divendres, 5 de març de 2010

1any

Avui 5 de març de 2010 fa un any que vam inaugurar aquest espai.

Avui fa un any que vam entrar a les vostres vides i que vam deixar que comencéssiu a formar part de les nostres.

És curiós el molt que expressem a través del bloc. Potser no arribem a demostrar tant el que pensem o el que sentim al llarg del dia com ho fem quan ens decidim a fer un post.

Ni que sigui una foto, la ressenya d’un llibre, una cançó o una recepta de cuina. Una endevinalla o la notícia del dia. Un record, una anècdota, un pensament, una paranoia. O un acudit. Una crítica, una opinió, una queixa. Un t’estimo. Un t’enyoro. Un t’odio. Un poema, un homenatge. Un hola, estic aquí.

Aquí ho podem decidir tot. Avui no escric. Avui m’allibero. Avui no comento. Avui faré que no existeixo. Avui ho necessito. Avui ho agraeixo.

Són els meus amics de la blogosfera!

Què fas aquesta nit?
Tinc gala de premis del Cats.

Ens coneixem i ens agradem. Som amables, fem crítica constructiva. Obrim el nostre cor i destapem el nostre cervell. Tenim coses en comú. Potser alguna vegada hem desitjat conèixer-nos de debò, cara a cara. Prendre un cafè. Menjar-nos un gelat.

Ens hem somiat.

Tenim els nostres blocs que són sagrats. No te’n pots anar a dormir sense haver-los consultat i haver deixat un comentari.

Fins i tot entre alguns sembla que hi hagi cert feeling, química... Alguns que dius, aquests s’haurien de conèixer en persona i segur que s’acaben casant (una mica a l’estil Amelie).

I vas descobrint-ne més i més. No s’acaba mai!

És també curiós adonar-te de que, segons el què escrius, la temàtica, hi ha més o menys comentaris. Clar que alguns sempre en tenen un bon grapat, com s’ho fan per ser tan bons? Ens donem premis, ens fem regals. Muntem iniciatives junts.

Sànset i jo parlem de vosaltres com si fóssiu reals. Ei que som reals! Ah si, és veritat. Hi ha el dia que penses: com pot ser que a la blogosfera hi hagi gent tan MACA i a la vida real o física o en 3D o com li vulguis dir, estiguis envoltat d’hipòcrites incomprensius.

De vegades quan he acabat de llegir un post penso: ara li faria un petó (al front, eh!). Una abraçada.

Estem pendents de les nostres vides.

Amb tot això... seria una bogeria dir que ens apreciem una mica petitona petitona?

>Utnoa

PD- Amb aquest escrit he volgut plasmar el més profund sentiment que puc sentir cap a les persones que visiteu i comenteu aquest espai. No m’agradaria que ningú es molestés pel “nosaltres” que he utilitzat com si inclogués a tots els membres de la blogosfera. Evidentment, cadascú ho viu a la seva manera i ho descriuria diferent. De totes maneres, segur que algunes coses les anem compartint.

26 comentaris:

Clidice ha dit...

per molts anys macos! :)

Cris ha dit...

Gràcies nois, és un plaer sempre passar per casa vostre, i em passa com a vosaltres, sou i formeu ja una part de mi, somric amb el que escriviu, o em solidaritzo, m'empipo o simplement gaudeixo del que us surt de l'ànima.... Endavant i que per molts anys, us envio un enorme petó a tots dos per ser com sou :) muasssssssss

Carme ha dit...

Per molts anys!

I jo crec que ens coneixem ... la majoria força bé.

I també pesno que hi ha gent maca a tot arreu aquí i aquí. :) però en algunes situacions surt el millor i en altres el pitjor i tots tenim una mica de cada.

Subscriuria tot això que dius Utnoa, només que jo crec que per molt virtuals que poguem ser tots plegats... Els sentiment, l'apreci, l'estimació, aquests són ben reals.

Petitona, petitona... o no tan petitona... com a la vida 3D depèn de cada persona. No?

Mireia ha dit...

MOLTES FELICITATS!!
La blogosfera és una mica un món apart, però tant o més real que el 3D (M'ha encantat això de la gent en 3D !?)

elur ha dit...

No fotis que 'jugueu' a fer de celestines amb blogaires?! jajajajajaja que bons! passar una tarda, qualsevol, una o moltes, amb vosaltres dos ha de ser boníssim!!!

Un plaer que hagueu envaït el 'meu' espai virtual. Molt agraïda, de debó!

De la mateixa manera que hi ha l'amor platònic, l'eròtic, el fraternal... haurem de començar a parlar de l'amor blocaire :)

Petons i per molts anys!

elur ha dit...

ah! i com diu en Xexu: i que jo ho pugui veure, és clar.

MARTELL DE REUS ha dit...

Envejo aquesta eufòria que manifesteu arran de les sensacions que heu tingut en aquest any de blog. Em sembla que jo publico des del 2007 i cada cop sento més escepticisme davant el fenomem blogaire i em plantejo el punt i final.

Albert B. i R. ha dit...

Moltes felicitats! I molts més que n'han de venir. I, Martell de Reus, ànims! Que hi hagi algú que empra part del seu temps per a llegir el que un pensa o expressa bé és una raó per a seguir escrivint!

Assumpta ha dit...

Quin post més maco!!! :-))

És tan certa cada frase que hi ha aquí dins, en aquest text!!

No! No crec que sigui una bogeria dir que ens apreciem, jo crec que és una gran veritat!!

No heu rigut moltes vegades davant la pantalla de l'ordinador? Jo sí (i alguna també he plorat... però moltes menys) i m'adono que moltes vegades estic escrivint i estic somrient mentre ho faig (després tindré arrugues d'expressió) però és part de la nostra vida :-))

Una foto, una ressenya, una cançó, una recepta, una endevinalla, una notícia, un record, una anècdota... escrius al post... o sigui LA VIDA :-))

PER MOLTS ANYS!!! :-))

Joana ha dit...

Per molts anys!
Estic d'acord en què per viure-ho s'hi ha de ser. Un petit hortet que anem regant, adobant i va creixent.Molt nostre però també molt de tots els que estem7esteu a l'altre costat.
Es nota l'eufòria del primer aniversari.
Al blog hi hem celebrat aniversaris, festes, Caps d'anys, vacances, pèrdues de persones estimades...
Una família virtual! Gràcies per ser-hi a tots dos1
Com diu la Carme som ben reals :)
I aquests cafès o possibles cafès...quin gust :)
Jo en vaig fer un a Florència i va ser tot un encert!
Un post preciós!

Sadurní Vergés ha dit...

Hola Sànset i Utnoa,

Diuen que el primer any és el més difícil de superar. No n'estic segur (penso que el segon és més dur), però en tot cas... que duri!

Salutacions,
S.

Elvira FR ha dit...

MOOOLTEEES FEEELIIICIIITAAATS! I que sigui per tot el temps que vulgueu ser-hi....Jo també crec que generalment hi ha més mala llet i hipocresia fora de la blogosfera...que en el món dels blocs..

Elvira FR ha dit...

Ei i m'oblidava virtuals però reals al mateix temps..complicitats, apreci,simpatia,comprensió,punts de vista,celebracions,consols,abraçades, somriures, riallades, algunes llàgrimes..tot i això hi és al món dels blocs gran família virtual i tant que sí !!!

garbi24 ha dit...

Molt ben expresat el teu sentiment cap a la blogosfera, una família que cada dia es fa més gran i ens trobem a faltar si no ens veiem encara que sigui virtualment.
Felicitats per el primer any!!!!

McAbeu ha dit...

Moltes felicitats per aquest blog-aniversari.
I jo penso que res de bogeria perquè tens molta raó: Ens apreciem, formem una colla i és clar que som reals. Som gent real unida per la virtualitat :-DD

Jordi ha dit...

I tant que ens apreciem! Potser sona a tòpic, però crec que som com una gran família. Un dia es podria proposar de fer una macroquedada! Seria maco! O potser perdria llavors tot l'encant? Uff!! Quin dilema, eh!

Moltes felicitats i endavant!

XeXu ha dit...

Sí, sí, que jo ho pugui veure, és clar, perquè si no, quina gràcia té, no?

Està molt clar que hi ha un feeling molt gran entre en Jordi 'banyeres' que comenta aquí dalt i jo, això és amor. Compartim tantes coses... Però no m'agraden tan alts a mi, això ens separa. Bé, també ens separa que a els dos ens agraden les dones (i no poc...), però res, detalls sense importància.

M'agrada, s'hi està molt bé per aquí. Per aquí al 'Do you...', per aquí en general, l'ambient és la pera. I les afinitats s'escapen de tota comprensió, és de les millors coses que m'han passat els darrers anys. La veritat és que és un plaer sentir-me com descrius, Utnoa, tenir uns quants incontestables que corres cap allà quan tenen post, que creues comentaris que són l'hòstia, i algun mail que s'escapa, no ens enganyem. Hi ha gent per aquí, i per aquí vol dir en general però també alguns que han comentat el post, que són la rehòstia en bicicleta, com a 'escriptors' i com a persones. I vosaltres també sou la rehòstia, els amos d'aquesta casa (ho puntualitzo perquè encara no heu comentat, i no us volia excloure.

Però us explicaré un secret. Segur que els blogs també estan plens de grandíssims fills de puta, com la vida real. Perquè això és com la vida real. Però per sort, mostrem la nostra millor cara. Pensar que no és així seria ser massa ingenu.

I per què m'estic enrotllant tant? Doncs perquè aquest post és una passada, m'ha encantat. Jo també he parlat de gent d'aquí com si fossin amics de tota la vida. I és que alguns vincles es van enfortint, i alguns ja fa anys que ens coneixem. I ens coneixem per dins, no per fora. Això és difícil. Però aquí és possible.

Felicitats. No ens falteu, de veritat. Sou molt macos. En Sànset s'enrotlla com una persiana, però al final li agafes 'carinyo' i tot, hehehe. És bromaaaaa!!! Petonassos, i a seguir endavant. Demà vull un altre post, que aquest només és el post 105, joder!

Albert ha dit...

Moltes felicitats!

El món dels blocs és genial i aquest espai que li dediqueu m'agrada molt.
Adéu!

òscar ha dit...

Per molts anys de blogs i d'aquestes bones sensacions que els solen acompanyar.

Met ha dit...

Per molts anys!
M'ha enamorat aquesta frase: "Estem pendents de les nostres vides". Per què no se m'havia acudit a mi? :o

rits ha dit...

Primer de tot: moltíssimes felicitats per aquest primer aniversari blogaire!!!! i a seguir molt més!!!!

Fa poquet que us he descobert, però no sabeu el greu que em sap no haver-vos descobert abans!

I si, és veritat, són llaços que s'estenen, vincles que es creen. Hi ha un ambient, una estima molt especial dins dels blogs.

T'ha quedat un post d'aniversari preciós!!!! hi ha tantes frases que les apuntaria!!!!

Un petó ben gran!!!!

kweilan ha dit...

Un encant d'apunt. Moltes felicitats!!!

- assumpta - ha dit...

Moltes Felicitaaaaaats!!!
Per aquest any i per a tots el que vindran.
M'ha encantat de trobar-vos en aquest mon i poder-vos seguir, un plaer.
Un post preciós.
Un petonet (al front, eh!) també per a vosaltres dos.
Sou un encant!

sànset i utnoa ha dit...

Moltes gràcies a tots. Ens han emocionat molt els vostres comentaris. Sou collonuts!

Clidice: moltes gràcies!

Cris: de res! Gràcies a tu! Vosaltres sou l’essència!

Carme: si que tens raó amb això que sol sortir el millor de nosaltres. Sí clar, depèn de cada persona, per això és maco esperar el comentari de tal persona... Moltes gràcies!

Mireia: a vegades tinc la sensació que és un món inventat, però toquem de peus a terra, com tu dius, som tots ben reals! Gràcies!

Elur: tots sou tema de conversa en les estones que parlem del bloc, jeje. Vosaltres, els vostres temes... Això de fer de celestinos... potser encara no, n’hi ha que s’ho fan tots sols, jeje, no siguem dolentots, va! Si alguna cosa ha de ser que sigui! Si si, l’amor blocarie també existeix! Esperem que si que ho puguis veure per molts anys! Perquè suposo que això també voldrà dir que el nostre amor perdura! Gràcies maca!

Martell de Reus: em sap greu que no estiguis molt entusiasmat amb aquest món. Potser és una etapa, potser necessites redescrobrir els blocs que vas seguint... De totes maneres, penso que aguantar un bloc entre dos és més fàcil que fer-ho tot sol. No et desanimis, des d’aquí t’anem seguint! Gràcies pel teu comentari i la sinceritat!

Albert B. i R.: Moltes gràcies! A veure si és veritat que seguim alguns anys més! Mentre tot això tingui sentit per nosaltres no ho dubtis. Tingueu en compte que, en part, vosaltres sou la nostra raó de ser en aquest món!

Assumpta: moltes gràcies maca! Mira que anava a posar en comptes d’apreciar estimar, però m’ha semblat excessiu, ja que hi podria haver més controversia, doncs cadascú definiria l’estimar de manera diferent. Apreciar és més light! Com tu, he rigut moltes vegades davant la pantalla, a la feina i tot (per cert veient les fotos del teu 2n bloc dedicades a les caquetes de gos...ja sé que era de denúncia però em vas fer riure d’allò més, i llegint a Sânset tmb, clar, perquè no s’enfadi...). I també he plorat, també...

Joana: moltes gràcies Joana! Diuen que el primer any és el millor, d’una relació, que es desprèn més passió, més eufòria... Esperem que tot això no decaigui en aquest espai. Doncs mira, això dels cafès, suposo que si ha de ser, les dues parts ho fan possible...

Sadurní Vergés: moltes gràcies! La veritat és que no tot han estat flors i violes. Al principi et desesperes una mica quan veus que ningú et comenta! Hi ha hagut moments de tot, i fer-ho en parella té alguns avantatges però també té inconvenients, com tot. A veure com afrontem el segon!

Elvira FR: moltes gràcies! M’agrada veure que compartim punts de vista! I que no em considereu nyonya per haver escrit aquest post! Gràcies per seguir-nos

Garbi24: moltes gràcies! M’agrada això de dir-li família... oi tant! Ja m’imagino un Nadal amb tots vosaltres en una casa enorme i amb un arbre de Nadal ben gran al centre i envoltat de moooolts regals! Jeje. Ara se me n’ha anat una mica.... Però, si, estem aquí pel que faci falta, dins les possibilitats de la virtualitat!

McAbeu: gràcies! Família, colla... tot el que signifiqui unió!

sànset i utnoa ha dit...

Jordi: ostres, això de la macroquedada ho havia pensat varies vegades però no m’havia atrevit a dir-ho per no ferir a les persones que els agrada la intimitat que tot això dóna! La veritat és que si que és un dilema. Si algun dia hi ha algú amb prou empenta com per proposar-ho ja veuríem quines opinions apareixen... Moltes gràcies!

XeXu: gràcies pel teu comentari extrallarg! (dic gràcies de veritat, m’encanten aquests comentaris). Quan em referia al feeling que es percep no em referia precisament al teu amb el Banyeres... però bé... ho deixarem a l’aire! Jaja. M’agrada i em fa contenta que estiguis d’acord amb mi. Admeto que tens raó quan dius que també hi ha “mala” gent, però prefereixo no veure-la... i no pensar-hi. De totes maneres, aquí és tan fàcil eliminar algú del teu bloc... (tot i que si és algú que apreciaves fa mal igualment). Però bé, el cas és que això no té perquè passar! Ens agradaria escriure més sovint, de vegades quan no puc dormir, se m’acudeixen un munt de coses per explicar-vos però després els dies passen i passen i no tens temps...! Moltissimes gràcies per ser-hi!

Albert: moltes gràcies! Celebro que t’agradi el nostre espai, no deixis de visitar-nos!

Òscar: moltes gràcies, i aquestes bones sensacions que no decaiguin!

Met: gràcies! És una frase totalment certa, oi? Almenys és com jo ho sento! De vegades, quan algú ha explicat alguna cosa pel que està preocupat, fan ganes de preguntar-li com va tot allò... no? Això ja és estar pendents!

Rits: gràcies maca! Anar-nos descobrint també és una experiència d’aquest món i té la seva gràcia. Els posts anteriors hi són tots, els podem anar llegint i inclòs comentant, així que cap problema! Petons!

Kweilan: gràcies!! Celebro que t’hagi agradat! No les tenia totes! Per això l’apunt del final...

-assumpta-: jeje, els petonets al front! Moltes gràcies! Nosaltres també estem molt contents de tenir-vos per aquí!

Utnoa

Núr ha dit...

Mareeee!!! Que se m'ha passat la vuitada i tot!!! Això em passa per estar tan pendent d'altres coses, últimament!!!! aaaarghhh!!!!

Per molts anys a tots dos!!!! Només un anyet???? Doncs trobo que ho esteu fent de putíssima mare (i perdó per l'expressió...).

M'ha encantat l'article, Utnoa!! Sí, que hi ha gent molt i molt maca, per aquí, però també n'hi ha que no ho és tant... Com diu en XeXu, aquí es mostra la millor cara.

Conèixer-nos personalment...? Que no ho fem a cada article? Jo crec que si mai anés a una trobada blocaire, em trobaria que no sabria que dir! hahahaa

Pitonets, parella!!!!