Jo anava amb un grup d’amics. Amb els de tota la vida. Per dir-ho així, aquella colla l’havíem fundat entre el meu cosí i jo. Ell havia portat amics seus i jo n’havia portat de meus. El meu cosí em considerava el seu millor amic i jo el considerava el meu.
Ens hem distanciat. No sé perquè collons em sembla que li fan el buit a la meva parella. I és ben cert. Fins i tot jo ho he notat –que sóc bastant justet, ho he de reconèixer, pel que fa a això que n’anomenen intel·ligència emocional. Això ha provocat, i ho sé, que la meva parella se senti culpable d’alguna cosa, quan ella no té cap culpa de res, quan ella sempre ha intentat que les coses vagin bé.
A principis d’estiu vaig parlar amb el meu cosí sobre el que estava percebent. Vaig buscar-hi explicació. Ell i la seva parella em van dir que m’entenien i em van donar la raó en absolutament tot. I, sobretot, em van dir que no existia cap motiu per comportar-se així amb la meva parella. Ha anat passant el temps i les oportunitats, i no he rebut resposta. Fins i tot he rebut persistència en el seu comportament erràtic.
La única cosa que els vaig demanar va ser que es comportessin com persones adultes i amb suficient criteri. Es veu que vaig demanar quelcom impensable. Vaig demanar la lluna.
Em podeu dir que això ja passa amb alguna gent i que no hi doni més pes del que té. Hem podeu dir que ja hi ha gent que es comporta així amb els nouvinguts. Però us podria donar tants arguments per contrastar que no m’equivoco...
Només sé que aquell que un dia va ser el meu amic ara ja no s’ho mereix. Jo hi era a les bones i a les madures. Ells, i ell sobretot, m’han demostrat que només serveixen quan bufa bon vent. Només serveixen per riure i per passar-ho bé. No van més enllà o no hi volen anar.
Com els amics s’elegeixen, elegeixo que no ho siguin. Elegeixo lliurement no ser-hi. I ho faig perquè qui es mereix ser-hi és ella, perquè és ella qui s’ho mereix tot. Perquè jo no em mereixo això i, sobretot, perquè ella, per ser com és, no es mereix mai, i recalco mai, que cap subjecte sense dos dits de front es comporti així.
S’acosten les festes de Nadal. No celebraré res amb els meus antics amics. No hi aniré perquè no vull. Vull estar amb ella. I si en som dos en serem dos de ben feliços.
A ell no li tanco cap porta. A meva casa sempre serà benvingut. Sempre que ho necessiti em tindrà, perquè jo sé que significa l’amistat.
*Sànset*
Ens hem distanciat. No sé perquè collons em sembla que li fan el buit a la meva parella. I és ben cert. Fins i tot jo ho he notat –que sóc bastant justet, ho he de reconèixer, pel que fa a això que n’anomenen intel·ligència emocional. Això ha provocat, i ho sé, que la meva parella se senti culpable d’alguna cosa, quan ella no té cap culpa de res, quan ella sempre ha intentat que les coses vagin bé.
A principis d’estiu vaig parlar amb el meu cosí sobre el que estava percebent. Vaig buscar-hi explicació. Ell i la seva parella em van dir que m’entenien i em van donar la raó en absolutament tot. I, sobretot, em van dir que no existia cap motiu per comportar-se així amb la meva parella. Ha anat passant el temps i les oportunitats, i no he rebut resposta. Fins i tot he rebut persistència en el seu comportament erràtic.
La única cosa que els vaig demanar va ser que es comportessin com persones adultes i amb suficient criteri. Es veu que vaig demanar quelcom impensable. Vaig demanar la lluna.
Em podeu dir que això ja passa amb alguna gent i que no hi doni més pes del que té. Hem podeu dir que ja hi ha gent que es comporta així amb els nouvinguts. Però us podria donar tants arguments per contrastar que no m’equivoco...
Només sé que aquell que un dia va ser el meu amic ara ja no s’ho mereix. Jo hi era a les bones i a les madures. Ells, i ell sobretot, m’han demostrat que només serveixen quan bufa bon vent. Només serveixen per riure i per passar-ho bé. No van més enllà o no hi volen anar.
Com els amics s’elegeixen, elegeixo que no ho siguin. Elegeixo lliurement no ser-hi. I ho faig perquè qui es mereix ser-hi és ella, perquè és ella qui s’ho mereix tot. Perquè jo no em mereixo això i, sobretot, perquè ella, per ser com és, no es mereix mai, i recalco mai, que cap subjecte sense dos dits de front es comporti així.
S’acosten les festes de Nadal. No celebraré res amb els meus antics amics. No hi aniré perquè no vull. Vull estar amb ella. I si en som dos en serem dos de ben feliços.
A ell no li tanco cap porta. A meva casa sempre serà benvingut. Sempre que ho necessiti em tindrà, perquè jo sé que significa l’amistat.
*Sànset*
16 comentaris:
L'amistat per a mi Sànset, és sinceritat i reciprocitat i confiança...si això no ho has trobat amb el teu cosí...doncs au! per sort, com ben be dius les amistats les triem nosaltres...de vegades és per què nosaltres hem canviat i els altres no o de vegades són crisis passatgeres...endavant !
Em quedo amb una frase que has expressat de p... mare i que jo fins ara pensava, però no havia sabut dir mai: «Com els amics s’elegeixen, elegeixo que no ho siguin. Elegeixo lliurement no ser-hi.» Si veus que la teva felicitat pateix per culpa d'aquestes persones, més val que no les tinguis a prop.
Et reconec l'esforç perquè ha de ser molt dur que unes persones que per a tu han estat tan importants fins ara tractin així la teva parella, algú a qui tu estimes i que has escollit. Els amics no les haurien de fer, aquestes coses!
Crec que has fet bé. I encara més perquè ja ho vas parlar amb qui tocava i l'actitud ha continuat sent la mateixa: una cosa és donar una segona, una tercera, una quarta oportunitat... L'altra és deixar-se fer mal (a tu i a qui estimes) constantment. :)
Us desitjo que passeu un Nadal molt i molt feliços amb qui vulgueu, parella! :)
està bé que deixis una porta oberta, perquè les actituds i voluntats de la gent van canviant amb el temps... hi ha d'haver un temps per a cada cosa, i de cada manera...
Suposo que molts de nosaltres hem passat per situacions més o menys com aquestes, i ha de triomfar el sentit comú, com és el teu, i el recolzament de la Utnoa.... Millor dos i ben avinguts, que fer el paripé, que sol tocar a més per aquestes dades.... M'has arribat avui Sànset, també m'agrada llegir-te en aquest nivell tan intimista, gràcies, petons a tots dos, que sou fantàstics parella :)
Em recorda a una situació que vaig viure força semblant, però no era amb la meva parella sinó amb una amiga, que encara ho és i per molts anys!
Val més pocs i ben avinguts.
Val més tenir amors i amics de veritat que no pas molta gent al voltant que no val per res.
Digues-li a l'Utnoa (bé, de fet suposo que em llegirà :P) que no s'hi ha pas d'encaparrar, ni preocupar, ni sentir-se culpable, ni responsable, ni totes aquestes coses que un pensa en situacions així. Que se senti bé amb ella mateixa, orgullosa de tu i estimada.
Una abraçada a tots dos!
Amb comportaments com aquests que esmentes, és quan les persones demostren realment com són.
Una cosa és la família, altra els coneguts i altra els amics de veritat.
D'amics més valen pocs però que realment ho siguin. Tu has escollit i ho has fet bé.
Us desitjo el millor per a tots dos!
Petons.
=)
No se m'acudeix cap raó per la qual un amic, i a sobre cosí, hagi de fer el buit a la parella del seu amic. Sempre he tingut la sort que els meus amics han estant tant contents de que jo fos feliç amb algú que s'han esforçat al màxim perquè aquesta persona, important per mi, s'integrés i es sentís còmode. Sempre m'ha emocionat aquest comportament, ja que sé que en un principi ho fan per mi, perquè em desitgen el millor. Després passa que la parella en qüestió acaba sent una amiga més i forma part del grup com si sempre hi hagués estat.
Així que algun motiu han de tenir aquests dels que parlen, però no cal que sigui un motiu vostre, vull dir, que alguna cosa els molesti de vosaltres o d'ella. Els problemes potser els tenen ells, d'alguna manera potser els desestabilitzeu. Però és cosa seva, ja s'ho faran. Potser, simplement, són d'aquest tipus de gent que només pensen en ells. Envolta't de la gent que et fa feliç, estic segur que, a part d'ella, amb qui vols estar, tens altres amics ben bons. A aquests no els deixis de banda, encara que de vegades et decebin. Val la pena no abandonar la gent.
La gent canvia amb el temps. Potser un dia tornareu a ser bons amics, però el més important és que puguis ser feliç igualment amb altres persones.
P.D. Veig que has afegit el meu bloc a la teva llista de links, així que faré el mateix amb el teu. El poso a "blocs amb una mica de tot".
Ostres, quines reaccions més estranyes té la gent a vegades. No ho puc entendre.
A una amiga meva li va passar el mateix... o sigui, els amics de la seva parella no l'acceptaven, finalment ell va fer igual que tu i va dir que si no la volien a ella era com si no el volguessin a ell... per cert jeje... que porten un munt d'anys junts i tenen un fill de 15 anys :-)) (això que he explicat va passar fa més de 20 o sigui que ell ho va ben encertar) :-))
Un post maquíssim, Sànset, ostres, que jo sóc una romàntica a més no poder i aquestes coses m'arriben directes al cor :-)
Un apunt que a mí també m'ha agradat pel que té d'amor cap a la teua parella. Els amics van canviant al llarg de la vida i si alguns en aquest camí ens deceben, trobarem altres amb qui val la pena compartir bons i mals moments.
Elvira FR: De fet, estic a l’expectativa. Sempre guardo l’esperança que actuï d’una forma més coherent. Fins ara, però, el que m’ha demostrat és que no ha canviat, i sembla que no en tingui la intenció.
Núr: Exacte. El problema que t’obliguen a elegir quan no voldries perquè creus que no hauria calgut. És evident que la resposta és clara i taxativa. I també és evident que, si s’hi haguessin parat a pensar, haguessin pogut intuir que les coses anirien per aquí. La conclusió que n’extrec és que aquesta gent no vol fer l’esforç –pesat i feixuc- d’intentar que les coses vagin millor. Ells només necessiten gresca.
Ara, torno a repetir-ho, ell té la porta oberta. Però, perquè pugui passar i ser francament benvingut necessitarà demostrar que s’ho mereix.
Kika: La porta oberta, al meu parer, hi ha de ser sempre. Mai podem ser del tot taxatius. Però, com li he dit a la Núr, haurà de demostrar que es mereix passar.
Cris: Això ho tinc ben clar. Millor ser dos i ben avinguts que anar a passar-ho malament amb massa gent.
Elur: Això la Utnoa ja ho sap. El que passa és que –ho penso massa sovint- se sent malament i, en certa manera, culpable d’alguna cosa quan, si vosaltres ho haguéssiu vist –amb la vostra objectivitat i la vostra distància- tindríeu ben clar que ella, de culpa, cap.
-Assumpta-: Sí. La gent queda ben retratadeta sobretot en aquest tipus de situacions. És una llàstima però, que una persona a qui havies vessat tota la teva confiança et demostri que no se la mereixia.
Xexu: Només et puc dir que t’envejo. Teòricament, el meu cosí i els meus amics se’n van alegrar quan els vaig explicar que estava sortint amb Utnoa. Ara, el temps i els fets han demostrat que poca voluntat d’integrar-la han tingut. Potser per mandra, potser perquè tant els fot. No crec que existeixi cap motiu pel qual no la vulguin. I, sí n’existís algun, et puc assegurar que seria ben estrany. Jo no he tingut cap problema en fer-me amb els seus amics. Bàsicament, perquè els seus amics han demostrat ser gent normal...
T’asseguro que m’he esforçat per no abandonar a la gent. Però arriba un moment que t’has de plantar. I tant que tinc altres amics i, evidentment, es mereixen ser-ho.
Albert: La gent canvia. Però més que canviar, amb el temps, madura. El problema d’aquests antics amics és que viuen ancorats als 20 anys. Van fent aniversaris, però sembla que totes les repercussions que això comporta siguin només físiques.
Moltes gràcies per afegir-nos a la teva llista de blogs!
Assumpta: Moltes gràcies pel teu exemple. Tinc la convicció que jo també he fet bé optant pel camí que he optat!
Kweilan: Això segur. Trobarem altra gent. I serà gent que ens mereixerem i que es mereixerà que estem amb ells.
Gràcies a tots pels vostres comentaris i consells. Sé que és rar en mi fer aquest tipus d’escrits. És rar perquè, pel que fa a sentiments tinc un petit problema a l’hora d’expressar-los. M’han anat molt bé les vostres explicacions i els vostres parers, que són més objectius que els de la majoria.
Salut!
*Sànset*
És un post molt dolç i amb tendresa que t'agraeixo molt.
Gràcies per ser-hi, guapetoon!
Utnoa
Això de que et facin el buit, parlant clar i català, és una putada! I més si és a la teva parella. Jo m'hi he trobat i uff!! És molt difícil sortir-te'n perquè generalment acabes barallat amb tots. Et pressionen d'un costat i d'una altra i la cosa acaba explotant.
De totes maneres si has parlat amb ells i no han reaccionat, pregunta't: Realment valen la pena aquestes persones? Potser no. Sempre els pots dir: "Sabeu comptar? Doncs no compteu amb mi!". Et quedaràs molt a gust!
I per acabar, més val dos ben avinguts que molts sense avenir-se! Molts ànims, Sànset! NO és una situació fàcil!
Jordi: Em quedo amb la teva frase de “sabeu comptar...”. Ma semblat molt bona i molt encertada –l’aplicaré quan en tingui la possibilitat.
Gràcies pels ànims. I sí, tens raó, més ne valen dos de ben avinguts...
Gràcies!
*Sànset*
Destil.la amor aquest post! Molt d'amor i és d'admirar!
Sànset, com diu la Núr, molt bona la teva frase "elegeixo que no ho siguin (amics)". Els camins del Senyor són inescrutables... com els dels éssers humans. De vegades passen coses que no podem entendre, que semblen no tenir (o no tenen) cap explicació.
No cal donar-hi voltes; penso que reacciones intel·ligentment: bon vent, barca nova i tal dia farà un any. Al cap i a la fi, tens al costat a qui vols i et vol. No cal res més.
Una abraçada, i endavant!
Publica un comentari a l'entrada