Una de metges

Avis per a navegants: aquesta és una història verídica que pot ferir la sensibilitat dels accionistes/propietaris de la Monegal.

Aquesta matinada hem hagut d’anar d’urgència a la clínica Monegal perquè Utnoa es trobava molt malament. Per sort ja està millor. A hores d’ara estarà dormint ben tapada i protegida d’aquest fred tan persistent que ens acompanya.

Quan hem arribat a la clínica ens han rebut dues senyores. He suposat que serien les infermeres o les auxiliars de guàrdia. No sé perquè m’ha donat la impressió que amb la nostra inoportuna visita hem tallat alguna timba de pòquer que deuria anar acompanyada de més d’un cigaló ben calentet. Tanmateix, només és una impressió.

Hem acompanyat a les esmentades senyores a la planta baixa, on es troben els box –mania estranya aquesta d’introduir noms anglesos per qüestions que ja tenen el seu terme en català- d’urgències. Utnoa es retorcia de dolor.

Primer de tot; a ensenyar la targeta de mutualista i a esperar diligentment el temps que aquelles senyores s’hagin de regalar per prendre les dades de la pacient. Tu estigues dreta, ben quieteta i callada, que el més important és “fixar-te” abans de tractar-te. Jo em pregunto: No seria més sensat només ensenyar la targeta –o ni ensenyar-la, si no ets mutualista pagues la factura i prou, i si te’n vas sense pagar-la, que et denunciïn- i ser atès? No podríem deixar aquestes qüestions burocràtiques per després?

Superat aquest primer tràmit ens han fet passar a un d’aquells box. Jo també hi he entrat, com a acompanyant. M’han fet fora. Sí senyors; m’han dit que no era personal autoritzat, i que la pacient només podia “gaudir” de companyia en el cas que aquesta fos menor d’edat. Ep! què no ho veuen que una persona, quan està fotuda, vol tenir sempre algú al seu costat donant-li suport i atenent-la en el que sigui necessari? Potser em diran; “és per no saturar aquest espai”. Una merda gran com la torre Agbar, que no hi havia ningú més!

Total, que m’han fet sortir. Al cap d’una estona ha passat una d’aquelles senyores –la que semblava més humana- i li he preguntat què tal anava. Com m’ha degut veure nerviós m’ha dit que, fent una excepció, em deixarien passar al box on estava “dipositada” Utnoa. Li he agraït i he entrat. L’altra senyora –la que no semblava tan humana- quan m’ha vist m’ha tornat a fer fora vilment. Això és coordinació, m’han recordat al nostre govern!

Al cap de poca estona, i des de la sala d’espera estant, he vist com entrava el metge. M’he dirigit cap a ell i se m’ha espolsat com si fos borrim d’aquell que es fa al melic quan portes un jersei de llana. Per sort, Utnoa ha sortit a la poca estona i hem pogut tornar cap a casa. Tot s’ha de dir; l’han atès ben ràpidament i hem hagut d’esperar poc.

Quan ella ha sortit, li he preguntat com es trobava i què li havia dit el metge. Ella m’ho ha explicat i, de pas, ha corroborat el que ja intuïa: aquell metge no disposava de massa qualitats humanes. Sembla que l’hagi tractat com si fos un objecte o un animal. S’ha comportat amb ella molt secament i amb poc respecte. I no era perquè anés per feina perquè hi havia gent que necessitava urgentment ser tractada. Repeteixo; no hi havia ningú més.

A aquell metge li vull dir una cosa: no posaré en dubte les seves qualitats com a professional. No posaré en dubte que vostè en sàpigui de receptar i d’esbrinar quins són els mals dels seus pacients. I no ho faré perquè no sóc metge i, evidentment, no tinc cap criteri per avaluar-lo. Ara bé, tingui clara una cosa: vostè tracta a i amb persones i, per tant, s’ha de comportar amb uns mínims d’atenció, de respecte i d’educació. Sí ha vostè li va comportar-se amb els seus “pacients” com si aquests fossin bestioles, no s’hauria d’haver dedicat a la medicina, s’hauria d’haver dedicat a la ramaderia o, si el que li mola és medicar, a la veterinària.



*Sànset*