divendres, 12 de març de 2010

Una de metges

Avis per a navegants: aquesta és una història verídica que pot ferir la sensibilitat dels accionistes/propietaris de la Monegal.

Aquesta matinada hem hagut d’anar d’urgència a la clínica Monegal perquè Utnoa es trobava molt malament. Per sort ja està millor. A hores d’ara estarà dormint ben tapada i protegida d’aquest fred tan persistent que ens acompanya.

Quan hem arribat a la clínica ens han rebut dues senyores. He suposat que serien les infermeres o les auxiliars de guàrdia. No sé perquè m’ha donat la impressió que amb la nostra inoportuna visita hem tallat alguna timba de pòquer que deuria anar acompanyada de més d’un cigaló ben calentet. Tanmateix, només és una impressió.

Hem acompanyat a les esmentades senyores a la planta baixa, on es troben els box –mania estranya aquesta d’introduir noms anglesos per qüestions que ja tenen el seu terme en català- d’urgències. Utnoa es retorcia de dolor.

Primer de tot; a ensenyar la targeta de mutualista i a esperar diligentment el temps que aquelles senyores s’hagin de regalar per prendre les dades de la pacient. Tu estigues dreta, ben quieteta i callada, que el més important és “fixar-te” abans de tractar-te. Jo em pregunto: No seria més sensat només ensenyar la targeta –o ni ensenyar-la, si no ets mutualista pagues la factura i prou, i si te’n vas sense pagar-la, que et denunciïn- i ser atès? No podríem deixar aquestes qüestions burocràtiques per després?

Superat aquest primer tràmit ens han fet passar a un d’aquells box. Jo també hi he entrat, com a acompanyant. M’han fet fora. Sí senyors; m’han dit que no era personal autoritzat, i que la pacient només podia “gaudir” de companyia en el cas que aquesta fos menor d’edat. Ep! què no ho veuen que una persona, quan està fotuda, vol tenir sempre algú al seu costat donant-li suport i atenent-la en el que sigui necessari? Potser em diran; “és per no saturar aquest espai”. Una merda gran com la torre Agbar, que no hi havia ningú més!

Total, que m’han fet sortir. Al cap d’una estona ha passat una d’aquelles senyores –la que semblava més humana- i li he preguntat què tal anava. Com m’ha degut veure nerviós m’ha dit que, fent una excepció, em deixarien passar al box on estava “dipositada” Utnoa. Li he agraït i he entrat. L’altra senyora –la que no semblava tan humana- quan m’ha vist m’ha tornat a fer fora vilment. Això és coordinació, m’han recordat al nostre govern!

Al cap de poca estona, i des de la sala d’espera estant, he vist com entrava el metge. M’he dirigit cap a ell i se m’ha espolsat com si fos borrim d’aquell que es fa al melic quan portes un jersei de llana. Per sort, Utnoa ha sortit a la poca estona i hem pogut tornar cap a casa. Tot s’ha de dir; l’han atès ben ràpidament i hem hagut d’esperar poc.

Quan ella ha sortit, li he preguntat com es trobava i què li havia dit el metge. Ella m’ho ha explicat i, de pas, ha corroborat el que ja intuïa: aquell metge no disposava de massa qualitats humanes. Sembla que l’hagi tractat com si fos un objecte o un animal. S’ha comportat amb ella molt secament i amb poc respecte. I no era perquè anés per feina perquè hi havia gent que necessitava urgentment ser tractada. Repeteixo; no hi havia ningú més.

A aquell metge li vull dir una cosa: no posaré en dubte les seves qualitats com a professional. No posaré en dubte que vostè en sàpigui de receptar i d’esbrinar quins són els mals dels seus pacients. I no ho faré perquè no sóc metge i, evidentment, no tinc cap criteri per avaluar-lo. Ara bé, tingui clara una cosa: vostè tracta a i amb persones i, per tant, s’ha de comportar amb uns mínims d’atenció, de respecte i d’educació. Sí ha vostè li va comportar-se amb els seus “pacients” com si aquests fossin bestioles, no s’hauria d’haver dedicat a la medicina, s’hauria d’haver dedicat a la ramaderia o, si el que li mola és medicar, a la veterinària.



*Sànset*

22 comentaris:

Molon labe ha dit...

Apreciat Sànset, sento dir-te que tots els teus punts de vista són qüestionables i els dius perquè et sents emocionalment vinculat a l'experiència, però et puc dir que els acompanyants fan més nosa que servei en un box... i mira només et recordo el que va dir algú:
"Què prefereix un metge que l'agafi de la mà mentre es mora? o un altre que l'ignori mentre el cura?, tot i que el pitjor seria un metge que l'ignorés mentre es mora..."

Carquinyol ha dit...

el que passa és que et va tocar elcosí d'House, i aquell dia li feia mal la cama...

;)

sànset i utnoa ha dit...

Molon Labe: sé que tots els meus punts de vista són qüestionables. Evidentment, perquè m'hi sento emocionalment vinculat i, a més a més, perquè tots els punts de vista de tothom són qüestionables. Sense cap excepció. Ara bé, t'he de dir que he intentat ser objectiu en l'explicació. Aquesta crítica també l'hagués fet si això li hagués passat a qualsevol altra persona.

Que els acompanyants facin més nosa que servei al box és tan qüestionable com què facin més servei que nosa. Clar que entenc que no farem entrar un acompanyant al quiròfan. Això sí, mentre es comporti, al meu parer, és un suport pel pacient. És un suport per la seva espera, perquè un mal acompanyat no és tan dolorós. I t'ho dic per experiència. Dissortadament, durant una temporada de la meva vida vaig haver de visitar Urgències com a pacient moltes més vegades de les que hauria desitjat. I t'asseguro que hauria desitjat tenir algú dels meus ben a la vora.

Carquinyol: Mira que ho he pensat. I poter l'haguéssim preferit i tot!

*Sànset*


*Sànset*

Clidice ha dit...

no veig perquè ha de ser incompatible la humanitat amb la medicina. Potser haurien de entendre que l'empatia i el trobar-se acompanyat és una bona part de la predisposició del malalt a curar-se. No som objectes, som persones i curar i sensibilitat no estan renyits mai.

Espero que es trobi millor la Utnoa, cuida-la. Petonet de curar :)

sànset i utnoa ha dit...

Amb la cançó que Sànset ha escollit per il·lustrar el post, no us pensessiu que anava a urgències per un coma etíl·lic!!! ;)

Estic millor. Gràcies. I gràcies a tu Sànset per haver fet aquest escrit, doncs aquestes coses, ni que sigui al teu bloc personal, s'han de dir.

La veritat és que el que ell explica és totalment cert, els dos vam copsar el mateix. Quan el van obligar a sortir del box, em van deixar sola dins el box esperant el metge, que va tardar mooooolta estona (teniu en compte que quan va arribar el dolor ja havia minvat per ell sol), mentre elles xerraven tranquil·lament en una sala del davant. Feia un fred que pelava i em van donar un trist llençol. Jo cridava de dolor, i allí ningú em feia cap cas. Vam fer el pas d'anar a urgències perquè era primordial que em calmessin el dolor el més ràpid possible. I així no va ser. El metge va ser d'allò més antipàtic i inclòs desagradable insinuant un diagnòstic molest que evidentment no era. Molt poc tacte. Quan vaig sortir d'allí el primer que li vaig dir a Sànset és que no hi tornaríem. No sé de què et serveix tenir una mútua privada.

Suposo que per als professionals de la salut i la sanitat és un engorro treballar amb els acompanyants del malalt pul·lulant per allí. Però el que si que cal tenir en compte és l'important que és el tracte amb les persones i per tant, si el malalt s'ha de quedar sol perquè no pot ser tractat, no veig perquè no pot estar acompanyat d'una persona propera. Les coses que estan fetes per algun motiu però arriba un moment que ningú entén per quin, es poden modificar, no?

De totes maneres, hi ha casos i casos, i el cas d'ahir... com ha dit Sànset, no hi havia ningú méeeees!! No feia cap nosa allí, doncs com ja he dit em van deixar sola i el metge pràcticament ni em va tocar.

Nefast.

Utnoa

Elvira FR ha dit...

Us entenc molt bé, per desgràcia i durant força anys les visites a urgències amb el meu pare eren freqüents i des d'esperar una ambulància durant 8 hores amb el pobre home desorientat, sense haver menjat ni begut res ( una persona de més de 80 anys) damunt d'una cadira de rodes i al mig d'un passadís amb corrents d'aire...fins a segons quins tractes per part dels professionals...tindria per escriure un llibre....També és cert que no es pot generalitzar hi ha de tot per sort...però hi ha massa metges que semblen insensibles i malcarats.....

Assumpta ha dit...

Tota la meva solidaritat per a vosaltres.

Jo vaig canviar de metge una vegada a causa d'una infermera seca i antipàtica. Anava jo per un tema bastant seriós i, a part del tema mèdic, em sentia trista, preocupada i deprimida... i ella va ser tan poc humana que, en sortir, li vaig dir al meu marit que allí jo no tornava.

Espero que ja et trobis molt millor :-))

garbi24 ha dit...

Nosaltres ja fa més d'un any que ens varem esborrar de la mutua, doncs entre els quatre pagàvem 200€ per estar mal atesos les últimes vegades, aleshores vaig fer números, vaig parlar amb un metge de confiança i vaig decidir de fer servir la SS i quant no em convenç, agafo i pago una visita de la butxaca. DE moment ja he estalviat 3000€ i potser per sort o perque en algun lloc funciona, la SS m'han tractat divinament,per no dir més bé que la mutua. Tal com em va explicar el metge si tenim qualsevol cosa greu acabem a la SS, doncs no ho veig cap inconvenient de que ens solucionin els problemes lleus.
Avui en dia, més que encertar l'entitat s'ha d'encertar la persona independentment d'on treballi.
Em de pensar sempre que les mutues estan fetes com a un negoci més i el que es busca es rentabilitat.
Records a Utnoa i que es posi bé.

Albert B. i R. ha dit...

Primer de tot, desitjar que l'Utnoa es recuperi aviat.
No us podeu queixar? És evident que el tracte no ha estat gens bo.

Albert ha dit...

Vist el panorama encara heu estat de sort si Utnoa ha sortit d'allà millor del que hi ha entrat. És una vergonya.

Desitjo que s'acabi de recuperar aviat.
Adéu!

Joana ha dit...

Puc parlar des de dins del món sanitari...
Hi ha de tot com a tot arreu però és evident que el tracte ha de ser correcte i educat amb el plus afegit que la persona malalta és més fràgil i necessita un/una professional que empateixi.
Les persones és igual on treballin a la privada o a la pública, el que importa és el potencial humà i anem escassos, desgraciadament.
Que es recuperi l'Utnoa :)

XeXu ha dit...

Vaja, quina mala sort que et toquin professionals així. De la mateixa manera et diré que n'hi ha d'altres que t'atenen i et tracten de conya, però de desgraciats te'n trobes per tot arreu. Espero que la Utnoa estigui millor, que no fos res.

kweilan ha dit...

Crec que a més de curar s'ha de tenir un mínim de respecte per les persones. Que es millori l'Utnoa!

Mireia ha dit...

Utnoa confio que estiguis molt millor. Suposo que tot és qüestió de sort, però penso que a la facultat no els hi vindria malament ( en cas que no hi sigui) alguna assignatura per aprendre a tractar amb pacients. Hi ha gent que li surt natural, però per aquells que no són tant sociables o empàtics potser ens hi aniria bé

- assumpta - ha dit...

Utnoa, desitjo que hores d'ara ja estiguis plenament recuperada.

Trobo que no haurien de ser incompatibles les dues coses: Practicar la medecina i tenir un mínim de sensibil·litat amb els pacients.
Són moments, on a més al trobar-nos malament, ens sentim desprotegits i desorientats i necessitem precisament algú amb qui sentir-nos segurs i acompanyants.
Entenc que cada dia veien malalts i més malalts pot acabar per fer-te insensible, però llavors... perquè han escollit precisament aquesta branca?

I el tema "burrocràtic" donaria també per un post el solet...

Bona setmana i ànims!
;)

sànset i utnoa ha dit...

Clidice: Jo tampoc no entenc aquesta incompatibilitat. Trobar-se acompanyat i “ben servit”, potser no cura però ajuda a sentir-se millor.

Utnoa: La cançó no sé ben bé perquè la vaig posar. Quan vaig pensar en “medicina” va ser el primer que em va sortir. Evidentment, el seu significat no té res a veure amb el teu cas. I qui millor que tu per acabar d’explicar aquest cas? L’aclariment i l’opinió han estat del tot precises i convenients!
Un petonàs!

Elvira FR:L’exemple que ens mostres fa venir esgarrifances. El què ens va passar no té punt de comparació amb el teu cas. Dissortadament, però, coincidim en què hi ha persones que porten bata blanca i no són persones. Els metges, tots, haurien de tenir una qualitat humana per sobre de tot aquest tipus d’insensibilitats. No demano que se’n vagin a casa i pateixin contínuament pels malalts que han tractat o per si alguna cosa no ha anat bé. Ara, a la feina, haurien de tenir ben clar, i ho haurien de tenir tots, que tracten amb persones.

Assumpta: Utnoa, igual que vas fer tu, ja m’ha dit que a la MONEGAL no hi pensa tornar a posar els peus!

Garbi24: Jo també he anat sempre a la SS –les sigles fan venir un estrany mal rotllo...- i mai he tingut cap queixa. Potser sí que l’espera és més llarga, però l’atenció és ben digna. Cal tenir present, com bé dius, que les mútues són una empresa més i que, per tant, el seu màxim objectiu és el benefici. Interessant el raonament sobre els costos, fa pensar.

Albert B. i R.: I per això ens queixem. No per una qüestió de falta de professionalitat, sinó per una de falta d’humanitat (de totes maneres, la humanitat, en aquest ofici, hauria d’anar estretament lligada a la professionalitat).

Albert: Sí, vam estar de sort. De totes maneres, ella només necessitava que li fessin passar el dolor. Ella ho sabia, i jo ho sabia. Encara bo que la diagnosi no era molt complicada!

Joana: Només et puc dir que estic totalment d’acord amb tu. I jo em pregunto, quan fessin el MIR, als metges no se’ls podria fer passar algun tipus de psicotècnic?

Xexu: De desgraciats per totes bandes i per tots cantons. I, per desgràcia, sembla que cada vegada n’hi hagi més en tots els àmbits.

Kweilan: I aquest respecte és el que van deure jugar-se –i perdre- a la timba de pòquer que deuríem interrompre.

Mireia: Seria una assignatura ben necessària. Ara, és una llàstima que hi hagi gent que es vulgui dedicar a això i que sigui conscient que no disposa d’unes qualitats humanes suficients. House –i mira que és una sèrie que m’agrada- ha fet molt mal.

-assumpta-: els temes “burrocràtics”, en molts –per no dir tots- àmbits, donarien per una muntanya de posts. Precisament, perquè ens sentim desorientats no entenc perquè no accepten que hi hagi un acompanyant. Evidentment no en tots els casos, però en el què ens va afectar sí. Això m’ho hauran d’explicar, i segur que em costa molt d’entendre!


Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris i per les mostres de suport a la Utnoa. Ara us puc dir que ja es troba bé, tot i conservar alguna marca relativa a unes injeccions fetes amb nocturnitat i mala baba!

*Sànset*

Cris (V/N) ha dit...

Una mala experiència, que espero no es repeteixi, m'en alegro que la Utnoa ja estigui bé, però per sort o per desgràcia treballo amb metges, i t'haig de dir que de vegades, com són humans, tenen mal dia, o mala nit, i fa ràbia, però els pacients s'en resenteixen, i parlo des de 22 anys d'experiència.... En fi, el més important és que ella ja està bé, abraçada gorda per a tots dos, "guapus" :)

rits ha dit...

Primer de tot, espero que Utnoa ja estigui recuperada i que tot hagi quedat en un desagradable ensurt!!!! una abraçada ben gran!

i si, tens molta raó. A Medicina, de vegades, crec que se'ls oblida una assigantura ben important, la de saber tractar els pacients. Cal tenir tacte i saber estar, encara que sigui a urgències.

Quan vaig tenir l'accident tb em van fer estar sola a dins d'urgències. Tan a l'hospital públic comarcal, per molt que l'amiga que m'acompanyava era metge i va fer el primer diagnòstic, no la van deixar entrar, ni a la mútua, on quan van arribar els meus pares, tampoc els van deixar entrar quan ni tan sols m'havíen vist. I mira que lo meu era poc important, però res. Deu ser protocol. El pitjor moment però, el vaig passar quan se'm va trencar el guix. Va ser un petit accident i a urgències em van tractar de jove inconscient, com si no estigués fent bondat. Van ser molt desagradables.

Núr ha dit...

buff! Potser és que jo he tingut més sort a l'hora d'anar a visitar-me! Tot i que també he topat amb algun/a carallot, eh? Però, en general, força bé. De totes maneres, he sentit dir a metges/infermeres/auxiliars que normalment els acompanyants fan més nosa que servei quan s'ha d'atendre un pacient. L'acompanyant és per a acompanyar, no per ficar-se pel mig. Dubto que tu t'haguessis ficat pel mig, però suposo que aquella gent van voler estalviar-se possibles intromissions. En fi...

De rancis el món n'és ple, ja siguin metges o veterinaris. ...quin mal els vols als animals, que els envies els metges poc humanitaris????? ;)

Kudifamily ha dit...

Uitx! No havia llegit aquesta peripècia sanitària!
Espero que la Utnoa estigui millor!
I respecte a la manca de sensibilitat de cert personal sanitari, de vegades penso que alguns mal anomenats "professionals" juguen amb el fet que quan no et trobes bé tens tanta necessitat d'ells que no reacciones fins que ja ha passat tot. Després penses "coi, li hagués pogut dir això" o "li hauria d'haver contestat"... però en aquell moment estàs a les seves mans...
Trist però cert...
Cert com que també hi ha molts bons metges, sensibles tant amb els malalts com amb els que els acompanyen.
Qüestió de sort, el que et toqui aquell dia. Vosaltres la vau tenir dolenta.
No t'hi facis mala sang, Sànset, no val la pena.
Petons als dos!

Ferran ha dit...

Caram :(
Per alguna estranya raó, per a molts metges i personal sanitari la humanitat sembla anar renyida amb la bona pràctica de la medicina. No ho entenc, no crec que costi tant ser professional i humà alhora.

No ho dic només pel teu relat (imagino, per cert, que a hores d'ara Utnoa ja està del tot recuperada); personalment he viscut aquesta experiència de ser tractat, en una clínica (privada, per cert), com si fos un sac de patates, mentre portava un parell de sondes i acabat d'operar d'una hèrnia a l'estómac. He entès perfectament la teva sensació.

Sento estar desconectat últimament, noi. Tornar aquí dalt, la feina nova, pis nou... vaig un pèl desbordat. Espero poder tornar a una certa normalitat, aviat!

sànset i utnoa ha dit...

Cris: I tant. Sembla egoista que ho digui, però tot aquell qui ha de treballar amb la gent hauria de tenir l’obligació d’atendre’ls amb respecte i d’unes maneres suficientment “humanes”.

Rits: Francament, no entenc perquè no poden entrar els acompanyants en aquests casos. Algun metge ens ho podria explicar d’una forma suficientment argumentada? A la Utnoa també li van fer algun comentari d’aquest estil, de “no fer bondat” força desafortunat.

Núr: També tens raó, em vaig equivocar a l’hora de desitjar als animals el què no volem pels humans. Ho rectificaré especificant que, aquests metges que no volem per nosaltres, haurien de tenir prohibit exercir sobre qualsevol bèstia viva.

Kudifamily: No val la pena fer-s’hi mala sang, tens raó. Però, si jo m’esforço per fer bé la meva feina i intento ser educat i d’ajut a aquell qui m’ho demana, per què no ho poden ser els metges amb nosaltres? Ben cert és que al món hi ha de tot, i de malparits ens en sobren un bon sac, però fot molt pensar que tu li estàs pagant el sou a un impresentable.

Ferran: Potser massa gent s’ha emmirallat amb House, ves a saber...
Per sort –i per desgràcia al mateix temps- una mala experiència ben compartida sembla que pesi menys.
No et preocupis, acabat de posar al dia que nosaltres seguirem estant aquí!


Gràcies a tots,

*Sànset*