LLIMACS

L’Enciclopèdia Catalana diu que un llimac és: ZOOL Nom donat als gastròpodes pulmonats estilomatòfors de la família dels ariònids i dels limàcids, de cos allargat, sense closca aparent i amb la pell del dors solcada de plecs longitudinals.

Ara bé, jo us explicaré que hi ha un altre tipus de llimacs més perillós: el llimac llepaculs, que és el que solta més baba.

Anem a pams. On treballo, d’aquesta segona tipologia de limàcids n’hi ha per parar un tren de mercaderies. Allí on treballo hi ha càrrecs. Sí, càrrecs: jutges, secretaris judicials, alts càrrecs ben curiosos i fiscals en cap. I tots tenen el seu sèquit de llimacs.

Quan em trobo aquests càrrecs, els saludo, fins i tot amb alguns hi converso i amb algun altre he fet un cafè o dos. Ara, els seus llimacs són els més perillosos. A la que intueixen que comences a parlar amb algun dels seus capos et miren malament, et matarien amb la mirada si poguessin, perquè pensen que deuràs voler llepar cul, i el metre quadrat de cul d’alt càrrec va molt buscat.

El curiós és que alguns d’aquests alts càrrecs també es transformen en llimacs quan ho veuen convenient. Metamorfosi pura i dura. Un exemple; aquest estiu va venir la consellera Tura al meu lloc de treball. A mi em van “aconsellar” d’assistir a la presentació com a representant de la meva secció. Hi vaig haver d’anar. Quan va arribar el vehicle oficial de la consellera –que ben poc té a veure amb el meu- tots els càrrecs allimacats van córrer cap al seu cotxe. S’empenyien per intentar arribar els primers i ser els primers que poguessin tastar cul. El rastre de babes era immens. Les senyores de la neteja recordaran molt de temps aquell dia.

El problema de tot això és que el càrrec acostumat a tenir llimacs creu que tu t’allimacaràs al tractar amb ell, independentment de la teva posició a l’escala tròfico-laboral. Un altre exemple: per desgràcia, i així ho expresso, un dia vaig haver d’anar a parlar sobre qüestions estrictament laborals amb la fiscal en cap. Jo, respectuosament, la vaig tutejar. Quan el seu cervellet acigronat ho va detectar –que ben poc pillava, doncs li parlava en català- em va respondre: “a mi me tratas con respeto, me tratas de usted”. A això no vaig tenir més remei que dir-li: “D’acord. Cap problema, mentre a mi també em comenci a tractar de vostè”. Em podia haver encès un cigarro amb el foc assassí que treia pels queixals. Com us podeu imaginar, la conversa va ser curta i poc fructífera.

*Sànset*