Juan Antonio, que no “Joan Antoni”. Aquest senyor, president d’honor del COI i al qual li hem d’agrair que fos una de les persones que va fer possible que els jocs olímpics arribessin a Barcelona, va morir ahir.
Juan Antonio Samaranch era el que podríem anomenar un “animal polític”. Fill d’una família acomodada del jetset barceloní, quan va acabar la guerra (in)civil, va començar a moure’s per ambients profranquistes i falangistes. Aquest senyor, ja de ben jove, i mentre el país passava fam, anava a fer cubates amb els colegues del caudillo –Ramon Serrano Suñer, per exemple- per fer-se així un espai entre els que disposaven del favor del dictador. Cosa que, com tots sabem, va aconseguir.
Juan Antonio Samaranch, vinculat a l’esport –es pot ser falangista i esportista, ningú diu que no- va anar escalant posicions en l’àmbit polític –procurador a corts primer i president de la diputació després- i en l’esportiu –delegat nacional d’esports o membre del comitè olímpic espanyol, entre d’altres.
Juan Antonio Samaranch, temps després, esdevenia membre del Comitè Olímpic Internacional. L’any 1975 ja n’era vicepresident. Aquest càrrec el compaginava amb el d’ambaixador a la URSS i a Mongòlia que li havia ofert J.C. de Borbó després que el dictador estirés la pota. Samaranch, en poc temps, aconseguia el favor de la URSS i dels països del Pacte de Varsòvia per tal d’esdevenir president del COI. Sí, quins “coions” s’han de tenir per l’any 74 estar alçant el braç al més pur estil “arribaspaña” i un any després estar llepant el cul de Lennin&friends.
Juan Antonio Samaranch va esdevenir un “franquista camaleònic”, amb visió suficient per seguir vivint del xollo i va ser capaç de reciclar-se com a liberal. Aquesta va ser una malaltia curiosa, però, que van patir molts franquistes de renom com Martín Villa, Torcuato Fernández Miranda, Fraga o Cabanillas, per exemple.
Alguns ara em diran: home, no siguis animal, que en aquella època o eres del club del caudillo o et quedaves a casa! meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeec! FALS. ERROR. FALLO TÉCNICO. Si no hi creies, si no hi volies ser; no hi eres. Eres algú més dels tants que no es posaven en res. Que callaven. Si no hi creies però eres capaç de fer-ho veure per seguir mamant de la mamella del règim, vol dir que tens pocs escrúpols i no eres massa de fiar.
Juan Antonio Samaranch era el que podríem anomenar un “animal polític”. Fill d’una família acomodada del jetset barceloní, quan va acabar la guerra (in)civil, va començar a moure’s per ambients profranquistes i falangistes. Aquest senyor, ja de ben jove, i mentre el país passava fam, anava a fer cubates amb els colegues del caudillo –Ramon Serrano Suñer, per exemple- per fer-se així un espai entre els que disposaven del favor del dictador. Cosa que, com tots sabem, va aconseguir.
Juan Antonio Samaranch, vinculat a l’esport –es pot ser falangista i esportista, ningú diu que no- va anar escalant posicions en l’àmbit polític –procurador a corts primer i president de la diputació després- i en l’esportiu –delegat nacional d’esports o membre del comitè olímpic espanyol, entre d’altres.
Juan Antonio Samaranch, temps després, esdevenia membre del Comitè Olímpic Internacional. L’any 1975 ja n’era vicepresident. Aquest càrrec el compaginava amb el d’ambaixador a la URSS i a Mongòlia que li havia ofert J.C. de Borbó després que el dictador estirés la pota. Samaranch, en poc temps, aconseguia el favor de la URSS i dels països del Pacte de Varsòvia per tal d’esdevenir president del COI. Sí, quins “coions” s’han de tenir per l’any 74 estar alçant el braç al més pur estil “arribaspaña” i un any després estar llepant el cul de Lennin&friends.
Juan Antonio Samaranch va esdevenir un “franquista camaleònic”, amb visió suficient per seguir vivint del xollo i va ser capaç de reciclar-se com a liberal. Aquesta va ser una malaltia curiosa, però, que van patir molts franquistes de renom com Martín Villa, Torcuato Fernández Miranda, Fraga o Cabanillas, per exemple.
Alguns ara em diran: home, no siguis animal, que en aquella època o eres del club del caudillo o et quedaves a casa! meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeec! FALS. ERROR. FALLO TÉCNICO. Si no hi creies, si no hi volies ser; no hi eres. Eres algú més dels tants que no es posaven en res. Que callaven. Si no hi creies però eres capaç de fer-ho veure per seguir mamant de la mamella del règim, vol dir que tens pocs escrúpols i no eres massa de fiar.
Ahir, Juan Antonio Samaranch se’n va anar al clot. Com he dit, tots l’hi hem d’agrair l’esforç que va fer per portar els jocs a Barcelona. Ara, ell haurà agraït, en el seu darrer pensament, que la llei d’amnistia el beneficiés tant, que endormisqués el seu passat, i que li permetés viure tants anys, tant i tant bé.
Juan Antonio Samaranch, en guerra descansi.
*Sànset*
30 comentaris:
Aquest bon home devia ser fan d'en Charles Chaplin i la frase aquella de: "Aquests són els meus principis. Si no li agraden, en tinc d'altres".
Per cert, pel que es veu, en castellà el seu cognom es pronuncia "Samarantx".
Bé, pel que expliques sembla que estem parlant d'un trepa, algú que no mira els colors sinó la seva pròpia jaqueta, la que es pot canviar en funció del que convingui. No cal parlar malament dels morts, com ell n'hi ha molts i molts. Però em pregunto si no li hem de destacar els mèrits, tot i el seu passat i les seves idees.
Ummm, la frase del primer comentari és del gran Groucho, que el Chaplin ja en tenia prou amb les nenes (un dels pares de l'amor filial com es diria ara...), i mireu un altre que haurà de donar explicacions al baixet quan arribi a l'infern tot dient "La culpa fue de los rojos y los demócratas..."
tots tenim coses bones i dolentes, suposem que tots tenim que passar comptes almenys un cop a la vida, ell ho ha fet ara.
Bon post. Afegiria que una vegada Samarach assolí la presidència de la Caixa aquesta entitat financera va deixar la catalanitat que havia anat mantenint fins aleshores per adoptar el seu ranci españolisme actual.
Doncs sí senyor. L'ha palmat, sí, però això no el transforma en bellíssima persona de la nit al dia. Reconèixer els mèrits, d'acord. Explicar la veritat, també.
Cal recordar que aquest senyor va marxar del COI amb un escàndol de corrupció important que el va portar a declarar davant l'FBI després dels Jocs de Salt Lake City.
Si li sumes el passat franquista i l'homenatge que es planteja la Generalitat, el resultat no pot ser un altre que una incongruència majúscula.
Meeeeenu, menys maaaaal.
Un post on no eleven a la catergoria de Sant a aquest "senyor"!
Estic completament d'acord amb en Joan: ha mort, d'acord, però això no canvia el que va ser i va fer. Tant per allò bo, com per allò dolent.
No hi ha cosa que m'encengui més que aquesta mania de parlar bé dels morts, sempre. Què collons! que si era un trepa, ho era, i ja està.
(cal dir que a mi aquest paio no em va caure mai bé...)
Gràcies, estic contenta de veure que la blogosfera no s'ha rendit i el posa on li toca a aquest ... senyor. Anava a dir una paraulota. Només cal fer una ullada a la premsa estrangera per poder comprendre la poca democràcia que tenim i com manen encara els feixistes al nostre país. Vergonya cavallers! vergonya!
Vergonyós tot el que estem vivint. És increible que s'arribi a elgoiar tant a un franquista confés i declarat, que tampoc se n'ha amagat mai. Enlloc de la presó, President del COI: I a això en diuem "democràcia"?
Potser ara és més moment de reconèixer els mèrits de J.A. Samaranch, tots sabem el seu passat, però potser seria millor comentar-ho dins d'un temps. Ara, que descansi en pau.
Doncs no puc més que dir que estic absolutament d'acord amb el que ha dit en XeXu, tot i que suposo que no quedarà bé i que el que queda bé ara és dir que era "lo pitjor de lo pitjor" i pensar que no va fer mai res de res que estès bé.
Alguns el posen pels núvols i altres el trepitgen i s'alegren de la seva mort... i crec que, fos quina fos la seva forma de pensar, alguna cosa bona faria. Jo no li puc desitjar a ningú que descansi “en guerra”. Per mi, que descansi en pau.
PC: Sí que té una pronunciació ben estranya en castellà. El problema és que, de gent així, gent de principis massa relatius, n’hi ha molts. I això no m’agrada.
Xexu: Crec que tens raó: li hem de destacar els mèrits, però li hem de destacar tant els mèrits com els greuges. Jo, en aquest escrit, li he destacat els mèrits dues vegades. Vam tenir els jocs olímpics, en bona part, gràcies a ell. Ara, segons el meu parer, tant del viu com del mort, s’ha de dir tot, i tal com va portar “glòria” –per així dir-ho- a Barcelona, també va ser amic, molt amic, del franquisme. Cal que tinguem present que era l’amo i senyor de la diputació quan s’ordenaven els empresonaments, els maltractaments i els assassinats per causes polítiques. Sobre ell, m’hi jugaria la mà, no requeien crims de sang. Però sobre ell requeia, recau i recaurà la culpa d’aquell qui sap, tolera i accepta i, a més a més, que forma part de la maquinària que ho provoca.
Anònim: diria que sí. També tens raó; el caudillo no estarà content amb l’amic Samaranch.
Garbi24: El problema de tota aquesta gent que es va beneficiar de la llei d’amnistia és que, si se’ls jutja, sempre serà massa tard. Molt intueixo que no se’ls jutjarà mai. No són més que crits de sirena explicar la realitat, quan aquesta realitat no té ni tindrà cap pes. Una llàstima.
Martell: Una cosa més que hauríem d’afegir, potser sí. I si s’estudiés a fons com va anar la cosa... no vull dir res perquè només són suposicions poc fonamentades, però hi ha més d’un fet –i de dos i de tres- relacionats amb la seva presidència de la caixa que no fan massa bona olor.
Joan: Totalment d’acord amb tu. Mèrits i demèrits; s’han d’explicar i s’han de saber les dues coses.
Salt Lake City n’és una altra de bona... que també donaria per escriure moltes i moltes pàgines. Samaranch era un home de la seva època –i ja ens entenem- i estava acostumat a fer les coses com les feia a la seva època...
I això de l’homenatge que se li fa des de la Generalitat no té massa sentit. Però, almenys la capella ardent al palau, és obligatori per llei. Tots els qui disposen de la Creu de Sant Jordi han de “gaudir” d’aquest homenatge. T’imagines que al Millet li agafa un jamacuco i la palma abans que li retiressin la Creu? Quin fart de riure!
Kudifamily: Dels morts, com dels vius, se n’ha de parlar bé quan ho mereixin. I per saber si s’ho mereixen hem de fer anar una balança on hi posem tot el que aquella persona va ser. No m’agrada que aquí –a Catalunya- s’oculti o es dilueixi una faceta, la més important i la que va ostentar més anys, d’un individu. No m’agrada que TV3 no hagi estat capaç de visionar tanta gent que li ha anat a donar el darrer adéu a en Samaranch tot fent-li la salutació falangista, i al palau de la Generalitat! Ocultar és manipular i reinterpretar la història, i això no ho hem de consentir.
Clidice: No cal dir paraulotes. El Fidel Castro va dir allò de “la historia me absolverá” en ple judici pel cas del Moncada. A en Samaranch la opinió pública l’ha absolt, perquè tothom estima com a molt important el que va fer pels jocs olímpics del 92. Però d’aquí uns anys, quan el 92 sigui més llunyà i la figura del Samaranch olímpic vagi perdent pes, tinc l’esperança que ressorgeixi la d’en Samaranch polític. En aquest cas; la història el jutjarà.
Sobre la premsa, només em puc afegir al teu avergonyiment. És trist que ens intentin manipular, i continuadament, d’aquestes maneres.
Albert B. i R.: la nostra estimada (tsunami de cinisme) constitució va salvar el cap als del club del caudillo. Què més podem esperar? Democràcia? Jo no hi he viscut mai en cap de les de debò. Espero, però, un dia viure-hi. I sense haver de caminar massa!
M. H. Sr. Jordi: Quan una persona pública i notòria es mor, això passa. La premsa va plena sobre fets i miracles de la seva vida. I em sembla bé. Però, segons el meu parer, i tant viu com mort, tothom hauria de tenir el dret de disposar sempre de tota la informació possible, i no d’una de parcial. De judicis, que cadascú faci els seus. No m’agrada que la premsa lloï en Samaranch, i oculti –com ja he dit- les salutacions feixistes en forma de comiat amic que rep a la seva capella ardent. Aquest senyor era franquista, i no se’n retractava, n’estava orgullós. Val la pena que el recordem per allò que va lluitar, per allò que estimava, per allò que volia. Per això l’hem de recordar sempre com a “olimpista”, però també com a franquista.
De totes maneres, això que et dic no deixa de ser una opinió. Sota cap concepte deixarem que perillin les relacions institucionals entre govern i presidència d’honor del D.Y.W.T.K.A.S.!
Gràcies a tots per les vostres aportacions!
*Sànset*
Com jo he dit que estava d'acord amb el que havia dit en XeXu, doncs em donc per contestada amb la resposta per ell :-D
Sànset, res més a afegir.La teva intervenció ha evitat el que anava a ser una repetíció .
Ostres, perdona Assumpta! Amb les parrafades que he escrit no he vist el teu comentari!
No és qüestió del que quedi bé o no escriure aquí o pensar. Francament, quan he escrit el post no ho he pensat perquè quedés bé. De fet, he pensat que a molta gent no li agradaria. Saps que aquí podeu escriure el que vulgueu, tant si esteu d’acord amb el que hem escrit com no.
Jo no me n’alegro de la seva mort. Bàsicament perquè estic d’acord amb la pena de mort. No li desitjo la mort a ningú. Ara, crec en la justícia, i crec que a en Samaranch –com a tants d’altres del club- se’ls va perdonar tot. I se’ls va perdonar tot quan es mereixien ser jutjat pels crims que es van cometre. Per això he escrit “que descansi en guerra”. I ho he escrit en el sentit que hagués volgut que se’l jutgés, que es jutgessin els seus actes. Crec que es mereix ser jutjat. Una espècie de purgatori li aniria bé, per això el joc de paraules.
Ara, una cosa sí que tinc clara: hem de dir les coses bones i les dolentes de la gent. Al meu escrit, que no deixa de ser una opinió, hi he inclòs dues vegades que va tenir el gran mèrit d’aconseguir que Barcelona tingués uns jocs olímpics, amb tot el que això va comportar. Ara bé, els mitjans de comunicació han obviat la seva altra faceta, la franquista; i això no em sembla bé.
És millor que el judici sigui en vida. Si ho hagués sabut hagués escrit això abans que es morís. Però no hi pensava pas, i la forma en que la premsa ho ha tractat no m’ha semblat bé.
Això sí, la meva conclusió, després de sospesar mèrits i demèrits ha estat, per ell, negativa.
*Sànset*
Fina: ara t'he saltat a tu!
res, agraeixo que et donis per satisfeta amb la intervenció!
*Sànset*
Ei, el meu comentari anterior anava totalment en broma, eh? ;-) A mi m'ha passat un munt de vegades anar responent comentaris i quan clico veure que ha entrata algú altre i me l'he deixat :-DD
Sí, sí, respecto totalment la teva opinió, ja saps que m'agrada molt com defenses algunes coses, sempre amb raonaments, de manera ben fonamentada i sempre de forma pacífica. Només que, no sé... no ho sé explicar... ho intento i només faig que escriure i esborrar, així que ho deixo aquí :-))
Ostres, mira que fort, Sànset:
Ahir a la tarda vaig buscar Samaranch a la Wikipedia, a veure què deien... una de les coses que posava era aquest paràgraf:
"Cuando era periodista el 13 de abril de 1943 en un partido de vuelta entre Madrid y Barcelona los jugadores del Barcelona fueron amenazados por la Guardia Civil y les dijeron que de allí no saldrían vivos si no perdían el partido, el partido acabó 11 a 1 a favor del Real Madrid. Samaranch se quejó sobre esto y le retiraron su licencia de periodismo y no le dejaron ejercer durante algún tiempo"
Doncs avui ja no hi és!! Algú ha esborrat aquest paràgraf!!
Ho he buscat a Google i és un fet que es recull a moltes altres webs, fins i tot ho he trobat a un diari de la República Dominicana, Expreso Santo Domingo que, a més, afegeix:
"Tiempo después para poder ejercer su profesión y ganarse el respeto del Régimen se afilió a la Falange".
Evidentment, no tinc ni idea de com va ser i si realment es va afiliar a Falange per poder exercir o no... el que vull dir amb això és que tot es pot veure de diferents formes...
Ostres, ara semblo la defensora número 1 de Samaranch i tampoc m'agrada això!! De veritat ;-))
Ara bé... qui deu haver tret aquesta nota de les amenaces al Barça?
Jo sabia aquesta història perquè el meu pare (ara tindria 93 anys si visqués i sabia un munt de fets així) m'ho havia explicat. Es veu que els jugadors del Barça van pensar que s' s'havien de deixar guanyar ho farien ben gros perquè així cridaria l'atenció i, si no m'equivoco, el gol el va fer en Martín ;-))
He trobat molta info d'aquest fet ;-)
Efectivament -i com em va dir el meu pare- el gol va ser de Martín (que anys després, ja retirat, va posar una botiga d'esports (Deportes Martín... perquè llavors havia de ser tot en castellà per nassos) a la Plaça Urquinaona de Barcelona on una Assumpta de 13 o 14 anys es va comprar la seva primera samarreta del Barça amb un "3" al darrera)
És molt fort el que va passar. El Barça havia guanyat a Les Corts per 3-0 i a Madrid els hi van preparar bé... ufff s'ha de llegir per veure com va anar tot:
http://www.blaugranas.com/aquel_polemico_11_1-itemap-118-24389-1.htm
Sincerament, veient com les gastaven, trobo que en Samaranch va tenir prous nassos :-)
Perdó... torno a ser jo :-)
En quant a l'enquesta de la barra lateral, vull dir que jo tinc un núvol Kinton que em va regalar en Cesc (no sé si el vareu arribar a conèixer, ja fa temps que no entra als blogs) Està posat sota la foto de la meva nina Miguelina, batejada amb aquest nom en honor de la mare d'en Ronaldinho quan es portava bé... (quan es portava bé en Ronaldinho, no la seva mare, clar) ara bé, no el faig servir per desplaçar-me perquè la veritat és que visc molt al sofà.
I les poques vegades que em desplaço o faig sempre a peu (per Reus, clar) i si anem a Barcelona en tren, perquè no tenim cotxe.
Què he de votar? :-))
De moment voto "a peu", però ja em diràs alguna cosa :-)
Anava a deixar un comentari i ara em fa mandra parlar de Samaranch. Jo no crec que s'hagi de parlar sempre bé de les persones que han mort. Només pel fe t que hagin mort. Millor seria no dir res. No crec que aquest senyor mereixi aquest tracte oficial, no, no el mereix.
El cas es que s'han passat, però molt.
Arribo tant tard que ja ho heu dit tot....encara sort que no l'han beatificat! tendim..tendeixen a fer-nos combregar amb rodes de molins...
Asssumpta: Intentar ocultar informació, tant per una banda com per l’altra, és ben llastimós, francament. Coneixia la història de l’1 a 11. Suposo que el qui la va esborrar va deure pensar “ho faig perquè així tenim menys motius perquè en Samaranch quedi bé”. Aquest qui ho ha fet no té massa senderi: barça no és sinònim de catalanisme (només cal mirar al Zapatero). A més a més, en Samaranch era periquito. Simplement, no li va semblar ètic –esportivament parlant- i ho va denunciar. El que si que no acabo de tenir massa clar és si ja era membre de fet de falange, llavors, ho hi va ingressar més tard. El que sé és que l’any 40 ja es movia pels ambients més addictes al règim. No crec però que ingressés a falange després de l’incident de l’1 a 11 perquè li retornessin la llicència simplement i sense més adhesió al règim que aquesta. Alguna voluntat més hi hauria d’haver (moral, política o econòmica; no ho sabrem mai).
Sobre l’altre tema. Mmmmm... doncs no ho sé pas. Ara, si ets una de les poques persones del món que disposen d’un núvol Kínton; jo tindria clar què votar! jejeeje... El tema és que només podem fer un vot per persona (i jo, per exemple, faig diverses coses de les que proposem. I no matisaré més).
Carme: jo tampoc crec que mereixi aquest tracte tan oficial. Ho fan per voluntat, encara que m’agradaria que només fos per imperatiu legal, perquè disposava de la creu de sant Jordi. I sí, tant dels vius com dels morts s’hi pot parlar, ni bé ni malament, se n’ha de parlar amb franquesa.
Agnès S.: una exageració. I una gran ocultació d’informació.
Elvira FR: No ho tinguis massa clar això. Potser l’homenatge encara no ha acabat!
Gràcies a tots!
*Sànset*
Val!!! Canvio el vot i em passo al núvol Kinton ;-)) De passada serà un petit homenatge a l'amic que me'l va regalar :-))
Com ja he dit a ca l'elur, si en perdonem un els hauríem de perdonar tots. Em refereixo a les persones amb passat tèrvol que després van intentar redimir-se fent coses bones. D'aquests n'hi ha a cabassos! A alguns no els han reconegut el mèrit (Mao Zedong, Hitler, etc.), però alguns han estat guardonats amb l'oblit generalitzat del seu passat. Per què? Sempre per algun interès... I que aquest (ex?)franquista portés els Jocs Olímpics a Barcelona (recordem-ho: a la ville de Barcelona, España!) sembla que li ha valgut el perdó per part de tota la gentussa que ens governa...
Samaranch honorat per tot el país, tot i ser franquista. Gallardón denunciat per investigar la memòria històrica... Potser sí que va sent hora de deixar que aquest país s'enfonsi tot sol! No, de moment no sé si parlo d'Espanya, de Catalunya o de tots dos... Entre els uns i els altres em tenen ben farta!
Assumpta; és una gran opció!
Núr: molts han intentat oblidar el franquisme. Com si no hagués existit. Franquisme?no, aquí no. Va ser un holograma, una gran mentida. Aquí ningú va ser franquista. Ni el caudillo, pobre home. El van estar martiritzant durant quaranta anys. Al cel sigui!
Vegonya.
Gràcies pels vostres comentaris!
*Sànset*
Quina habilitat va tenir el tio per moure's sempre pes les aigües que li eren més favorables. Altra cosa no, però això se li ha de reconèixer; hàbil (llegeixi's trepa, com ja ha dit algú per aquí dalt) n'era "un rato".
Ferran: sí que era hàbil. No ho podrem negar. Semblar un camaleó no està a la disposició de tothom...
gràcies!
*Sànset*
Publica un comentari a l'entrada