Els meus matins

Si em llevo a casa meva intento aixecar-me abans de les 8 però mai ho aconsegueixo, faig el ronso més no poder. Llavors, doncs, em llevo a les 8 tocades molts dies, concretament a les 8 i 8. Desgraciadament el meu mòbil, que utilitzo com a despertador, és d’aquells que sonen cada 8 minuts, no cada 5, així que quan hi penso, la nit anterior intento programar-lo perquè soni a les 07:57h i així el paro i torna a sonar a les 8 i 5. Si és així em llevo a les 8 i 5. Quan no hi penso i el poso a les 8, em llevo a les 8 i 8. Són només 3 minuts de diferencia, però quan vas amb el temps just i a més has d’agafar el transport públic 3 minuts poden significar arribar a l’hora o fer tard. Cada dia hauria de ser un rutina, hauria de seguir una mena de pauta, fer el mateix i per tant tenir el temps controlat, però, per una cosa o altra, sempre m’entretinc, de veritat que no ho entenc!

A les 08:43h intento sortir de casa però sempre acaben sent i 45. Llavors ja és molt just i baixo els 7 pisos tan ràpid com puc, pensant, una vegada més, que no hauria d’haver engegat l’ordinador, o que no m’hauria d’haver canviat el jersei 5 vegades. Tot i així, tenint en compte que no he tingut temps de fer-me un bon entrepà o posar-me una mica de colorete, depèn del dia. Assumeixo que passaré gana o que faré cara de malalta. Arribo a baix i gairebé sempre m’he d’esperar. El 5 passa a les 08:51h. Has d’estar al cas perquè com que la parada està ocupada pel 85, que s’espera allí no sé quanta estona, no em puc distreure, ja que el 5 para pràcticament al mig del carrer, de 2 carrils pel mateix sentit.

M’agrada agafar el 5. L’inconvenient és que després em deix a la carretera i he de caminar un trosset per la vora dels cotxes, conducta perillosa, però tanmateix compta amb més d’un avantatge: l’agafo davant de casa (menys possibilitats de perdre’l, doncs puc sortir més tard), va pràcticament buit (tranquil·litat + possibilitat de seure) i va molt més ràpid (puc dormir més i arribo a l’hora). Hi ha una noia que sempre l’agafa. Quan jo pujo ja hi és. Sempre seu al mateix seient. Porta unes rastes llarguíssimes recollides en forma de trena. És molt prima i moreneta de pell. Un altre avantatge és que ella baixa a la mateixa parada que jo, i s’encarrega de pitjar el botó per sol·licitar la parada. Ho fa sempre en el mateix punt. Ho tinc controlat. Quan fem la segona rotonda, sense comptar la gran imperial, el pitja. Algun dia jo l’he pitjat abans i ella, gairebé inconscientment o per inèrcia, ho ha fet igualment al moment que toca, sempre després de la segona rotonda. Així que ara que ja sé que ella ho fa automàticament com un robot m’oblido d’aquesta tasca i de la relativa preocupació d’estar pendent de pitjar el botó. Això es pot convertir en un risc el dia que la noia de sempre no hi sigui, es fiqui malalta, perdi la feina o li canviïn l’horari, ja que cap la possibilitat que em passi de llarg la parada, vagi cap a St. Salvador i llavors si que l’he feta bona, ja que evidentment, arribaria bastant més tard.

Si tot va bé, a les 08:55h baixo a la meva parada i camino darrere la noia de sempre. Ella sempre baixa primera, jo segona, per tant, em toca anar darrere seu. Camina relativament a poc a poc, pel que alguna vegada he intentat avançar-la, però al fer pujada, em costa una mica i al final acaba essent un avançament tan llarg que resulta incòmode. Així que he assumit que ella va primer i jo després. En fila. Arriba un moment que ens separem. Ella gira a l’esquerra i jo segueixo recte. He de vigilar molt perquè l’embolic de cotxes en totes direccions, parats o en marxa, que es munta en aquella hora i en aquell reduït espai, pot posar en perill la meva existència. Una vegada he sobreviscut, queda l’última prova: travessar el carrer on pares, mares, avis, àvies, nens i nenes de 3 a 12 anys corren i es belluguen per despedir-se dels seus acompanyants i trobar la filera corresponent a la seva classe. Ja veieu que és important anar amb compte per no ser atropellada en vàries ocasions.

Després de tot això arribo a la universitat a les 09:02h aprox. Engego l’ordinador i el pobret és tan lent (es veu que encara no tinc prou status com per tenir-ne un de velocitat normal, hi ha una llei que diu que tots els becaris han de començar amb un ordinador ruinós), doncs que no començo a treballar fins les 09:12h més o menys.

Quan dormo a casa de Sànset em puc llevar a les 8 i 8 perquè al no ser casa meva no m’entretinc en res. Tinc el temps just per fer-ho tot, aquí si que segueixo una rutina. I sempre em sobra temps. Surto de casa seva a les 08:45h perquè he d’anar fins la parada del 24, que passa a les 08:53h. Normalment sempre m’he d’esperar. Agafar el 24 és menys agradable. Em deixa més a prop, però sempre va atapeït de gent. Fa calor. He d’anar dreta. Fa més tomb. Acabo arribant més tard. Però de vegades (depèn del dia) em trobo a la M., una noia que ve de Barcelona que treballa a la universitat. Si ens trobem xerrem durant el trajecte, i evidentment es fa més curt i menys pesat. Començar el dia fent relacions socials pot ajudar a prendre-s’ho tot amb més energia i més bon humor, almenys a mi. Baixem a la mateixa parada i anem juntes fins al despatx, ja que els tenim un al costat de l’altre. Xerrant xerrant no te n’adones ni de l’embolic de cotxes ni de la bellugadissa de la canalla, que evidentment hi continuen essent igualment.

Que tingueu un bon dia!

Utnoa