A fe de mina

Sovint tinc aquella sensació –ja em corregireu si creieu que és fruït dolç de malaltissa inventiva- que les Terres de l’Ebre són un immens desert del qual poca cosa se’n coneix. Per contra, el Camp de Tarragona és un espai concorregut, reconegut i sabut per tots com gegant contrada industrial que nodreix els indrets més lluents del nostre país. Fet i fet, la província de Tarragona ve a ser la conjuminació d’aquests dos ufanosos paratges.

Certament, oblit i record no són més que el miratge d’un pensament distorsionat. Tots coneixem l’Ebre i tots en sabem del Camp. A ull, en podríem dir les comarques que en conformen cadascun. Tots ens atrevim a apel·lar el silur o a resar a la nostrada BASF. Ara bé, i el Priorat –que és una mica més que una D.O.- on l’encabiríeu, vers on versaria? Podria ser ben bé la porta del Camp. I també el forrellat que acaba de definir aquell riu que lliura nom a una terra.

Deixo estar d’una vegada el prosaic lirisme que ha acompanyat pesadament els dos primers paràgrafs... El que vull afirmar –contundentment- és que el Priorat reconeix una comarca que sembla oblidada. Un petit país que roman dormisquejant, callat, i del que només els extravagants en coneixen el costum d’oferir copes de vi a aquell qui així ho requereix. Potser també en saben que, ja que ofereix vi, també es presta a mostrar cellers i vinyes i –per un (im)mòdic preu- els regala còmode jaç on dormir la mona.

Ara -i sé que molts no em creureu i em cridareu fal·laç- el Priorat és molt més que això. I us ho provaré com si tractéssim del vi, amb un tast: La comarca del Priorat –la de “l’històric” i la del “no tant”- amaga tresors poc coneguts, joies que el raïm no ens permet ni albirar. Siurana, el Montsant o la Cartoixa d’Escaladei en serien clars exemples. Però avui us en mostraré un, l’únic tresor que no creix i s’arrela sobre la llicorella, sinó que va viure-hi i hi roman encara a sota: les mines de Bellmunt del Priorat.

Bellmunt del Priorat va esdevenir el centre neuràlgic d’una important conca minera. Pous, contrapous i galeries cercaven la preuada galena –sulfur de plom- que semblava ballar presa pel sòl tot curant harmonioses giragonses. Bellmunt, “la Terra del Dòlar”, va acabar tot foradat. Quilòmetres de galeries i centenars de metres de profunditat. L’any 1972 tancava les portes la darrera mina i, amb ella, molts treballadors eren acomiadats. Molt partirien. Uns altres es van quedar per recordar als seus que seguissin escrivint la història d’un poble que resta alçat, tossut, i que es nega a fer compartida la decadència que vesteix molts dels nuclis veïns.

I per record del que van ser, ens expliquen com veien la llicorella des de baix estant. Inversemblant. Ahir xiuxiuejaven el seu passat miner. Avui el criden als quatres vents, sabedors del seu ric patrimoni i del seu Museu: el Museu de les Mines de Bellmunt del Priorat, que us invito a visitar. El viatge podrà ser més curt o més llarg, però el poble i el museu s’ho mereixen. En dono fe.

*Sànset*