28-F: Estem segurs de voler ser-hi?

Ahir es va dur a terme la tercera ronda de consultes per la independència, si considerem Arenys com a primera ronda. Van anar a votar unes 60.000 persones -21% del total amb dret a vot- aproximadament. El resultat va ser aclaparador a favor del SÍ: un 92%. Tanmateix, hi va haver un 6% menys de participació que el 13 de desembre.

Tinc la sensació, amb els resultats a la mà, que estem patint allò de “l’arrencada de cavall i la frenada de burro”. Tot va començar amb aquella força dels que se saben vencedors, però hem anat perdent pistonada. I ara molts se senten vençuts.

No implica molta astúcia fer diferents rondes de consultes. Vull recordar algun gran militar què sempre assegurava que un exèrcit no s’havia de convocar més vegades de les que fossin estrictament necessàries. Extrapolant-ho al cas que ens afecta; crec que hem pecat de mobilitzar-nos massa vegades. Si Arenys va tenir tant èxit, hauríem d’haver fet l’esforç d’apostar fort per dur a terme única i exclusivament una ronda de consultes, no tres més. Imaginem-nos què això hagués succeït així. No sóc vident, però vull creure que hauria hagut més participació, la campanya a favor del SÍ s’hauria pogut dur a terme d’una forma centralitzada i amb possibilitats d’arribar més lluny, la premsa se n’hauria fet més ressò –avui, en massa diaris, el cas que se’n fa és mínim- i els resultats i les conclusions que en podríem extraure serien més clars.

Dit això, vull incidir en què, de ben segur, aquells voluntaris que s’han posat al capdavant de l’organització de les consultes, ja van intentar centralitzar-les i ja es van plantejar que fer-ne diverses rondes no era la millor aposta. El problema rau en qüestions que afecten a la coordinació i al poc suport que van rebre -i han rebut- des de les diverses institucions i organitzacions que belluguen pel país i que ens volen fer creure que se senten molt catalanes. Hem de tenir present però, que si no aconseguim generar un moviment coherent, centralitzat i aglutinador, mai serem un país.

Em fa ràbia, em fa molta ràbia que ara vinguin uns quants carronyers a aprofitar-se de la valoració positiva –hipotètica- de les consultes. Mirem CiU, com va intentar conduir la situació després dels resultats de la segona ronda, com va voler escombrar cap a casa. Mireu-los ara, com cap dels seus dirigents n’ha donat cap mostra de suport perquè no en veuen massa clara la valoració positiva. Observem com s’engendren noves associacions, amb voluntats clarament polítiques, que volen esgarrapar vots i intenten apoderar-se de la voluntat d’aquells qui han votat SÍ. M’imagino una taula on el Puigcercós, el Carretero, el Laporta i un senyor emmascarat que fa molta ferum a laca, es barallen per menjar-se el tros menys petit d’un pastís que em sembla massa ranci. Aquesta iniciativa popular tan lloable sembla que es perverteixi perquè uns quants volen que així sigui, perquè no tenen consciència de país. Mai serem país si som uns pervertits. Perquè siguem país hem d’aconseguir anar a una –com saben fer, dissortadament, les dretes- i no entretenir-nos comprant urnes tan grans que no ens permetin poder introduir el vot.

Acabo concloent, i mireu si n’és de trist, que sembla que el catalanisme, i el moviment independentista en la seva essència, funciona a base d’hòsties. És a dir, en la conjuntura actual –que, per cert, ja és bastant trista en molts aspectes- només un 20 o un 30% dels catalans votaria a favor de la independència -de la llibertat- del nostre país. Em direu: “ostres, és que 300 anys de colonització fan molt mal”. No és només això. El que passa és que només ens sabem estimar quant ens ataquen frontal i obertament. Sembla que, perquè ressorgim, necessitem un Aznar 2.0. que vagi begut tot el dia, carregat de ladillas, i que no pari de vomitar animalades. Potser necessitem que un altre director de diari ens digui “sois una mierda”. Potser ens fan falta 200 Jiménez Losantos –equipats amb unes grans piles marca Duracel curosament introduïdes al recte- increpar-nos tot el dia. Potser volem que ens declarin una guerra pel fet d’existir.

Qui vol estimar quan ja quasi bé no pot, no sap estimar. Qui se n’adona que estima només quan maltracten allò estimat, no sap estimar. Si només així, a despit i quan no toca, és quan ens estimem el nostre país, no ens mereixem seguir estimant-lo. O canviem -o demanem que ens ensenyin a estimar- o no valdrà la pena que perdem més el temps.

La solució al nostre mal és ben simple: el moviment independentista ha de ser un moviment aglutinador, un moviment ideològicament simple, ni d’esquerres ni de dretes, un moviment que única i exclusivament lluiti per la llibertat. Quan ens haguem fet amb el nostre anhel ja decidirem si som monàrquics o republicans, si som d’esquerres o de dretes o si som cristians o ens fa més gràcia anar fent el Hare Krishna.

I tinc ben clara una cosa: això no ho aconseguirem gràcies als polítics que tenim. Això només ho aconseguirem si tots, si nosaltres, si la societat, som capaços de mobilitzar-nos. L’exemple d’Arenys és un bon exemple, és una bona base. A partir d’aquí hem de fer arribar el nostre missatge clar i concís: només podrem estimar-nos si demostrem que volem existir. I hem de demostrar sempre que volem ser, no només quan ens sentim agredits.

*Sànset*