dijous, 28 de gener del 2010

LLIMACS

L’Enciclopèdia Catalana diu que un llimac és: ZOOL Nom donat als gastròpodes pulmonats estilomatòfors de la família dels ariònids i dels limàcids, de cos allargat, sense closca aparent i amb la pell del dors solcada de plecs longitudinals.

Ara bé, jo us explicaré que hi ha un altre tipus de llimacs més perillós: el llimac llepaculs, que és el que solta més baba.

Anem a pams. On treballo, d’aquesta segona tipologia de limàcids n’hi ha per parar un tren de mercaderies. Allí on treballo hi ha càrrecs. Sí, càrrecs: jutges, secretaris judicials, alts càrrecs ben curiosos i fiscals en cap. I tots tenen el seu sèquit de llimacs.
Quan em trobo aquests càrrecs, els saludo, fins i tot amb alguns hi converso i amb algun altre he fet un cafè o dos. Ara, els seus llimacs són els més perillosos. A la que intueixen que comences a parlar amb algun dels seus capos et miren malament, et matarien amb la mirada si poguessin, perquè pensen que deuràs voler llepar cul, i el metre quadrat de cul d’alt càrrec va molt buscat.

El curiós és que alguns d’aquests alts càrrecs també es transformen en llimacs quan ho veuen convenient. Metamorfosi pura i dura. Un exemple; aquest estiu va venir la consellera Tura al meu lloc de treball. A mi em van “aconsellar” d’assistir a la presentació com a representant de la meva secció. Hi vaig haver d’anar. Quan va arribar el vehicle oficial de la consellera –que ben poc té a veure amb el meu- tots els càrrecs allimacats van córrer cap al seu cotxe. S’empenyien per intentar arribar els primers i ser els primers que poguessin tastar cul. El rastre de babes era immens. Les senyores de la neteja recordaran molt de temps aquell dia.

El problema de tot això és que el càrrec acostumat a tenir llimacs creu que tu t’allimacaràs al tractar amb ell, independentment de la teva posició a l’escala tròfico-laboral. Un altre exemple: per desgràcia, i així ho expresso, un dia vaig haver d’anar a parlar sobre qüestions estrictament laborals amb la fiscal en cap. Jo, respectuosament, la vaig tutejar. Quan el seu cervellet acigronat ho va detectar –que ben poc pillava, doncs li parlava en català- em va respondre: “a mi me tratas con respeto, me tratas de usted”. A això no vaig tenir més remei que dir-li: “D’acord. Cap problema, mentre a mi també em comenci a tractar de vostè”. Em podia haver encès un cigarro amb el foc assassí que treia pels queixals. Com us podeu imaginar, la conversa va ser curta i poc fructífera.

*Sànset*

14 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

Ben fet. El respecte és una cosa mútua, i un (una en aquest cas) se l'ha de guanyar.

Clidice ha dit...

si tanta angúnia tenia pel respecte degut és que no n'estava gaire segura de mereixe'l. El respecte es guanya, no s'exigeix, vas fer santament :)

MARTELL DE REUS ha dit...

La sabiduria popular sempre ho ha dit: jutges, advocats i procuradors a l'infern de dos en dos.

Elfreelang ha dit...

Lamentablement de llimacs n'hi ha a tot arreu...molt ben fet! el respecte ha de ser mutu!

Anònim ha dit...

Molt valenta la teva resposta! Tots aquests es pensen que tothom els ha de llepar el cul!

Carme Rosanas ha dit...

M'agrada la teva resposta!
Quin concepte del respecte, la senyora, no? Surt que la mirada no va aconseguir fulminar-te! :)

Cris (V/N) ha dit...

Ben contestat, i tant que si, amb dos pebrots.... per cert, gràcies per la definició i traducció de "baboses" :) Un petó!!

kweilan ha dit...

El respecte ha de ser mutu. Ben fet i un bon apunt també!

Rita ha dit...

No suporto els llepes, que no tenen res a veure amb l'admiració que puguis tenir per una persona.

Em sembla una molt bona resposta la teva. El respecte ha de ser en les dues direccions i per descomptat, és guanya no es demana.

Bon apunt!

Assumpta ha dit...

Jajajajaja "Quan el seu cervellet acigronat" :-DD

Molt ben dit, home!!

Per cert... tan bon punt he llegit llimacs al títol, he pensat en el pobre Ron Weasley, que volent llençar un encanteri contra en Malfoy, i tenint la vareta mig trencada a causa de l'accident amb el cotxe volador, li va sortir el tret per la culata, essent ell mateix qui rebia el malefici i començava a vomitar llimacs... pobre nano!!
Sort, per això, d'aquesta vareta trencada, doncs al final del llibre això de treure els encanteris per la culata serà el que els salvarà a tots...

Sergi ha dit...

Quina ràbia que et facin tractar de vostè, és d'una pedanteria tal... ja només per això ja es mereixen molt poc respecte, quina manera de tenir els fums pujats. Quan jo domini el món deixaré que em tracteu de tu, de veritat.

Així li vas demanar que també et tractés de vostè? Amb dos collons, així m'agrada.

sànset i utnoa ha dit...

Avui us respondré en general, perquè, en general, crec que coincidim en opinió. Us agraeixo a tots els comentaris.

Salut!

*Sànset*

Ferran Porta ha dit...

A la meva (aviat ex) feina, també hi ha algún llepa. El més curiós i que menys entenc, és que tothom sap qui són aquests "llepes" que -curiós- de fet són uns pringats com la resta. Això sí, perque esmorzen amb els caps i els riuen les gràcies, es deuen sentir més realitzats. I l'ego dels caps, no cal dir-ho, més amunt.

Els llimacs els trobo profundament desagradables.

sànset i utnoa ha dit...

Ferran: Estem d'acord. I sí, els llepes és com si anessin amb un barret ben cridaner al cap, que tots sabem qui són. Els caps també ho saben, però s'hi acomoden i els són pràctics. Se n'aprofiten. El llepa acostuma a ser, com ho deia en Cipolla, un "imbècil" en el sentit que se'n aprofiten d'ell i ell no en treu cap tipus de contrapartida.
El fotut és quan sí que en treuen de contrapartides. Llavors t'emprenyes, i amb raó.

Gràcies!

*Sànset*