dimarts, 8 de juny de 2010

M’han estafat!!!

Avui us explicaré una història terrible: m’han estafat. Sí, senyores i senyors, he estat estafat. I no per la Caixa (que ja ho fa de forma notòria i, segons ells, legal) o per algun suposat venedor d’aquells que van porta per porta. No; he estat estafat per un company de pis.

Us explicaré que fa dos anys que vaig arribar al pis. Hi vivíem quatre persones –tres caraneus i jo- i, durant el primer any i fins el passat mes d’agost, pagàvem 600 euros mensuals pel lloguer del pis més les despeses d'aquest. En D.V.S. –actualment conegut com el Millet d’Alkanar- era qui portava els números.

Aquest setembre va marxar una companya de pis i va entrar a viure amb nosaltres la xicota d'en D.V.S. Ell ens va comentar que, passats 5 anys de contracte, la propietària del immoble li havia comunicat que pujaria el lloguer. Ja feia un any que vivia amb ell, li havia aconseguit feina i havíem forjat certa amistat. L’altre company de pis, en X, era un dels seus millors amics d’infància. Quan ens va dir que ens pujaven el lloguer no vam dubtar de la seva paraula. A partir d’aquell mes, vam passar a pagar 50 euros més cadascú per cada mensualitat.

Van anar passant els mesos. El Millet d’Alkanar –un “senyor” en tota regla, que fa 11 anys que cursa estudis a l'antiga capital de la Tarraconensis i mai ha aconseguit fer-se amb cap títol com a recompensa, i ni està a prop d’aconseguir-ho- era qui se n’encarregava d’anar a fer la compra comunitària. No perquè jo fos gos i no hi volgués anar, sinó perquè ell insistia. Mai veia els tiquets del super ni cap tipus de canvi.

La mosca començava a bellugar per les meves narius. A tot això, he d’afegir que la Utnoa, amb molta més vista que un servidor, em va fer entendre que “allò no era aigua clara”. Un dia de finals de març, ja amb els ous ben plens, la meva senyora i jo ens dirigírem a l’habitació del nostre petit Millet a cercar algun comprovant o algun tipus de prova que demostrés que no ens fotia el pel. I, sorpresa, vam trobar uns quants post-its on el meu estafador particular hi feia els seus comptes. Clarament vam poder copsar com, entre ell i la seva Gemma Montull, ens venien a robar 50 euros a mi, més 50 a en X –que, per cert, és advocat- cada lluna plena.

Vist això, vaig aconseguir el número de telèfon de la propietària del pis, la vaig trucar i -fent-me el despistat- li vaig preguntar quan pagàvem cada mes. La sorpresa va ser majúscula quan la senyora va saber que al pis no només hi vivien el caraneu Millet i la Montulleta. Com es va indignar! Jo, mentrestant, vaig poder copsar que la senyora no ens havia pujat ni un cèntim el lloguer respecte l’any passat.

El Millet i senyora havien de marxar del pis dos mesos després. Volien anar a viure junts i jo, pel que es veu, els estava pagant la fiança en còmodes terminis. Li vaig comunicar el succés a en X. Treia foc pels queixals. Se sentia –i se sent- estafat per un d’aquells qui considerava un dels seus millors amics. El vaig tranquil·litzar i li vaig comentar que parlaria amb el nostre lladre de fireta. Així ho vaig fer. Vaig aconseguir que em confessés que pagàvem menys del que ell ens deia. El Millet –avar però poc viu- va començar a pagar-me sopars de duro. No me’n vaig menjar cap i li vaig dir:

-D.V.S. tenim dues formes d’arreglar això: per les bones o per les dolentes.

-I quines són les dolentes? Va respondre –Sempre ha estat un individu bastant xulesc.

-D.V.S. les dolentes són molt dolentes per tu.

-Ah...

-D.V.S. mira, farem una cosa, et convido a que m’ensenyis totes les factures que tenim des del setembre. Faré números i, si el resultat conclou que m’has de tornar diners, suposaré que has errat involuntària i reiteradament aquests darrers mesos. T’ho ensenyaré i em tornaràs la part que em toqui a mi, i la part que li toqui a en X.

Amb els comptes fets, em va haver de tornar 300 euros a mi i 300 a en X. I crec que, fins i tot, ens n’hauria d’haver tornat uns quants més (com no guardava les factures de les compres, era impossible calcular-les, i vaig haver de ser “generós”). El Millet d’Alkanar va seguir pagant-nos sopars de duro, però no va oposar cap tipus de resistència a donar-nos els diners que ens havia robat vilment. “Quien calla otorga”, que diuen.

La parella d’estafadors de broma ja han marxat del pis. Per 50 miserables euros al mes han perdut dos amics –sobretot en X- i han aconseguit que per Alkanar tothom conegui qui i com són. Es veu que el petit Millet era el tresorer del seu grup d’amics. Sospitosament, ha estat cessat del càrrec.

La propietària del pis, quan va saber el que havia passat, es va solidaritzar amb en X i amb servidor, i des de llavors tenim un tracte bastant avantatjós.


P.S. Ja em dispensareu la mala llet, però m'havia de quedar tranquil. Sou balsàmics.
P.S.2. Com sempre, i com ja he dit, li he d'agrair a la Utna que hagi tingut més vista que jo.


*Sànset*

40 comentaris:

Anònim ha dit...

Diuen que no hi ha més ruc que aquell que es deixa enganyar i a més se'n refia dels amics, ja pots donar les gràcies a la teva parella...

Anònim ha dit...

Ahh, i fer-li un bon regal amb els 300 eurets...

Carme ha dit...

I és que d'estafadors n'hi ha a tots nivells, noi! Quina vergonya... és indignant!

Ara bé, anònim, si no ens podem refiar dels amics, ja podem plegar! ja se't veu de quin peu calces, tu també!

No deu ser tant ruc en Sànset si se n'ha adonat i ho ha gestionat prou bé.

Una abraçada, parelleta! Sort que encarab queda gent com vosaltres!

Jordi ha dit...

Mare meva, i després ens preguntem d'on surten els Fèlix, Luigis, Julián... I d'amics com aquest, Sànset, més val no tenir-ne.

McAbeu ha dit...

Quan algú en el que has dipositat tota la confiança és capaç de fer una cosa així es mereix aquesta mala llet i encara més.

I estic completament d'acord amb la CARME, refiar-se dels amics no és ser ruc de cap de les maneres.

SM ha dit...

Impressionant la cara dura de la gent. De lladres n'hi ha a tots els nivells. Ah, molt bons els lapsus... ;-)

Clidice ha dit...

ma besàvia deia: "no diguis amics, digues companys, que d'amics amics, en tota una vida, potser no en tindràs ni un", i ja ho veus. Si algú va de bona fe amb això dels calers, el primer que fa és ensenyar els tiquets de tot. I si vols que tot vagi com una seda això és el que s'ha de pactar d'entrada. Que amb els calers no es juga i ja ho diu la dita: "qui deixa diners a un amic, perd els diners i perd l'amic".

Albert ha dit...

Amb amics així, qui vol enemics?
Adéu!

Agnès S. ha dit...

Ostres!
M'esgarrifo de pensar que convivim amb gent amb tant poca moral i de valors tant baixos.
És mereix els teus lapsus, i tu també, encara que sigui per desfogar-te, només faltaria!

Thera ha dit...

Déu-ni-dó. No et pots refiar mai de ningú. Nosaltres hem estat mantinguen una 'lladregota' a casa, amb la història que era cuidadora i que treballava tenint cura de la iaia ha anat 'inflant' les seves arques... En fi... Només ens queda el 'pataleo'. Salut!

Kudifamily ha dit...

Os-tres!
Quin parell de cabr..s!
T'admiro, perque vas saber tenir prou sang freda... jo no sé si hagués pogut.
Ja és trist no poder-te fiar de ningú, avui en dia...
Almenys ha acabat bé

(per cert, em solidaritzo amb l'anònim i crec que la Utnoa es mereix un regalet ben maco!)
:-)

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Quina barra, ni dels amics, no te'n pots refiar...
Lamentable.

Cris (V/N) ha dit...

Em conec la història, però jo no sé de moment acabar-la, ni per les bones ni per les dolentes, això fins que surti la bèstia que hi ha dins meu, després que no sigui dit :)

kika ha dit...

quina barra!!!
com es pot ser tan així?
i després no morir-se de vergonya?

Núr ha dit...

Hosti! Ma germana em va explicar el cas d'una amiga seva que compartia pis amb una personajilla d'aquest tipus. Es veu que es van fer força amigues i anavem al caixer a treure diners plegades i tot. Així que ja t'ho pots imaginar: la personajilla, que se suposava que era amiga, li havia vist el número, un dia li va fotre la targeta i li va buidar el compte! :S

Cada cop ens podem refiar menys de les persones... almenys, pel que fa la tema econòmic: els diners mouen el món i fan créixer els mal intencionats!

Joan ha dit...

Després de l'enrabiada ( i potser d'esclafar-li el cotxe, vés a saber... ) el millor que pots fer és passar al menyspreu, la compassió i l'oblit.

Pobrets, què desgraciats que han de ser per actuar així amb els amics.

Mira, puc entendre (entre cometes) un desfalc mil·lionari per a jubilar-se de per vida. Però fotre-li 50 eurets a un amic, i quatre rals més de la factura del súper és lamentablement baix i miserable.

Que no et faci perdre la confiança en la gent, home. Confiar sense ceguera, es clar.

Albert B. i R. ha dit...

És que al final, com es diu, un no es pot refiar de ningú! Encara rai que vau poder recuperar una part de l'estafa. Quin pocavergonya! Suposo, almenys, que amb la "publicitat" que li heu fet (del tot merescuda) no deu gaudir de gaires simpaties.

sànset i utnoa ha dit...

Moltes gràcies anònim, per la idea del regal! :P

La veritat és que tan Sànset com el company X van pecar de tenir bona fe i així és com van ser estafats durant mesos. No crec que es tracti de ser ruc, més aviat en diria confiar, no malpensar, anar de bona fe... i això és molt maco, però ara han escarmentat i per culpa d'uns desgraciats que no tenen res més a fer ni possibilitats de guanyar-se els diners treballant com la bona gent, ara s'hauran tornat un pèl més desconfiats. Esperem que d'aquí no en broti la paranoia...

Jo no visc al pis però... no tinc paraules per explicar la ràbia que em va fer quan ho vam saber! No els podia mirar a la cara i si no fos perquè no tenia massa dret a dir-los res i que havia de respectar la manera de fer de Sànset, els hi hagués cantat les quaranta, dit el nom del porc i fins i tot, escupit a la cara! Què cony!

És tan injust! Amb els diners de la gent no s'hi juga, que tots tenim feines i treballs per aconseguir-los. No et pot venir un estúpid de torn i robar-te 50 euros al mes perquè no sap res de la teva vida, ni perquè els necessitaràs ni la suor amb que te'ls has guanyat.

Sànset, ja saps que vas tenir el meu total recolzament i que el seguiràs tenint en cas de pròximes possibles estafes... :P

Utnoa

Elvira FR ha dit...

Deu n'hi do el tal individu! hi ha persones mesquines en el món!

rits ha dit...

quina barra! no tinc paraules, m'he quedat de pedra.

i quina situació tan difícil de portar!

ànims!

Kudifamily ha dit...

Sànset,
ja t'has pensat el regal?

:-P
:-D

Assumpta ha dit...

Ai, perdó... jiji... però és que jo anava llegint i pensava que hi ha gent molt pocavergonya pel món... però quan he vist que se t'ha "escapat" el nom he pensat que aquest ja té el seu càstig :-)

Apa que les llistes de morosos al costat d'això teu no són res :-PP

La Meva Perdició ha dit...

El “vil” metall sembla que acaba enterbolint qualsevol relació. A més a més de desconfiar de polítics, empresaris i altres bestioles, ara tindrem que vigilar la bossa quan algun amic s'apropi. Trista experiència, però bona manera de resoldre-la. ^_^

XeXu ha dit...

Em sembla forítissim. Com es pot desconfiar d'un company de pis? Jo tampoc no ho hagués fet, vius fora de casa, has de compartir despeses, ja prou feina tens i intentes viure el màxim de tranquil que pots. I el teu company t'estafa diners? Denigrant de veritat. Sort que el vau enxampar, a saber quan us va estafar també de les compres. És que no em cap al cap, de veritat. En quin món vivim? Ja veig que a gran escala o a petita com aquest cas, de desgraciats n'hi ha a tots els nivells.

garbi24 ha dit...

Quina mala llet que corre, la gent no està per amics ni osties...on hi ha pela.....quina vergonya

Carquinyol ha dit...

Mare meva quin personatge. El més trist de tot és que aquests 'trepes' són després dels que més triomfen als partits polítics !! Així ens va.

Per cert,una coseta, jo no sé si és molt adequat que hagis publicat el nom del 'susodicho'... més que res perquè crec que, amb la Ley de Datos Personales, podria tocar-te els nassos si vulgués...

Joana ha dit...

Ostres tu... ni dels amics/gues ja?.
sort que ja no esteu junt, jo treuria foc per els queixals!!

sànset i utnoa ha dit...

Anònim: Cert és que vaig demostrar no ser massa astut... ara bé, segueixo pensant que la confiança i l’anar de bona fe és essencial. Potser amb una mica més de compte, és veritat. Per una altra vegada, ja ho sabem.
I no només un bon regal; tots els del món es mereix!

Carme: sí, a tots els nivells n’hi ha. Ara, em sembla trist que te la juguis per tants pocs quartos. I, per tants pocs quartos t’hi juguis tant!
Respons a l’anònim que ja no em fa falta fer-ho. No sé quina serà la seva talla de calçat, però la bona fe, segueixo i seguiré pensant, és primordial.

M. H. Jordi: I tant que no val la pena tenir-los! El que passa, és que –i bé ho relates amb els teus exemples- sembla que surtin de sota les pedres!

M.H. McAbeu: De fet, i t’ho dic sincerament, em van passar pel cap una milionada de represàlies bastant divertides –per mi, clar- però vaig acabar considerant que no era necessari posar-me a la seva alçada. En X no sé si haurà fet alguna cosa...

SM: Quin ofici, tu! cada cop n’hi ha més, i sembla que vegin que mai n’hi haurà prous.
Sobre els lapsus linguae; em temo que és cosa de l’edat. Ja se’m comencen a escapar coses...

Clidice: La teva besàvia era una sàvia (quin rodolí més ben parit que m’ha sortit. Vaja, un altre cop...)! Per això no m’he atrevit a passar del “certa amistat”. En sóc plenament conscient i és ben cert: d’amics de veritat, al llarg de la nostra vida, en tindrem ben pocs. De companys i de “col•legues”, tots els que vulguem. “L’amic” va bastant més buscat. La teva parèmia, per acabar, més encertada no ho podria ser. L’experiència així m’ho confirma, dissortadament.

Albert: Sort que no era un enemic que si no m’hagués pres fins i tot els calçotets!

Agnès S.: Jo també m’esgarrifo. De fet, quan la Utnoa em comentava que “no ho acabava de veure clar”, jo no m’ho volia creure. No pensava que es pogués ser tan mesquí. T’obren els ulls i et sembla una broma de mal gust. Com s’atreveixen? i, mentre ho feien, t’anaven demanant favors i que els ajudessis en tal o qual cosa. I tu a anar dient que si, com un ruc!

Thera:És ben vergonyós. I el que t’ha passat a tu encara és pitjor. Que algú em foti el pel directament a mi, em fot, però és cosa meva. Aquesta “personeta” t’ha fotut el pel i, a més a més, tu li has cedit la confiança necessària perquè es fes càrrec d’algú dels teus. Jo els fotia a tots al mig del mar, amb un flotador ben gran lligat al coll. D’aquells que no es trenquen, no fos cas, d’aquells que estan fets amb galena.

Kudi: No m’has d’admirar, no és massa admirable que et deixis fotre el pel de forma reiterada durant tant de temps. I vaig respondre amb sang freda perquè era la única manera per recuperar els diners. Si li hagués fotut dos mastegots –que de ganes no me’n faltaven- encara m’hagués denunciat ell a mi!
M’apunto el teu comentari sobre el regalet. Ho tindré present.

sànset i utnoa ha dit...

Tu, Jo i l’Otis:Espero poder-me refiar d’algun amic. Aquest en concret va demostrar que, precisament, amic no era.

Cris:Com més aviat acabis amb tot això millor. Jo vaig estar uns dies –des de que ho vaig saber fins que vaig parlar amb l’individu en qüestió- que pràcticament no podia dormir. Quan ho vaig enllestir em vaig sentir alleugit. Ofès i decebut, però alleugit.

Kika:Crec que, després que parlés amb ell, i durant el temps que va seguir vivint amb mi, un mínim de vergonya van patir. El darrer mes que vam viure junts ja van marxar al seu nou pis i bellugaven poc per casa. A més a més, la seva actitud a ver la “d’anar bastant fi”. No se’l pot justificar de cap de les maneres, però vaig entreveure un petit tel de penitència. Que espero que fos real.

Núr:El que ens expliques és molt bèstia, molt més bèstia del que ens ha passat a nosaltres. Coneixia una història semblant que va patir un company del poble, degut a la ludopatia del seu company de pis. És molt trist dipositar tanta confiança a algú que, fins i tot, coneix el teu PIN de la llibreta i que t’ho pagui així.
Cert és que part del món es mou mitjançant la fora dels diners. Però, desitjo que l’altra part es mogui mitjançant l’ètica i la lleialtat. Aquell individu representa una “poma podrida”. Espero que les que queden segueixin en bon estat.

Joan: No et negaré que em va passar pel cap alguna cosa per l’estil. Ara bé, i com ja he dit, no paga la pena. El menyspreu i l’oblit són la millor torna. Ell ja sap que –Déu no ho vulgui- si algun dia ens creuem pel carrer ha de fer veure que no em veu o que no em coneix. Per mi, i després d’enllestir-ho tot, ja no existeix, és fum.
El raonament que fas sobre el desfalc milionari jo també el vaig fer. És a dir, puc entendre un Millet. No ho aprovo, però ho entenc. Fas tots els quartos que pots, vius com un rei i, si t’enganxen, “que te quiten lo bailao”. Per 50 miserables euros al mes, les possibles contrapartides vencen en escreix els guanys.
T’asseguro que l’experiència no em farà perdre la confiança en els amics, només faltaria. Ara, i com bé dius, procuraré obrir una mica més els ulls.

Albert B. i R.: Francament, crec que encara l’hem publicitat massa poc. L’altra víctima de l’estafa, la que és del seu poble, i segons el meu parer, no ha cridat prou alt. Ha parlat, molts ho saben, però no tots els que ho haurien de saber. Jo hagués practicat amb aquest individu la damnatio memoria dels romans. I tant!

Utnoa:T’asseguro que no brotarà la paranoia. No penso canviar la meva forma de veure la gent perquè un desaprensiu me l’hagi fotut doblada. De cap de les maneres, no deixaré que això passi.
Si hagués viscut al pis els haguessis pelat, no en tinc cap dubte! Fins i tot, i hi posaria la mà al foc, cada vegada que el subjecte en qüestió et veia s’acollonia. Intuïa el que et rondava pel cap i es deuria veure entre l’espasa i la paret.
Per sort, vaig tenir sempre el teu suport i parlar amb tu em va provar molt. Em va tranquil•litzar i em va fer veure les coses des d’una altra perspectiva. I això no té preu.
Amb els diners dels altres no s’hi juga, està clar. El que passa és que hi ha gent –com aquest senyor del qui parlem- que no donen als diners el valor real que tenen, perquè mai els hi ha costat tenir-los. Tot i ser entradet en anys, la família els segueix pagant l’existència (beca papal, que en diuen), i creuen que per 50 euros al mes que li fotis al veí no passarà res. Són incapaços de posar-se a la pell de l’altre i concloure que aquest 50 euros et costen més d’un dia de guanyar.
Un cop més; moltes gràcies per tot.
Un petonàs al nas!

sànset i utnoa ha dit...

Elvira FR: I “mesquí” és massa poc. Em va deixar tan dolgut i ofès que li hagués tornat multiplicat per 10, o més...

Rits: Cert és que es va fer difícil. De fet, amb la Utnoa vaig practicar el discurs que li havia de soltar per aconseguir que, per si sol, confessés que ens havia estafat diners. Després d’això, difícil de portar va ser poder conviure amb ell i no dir-li de tot cada vegada que el veia. Per sort, ja no hi és, se n’han anat per sempre de la meva vida. Quan li vaig donar l’esquena per darrera vegada em vaig quedar molt tranquil i més descansat.

Kudi: No t’ho puc dir, que “hi ha roba estesa”, jeje.

Assumpta: Se m’ha escapat??? no ho he vist pas. No ho sé, si tu has vist alguna cosa... jo no he dit res!
De fet, i com ja he dit, escriure això ha representat un bàlsam. Podria haver-lo increpat, però no ho he fet. Tot el que he escrit s’ajusta a la realitat. Una definició de diccionari. I això és el que em dol més; haver conviscut amb algú així. Haver compartit pis amb una persona d’aquesta “naturalesa”.

La Meva Perdició:No et falta raó, per no dir que la tens tota. No tinc la intenció de desconfiar de la gent, no em vull tornar esquerp. Crec que hi ha més bones que males persones. El que passa és que les males persones acostumen a fer més soroll que les altres.

Xexu:Tu ho has dit. A més a més, aquest individu sabia el que cobrava. I sabia que si havia de compartir pis amb ell no era per gust, sinó perquè la butxaca no arribava per gaire més. Sabent això, i jo havent-li fet favors i –crec- portant-me sempre bé amb ell, m’ho va pagar així. El seu comportament té molts apel•latius, i cap d’ells agradable.

Garbi24:Per sort, no tothom és així. I espero que la majoria de gent no ho sigui. I si arriba el dia que la majoria són com ells, la Utnoa i jo ens en anirem a viure a la selva, al més pur estil roussonià.

Carquinyol: Vaja, si en tens de raó! I aquests trepes es posen a polític o a qualsevol càrrec que els publiciti perquè sembla que vulguin fer notori com són.
Gràcies pel comentari sobre la Ley de Protección de Datos. La conec, i res del que he escrit pot ser sancionat, i per diferents motius. Primer de tot perquè no difamo a ningú, tot el que dic s’ajusta a la realitat, i en tinc proves (de fet, el company de pis que també va ser víctima de “l’assumpte” i jo els vam reunir i ens vam assessorar perquè, si l’altre no ens tornava el que ens devia per les bones, haguéssim bellugat per “vies legals”) i res d’això pot ser considerat confidencial perquè ho està fent públic una de les parts implicades i, per tant, en tinc tot el dret.
A més a més, l’únic altre lloc per on es podria agafar aquell qui em gestionava de forma il•lícita els meus diners era sobre el fet que jo hagués entrar a la seva habitació. I ho podria fer si jo pagués per una habitació. Però enlloc ho posa, per tant, jo estava pagant pel pis sencer, una part proporcional per cada cambra, per dir-ho així. I podia moure’m per on volgués.
A sobre, crec que no poso el seu nom complet enlloc. Tampoc poso que sigui de cap població que existeix (“Alkanar” no surt al diccionari...). M’ho podria haver estat inventant tot, jejeje...

Joana:i et puc assegurar que en vaig treure durant una temporada. De fet, portava sempre un petit extintor a la butxaca, per si se me n’anava de les mans.
Sí, sort que ja no estem junts. De fet, el dia que els trepes van marxar ho vam celebrar amb una bona botelleta de Brut Nature!

Gràcies a tots pels vostres comentaris!

*Sànset*

Jordi ha dit...

Sànset, les dones sempre són una mica bruixes i s'ho veuen a venir tot. Es pot saber com s'ho fan?? Ens en poden donar classes??

Pensa que no has perdut un amic, sinó que t'has tret de sobre un tros de cabró i fill de p... Així va començar el Millet, per cert...

Aquest ex-amic arribarà lluny, ja veuràs!

sànset i utnoa ha dit...

Quan dius que "arribarà lluny" et refereixes a Alcalá-Meco? A veure si tens raó...

Sí que és cert això, que dius, i tant. I massa poc cas que els fem!

*Sànset*

kweilan ha dit...

Ho trobo fortíssim. Sort que us en vau adonar.

Anònim ha dit...

Ostres, estic perplex. Jo, i un parell de persones més que, abans que tu, vam viure a n'este pis durant 6 anys. Ens costa de creure tot el què ha passat i fins i tot ara se'ns presenta l'interrogant de si a natros també ens ho va fer.
Jo crec que no.
El que ha fet és lletgíssim i em sap greu fins i tot a mi (crec que algun dia [tu] i jo ens vam arribar a veure).
Miraré de parlar amb X perquè m'ho explique de primera mà. No vull defensar en D.V.S. però em costa tant de creure que arribés a fer això...

Salutacions des d'Alcanar.

sànset i utnoa ha dit...

Kweilan: Encara vam tenir sort, tot s'ha de dir.

Anònim: Pots estar tranquil. Crec que això va començar aquest setembre. Com han marxat del pis, he fet neteja i he llançat coses i he trobat una llibreta on apuntàveu fil per randa tot el que compràveu i el que pagàveu. El que passa és que crec que la “idea” o la “iniciativa” es va perpetrar –per dir-ho així- aquest estiu.
Parla amb X –no sap que tenim un bloc, li ho hauré de comentar- i ell t’ho explicarà. Suposo que ell però, en la explicació que et doni, serà “menys objectiu” que jo, perquè està més dolgut (t’ho pots imaginar, ja que considerava en D.V.S. com un dels seus millors amics). Francament, jo tampoc m’ho volia creure. De fet, i com he explicat al post, vaig buscar proves que l’exculpessin. I, per contra, el que vaig trobar va ser del tot incriminatori. El que és cert, és que cada mes ens “prenia” 50 euros per barba. I hi hauríem de sumar –hipotèticament- els diners del pot per les compres comunes. Pensa que –almenys en X i jo- posàvem cada setmana 5 euros per les coses del pis. Fent la suma simple serien 20 euros a la setmana entre els 4 i, per tant, 80 al mes. Són molts diners. I mai en vaig veure un ral de la torna.
De fet, crec que amb en D.V.S. sempre m’hi vaig portar bé. Sempre que em va demanar alguna cosa no vaig tenir cap problema en donar-li un cop de mà (“escolta, que em pots deixar el pàrking un dia més que em convé?”, “escolta, que em pots deixar l’americana, que tinc una entrevista de feina i aquí no en tinc cap?”, etc, etc ). Fins i tot li vaig buscar feina quan estava més apurat. Això implica que, com a mínim, jo el considerava quasi bé com un amic. I m’ho va pagar així. Pots imaginar-te “como se me quedó el cuerpo”.
Per acabar, et demanaré una cosa, parla amb en X i que ell t’ho expliqui. Però sigues discret. Si en X no ho ha publicitat massa per Alcanar és perquè ell no ho veu convenient. Pels motius que siguin, jo no hi entraré. Però t’agrairia que no ho escampessis massa i que no donessis la teva “font informativa”, doncs aquest és un bloc on escrivim sota pseudònim i, per tant, no hem tingut mai la voluntat de fer explícit qui som realment. M'ha sorprés que el nostre bloc arribés tan lluny...

Salut, company!

*Sànset*

Anònim ha dit...

No temis, no ho escamparé gaire. Som uns quants qui ho havíem de saber, i estem perplexos tots a no poder més.

Les coses d'acaben sabent... tot arribarà.

Salut.

sànset i utnoa ha dit...

Hi tant que s'acaben sabent...

Val la pena acabar per conéixer a la gent, encara que ens emportem un desengany. Tots hauríem de saber qui són els que belluguen per allí on ens movem.

T'agraeixo la discreció.

Salut!

*Sànset*

Anònim ha dit...

A mi em sembla que hauries d'haver anat a denunciar-ho a la jutgessa que ha tingut els ovaris d'engarjolar el Millet de veritat. Els podrien tancar junts a la mateixa cel·la i intercanviar experiències...

Ferran ha dit...

Osti nen, el que m'he perdut durant les "vacances"! Em sap molt greu, aquesta història; no tant pels diners, que "nomès" són diners i a més els vas recuperar (més o menys), sino per la punyalada trapera que suposa.

Qüestió de pensar que sempre hi haurà gent així, però que n'hi ha més de l'"altra".

sànset i utnoa ha dit...

Anònim: El Millet es fotria un fart de riure amb el personatge en qüestió. M’imagino la conversa entre el mestre i l’aprenent...

Ferran: I ho seguiré pensant. Que hi ha gent d’aquesta manera i que poden arribar a estar bastant a prop, d’acord. Que en són més dels que valen la pena, espero que sigui evident!
Bentornat!

*Sànset*