Així anem...

Reflexiono mentre escolto uns versos del poeta de Verges. Reflexiono sobre l’estatut i sobre el tribunal constitucional. Reflexiono sobre la nostra dignitat com a Poble.

Arribo a tres conclusions:

a- El nostre poeta de Verges és un gran poeta. Tenim la sort de poder-lo gaudir.
b- No ens mereixem un estatut. No ens mereixem un tribunal constitucional.
c- De dignitat; no en tenim.

Porto dies sentint com els nostres polítics es barallen tot preguntant als quatre vents si hem d’acatar la sentència que dictamini el (in)constitucional sobre l’estatut. No puc evitar fer un símil trèmol i desagradable. Us imagineu que els magistrats dels judicis de Nuremberg haguessin estat Göring, Hess i von Ribbentrop? i si haguessin estat ells qui sentenciessin resolució sobre el genocidi nacionalsocialista? Ens haguéssim fotut tots les mans al cap, collons! “Quin poc senderi!” haguéssim cridat tots com posseïts per l’esperit de la lògica més espatarrant. Ara, si nosaltres deixem que un tribunal d’espanyols –país que, des de les seves institucions, fa uns quants segles que intenta acabar amb el nostre Poble, ens vol dividir, ens menysprea i ens té per res- retalli la nostra “llei de lleis” ho trobem la mar de lògic. És normal: si el qui et vol afusellar es queda sense bales, dóna-li tu unes quantes, no sigui cas que li sàpiga greu no poder acabar la seva tasca.

Si conservem una mica de dignitat –cosa que començo a dubtar fermament, quan ens tornin la merda -sense perdó- que ens tornaran; l’hem d’agafar i... “plas, en toda la boca”, com dirien ells.

Quan ens tornin la merda -sense perdó- que ens tornaran, hem de tornar a convocar un referèndum per veure si ho volem. I ha de guanyar un rotund NO. Llavors, un cop fet això, i conservada part de la dignitat intacta -si encara ens en quedava un bri, hem de tenir ben clar que el nostre camí no passa per cap estatut, i menys si aquest estatut ens l’ha d’aprovar aquell qui més ens odia.

*Sànset*