El pes d'una paraula

En Pep ahir va sortir en roda de premsa i va dir que estiguéssim tots tranquils, que si el president que sortís després de les eleccions a can Barça el volia, ell renovaria. Ja estem tots assossegats. En Pep n’ha tingut prou amb la seva paraula perquè ens el creguem. I, segons el meu parer, això és el que té mèrit de veritat. Guanyar les sis copes també, però tenir aquesta credibilitat en un món d’incrèduls diu moltes coses d’una persona. I perquè ho tinguem clar, us en poso alguns exemples.

1. Ens creiem els polítics quan, amb la seva paraula, ens asseguraran que intentaran complir les promeses electorals?
2. Ens creiem al nostre cap quan, amb la seva paraula, ens assegura que ens renovarà el contracte?
3. Ens creiem algun antic amic quan, amb la seva paraula, ens assegura que intentarà canviar, que no ens tornarà a deixar pel camí?

Vivim en un món on si les coses no estan escrites en un paper i convenientment signades i segellades, no ens les creiem. Dir “et dono la meva paraula”, ha perdut pràcticament tot el pes i tot el valor. Ser un “home de paraula”, ja no disposa de cap tipus de càrrega social. La paraula no serveix, la paraula no és res. I tot això degut a què, molta gent amb la què havíem confiat, ens ha perdut el respecte i no ha complert la seva paraula. La societat perd la confiança en ella mateixa, esdevé esquerpa als ulls del seu propi cos i no s’estima prou com per valorar-se. La societat està deixant de ser-ho per passar a ser un banc d’individualitats que no veuen el veí amb els ulls d’un amic, sinó amb el recel del més acarnissat competidor. La societat no aporta sociabilitat, la destrueix i enalteix l’individu per sobre de tot. La societat no vol saber que l’essència de la humanitat és el fet de ser capaços de viure, de conviure, en grup de forma harmònica i organitzada. De saber que formem part d'un tot, que ens integrem en un gran cos, que viu, que respira.

I tot això, degut a aquells mentiders que ja fa massa temps que ens enganyen. I ara ens sorprenem a nosaltres mateixos creient-nos la paraula d’un individu, quan el que ens hauria de sorprendre és que no ens creguem res.

*Sànset*