobar la filera corresponent a la seva classe. Ja veieu que és important anar amb compte per no ser atropellada en vàries ocasions.

Després de tot això arribo a la universitat a les 09:02h aprox. Engego l’ordinador i el pobret és tan lent (es veu que encara no tinc prou status com per tenir-ne un de velocitat normal, hi ha una llei que diu que tots els becaris han de començar amb un ordinador ruinós), doncs que no començo a treballar fins les 09:12h més o menys.

Quan dormo a casa de Sànset em puc llevar a les 8 i 8 perquè al no ser casa meva no m’entretinc en res. Tinc el temps just per fer-ho tot, aquí si que segueixo una rutina. I sempre em sobra temps. Surto de casa seva a les 08:45h perquè he d’anar fins la parada del 24, que passa a les 08:53h. Normalment sempre m’he d’esperar. Agafar el 24 és menys agradable. Em deixa més a prop, però sempre va atapeït de gent. Fa calor. He d’anar dreta. Fa més tomb. Acabo arribant més tard. Però de vegades (depèn del dia) em trobo a la M., una noia que ve de Barcelona que treballa a la universitat. Si ens trobem xerrem durant el trajecte, i evidentment es fa més curt i menys pesat. Començar el dia fent relacions socials pot ajudar a prendre-s’ho tot amb més energia i més bon humor, almenys a mi. Baixem a la mateixa parada i anem juntes fins al despatx, ja que els tenim un al costat de l’altre. Xerrant xerrant no te n’adones ni de l’embolic de cotxes ni de la bellugadissa de la canalla, que evidentment hi continuen essent igualment.

Que tingueu un bon dia!

Utnoa

BILINGÜISME

Abans de començar vull avisar que aquest serà un escrit molt parcial i, fins i tot, amb una bona dosis de mala llet. La idea d’escriure això m’ha vingut degut a les opinions vessades en un molt bon post d’en Ferran de In Varietate Concordia.

Avui escriuré sobre bilingüisme perquè n’estic fins al capdamunt de sentir segons quin tipus de tonteries sense sentit de calibres exageradament exagerats.

No és el mateix “individu bilingüe” que “societat bilingüe”. Ser bilingüe implica que una persona és capaç d’expressar-se en dos idiomes. Pràcticament tots els catalans ho som, perquè tots parlem castellà i, un bon admirable percentatge, parlem català.

Ara, el meu país, Catalunya, no és un país bilingüe, la meva no és una societat bilingüe. El meu país no usa de forma indistinta dues llengües. El meu país en té una de pròpia i una per imposició. Per tant, el meu país no és un país bilingüe. Al meu país hi ha un idioma, el meu, que ha rebut hòsties de tots cantons i encara belluga, i bellugarà molt de temps, mal que a alguns els pesi. I sí -senyor Borbó, que li quedi clar per sempre més- el castellà ha estat, és i serà una llengua d’imposició. I qui no em cregui que se’n vagi a la biblioteca i llegeixi un parell de manuals d’Història. A poder ser que no hagin estat escrits per catalans o castellans. Siguem imparcials. Agafeu el de Pierre Vilar o el de Bonassie o mireu que n’opina Paul Preston. Per cert, fer servir algun text d’en Vargas Llosa és fer trampes, perquè ell sempre defensarà que els colonitzadors mai van imposar res, que ells anessin on anessin anaven repartint floretes i fent bessitos al personal. I els indígenes van tornar-se tots castellans –els que van quedar- per voluntat, perquè van voler abraçar la cultura de Cervantes. ja que la del “tam tam” i “los garabatos en las losas” estava passada de moda.

El català ha patit un frustrant i frustrat –per sort- procés de substitució lingüística des del segle XVI. Del que s’ha intentat fer amb el català se’n diu lingüicidi, i no m’invento el terme. Tanmateix, hem persistit. I ho hem aconseguit perquè, en contra del que molts creuen, no som un Poble de venuts, no som un Poble de covards. El Poble català, el nostre Poble, ha estat un Poble de valents, un Poble de gent que se l’estima i un Poble que ha lluitat i lluitarà per seguir viu.

Se’ns ha intentat eliminar de moltes maneres. A base de bufetades (per què coi deuria servir el castell de Montjüic?) i una mica més dissimuladament (¡Llenaremos Catalunya de inmigrantes!). Van veure que de la primera manera el tema no funcionava. Quan pensaven que acabaven amb nosaltres, ressorgíem. Mala hierba... I, llavors, els il·luminats van pensar en la segona opció. Ai l’as! senyors, el nostre país ha estat sempre un país de trobada. Estem ben acostumats a rebre gran nombre de personal “extravagant” (etimològicament “de fora del país”). Als segles XV i XVI van ser francesos. I, mireu, molts es van tornar catalans. Raros, raros, raros... I al segle XX van ser els murcians i els andalusos, entre d'altres. I molts Fernández, López, Pérez i González ara diuen que són catalans. Malalts, són tots uns malalts!

I ara han de sortir els mateixos quatre capullos de sempre -Ciudadanos de pa sucat amb oli, analfabets, terroristes culturals i companyia- i ens hem de sentir dir “que doblen al catalán un 50% de las películas es un acto de imposición”. I un be negre amb potes roses! Nosaltres fem “actos de imposición”? Qui us penseu que sou? Sóc incapaç d’entendre com aquells qui sempre han imposat tenen els sants collons de dir-nos que nosaltres imposem alguna cosa.

Això va per tots aquells que viuen a Catalunya i consideren que els obliguem a alguna cosa. Mireu, us ho diré francament. Si no us agrada el meu país, si us considereu atacats per una presumpta imposició lingüística, si no esteu a gust, si penseu que som uns tirans, si creieu que us volem mal;aquí teniu la solució, foteu el camp, no patiu més, que encara ens queden uns anys de tocar la pera. Ara, no us equivoqueu, no tireu cap amunt quan marxeu, que a França, que també són un país, us parlaran en francès, el cine serà en francès i les persones us faran menjar croissants i budells d’ànec. Al tanto! Feu cap a Espanya, que hi falta gent que pensi com vosaltres i aquí, en canvi, ens en sobren.

*Sànset*

LLIMACS

L’Enciclopèdia Catalana diu que un llimac és: ZOOL Nom donat als gastròpodes pulmonats estilomatòfors de la família dels ariònids i dels limàcids, de cos allargat, sense closca aparent i amb la pell del dors solcada de plecs longitudinals.

Ara bé, jo us explicaré que hi ha un altre tipus de llimacs més perillós: el llimac llepaculs, que és el que solta més baba.

Anem a pams. On treballo, d’aquesta segona tipologia de limàcids n’hi ha per parar un tren de mercaderies. Allí on treballo hi ha càrrecs. Sí, càrrecs: jutges, secretaris judicials, alts càrrecs ben curiosos i fiscals en cap. I tots tenen el seu sèquit de llimacs.

Quan em trobo aquests càrrecs, els saludo, fins i tot amb alguns hi converso i amb algun altre he fet un cafè o dos. Ara, els seus llimacs són els més perillosos. A la que intueixen que comences a parlar amb algun dels seus capos et miren malament, et matarien amb la mirada si poguessin, perquè pensen que deuràs voler llepar cul, i el metre quadrat de cul d’alt càrrec va molt buscat.

El curiós és que alguns d’aquests alts càrrecs també es transformen en llimacs quan ho veuen convenient. Metamorfosi pura i dura. Un exemple; aquest estiu va venir la consellera Tura al meu lloc de treball. A mi em van “aconsellar” d’assistir a la presentació com a representant de la meva secció. Hi vaig haver d’anar. Quan va arribar el vehicle oficial de la consellera –que ben poc té a veure amb el meu- tots els càrrecs allimacats van córrer cap al seu cotxe. S’empenyien per intentar arribar els primers i ser els primers que poguessin tastar cul. El rastre de babes era immens. Les senyores de la neteja recordaran molt de temps aquell dia.

El problema de tot això és que el càrrec acostumat a tenir llimacs creu que tu t’allimacaràs al tractar amb ell, independentment de la teva posició a l’escala tròfico-laboral. Un altre exemple: per desgràcia, i així ho expresso, un dia vaig haver d’anar a parlar sobre qüestions estrictament laborals amb la fiscal en cap. Jo, respectuosament, la vaig tutejar. Quan el seu cervellet acigronat ho va detectar –que ben poc pillava, doncs li parlava en català- em va respondre: “a mi me tratas con respeto, me tratas de usted”. A això no vaig tenir més remei que dir-li: “D’acord. Cap problema, mentre a mi també em comenci a tractar de vostè”. Em podia haver encès un cigarro amb el foc assassí que treia pels queixals. Com us podeu imaginar, la conversa va ser curta i poc fructífera.

*Sànset*

Cementeris Nuclears

La lògica diu que allí on hi viu gent hi ha d’haver un cementeri. Fent un símil, allí on hi viuen l’amic urani i l’amic plutoni hi hauria d’haver un cementeri nuclear –perdó, magatzem temporal superxulo.

La cosa, però, no és tan simple. Per començar, entenc la sol·licitud i proposta de l’ajuntament d’Ascó quan aposten per ubicar al seu terme nuclear –perdó, municipal- el cementeri nuclear. Cal tenir en compte que ja tenen dues centrals. I, posats a fer, “per tenir merda, tinguem-la tota”. A més a més, l’ajuntament d’Ascó s’ha acostumat a cobrar –i molt bé- les sucoses quantitats que cada any li proporciona A.N.A. (Associació Nuclear d’Ascó) en concepte de proximitat, riscos i perillositat. Les centrals nuclears tenen data de caducitat. Tenir un cementeri nuclear garantiria a l’ajuntament d’Ascó seguir cobrant cada any uns 6 o 7 milions d’euros fixos més variables derivats d’altres conceptes. Seguirien parant la mà, com a mínim, fins a mitjans de la dècada dels 70 d’aquest segle.

Ara bé, la “cosa nuclear” que té Ascó entre mans no és només una qüestió de caràcter municipal. El que Ascó faci o deixi de fer afectarà a tots els habitants de la Ribera i als de part de l’estranger. Això del cementeri nuclear no és com fer una votació al poble per alçar una estàtua dedicada a Panxo Villa a la plaça major. L’ajuntament d’Ascó hauria de tenir present l’opinió dels altres pobles riberencs, i no ho està fent.

Els altres pobles s’han pronunciat, i han dit NO. Fins i tot CiU (partit, per cert, pronuclear, però que veu pròximes unes eleccions...) ha dit NO. Senyors de l’ajuntament d’Ascó, si us plau, escolteu els vostres veïns. Ser alcalde d’un municipi implica quelcom més que regir els destins dels seus habitants. Ser alcalde implica ser el màxim representant d’un consistori i ser l’encarregat de reunir-se i acordar qüestions de caràcter supramunicipal amb els membres del Consell Comarcal o de la Diputació Provincial. I el cementeri nuclear és una qüestió que va més enllà d’un terme municipal, és una qüestió de caràcter supramunicipal.

Si el meu iaio em deia “ni gent d’Ascó, ni vent d’Aragó” deuria ser per alguna cosa...

*Sànset*

Relats conjunts - Demanant un taxi

"Aquell dia vas marxar d’aquella manera... que em va quedar gravat. Després de tot plegat va ser el cop més dur, que marxessis d’aquella manera. M’hauria agradat dir-te tantes coses! Necessitava la teva companyia i el teu recolzament. T’havies convertit en la meva vida, i vas marxar. I no has aparegut més. I jo què faré? Vaig pensar. I vaig sentir-me desvalguda i desemparada. Abandonada. Però tu vas voler marxar. Te’n vas anar. I jo, impotent, no vaig poder-hi fer res. Com et podia convèncer? Què havia de dir-te? El cap enterbolit i el tòrax ofegat. Així em vaig quedar. Palplantada davant la galeria, sense poder respirar, sense poder articular cap mot. Sense fer res. I només puc recordar la silueta del teu cos, sota la pluja, demanant un taxi.

Annika, t’estimo.

Espero que t’agradi.

Lisbeth Firmin"

Utnoa

El pes d'una paraula

En Pep ahir va sortir en roda de premsa i va dir que estiguéssim tots tranquils, que si el president que sortís després de les eleccions a can Barça el volia, ell renovaria. Ja estem tots assossegats. En Pep n’ha tingut prou amb la seva paraula perquè ens el creguem. I, segons el meu parer, això és el que té mèrit de veritat. Guanyar les sis copes també, però tenir aquesta credibilitat en un món d’incrèduls diu moltes coses d’una persona. I perquè ho tinguem clar, us en poso alguns exemples.

1. Ens creiem els polítics quan, amb la seva paraula, ens asseguraran que intentaran complir les promeses electorals?
2. Ens creiem al nostre cap quan, amb la seva paraula, ens assegura que ens renovarà el contracte?
3. Ens creiem algun antic amic quan, amb la seva paraula, ens assegura que intentarà canviar, que no ens tornarà a deixar pel camí?

Vivim en un món on si les coses no estan escrites en un paper i convenientment signades i segellades, no ens les creiem. Dir “et dono la meva paraula”, ha perdut pràcticament tot el pes i tot el valor. Ser un “home de paraula”, ja no disposa de cap tipus de càrrega social. La paraula no serveix, la paraula no és res. I tot això degut a què, molta gent amb la què havíem confiat, ens ha perdut el respecte i no ha complert la seva paraula. La societat perd la confiança en ella mateixa, esdevé esquerpa als ulls del seu propi cos i no s’estima prou com per valorar-se. La societat està deixant de ser-ho per passar a ser un banc d’individualitats que no veuen el veí amb els ulls d’un amic, sinó amb el recel del més acarnissat competidor. La societat no aporta sociabilitat, la destrueix i enalteix l’individu per sobre de tot. La societat no vol saber que l’essència de la humanitat és el fet de ser capaços de viure, de conviure, en grup de forma harmònica i organitzada. De saber que formem part d'un tot, que ens integrem en un gran cos, que viu, que respira.

I tot això, degut a aquells mentiders que ja fa massa temps que ens enganyen. I ara ens sorprenem a nosaltres mateixos creient-nos la paraula d’un individu, quan el que ens hauria de sorprendre és que no ens creguem res.

*Sànset*

CRÒNIQUES COL·LOQUIALS: El conte de la SGAE

Hi havia una vegada, en un país molt llunyà i més absurd, un senyor que disposava tant d’òrgans reproductors masculins com femenins. Els seus amics l’anomenaven Ramoncín l’andrògin. Aquest, a qui, per cert, li agradava molt donar el cante, es va associar amb un tal Borau, que havia estat castrat a mossegades anys abans per la terrible fetillera Marina Rossell (bromes a part, vicepresidenta de la SGAE). Amb el temps, i per avorriment, el tal Ramoncín l’andrògin, va decidir abraçar la fe del Terrorisme Musical, anomenada “del pollus fritus”, el fundador de la qual era el seu amic Borau. En Borau havia decidit donar-li aquell nom, temps ençà, en clara al•lusió a l'inesborrable desacato que li havia provocat na Marina Rossell al cruspir-se les seves parts innobles –desconeixem si aquesta es va menjar el pollo femella fregit o de viu en viu, però ens decantem per la primera opció.

En Ramoncín, ràpidament, va anar escalant posicions a la secta, fins que va aconseguir desbancar en Borau –riau, riau- esdevenint així el Rey del Pollus Fritus. Tanmateix, en Borau no es va enfadar pas, i no li van quedar més collons –jeje- que obeir el seu nou amo i senyor. Amb el temps, els dos, com no sabien que fer ni on anar i perquè eren mala gent de mena, van decidir professionalitzar el seu cante i protegir-lo legal i jurídicament mitjançant la fundació de la SGAE (Societat General d’Andrògins i Eunucs) per tal de preservar llurs interessos i els interessos d’aquells qui eren com ells. Tots els seus amics i seguidors s’hi van arreplegar.

Quan tota aquella gent es reunia, la lluna es tenyia de sang al copsar les seves paranoiques cerimònies, misses negres i desagradables concerts. Però amb això no en van tenir suficient, i el malvat Ramoncín va decidir engendrar ell sol –ja que disposava de mitjans per fer-ho...- les lleis de la seva fe. Un matí va pujar al Monte Paxulí i allí va esperar a que el seu venerat i implacable messies, conegut com Ariel Santamaria, el “messies del juantxisme”, li donés les taules de la llei. L’Ariel, com mai va amb presses i s’anava parant a tots els bars que trobava pel camí, va tardar 40 dies en arribar. Quan va ser allí, el messies Juantxi li va lliurar les dues taules que contenien les 10 lleis del Pollus Fritus, que feien així:

1. Cobraràs a aquells qui descarreguin música mitjançant sistema P2P.
2. Cobraràs a aquells qui es comprin un CD verge.
3. Cobraràs a aquells qui es comprin un DVD verge.
4. Cobraràs a aquells qui es comprin un pen drive.
5. Cobraràs a aquells qui es comprin un disc dur extern.
6. Cobraràs a aquells qui tinguin una connexió a Internet de banda ampla.
7. Cobraràs a aquells qui facin concerts benèfics i altres actes d'aquesta calanya i emprin cançons i melodies de membres de la fe del Pollus Fritus.
8. Cobraràs a aquells qui facin concerts benèfics i altres actes d'aquesta calanya i no emprin cançons i melodies de membres de la fe del Pollus Fritus.
9. Cobraràs a aquells establiments on la gent s’afaita o es talla els cabells i hi tinguin la ràdio encesa.
10. Cobraràs a aquells establiments on la gent s’afaita o es talla els cabells i no hi tinguin la ràdio encesa.
_______________________________

P.S. Demano disculpes a l’Ariel Santamaria, a qui respecto profundament. Sento haver-lo fet sortir en una història on els protagonistes són en Ramoncín i la SGAE. Per res del món voldria incloure a l’Ariel al mateix sac que aquesta gent. Simplement ha estat una llicència que m’he pres per tal d’aportar major grau de surrealisme a l’aventura.

P.S.2. A na Marina Rossell no li demano disculpes.

P.S.3. Per cert, tenim un nou bloc, un bloc musical, on hi vessem cançons que ens agraden i en volem dir alguna cosa, esperem que sigui del vostre gust i us invitem a que el visiteu! Si pot ser, discreció ,que la SGAE no ho esbrini. No m’agradaria haver de veure’m les cares amb el terrible Ramoncín.

P.S.4. I sí, sé que hem colat publicitat sense cap tipus d'escrúpol.

*Sànset*

Infidels

Notícies fresques! Última hora!

A E. la seva suposada parella l'ha enganyat amb una altra, s'acabaven de comprar una casa.

H. està encapritxat d'una noia de la feina, i evidentment M., la seva actual parella, no en sap res.

B., companya de feina d'una amiga, està "sortint" amb un noi casat.

No m'entra al cap. No puc. No ho tolero. Per alguns que escrigui això potser us servirà per pensar que sóc conservadora, o tradicional, xapada a l'antiga, o de ment rígida i tancada... No ho sé. Però només pensar-hi m'entra un mal d'estómac...

Tu et fas la teva vida. Vas agafant cosetes i les introdueixes, te les fas teves. Vas coneixent persones, fas amics. Vas a llocs, fas viatges. Et diverteixes, surts. Intentes guanyar diners, treballes. Surts a fer un tomb, parles amb una amiga. Dines amb la família, rius amb el germà. I un dia t'enamores. I ell s'enamora de tu, es clar. I comenceu a poc a poc, amb por, amb dubtes... però la cosa sembla que dura, així que aneu a viure junts. Compartiu. I sobretot us respecteu. Ah! I us comuniqueu! En certa manera, doncs, esteu compromesos.

ULL - Estar enamorat és compatible amb el compromís!

Per mi, perquè una relació funcioni ha d'existir el RESPECTE. És vital. Com també ho és la comunicació, per part dels dos. Comunicació amb respecte. I la sinceritat, clar. Em comunico amb tu sincerament i amb respecte, perquè t'estimo. I com que t'estimo i estic enamorada de tu comparteixo la meva vida amb la teva. Compartim pis, llit, menjar, viatges, estones, sofà, tele i sentiments, potser també fills.

És la vostra vida. Fins el dia que un dels dos decideix que hi vol incorporar una tercera persona, però, per si l'altre no hi està d'acord, no li ho diu. No fos cas que s'enfadés!

I tot es trenca. Ja no hi ha respecte, ni sinceritat, ni comunicació. Ja no es pot compartir res amb aquella persona.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Escric això perquè la primera notícia em va deixar molt trista, ja que E és una amiga des de fa anys. Des d'aquí molts ànims, molta energia, com tu sempre dius!


Utnoa

Us deixo aquesta cançó

LA CAIXA: BENEFACTORA DEL POBLE

Aquest matí m’he llevat i me n’he anat a treballar. Abans d’agafar el cotxe he decidit passar per un caixer a traure diners per tal de poder pagar-me el matiner i energètic tallat-calentet-sense-sucre. La meva sorpresa ha estat majúscula quan he vist que el caixer estava tancat. Penjat a la porta hi havia un cartellet que venia a dir, més o menys “els caixers romandran tancats entre les 8 del vespre i les 8 del matí per causes relatives al bon ús de l’espai”. Això, fins fa poc, no passava. El cartellet afegia la direcció de l’únic caixer de tot Tarragona que estava obert, que feia “torn de nit”, vamos.

El fet d’aquest matí no poder veure’m el tallat rutinari, per ser franc, m’ha tocat bastant la pera llimonera. I, ben cabrejadet i amb el cap ben fred –degut a la temperatura ambient- m’he començat a plantejar el motiu pel qual la bona gent que gestiona La Caixa –us patrocina els esports- ha decidit tancar els caixers amb pany i forrellat aquests dies d’ambient tan gèlid.

Eureka! Ja ho sé! Que bons que són la gent de La Caixa! Que bons que són els nostres amos (sí, perquè Catalunya, i part de l’estranger, és d’ells i, pu-lu-tant, són els nostres amos i Senyors, entenent el terme en sentit feudovasallàtic). La bona gent de La Caixa tanca els caixers perquè els malvats, malèvols, malèfics i maldestres sense sostre no hi entrin durant la nit a dormir i a fer de les seves. Però, per què ho fan això? És evident; els sense sostre, al no tenir la nòmina domiciliada a La Caixa, no en són clients i, per tant, la direcció de l’entitat considera que fora un greuge pels seus clients oferir llit calent i espai on dormir ben còmodament a una gent que no es veu beneficiada pels seus sucosos interessos.

Ja fa dies que penso que hauria de domiciliar la meva “divertida” nòmina a algun altre cau de xupòpteros. Cada cop ho tinc mes clar; l’acabaré domiciliant a sota del meu geriàtric matalàs de molles. Tot sigui per no donar massa feina als amic de La Caixa, perdó, de La Faixa.



*Sànset*