Dir el nom del porc

La catosfera em sorprèn. Em sorprèn gratament. Com sabeu, tenim un bloc on hi escrivim sota pseudònim. Per quin motiu ho fem respon a diferents qüestions que no venen al cas. Em sorprèn –em repeteixo- que els nostres posts arribin més enllà del nostre petit grup de lectors coneguts. Fa un parell de mesos vaig escriure “La terrible història d’en Super Català”. Em va sorprendre –molt- que al cap d’uns dies aparegués publicada a la pàgina web de l’Associació de Joves de Bellmunt del Priorat. També m’ha sorprès la repercussió –per així dir-ho- que va tenir el post de la setmana passada “M’han estafat!!!”

No m’imaginava que se’l llegís ningú del sud, i menys algú que havia fet vida al pis on ara hi sóc jo i que havia conviscut –com jo- amb l’individu al qual vaig fer referència. Fins i tot, m’ha arribat de fonts fidedignes que, aquell individu, ha llegit el que vaig escriure.

Aquest fet em genera un estat anímic contradictori. Em ronda pel cap aquella idea estúpida de pensar que no calia que la notícia arribés a tanta gent. Per dir-ho planament, és com si em sabés greu per l’individu al que em vaig referir en el post en qüestió. Al mateix temps, però, penso “ja li està bé, s’ho mereix. No ho hagués fet”. Un maniqueisme al més pur estil agustinià que no hauria d’haver anat més enllà.

No tinc feisbuc. No en tinc ni la necessitat ni la voluntat. Ara bé, i hi tornem amb les fonts fidedignes, m’ha arribat la transcripció del que l’individu al que em vaig referir en el post ja esmentat hi ha escrit al seu feisbuc sobre un servidor. Es veu que diverses persones li han preguntat sobre el tema i, segons ell, en comença a estar una mica fart. Al requeriment d’una amistat ha respost, i cito fil per randa: “Pos, basicament, que l’inutil del meu ex-company de pis ha posat per internet mentides sobre que jo li he estafat diners i més coses [...]. ” Deixant a banda incorreccions de tipus ortogràfic, ja m’han dit el nom del porc.

Coneixent l’existència d’aquesta sentència tendenciosa –com us podeu imaginar- la meva percepció de ser alumne avantatjat de sant Agustí d’Hipona es dilueix i em plantejo pràcticament per obligació un parell de qüestions. Per al·lusions, tal com diuen els polítics.

1- Si sóc un inútil o no és una qüestió que ens hauríem de plantejar largo y tendido. Segons l’Enciclopèdia Catalana, un inútil és: adj 1 m i f Dit de la persona que no serveix per a una cosa determinada o per a res. “M'han declarat inútil per al treball. És un inútil!”. Bé, francament, puc ser moltes coses (com un “radical”, per exemple), però no sé si “inútil” és un apel·latiu que s’escaigui a la meva personalitat. Potser el que sóc és un “inútil parcial”. Sí, això sí. Com la majoria de gent d’aquest món. I és ben cert; no serveixo per fer determinades coses. Per exemple, no sóc bo jugant a futbol, tampoc ho sóc jugant a basquet. No sóc massa bo amb les matemàtiques. I menys amb la física quàntica. Tampoc ballo gens bé. En canvi, crec que sóc persistent. Podria assegurar que em prenc la feina amb la seriositat que es mereix. Quan m’hi poso, serveixo per estudiar. M’agrada complir els objectius que em marco. Crec que sóc bon amic dels meus amics. Sóc fidel. I asseguraria que no escric falsedats i/o berganteries. Fet darrer que em comporta saltar a la segona al·lusió.

2- Per quin motiu hauria d’haver mentit? Hauria de ser molt malvat per mentir i difamar perquè sí sobre una persona que no m’ha fet res. No em considero tan cabró ni malintencionat. I, per tant, em sento ofès i dolgut pel comentari. Si a mi m’haguessin acusat d’alguna cosa, i sabés que en sóc responsable, el que faria seria acceptar-ho, reconèixer l’error i intentar ser perdonat. Per contra, i després de fotre-me-la, em trobo que me la tornen a intentar fotre –ja directes- mitjançant el insult més mesquí. I ara, què he de fer jo? he d’iniciar una batalla campal per provar la veracitat del que vaig afirmar? he de dir a tothom qui ho vulgui que pot rebre la còpia dels rebuts del gas, de l’aigua i de la llum i que faci els seus números? He de dir a tothom qui ho vulgui que pot rebre una còpia dels comptes que l’individu en qüestió feia i on es veu clarament que entre ell i la seva senyora es beneficiaven dels diners de més que posàvem en X i jo? He de deixar escoltar a tothom qui ho vulgui l’enregistrament d’audio on l’individu en qüestió m’acaba per confessar que pagàvem menys de pis del que ell ens assegurava?

Francament, no em fa falta. I no me’n fa perquè qui va amb la veritat per davant és a qui l’acompanya la raó. I, aquest cop, aquest sóc jo.

*Sànset*