L’ENQUESTA 2: Tot és culpa de Yoko Ono!

Els resultats definitius de la darrera enquesta, la pregunta de la qual era Qui creus que és el culpable de l’escalfament global?, han estat els següents:

1- Pedja Mijatovic, pel seu abús de laques i gomines – 13%
2- Les vaques, per tirar-se massa pets amb alt contingut de metà – 3%
3- Els hàmsters, per tirar-se massa pets amb alt contingut de metà – 6%
4- Georgie Dann, per barrejar molta laca, massa metà i tanta caspa – 26%
5- Ronald McDonald, per fer hamburgueses amb vaques, o hàmsters, que es tiren massa pets amb alt contingut de metà – 6%
6- Yoko Ono, per seguir respirant – 43%

A primer cop d’ull cal constatar que els nostres benvolguts i savis lectors han considerat que, sota cap concepte, i en contra del que opina Al Gore, la culpa és de les vaques o dels hàmsters; fet que implica que, lògicament, tampoc sigui culpa de Ronald McDonald. Ara bé, vull emfatitzar en que, en el cas que fos culpa d’algun d’aquests animalons (vaques, hàmsters o Ronald McDonald), els nostres apreciats lectors consideren que els pets dels hàmsters fan més pudor que els de les vaques.

Després de consultar fonts fiables, he pogut arribar a la conclusió que aquest ha estat un equívoc, però un equívoc lògic, ja que els pets de les vaques fan més pudor i van a més velocitat que els dels hàmsters. El que passa és que els hàmsters alliberen les ventositats a casa, espai tancat, i les vaques ho fan a l’aire lliure, espai obert. Per tant, i com considerareu normal, el pet del hàmster assoleix una major intensitat per metre quadrat, ja que el seu espai és limitat; mentre que els pets de les vaques disposen d’un espai il·limitat pel qual bellugar lliurement.

Un 13% del nostre honorable públic ha cregut que tot el merder era culpa del bo d’en Pedja Mijatovic, i un 26% més considera que la mala bèstia que ens està enverinant és en Georgie Dann. Cal tenir en compte que en Pedja és culpable de moltes coses (de terrorisme futbolístic, de terrorisme verbal, etc) i l'amic Georgie també (de terrorisme musical, bàsicament), però, i com consideren la majoria dels nostres estimats afins, la culpable de l’esclafament global és, clarament, Yoko Ono.

I per què és Yoko Ono? Francament, no ho sé, però segur que és culpa d’ella. I és culpable d'això i de moltes coses més que he pogut anar esbrinant després d’un llarg mes d’investigacions totalment empíriques i científiques. Tot seguit us en passo un petit llistat amb proves eloqüents i amb alguna explicació aclaratòria :

1- Yoko Ono és culpable de la separació dels Beatles. Bé, això ja ho sabreu tots, no m’invento la sopa d’all. I per qui no s’ho cregui, Yoko Ono va obligar a Sant Joan de Liverpool –conegut pels no creients com a John Lennon- mitjançant maquiavèl·lica màgia negra d’origen oriental a abandonar els Beatles i, per si fos poc, el va imbuir a fundar la Plastic Ono Band, on també cantava la susodicha. Un crim contra la humanitat, com us podeu imaginar, sobretot quan cantava ella. Aquí en teniu una prova visual i auditiva (no recomanable per a gent sensible). Només cal que us fixeu amb els ulls d’en Chuck Berry –minut 1:20- quan a ella li dóna per bramar vilment.

2- Yoko Ono és la culpable del martiri i mort d'en Sant Joan de Liverpool. Sí, com ho llegiu. John, després d’anys de reflexió, es va aconseguir deslliurar del nefast encantament al que l’havia sotmès la bruixa japonesa i la va deixar. Per ella allò va ser un ultratge en tota regla i va tornar a emmetzinar-lo intel·lectualment. Ell va tornar amb ella poc temps abans de la seva mort. A més a més, ell es va aprimar molt. Sospitós, eh?

3- Yoko Ono és la culpable de l’aparició del nazisme. Em direu; “però si encara no havia nascut!”. Falç! crèduls, que sou uns crèduls!-amb perdó- I com ho sé? Per investigar-la se’m va acudir anar a consultar arxius alemanys i... sorpresa! Mireu quina imatge em vaig trobar:

Què vol dir això? Que Yoko Ono ja hi era, i que ella va ser qui va inculcar a la pobre, dissortada, desgraciada, execrable i trista ment de n’Adolf Hitler els fonaments del nacionalsocialisme. Yoko Ono no té edat. Corre per totes les èpoques i saqueja la voluntat d'aquells més pobres (J. M. Aznar, per exemple) només per fer el mal. Per cert, com haureu pogut comprovar, la imatge és dels principis del nazisme, doncs n’Adolf encara no s’havia operat dels dos bultos que li havien sortit al cap després del seu pacte amb Yoko Ono.

Bé, tinc moltes més proves, però no em vull fer més pesat, ja que considero evident i provada la culpabilitat d’aquesta encarnació del Mal anomenada YOKO. No sé si podem fer massa cosa per deturar-la, doncs només som humans. Possiblement, l’escalfament global, el canvi climàtic, Bin Laden –sequaç de Yoko, per cert- i la tercera guerra mundial són imparables.

Sant Joan de Liverpool sigui amb vosaltres.

*Sànset*

CRÒNIQUES COL•LOQUIALS 4: Cap d’any psicodèlic

Abans d’entrar en l’assumpte vull dir que, tot i el que pugui manllevar del meu minvat intel·lecte en les següents línies, el cap d’any va ser genial. Crec que parlo en nom dels dos si deixo caure que ens va agradar molt i, com podreu veure, va ser irrepetible, sense obviar cap lletra d’aquest mot.

Vam anar a cloure el vell any al Santuari de Paller de Bagà – lloc del qual ja us en havíem parlat alguna vegada i que us recomanem. El dia es va succeir afablement fent el turista per aquelles precioses contrades: Bagà, les Fonts del Llobregat, La Pobla de Lillet (no confondre amb Millet), Castellar de n’Hug...

A les set de la tarda érem al Santuari. Ens vam dutxar i canviar, ben preparats per l’ocasió, i vam baixar al bar, situat a la planta baixa de l’edifici. Allí demanàrem un parell de quintos d’aquella marca que patrocina aquell equip que, segons Utnoa, està dirigit per l’home més guapo del món. A baix ja hi havia un grup de famílies fent gresca i xerinola. El cambrer ens va servir i ens va donar conversa sense que li demanéssim pas:

- Muchos accidentes por aquí estos días (aquell mateix matí havia succeït un accident a Cercs. Dissortadament amb víctimes mortals).
- Sí, ens en hem trobat un aquest matí, a Cercs. La gent va massa depressa i no para compte amb el gel. Vaig respondre.
- Estos mossus son unos cabrones. Tendrían que controlar más la velocidad y no quitar puntos a la buena gente. A mi me retiraron el carné por saltarme un Stop.

Vaja, deuria ser un Stop molt gran perquè li retiressin tots els punts. Després d’explicar-nos com la seva dona, conductora novell, el portava a treballar cada dia al Santuari, es va retirar.

Al cap d’una estona pujàvem a sopar. Exquisit –no m’entretindré més valorant el sopar perquè estic fent règim i, només de pensar-hi massa, patiria un jamacuco. A quarts de dotze érem un altre cop al bar per celebrar l’entrada d’any. Estàvem acompanyats per:

1 – Els gestors del local –encara no sabem ben bé qui mana. Un d’ells, mandrileny d’origen, sempre molt simpàtic, disposava d’un català amb el qual, només de sentir-lo, el mateix Pompeu Fabra gaudiria immediatament d’un orgasme talla tsunami. Aquell home, que sospito que és un agricultor aficionat d’aquella planta gastronòmicament tant valuosa per la dieta Jamaicana, sempre pateix d’ulls vermells. Crec que és culpa de les lents de contacte...

2- Aquelles famílies ja esmentades anteriorment, que havien sopat al bar uns embotits i pa’n-tumaca que havien portat de casa.

3- Un matrimoni amb un fill d’uns catorze anys. Atenció amb el matrimoni: la senyora lluïa uns cabells de color rosa que ens van recordar molt al llom de la Pantera Rosa. Sí jo hagués estat ella –la Pantera, no la senyora- li hagués demanat drets d’autor.

4- Dues senyores d’uns seixanta anys. Estic segur que als anys 70 eren unes hippies federades. Ara són excursionistes i, pel que vam poder veure dies després, s’ho prenen seriosament.

5- Un senyor d’origen equatorià i la seva parella. Aquest senyor, si no formava part laboralment de l’staff del Santuari, era un bon amic d’algun dels membres. Per cert, lluïa una gorra tota plena de brillants de color lila que no es va traure en tota la nit. Crec que la fa anar de perruca. Feia la competència a la senyora del punt 3.

A les dotze ens menjàvem el raïm i, moments després començava la juerga. El senyor de la gorra de brillants liles es va erigir com a DJ i va començar a posar DVDs de karaoke ecuatoriano-boliviano-veneçolà. Allí jo em vaig acollonir. Utnoa tenia un cubata a la mà, i jo un altre. Aquell senyor va començar a oferir el micròfon a la gent. Utnoa i jo vam ser els primers en rebre la suculenta oferta, que vam declinar –almenys jo, no em sabia aquelles cançons i, a més a més, el meu sentit del ridícul no m’ho permetia. La gent va començar a cantar. Les dues senyores excursionistes també van declinar l’oferta. La senyora que havia segrestat i assassinat vilment la Pantera Rosa per transformar-la en tint pel cabell cantava. El seu marit se la mirava amb cara de pànic. El fill, al cap d’una estona, es va animar. Els membres d’aquelles famílies també –que, per cert, devien ser parents del Sergio Busquets, per l’accent bàsicament. Els membres de l’staff s’hi van sumar, quan hi eren, perquè sortien fora molt sovint... Amb el fred que feia al carrer!

Aquell senyor de la gorra era un cantant frustrat que s’esforçava per demostrar que ell podia haver estat una estrella de la balada llatina. Els seus cants de sireno encara ressonen en el fons de la meva ànima.

Aquelles senyores excursionistes, més o menys a la una, se’n van anar a dormir. Utnoa i jo vam fer un quiebro i ens vam refugiar ben a la vora de la barra per diferents motius (visió panoràmica més divertida/estàvem més lluny del DJ de la gorra xillona/estàvem més a prop dels cubates). Un dels membres de l’staff se’ns va acostar i em sembla que ens va oferir coca. Nosaltres li vam respondre que la coca era per sant Joan. Que moltes gràcies, però amb el sopar havíem quedat ben tips. Al cap d’un temps prudencial vam anar a dormir.

I colorí, colorat, aquesta crònica s’ha acabat...


*Sànset*

un més...

Doncs, com si res, com qui no vol la cosa... ja n'hem passat un més. Per nosaltres aquest any ha estat molt especial per diverses raons, algunes personals i d'altres compartides. Entre les compartides n'hi ha una d'evident i és aquest espai i la vostra companyia dia rere dia.

Al cap del temps t'adones que aquí sempre hi ha algú amb qui parlar, algú que entendrà com et sents, algú que et sorprendrà amb una anècdota curiosa, algú que t'ensenyarà alguna cosa nova, que t'arrencarà una rialla o que necessitarà la teva ajuda o les teves paraules.

El 2009 ha estat un any força maco. Alts i baixos, ets i uts, però amb un encant distintiu que farà que sigui recordat. Ens ha donat moltes il·lusions i algunes decepcions, però sempre per millorar, per conèixer millor, per aprendre i per mirar endavant.

L'entrada del 2010 la passem fora de casa. Ens escapem tres dies íntims i romàntics per començar el 10 com vam acabar el 09, junts. I és que s'està tan bé...

Esperem per tots els que ens llegiu que tingueu una bona entrada d'any i sobretot sobretot un feliç i agradable 2010.

Un petó molt fort i gràcies per ser-hi,

Sànset i Utnoa

Pessebre Blocaire 2009

Ens ha fet molta il·lusió poder formar part del pessebre blocaire. Ens sembla una molt bona iniciativa que cal repetir! Ja ho sabem; més feina pel Món...

Tot seguit, desvetllarem qui érem...

El ruc, sempre al davant...

Bon nadal a tots una vegada més!

*Sànset&Utnoa*

Lletres de Nadal

L’arbre desvetlla sons i el vent

Escriu ratlles de llum damunt

La pell d’aigua.

Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les

Paraules mentre amb el gest

Afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol

BON NADAL!

*Sànset&Utnoa*

Ez horregatik

He titulat aquest post Ez horregatik perquè és el significat de “de res” en basc i em serveix com a resposta al post que va escriure Utnoa l’altre dia, que em va agradar molt. No li va faltar de res. Ni una coma.

Que comentar-vos sobre el viatge al País Basc... Bé, per ser concrets, sempre anem a Guipúscoa, a la més profunda, i ens allotgem al caserio Etxeberri d’Errezil, als peus de l'Ernio. 100% recomanable!

Aquest any, això va ser com “sortir del foc per fer cap a les brases”. Vam deixar una Catalunya nevada i només entrar a Euskadi va començar a nevar d’una forma exagerada. Fins i tot, en algun moment, vam pensar que ens quedaríem tirats al mig de Leizaran. Per sort, vam passar els colls i les valls estaven menys nevades.

Només arribar vam anar per feina: vam passar a comprar formatge per Idiazabal i Legazpi -el senyor TomTom ens va fer passar per uns andurrials que van ser d'agrair...- i vam dinar a Bergara (on, per cert, ens va acompanyar al restaurant el paio més juantxi del poble, que a les dos del migdia anava borratxo com una cuba i que es va dedicar a robar-nos vílment la nostra sidra i a intimidar a un company tot dient-li de forma reiterada “me gustan tus pupilas”). Vam passar per Tolosa, antiga capital de Guipúscoa, a comprar provisions per passar la nit al caserio i ens vam dirigir cap a Errezil.

Al matí següent cap a Tolosa, a tornar-hi, a fer el tradicional cafè al Frontón i a buscar els xuletons a la carnisseria. 600 euros de carn i la matrícula de la universitat del fill del carnisser pagada un any més.

Vam anar a dinar a Donosti. Un plat de fesols –alúbias- cadascú i uns bons pimientos rellenos. Just després; a mirar el futbol al bar. El propietari del local era del Barça. Quan va acabar el partit -ja en tenim 6!!!- ens va posar l’himne i Satisfaction dels Stones. Després ens va pagar una copa a cadascú.

Vam anar a sopar a Errezil un caldo de pescado per entrar en calor -estàvem a -7ºC- i uns xuletons a l'idiazabal acompanyats d'un bon Txacolí. Vam tornar al caserio a fer un beure i a dormir. L’endemà a les sis de la tarda ja érem a Catalunya ben satisfets i amb un parell de quilets més.

Aquests viatges que fem són de cap de setmana. Potser massa curts per tants quilòmetres a la carretera. Però valen la pena. Guipúscoa és un territori encisador, on s’hi veu, s’hi beu i s’hi menja molt bé. Val la pena anar-hi!

Tot seguit, us adjunto alguna fotografia perquè us feu una idea del que he anat comentant.

Panoràmica d'Errezil. El nostre caserio estava al davant de l'església.

Sort que aquesta gent estava ben preparada. No com a la Fatarella...

Senyor basc que va aprofitar el bon temps per anar a fer un tomb

Criatura basca disposada a tirar aquesta boleta de neu a algun amic

*Sànset*

a la vora del ficus

Un dia, quan tenia 9 anys, vaig somiar que tenia una germana petita. Literalment era el meu somni. Les possibilitats s'havien esvaït completament feia temps, però en les meves fases REM encara em permetia el luxe de somiar desperta.

Un any després vaig descobrir la capseta d'un Predictor a l'habitació dels meus pares. Era la llum al final del túnel! Quan els meus pares em van dir que tindria un germanet ells no sabien que jo ja ho sabia... això els ho vaig explicar més tard...

A la vida m'han passat dues coses que havia donat totalment per impossibles, i una era aquesta, tenir un germà a aquelles alçades. Podríem dir que el somni s'havia fet realitat.

Quan va néixer el Pol jo ja tenia 11 anys. Això significa que ja feia temps que sabia que la màgia dels Reis i del Tió era relaitva, i per tant, a casa, havia deixat d'arribar el Tió, i durant la setmana abans de Nadal ens dedicavem a anar comprant regalets i deixar-los a la vora de l'arbre de Nadal. Era molt emocionant, perquè els regals no portaven el nom, així que no sabies quins eren per tu.

Però amb l'arribada d'un bebè vam haver de tornar als vells costums. I entre ells, el Tió. Aquell tronc amb cara de simpàtic va reaparèixer a les nostres vides i el ritual del 24 a la nit va haver de tornar a canviar. Tot i que també era divertit.

Però ara el Pol ja té 12 anys. Ja fa temps, doncs, que per ell el Tió ha deixat d'arribar a casa nostra, i l'any passat, mig improvisadament, vam reenganxar-nos a la iniciativa dels regals a l'arbre.

A casa nostra tenim un ficus en el racó de la casa que queda entre els dos sofàs. Com que s'ha fet molt gran i frondós ens estalviem comprar un arbre de Nadal típic i guarnim lleugermanet el ficus. 4 cintes i 4 llumetes li donen el toc nadalenc que necessitem. A la vora del ficus anem deixant els regals.

Per tal de crear algun ritual per fer el repartiment de regals enganxem un número a cada regal. El dia 24 a la nit fem tants numerets com regals hi hagi i els posem en una capseta. Anem traient els números un per un i obrim el regal coincident amb el número que ha sortit. Llavors, la persona que l'ha comprat ha de dir per qui és. No us podeu imaginar l'atenció que reben els regals aquests dies, quan ja n'hi ha bastants i al final no saps ni els que has comprat tu. Tothom fa les seves hipòtesis i fins i tot hi ha qui, amb una llanterna, intenta travessar el paper de regal per poder veure què s'amaga a sota (aquest és el Pol...).

Ens agrada a tots haver retornat a celebrar la nit de Nadal d'aquesta manera. Així la festa s'estén retrospectivament als dies previs. Realment cadascú viu a la seva manera la màgia del Nadal.

Utnoa

Eskerrik asko

Quan me'n vaig anar a Nàpols Sànset va fer un post per desitjar-me bon viatge... Doncs ara em toca a mi. Em veig obligada a fer un post perquè ell ha marxat amb els seus amics al País Basc. I de pas, tinc excusa per saber què escriure... i no deixar el blog mort simplement perquè ell no hi és.

Quan hi vam anar junts aquest estiu passat vaig aprendre 3 o 4 paraules, em feia gràcia, sóc així com a tonteta. I la que més gràcia em va fer va ser "gràcies", és a dir, "eskerrik asko". Anava tot el dia dient-ho per tot arreu... sort que és una paraula maca i agraïda...

Ara Sànset deu estar de camí, perquè sortien a dos quarts de set del matí, crec. Es repartien en dos cotxes i avui anaven a comprar tot de menjars (xuletons, formatges, sidra, etc.). És la colla d'amics d'un amic seu de quan anava a la facultat i ha tingut la sort (a part que també s'ho ha guanyat) de ser-hi molt ben rebut i molt ben integrat. No els conec gaire però són bona gent i estic molt contenta que ara estigui allí amb ells, i tingui l'oportunitat de fer aquesta escapada.

La nostra relació ha sigut molt o força difícil i hem tingut èpoques molt diverses, en que hem tingut tractes molt diferents i contradictoris entre ells. Finalment, i dic finalment perquè espero que així sigui, estem junts i sembla que ara, ja fa un temps, que les coses rutllen la mar de bé. Potser necessitavem fer-nos grans i acabar de decidir què és per nosaltres important. No sabeu quant l'estimo. A vegades estimar-lo tant em fa fins i tot ràbia! I por... però he decidit que vull estar aquí compartint amb ell moltes coses que són només meves i coses que són seves.

Abans jo era fatal. Sincerament. Us ho dic perquè probablement no m'hagués agradat que se n0haggués anat amb els seus amics i m'hagués deixat aquí. Bé, el problema està en que ho hauria percebut com el sentiment d'abandonament per anar a fer xerinola amb els seus amics. Us semblarà ridícul però el pas fins a entendre que les coses no funcionen així em va costar molt de fer. Recordo un viatge seu a Roma (el viatge de fi de curs, com em podia fer mal que hi anés?!?!) que el vaig passar plorant a llàgrima viva! Allò era un no viure. De vegades penso que sort que es va acabar, malgrat tot el dolor posterior.

Bé, no el criticaré en un post dedicat a ell, però, de fet, ell també era fatal per algunes coses. I és bo que hagim pogut créixer i pensar en tot allò que no estàvem fent bé i que ens impedia viure feliçment l'un amb l'altre. De totes maneres, penso que queda molt per recórrer, però això m'omple de ganes d'aprendre més a compartir, a respectar i a comunicar-me amb una persona que té un paper que no té ningú més del teu entorn. Potser sóc una cursi romanticona però... no em negareu que el paper de la parella no el té ningú més...

Aquest ja és el segon any consecutiu que s'en va amb aquesta colla al País Basc. S'allotgen sempre al mateix caserío i només fan que menjar de conya. Quan torni l'hauré de convèncer per anar a córrer!

Espero de tot cor que hi pugui anar molts anys més. S'ho mereix per tot el que li està passant amb els teòrics super amics de tota la vida que té.

És el meu amor.

Bon viatge Sansitus, que vegis que t'he fet un post especial per tu, eh! I que no he deixat el blog en l'oblit! jeje


Utnoa

Pèrdues

Recordo que abans escrivia molt. Tenia moltes idees i sabia expressar molt bé els meus pensaments i els sentiments.

Ja fa temps que he perdut aquesta facultat. No sabra dir quan, però ja fa mesos que en sóc conscient i que em preocupa.

Abans tenia carpetes a l'ordinador plenes d'escrits diversos: contes, intents de novel·la, reflexions, paranoies. Sentia la necessitat d'escriure constantment. També guardo una caixa amb tot de fulls del mateix estil.

Després vaig tenir un blog personal. Bàsicament el vaig obrir per descarregar tot allò que sentia de manera que ho pogués compartir amb algú i no m'hagués de sentir avergonyida o incompresa.

Però ara ja fa un temps que no se m'acut res per escriure. No tinc aquella inquietud que sentia tan freqüentment. S'ha esvaït. I moltes vegades em poso davant del blog i penso què podria escriure i no puc. És com una sensació de buidor de pensaments.

És com si no tingués opinió ni criteri per escriure arran de res. És com si ja no pensi en res. De vegades perdo el temps d'una manera impressionant sense fer RES.

Em poso davant d'un full en blanc per començar un treball de la universitat i no trobo arguments per omplir-lo.

És com si tingués un constant maldecap, el cervell desorganitzat i una certa apatia pel que fa a posar-me a pensar, a concentrar-me, a ACTUAR.

És com si m'amagués.

I de què em dec amagar?

Utnoa

AMICS

Jo anava amb un grup d’amics. Amb els de tota la vida. Per dir-ho així, aquella colla l’havíem fundat entre el meu cosí i jo. Ell havia portat amics seus i jo n’havia portat de meus. El meu cosí em considerava el seu millor amic i jo el considerava el meu.

Ens hem distanciat. No sé perquè collons em sembla que li fan el buit a la meva parella. I és ben cert. Fins i tot jo ho he notat –que sóc bastant justet, ho he de reconèixer, pel que fa a això que n’anomenen intel·ligència emocional. Això ha provocat, i ho sé, que la meva parella se senti culpable d’alguna cosa, quan ella no té cap culpa de res, quan ella sempre ha intentat que les coses vagin bé.

A principis d’estiu vaig parlar amb el meu cosí sobre el que estava percebent. Vaig buscar-hi explicació. Ell i la seva parella em van dir que m’entenien i em van donar la raó en absolutament tot. I, sobretot, em van dir que no existia cap motiu per comportar-se així amb la meva parella. Ha anat passant el temps i les oportunitats, i no he rebut resposta. Fins i tot he rebut persistència en el seu comportament erràtic.

La única cosa que els vaig demanar va ser que es comportessin com persones adultes i amb suficient criteri. Es veu que vaig demanar quelcom impensable. Vaig demanar la lluna.

Em podeu dir que això ja passa amb alguna gent i que no hi doni més pes del que té. Hem podeu dir que ja hi ha gent que es comporta així amb els nouvinguts. Però us podria donar tants arguments per contrastar que no m’equivoco...

Només sé que aquell que un dia va ser el meu amic ara ja no s’ho mereix. Jo hi era a les bones i a les madures. Ells, i ell sobretot, m’han demostrat que només serveixen quan bufa bon vent. Només serveixen per riure i per passar-ho bé. No van més enllà o no hi volen anar.

Com els amics s’elegeixen, elegeixo que no ho siguin. Elegeixo lliurement no ser-hi. I ho faig perquè qui es mereix ser-hi és ella, perquè és ella qui s’ho mereix tot. Perquè jo no em mereixo això i, sobretot, perquè ella, per ser com és, no es mereix mai, i recalco mai, que cap subjecte sense dos dits de front es comporti així.

S’acosten les festes de Nadal. No celebraré res amb els meus antics amics. No hi aniré perquè no vull. Vull estar amb ella. I si en som dos en serem dos de ben feliços.

A ell no li tanco cap porta. A meva casa sempre serà benvingut. Sempre que ho necessiti em tindrà, perquè jo sé que significa l’amistat.


*Sànset*

Neu a la Catalunya profunda

Abans d’ahir algú deuria veure l’illa de Mallorca des del mirador de la Mussara. Els vells, temps ençà, contaven que veure l’illa era sinònim de nevada (i de bona vista).

Hem viscut un temporal de neu curiós, que no ha entrat des del nord-oest, com és habitual, sinó que ho ha fet des de l’est, des del mar, i ha seguit depressió de l’Ebre amunt. Per aquest motiu ha arribat amb més força a la zona de la Catalunya més profunda i ha deixat ben esblanqueïda la Ribera, el Priorat, la Terra Alta i part del Camp.

Els vells dels Masos explicaven que quan nevava a Móra la Nova volia dir que la resta de Catalunya ja ho estava. En aquest cas, la saviesa popular no ha anat massa ben encaminada.

Ara, que si al desembre neva; bon any ens espera!

Els nens del terreno, ben contents, que no van a l’escola. Els camioners cagant-se en tot per haver de dormir al poliesportiu de Falset. I alguns pagesos, ben cabrejats. D’altres no. La neu li ha fet un bon joc als ametllers, però potser no a les oliveres i menys si algú tenia plantades carxofes. Ja se sap; mai neva a gust de tothom...

Per acabar amb aquest post molinià us deixo amb algunes fotografies que he manllevat vilment del 3cat24.

Calaceit ben nevat

L'església de la Mussara també ho ha notat

A Margalef les truites es van posar la bufanda

Bon gruix ha incomunicat Vilalba dels Arcs

Neu als Masos (Móra la Nova)

*Sànset*

La Tira dels Tipos 4: Anem a votar!

13-D: Poble al carrer i senyera al Balcó

encara que plogui i faci fred!!!

*Sànset i Utnoa*

so de talons

S'acosta eròtica i provocativa. Sap que té el control. Trepitja fort sobre l'esperança que la sosté. I els records esvaïts d'una infantesa feble s'esfumen de la ment. Sóc ara. Sóc aquí. Estic viva. S'acosta silenciosa amb so de talons. La subtilesa d'allò femení posa el perfum a l'ambient. Són aquells talons que la mantenen en vida.

Utnoa

PARAULA DE PEP

Ahir, a la roda de premsa posterior al partit Dinamo de Kiev-Barça, un periodista ucraïnès va preguntar-li a en Pep per quin motiu els catalans preferíem parlar en català, i no en castellà.

Ell, tranquil·lament, va respondre l’evidència; “somos un país con una lengua propia y cuando salimos, los que la hablamos, la usamos". Ben lògic. Quan un espanyol surt d’Espanya i parla amb el seus ho fa en castellà. Quan un francès surt de França i parla amb els seus ho fa en francès. Cony! Doncs un català ha de poder fer el mateix. Fins aquí, tot normal.

Aquest matí he entrat a les webs dels diaris esportius, per veure les diferents cròniques del partit. Ni el Mundo Deportivo ni l’Sport es feien ressò de la frase d’en Pep. En canvi, el Marca ho considerava una notícia que s’havia d’emportar un bon fragment de la pàgina web (on no sortia cap declaració més d’en Guardiola). Si entreu a l'enllaç, fixeu-vos en els comentaris d'alguns orcos que van sobreviure a la caiguda de Mordor, no tenen pèrdua!

Ara jo em pregunto: Què això és una notícia? Què s’han pensat, que ens deixem el català a casa –al calaix dels calçotets/calcetes- quan sortim a fora? Calla, calla, que els catalans quan sortim de Catalunya, per fer-nos entendre parlem Esperanto, no et fot!

Si encara els queda camí per recórrer a aquesta gent...

*Sànset*

CRÒNIQUES COL•LOQUIALS 3: HISTÒRIES DE LA PURÍSSIMA CONSTITUCIÓ

Avui us explicaré una terrible i aterradora història que em va succeir a principis de desembre de l’any 2005, quan era el guia oficial del Castell-Monestir de Miravet. Per cert, si no hi heu anat mai, us ho recomano.

El cap de l’empresa que m’havia contractat –un perfecte idiota- em va encomanar la tasca de fer un cartell amb els horaris de visites i l’idioma en que seria feta cadascuna d’elles. Així ho vaig fer. Però... perill!!! Vaig veure que el títol del cartell era massa gran. Hi posava: “Horari de guies pel pont de la Constitució i de la Puríssima”. Vist això i per gastar menys tinta d’impressora -sempre he estat un ecologista de mena- me les vaig ingeniar per canviar l’encapçalament, que va acabar així: “Horari de guies pel pont de la Puríssima Constitució”. Curt, ras i amb aquell petit toc d’humor. Em va fer gràcia i tot, que coi!

El vaig imprimir i el vaig penjar a la zona de venda de tiquets. Les visites es van anar succeint tranquil·lament fins el darrer dia. Venia gent de tot arreu: de Catalunya, de Mallorca, del País Valencià, d’Espanya.

La primera visita de la tarda del dia de la Puríssima era en castellà (jo ja m’havia fet famós per les meves “vueltas de cañón”, per cert) i la segona en català. Deu minuts abans d’iniciar la primera guia se’m va dirigir a mi un senyor que, interpelant-me en castellà, en va preguntar quan faria la visita en el seu idioma. Li vaig dir que en pocs minuts la iniciaria i li vaig comentar que s’hi podia afegir.

-No, da igual, ya vendré a la de las cuatro (la que feia en català). Em va dir.

-¿Entiende el catalán? Porqué la siguiente es en catalán. Vaig respondre-li.

-Da igual, ya vendré a la que usted haga en catalán. No se preocupe. Va sentenciar.

Vaig fer la primera visita. Una hora després iniciava la segona. Aquell senyor ja m'esperava al punt acordat. Al seu costat hi havia un divertit grup de “salats” jubilats mallorquins.

-Benvinguts al Castell de Miravet, em dic Sànset i seré el vostre guia durant tota la visita. Si teniu algun dubte, em podeu interrompre quan vulgueu. Si us el puc resoldre us el resoldré i si no, no ho faré. Començava jo.

Aquell senyor se’m va posar a la vora i em va agafar ben fort pel braç.

-¡Todos los catalanes sois unos fascistas! !no entiendo como pueden hacer más visitas en un idioma regional que en el idioma de la Nación! Em va vomitar vilment.

Em vaig quedar perplex.

-Si no li agrada es nostres país se’n pot anar al seu. Li va etzibar amb un to tranquil un dels jubilats mallorquins, un home prim i baixet que lluïa una gran barba blanca. No vaig haver de dir res. Recordaré tota la vida la cara d'aquell vell illenc.


*Sànset*

Relats conjunts - Festa d'aniversari

*Sànset i Utnoa*

Napoli ti amo!

Quan vaig tornar de Nàpols vaig fer-ho amb la idea d'escriure'n un post, ni que fos per ensenyar-vos algunes fotos. El que no m'esperava era que vosaltres fossiu qui em preguntés pel viatge i qui em desitgés sort. Així que, ara si, que us devia aquest post.

Nàpols té encant. Brossa per tot arreu. El trànsit és horrible, estan bojos! La roba estesa als balcons. Les façanes de colors, algunes en ruïnes. Venta ambulant a dojo. Però sense això... no tindria encant i no seria Nàpols. Nàpols és això (i molt més), però agrada.

He de dir que vaig estar a punt de morir en diverses ocasions, doncs, ser atropellat sembla quelcom rutinari i habitual. Això si, has de tenir molt de morro i no esperar-te si el semàfor està vermell (els altres peatons et miren malament si t'esperes!!). Amb seguretat fas parar els cotxes, i les motos! Les vespes van més boges que els cotxes i que el tramvia: sense casc, en contradirecció, pilotada per dos nens que no arriben als 10 anys, enmig de carrers teòricament peatonals... Els cotxes aparquen on els dóna la gana, amb el risc de poder quedar atrapats i megaenvoltats per altres cotxes. La majoria porten Fiats petitons i no hi ha cotxe que no tingui un cop (una "abolladura").

La brossa forma part de la ciutat. Molt brut. Molt. No sé si més que la resta d'Itàlia perquè era el primer cop que hi estava, però molt brut. Però molt eh? Pràcticament no trobes papereres pel carrer i els contenidors no tenen ni tapa i sempre estan a tope, amb tot de brossa pels costats.

Ara bé, hi ha una cosa que no em vaig poder treure de la boca... LA PIZZA. Realment és boníssima. Si aneu a Nàpols heu d'anar a la Pizzeria Da Michele. És un local molt senzill on, des de fa bastants anys, fan només dos tipus de pizza: Margaritha i Marinara. Està sempre pleníssim i quan entres al carrer on està situat ja veus la gentada que hi ha fora esperant. Has d'entrar i agafar número com a les carnisseries. Ens va tocar el 38... tenint en compte que encara anaven pel 98 de la ronda anterior... Però va valdre la pena! Volia menjar pasta, però... al final vaig acabar menjant pizza tots els dies! És la meva debilitat! Així que ja us podeu imaginar que el tema anar de ventre no va ser un èxit...

En tots els carrers hi ha venta ambulant de bolsos Prada, Gucci, Dolce & Gavanna, etc. La policia volta per allí i no passa res. Em vaig quedar amb el dubte de si és ilegal o què... Ah! I els encanta regatejar, ells mateixos t'ho proposen, jiji.

Ara, si vas a Nàpols ves a Pompeia. Impressionant. Hores i hores, caminar i més caminar i encara no ho has vist tot. I mentres voltes per allí, mentre veus els "motlles" dels qui van morir allí mateix, sobre el terra que trepitges, el Vesuvi et mira des de dalt.

Us podria explicar mil i una anècdotes, aventures, situacions fetes acudits, impressions... però em sembla que he intentat plasmar allò més representatiu. De totes maneres, per entendre-ho cal anar-hi.

Utnoa

L’ENQUESTA 1: MILLET REINSERCIÓ!

A l’enquesta 1, on es preguntava “Què creus que hauríem de fer amb el senyor Millet?”, els resultats definitius han estat els següents:

A- Enterrar-lo viu dins de l’orgue del Palau de la Música: 8%
B- Becar-lo perquè escrigui les seves memòries en obra conjunta amb el Montull, el “don Vito” i el Bertu Muñoz: 4%
C- Obligar-lo a netejar tots els wc’s de Catalunya a llengüetades (va deixar net el Palau, també ho pot fer a meva casa): 58%
D- Tornar a donar-li la Creu de Sant Jordi (pel mèrit de robar tant, confessar-ho i no anar a la presó): 8%
E- Deportar-lo a Marbella: 20%

Aquests resultats deixen ben clar que la major part de la societat catalana de bé (un 58%) opta per l’opció d’intentar reinserir en F. Millet a l’estructura social i laboral tot oferint-li una nova tasca que li permetria conèixer més profundament el país i els seus espais més familiars i acollidors.

Mentrestant, un cinquè de la societat catalana de bé (un 20%) deportaria en Fèlix Pillet –ui, perdó- a Marbella. Aquest cinquè de la població catalana de bé demostra bona fe, doncs creu que, després de tot el que ha fet, el senyor Millet mereix passar els seus darrers temps prenent el sol, bevent bon whisky i fent-la petar amb gent amb qui comparteix aficions, com en Julián Muñoz, en Juan Anotnio Roca, en Monzer Al Kassar o l’ectoplasma d’en Jesús Gil y Tal.

Un baix percentatge de catalans de bé han optat per l’opció bèstia d’enterrar-lo viu, mentre que un percentatge encara inferior creu que hauríem de becar a en Millet perquè escrigui les seves memòries. Suposo que la majoria de catalans de bé consideren que al sr. Millet no li és requerida una beca actualment, doncs ja va fer-se, en el passat, amb diverses subvencions del Palau.

Així, la major part de la societat catalana de bé li donaria una altra oportunitat al Sr. Bitllet –ui, em perdonaran per darrera vegada.

Ja ho deia aquell que no nos entendía...

*Sànset*